Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 29 de desembre del 2012

Un augment escarransit



Només ha calgut una sola reunió del nou Govern de la Generalitat perquè quedés clara la gran limitació del pacte d’ERC. En aquesta reunió s’ha acordat augmentar l’impost de patrimoni. Però augmentar-lo... com?

S’ha acordat rebaixar el mínim exempt de 700.000 euros a 500.000 euros. I augmentar la tarifa un... 5 %. (I un 10 % per a les quantitats més altes.)

Com es pot entendre que fins a 500.000 euros no es pagui impost de patrimoni? Si és una fortuna... I com es pot acceptar que s’augmenti la tarifa... un 5 %? Això és fer pessigolles. Això és una enganyifa. Això és prendre el pèl.

S’hauria de rebaixar el mínim exempt fins a 200.000 (el preu d’un pis). I s’hauria d’apujar la tarifa un 20 % com a mínim.

Això és «dir» que s’augmenta un impost, dir-ho per dir-ho.

I amb aquest augment ridícul es retallaran la sanitat i l’ensenyament.. Es tancaran llits d’hospitals i s’augmentarà el nombre d’alumnes per aula.

Pocavergonyes! Els nous impostos exigits per ERC, que són una gran esperança, s’haurien d’aplicar de manera forta, de tal forma que, amb lo que es recaptés, no solament no calgués imposar noves retallades, sinó que es poguessin revertir les dels dos anys anteriors.

Si no, el pacte de govern d’ERC serà un bluf...

Antoni Ferret

El Llibre de Job




(Visió crítica)

Un dels llibres més curiosos de la Bíblia és el Llibre de Job. Comença així:

Hi havia un home a la terra d’Us que es deia Job. Era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s’apartava del mal. Tenia set fills i tres filles. Posseïa set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i tota una gentada que treballava per a ell. Era l’home més poderós de les terres d’orient.

Primera crítica: l’autor bíblic considera que era íntegre i recte, reverenciava Déu i s’apartava del mal un home que havia arribat a acumular quasi 12.000 animals i que tenia una gentada que treballava per a ell. Doncs no era tan íntegre i recte. Si ho hagués estat hauria multiplicat la riquesa en benefici de tots. Aquesta acumulació hem de suposar que era producte de l’explotació de la gentada que treballava per a ell, i dels tractes avantatjosos amb els compradors dels seus productes.

És clar que no podem aplicar criteris socials d’ara a una situació que correspon a entre 2.500 i 3.500 anys enrere. (El llibre no dóna data de redacció.) L’autor bíblic està subjecte a una mentalitat que això ho trobava normal.

Un dia, a la cort celestial, Déu fa observar a un àngel acusador la rectitud i la bondat de Job. Però l’acusador, envejós, li diu a Déu que si Job és tan bo és perquè Déu el beneeix i els seus béns es multipliquen. Que si li anessin malament les coses, Job el maleiria. Déu permet que l’acusador el perjudiqui en els seus béns.

Dues observacions. L’autor bíblic considera que la riquesa de Job és producte d’una benedicció de Déu. Em remeto a la crítica anterior. Per altra banda, l’àngel acusador afirma davant Déu que, si les coses li anessin malament amb els seus béns, Job maleiria Déu. I Déu vol fer la prova. És a dir: Déu «no ho sap» i «vol provar-ho». De vegades la Bíblia ens presenta un Déu producte de la imaginació humana, imperfecte, que no sap...  El Déu realment existent sap perfectament el futur i coneix els secrets de tota persona.

El cas és que, per una sèrie de desgràcies, Job perd els seus animals, els seus jornalers i els seus fills. I Job continua reverenciant Déu. Diu: «Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom!»

Un comentari bàsic. Déu havia concedit a l’acusador que afectés Job en «tot el que té». I aquest li lleva béns, jornalers i fills i filles. És a dir: en el Llibre de Job, les persones són considerades com a «possessió» de Job.

Déu fa notar la fidelitat de Job a l’acusador, però aquest, dolent perquè sí, li diu que, si en comptes d’afectar-li els béns li afectés la mateixa persona, llavors el maleiria. Déu, novament, vol fer la prova i autoritza l’acusador perquè perjudiqui la seva persona. Llavors l’acusador va afligir Job amb una úlcera que li cobria tot el cos.

Job no va maleir pas Déu. Diu: «Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?»  

