Els governs d'esquerres i els de CiU

Els dos governs de coalició d’esquerres dels últims anys han estat els millors governs catalans des de la Transició. Un Estatut; un pacte de finançament; una política interventiva (com la Llei de rehabilitació de barris); una política de consens (com els «pactes nacionals d'educació, d’habitatge, d'investigació, d'immigració i d'infraestructures», Pacte d'internacionalització i el de les 30 mesures amb els sindicats); augment de la despesa social, de 9.698 a 18.302 milions; Llei del dret a l'habitatge; Llei de serveis socials; Llei del Memorial democràtic; Llei de consultes; Llei del cinema; Llei de vegueries; millorament en la sanitat; projecte de nous hospitals (el del B Llobregat ja fet); construcció de part de la L9 del metro; millores en l'ensenyament; construcció del sincrotró (accelerador de partícules); ajuda a la petita empresa; unitats especialitzades en la fibromiàlgia i la SFC; reducció d’un 50 % de la mortalitat en les carreteres; projecte de noves vies fèrries...

Però hi ha hagut zones fosques: dues conselleries, la d'Ensenyament i la de Treball, no han estat pas a l'altura. La d'Ensenyament va presentar un projecte de llei d'Educació allunyat dels principis pactats en el Pacte Nacional per l'Educació. La de Treball ha aprovat una enorme sèrie d'ERO i d'acomiadaments, aparentment de forma acrítica.

CiU, en 23 anys, va fer 11 coses dignes de recordar: 1) introducció del català a l'escola; 2) TV3; 3) la policia catalana; 4) l'administració catalana; 5) els consells comarcals; 6) les noves universitats; 7) la Llei de normalització lingüística; 8) el PIRMI (petita ajuda als pobres); 9) construcció de l'eix transversal (de Lleida a Girona); 10) el projecte del sincrotró; 11) el projecte de la L9 del metro.

L'eternitat no té futur

L’eternitat només té present, un present infinit. Ja que això de passat, present i futur és una imperfecció. Per tant, aquells fets o situacions que, en la nostra capacitat de comprensió, encara no s’han esdevingut, en el marc de l’eternitat ja s’han esdevingut. Més ben dit: no “s’han esdevingut”, sinó que “s’estan esdevenint”. Ja que tampoc hi ha passat.

Quan ens trobem davant la mort d’una persona, si som creients, podem pensar que el seu cos és allà, i el portem al cementiri, però la seva ànima és amb Déu. Aquesta és la creença tradicional. Però hi ha altres creences, més noves, que diuen que no hi ha una ànima capaç de dur una existència independent, i que el futur d’aquella persona és la resurrecció, de cos i ànima, al final dels temps. Mentrestant s’obre una situació transitòria. Encara hi ha una altra hipòtesi, que diu que “el moment de la mort”, moment que, des de la nostra capacitat de comprensió, pot ser instantani, per al moribund pot tenir una duració infinita, duració durant la qual té, en cos i ànima, l’experiència de l’eternitat.

La hipòtesi de la resurrecció planteja el problema que aquest estat intermedi entre mort i resurrecció té una duració humanament infinita. Ha durat ja, en molts casos, milers i milions d’anys. I això és terriblement decebedor. Als cementiris hi ha persones que estan esperant de fa una enorme quantitat de temps, i el que els queda... Aparentment sense esperança.

Però si considerem que l’eternitat “ja” existeix i que té unes característiques pròpies, que només té present, la cosa canvia. Aquell fet que, vist des de la nostra experiència, encara no s’ha produït, i que versemblantment li falta molt encara, “en l’eternitat” ja s’està produint, ja és real.

Aquell mort que enterrem, aquells morts que hi ha en cada cementiri, ja estan ressuscitant i ja estan vivint en l’eternitat en cos i ànima, encara que, per a nosaltres, sembli que no pot ser. Ja estan amb Déu-Dea i són immensament feliços.

La conclusió és que, encara més que del normal, la mort d’una persona –excepte en el cas que deixi fills petits– ha de ser un motiu no pas de pena, sinó d’alegria.

Antoni Ferret

Les 3 malifetes

LES 3 MALIFETES

Entre les diverses malifetes que el Govern central ha fet en els darrers mesos (retall de sous dels funcionaris, congelació de pensions, retall d’inversions públiques, retall d’ajuda al desenvolupament, no cobrament retroactiu de la paga de dependència, no cobrament del xec nadó, facilitat d’acomiadament, augment de la intervenció de les ETT, etc.), ens hauríem de fixar en 3 d’aquestes mesures, que tenen una importància especial:

* El retall de les inversions públiques.

* El retall de l’ajuda al desenvolupament.

* La facilitat i l’abaratiment de l’acomiadament.

El retall de les inversions públiques és lo més contraindicat en una situació de crisi, ja que, davant la contracció de les inversions privades, i per tant la contracció de la feina, cal “compensar-ho” parcialment amb un augment de les inversions públiques. Aquestes inversions creen activitat, i per tant feina, i per tant llocs de treball. És la manera idònia de compensar els efectes de la crisi en el sentit de l’augment de l’atur. Reduir-les, amb l’argument de rebaixar el dèficit, és un greu error, ja que el dèficit és una qüestió secundària, que es pot enfocar una volta acabada la crisi. Lo primer de tot és la feina.

L’ajuda al desenvolupament és una manera de contribuir a pal·liar la situació dels països pobres, els problemes de manca d’alimentació adequada, d’analfabetisme, de mortalitat infantil, etc. Rebaixar aquesta ajuda de l’Estat espanyol és una responsabilitat gravíssima. Aquesta ajuda és lo últim que s’hauria de rebaixar. És a dir, no s’hauria de rebaixar mai, en cap situació. Aquesta actitud fa encara més difícil (que ja ho és) el compliment dels Objectius del Mil·lenni (reduir sensiblement la mala alimentació, l’analfabetisme, la mortalitat infantil, la falta d’aigua potable, la discriminació de la dona, etc.). No feu cas del fet que, d’aquesta mesura, no se’n parli, ja que això és una actitud poc responsable de la gent, dels partits i dels mitjans de comunicació. Ens oblidem de la misèria del món, i això no es pot fer.

Facilitar i abaratir l’acomiadament fa un mal terrible als treballadors/es i a tota persona que busqui un lloc de treball, ja que la seguretat en la feina és tan important, per a la salut, com l’aigua potable. La inseguretat en la feina crea por, angoixa, impedeix fer plans vitals: aparellar-se, buscar un pis, tenir fills, etc. L’interès que aquesta possibilitat pugui tenir per a les empreses i el que pugui tenir per als treballadors/es són incomparables. Per a una part pot significar pèrdua de beneficis, o fins i tot pèrdues, per a l’altra part és perdre el modus vivendi. Aquesta malaurada reforma laboral pot portar a un gran increment de l’atur, de la pobresa i de la misèria.

L’actual Govern central, considerant la seva actuació dels darrers anys, no és un Govern com per prendre aquestes mesures que comentem. S’ha deixat influir i imbuir per pressions internacionals, de l’FMI, de la UE, desgraciadament llançada cap al camí de la reacció antisocial. La UE és actualment reaccionària per culpa del mal resultat de les darreres eleccions europees.

Antoni Ferret

Salutació

Benvinguts, lectors i lectores, al meu nou bloc.