La major part del llibre és ocupada pels diàlegs entre Job i tres amics seus que, sabedors de la seva desgràcia, van a consolar-lo. I un altre amic que després li parla. Tot això són poemes en vers.

Una cosa que destaca són les queixes de Job:

Que mori el dia que vaig néixer
i la nit que s’adonà que era concebut un home!
(...)
Per què no vaig morir en el si matern
o no vaig expirar acabat de néixer?
(...)
Tant de bo es poguessin pesar
la meva ràbia i el meu infortuni
i els posessin plegats a les balances!
Serien més feixucs que la sorra de la mar!
(...)
Tant de bo que es complís el meu prec
i Déu satisfés el meu desig:
que es decidís a esclafar-me,
que estengués la mà i em tallés la vida!

També sorprèn la poca fe que Job té en Déu:

Si el convoqués i ell ho acceptava,
no crec que escoltés el meu clam.

És a dir, no creu que l’escoltés...

Hi ha un sol camí, per més que jo parli:
ell aniquila tant culpables com innocents.
Quan un flagell causa la mort,
ell encara es riu de la desgràcia dels innocents.

Paraules gairebé sacrílegues.

Que lluny que queda tot això de la consideració del NT de Déu com a pare!

Del diàleg entre Job i els seus amics es dedueix que potser Job no és tan íntegre i recte com diu el llibre. El seu amic Elifaz l’acusa:

Has fet empenyorar il·legalment el teu germà,
li has pres els vestits, l’has deixat nu;
no donaves aigua al qui tenia set,
has negat el pa al qui tenia fam.
Tu, home fort, posseïes la terra;
t’hi vas instal·lar de manera arrogant.
Despatxaves les viudes amb les mans buides
i deixaves els orfes sense ajuda.

Acusacions que no són desmentides per Job en el seu discurs següent.

Job demostra tenir por de Déu:

Com més hi penso, més por li tinc.
Déu m’ha omplert el cor de basarda,
el Totpoderós em té esfereït.

Però Job defensa, d’una manera genèrica, la seva innocència:

Pel Déu vivent, que em nega la justícia,
pel Totpoderós, que m’omple d’amargor,
juro que, mentre em quedi un glop de vida
i conservi als meus narius l’alè de Déu,
els meus llavis no diran res d’injust
ni amb la llengua trairé la veritat!
Lluny de mi donar-vos la raó!
Defensaré la meva innocència mentre visqui.

Però més endavant, diu unes paraules que contradiuen l’acusació d’Elifaz:

jo salvava el pobre suplicant
i l’orfe sense empara.
Els agonitzants em beneïen.
Jo tornava el goig al cor de la viuda.
Per vestit em posava la justícia,
el dret em feia de mantell i diadema.
Jo era els ulls del cec
i els peus del coix,
era el pare dels pobres
i l’advocat dels estrangers.

Finalment (el llibre no diu quant temps va passar) Déu s’adreça a Job. Li fa unes llargues disquisicions sobre les meravelles de l’univers i sobre les meravelles del món animal, com a obres seves. Però no li dóna cap raó relacionada amb l’úlcera que Job pateix. Job respon de manera submisa:

(...)
És cert! He parlat en la ignorància
de coses grans que no puc entendre.
(...)

Aleshores, «el Senyor li va retornar la felicitat perduda i li va duplicar els béns». Job arribà a posseir catorze mil ovelles, sis mil camells... etc. Tingué set (nous) fills i tres filles. Però NO RECUPERÀ els fills inicials, ni els treballadors que tenia abans. I morí «després d’una llarga vida».

Encara s’ha de notar una cosa. Al principi va perdre els fills i les filles, però li va restar la dona. Ara bé: la dona només apareix una vegada en tot el llibre, per dir-li a Job que maleeixi Déu... És a dir: una sola intervenció i negativa. Job és consolat en la seva pena pels seus amics, però no per la seva dona. És un llibre masclista.

I encara diré més. El «tema» del Llibre de Job és fals. Perquè aquest tema és que Déu permet les desgràcies de Job per «provar-lo», per veure si, tot i així, li continua sent fidel (perquè no ho sap). Però el Déu realment existent sap perfectament el futur i els secrets de tota persona. Per tant no tenia cap necessitat de provar-lo.

A pesar de les meves crítiques, en recomano vivament la lectura. El Llibre de Job (unes 60 pàgines) és esplèndid. Té una riquesa humanística i literària meravelloses.

Antoni Ferret




    

dijous, 20 de desembre del 2012

ERC: no n'hi ha prou




El pacte d’ERC pot millorar sensiblement el Malgovern que teníem, però no és prou.

Molt bo el projecte de banc públic català. Sobretot a la llarga. És una vella aspiració. També són bons els projectes d’hisenda catalana i de justícia catalana. Però sobretot el banc.

Molt i molt bons els nous impostos:
*Sobre els dipòsits bancaris.
*Sobre les grans fortunes.
*Sobre els pisos buits.
*Sobre els vehicles pesants que travessen Catalunya.
*Sobre successions per als més rics.
El mal d’aquests nous impostos és que no es fixa la seva quantia, i no sabem si seran una cosa que «gravarà» realment o seran unes pessigolles. També falta l’importantíssim impost sobre transaccions financeres.

Molt bo el projecte de fons per rescatar famílies en situació de necessitat.

I molt bo el projecte de recuperar la Renda Mínima d’Inserció d’abans de la retallada.

I, naturalment, bona solució fixar la consulta d’autodeterminació el 2014, l’any en què es complirà el 300 aniversari de la derrota de Catalunya.

Però... el pacte té una part molt negativa.

Molt malament la previsió de continuïtat dels «ajustos», o sigui de les retallades, amb el compromís que aquestes siguin revertides quan «millori la conjuntura econòmica». NO ho podem acceptar! La conjuntura econòmica difícilment millorarà durant molt de temps. La quantia dels nous impostos ha de ser de tal magnitud que les injustes retallades que hem tingut es reverteixin ja, ARA mateix.

El pacte d’ERC s’ha quedat curt en aquest aspecte. I és molt important. Hem tingut unes retallades pressupostàries que han deixat la sanitat i l’ensenyament malparats, escanyats, i ara què hem de fer? Mantenir aquesta situació per a la posteritat? El pacte d’ERC ens hauria d’haver rescatat d’aquesta mala situació. 

Tampoc hi ha cap previsió de revertir els plans privatitzadors sobre la sanitat pública. Això és una altra falla important.

De tota manera, donat el Malgovern que teníem, aquest pacte pot portar un alleujament. I estiguem atents, perquè segurament que veurem colles de saltimbanquis capitalistes que opinaran contra el pacte d’ERC. Però no per la part que jo he dit, sinó precisament per la part bona.

Antoni Ferret



diumenge, 9 de desembre del 2012

El fracàs de la cimera



La cimera mundial de l’ONU per tractar sobre el deteriorament del clima, reunida a Doha durant dues setmanes ha acabat el dia 8 de desembre amb l’acord, in extremis, de «prorrogar fins al 2020 el Protocol de Kyoto».

Recordem que aquest protocol establia que els països industrialitzats rebaixessin el seu nivell de contaminació (és a dir, d’emissió de gasos CO2) un 5 % per sota dels nivells de contaminació de l’any 1990. Però, com que EUA i altres grans països com la Xina no el van subscriure, el nivell de contaminació ha augmentat des de 1990.

Ara, acordar tan sols la continuació del Protocol de Kyoto, quan calien acords més exigents, és un fracàs.

El clima està canviant, ja, i la temperatura ambiental del planeta al llarg del segle es calcula que augmentarà uns 2 graus, si es disminueix sensiblement el grau de contaminació. Aquest augment ja és inevitable. I amb això encara serien uns efectes suportables.

Però les previsions dels científics són que, si es continua contaminant igual que ara, l’augment de temperatura se’ns en pot anar de les mans i por arribar als 4 graus. I això seria catastròfic.

Les conseqüències de l’augment de la temperatura poden ser, entre altres:
*Desgel dels casquets polars. En conseqüència, augment del nivell del mar fins a uns límits que poden ocasionar la inundació d’illes i de ciutats costaneres.
*Augment fort de les irregularitats climàtiques, com són sequeres i inundacions (que ja n’hi ha, però molt més).
*Desertització de les zones més àrides (com les mediterrànies).

Per tant, tan sols prorrogar els acords de Kyoto ens situa en zona de risc vermella.

Però... es preveu una reunió per a un acord més complet... l’any 2015.

Els qui es resisteixen a uns acords més exigents i necessaris són els polítics, que «representen» (realment) banquers i grans empresaris. Cal la revolta de la gent, de la base de la societat, contra aquests polítics, i imposar uns acords més raonables.

Antoni Ferret