Mals resultats

Però podrien ser molt pitjors.

Són mals resultats perquè hi ha massa vot de CiU i massa vot del PP. Fins i tot massa vot de Ciutadans. I massa poc vot a l’esquerra. La societat catalana encara no ha reaccionat Encara que ho ha fet una mica. Però no és suficient. Encara hi ha massa col·laboracionistes. Insistir a votar CiU després del malgovern que ha fet, sols poden ser dues coses: «malaltia» o mala fe.

Hi ha algunes alegries. La primera i principal, l’entrada de la CUP al Parlament. Serà una entrada d’aire fresc i de vitalitat. Aquestes eleccions, per a mi, han estat «les eleccions de la CUP». (No els he votat, perquè jo he votat IC-EUiA, però desitjava fervorosament que aconseguissin entrar.)

La segona alegria ha estat el retrocés de CiU. Els ha estat molt bé. Van convocar unes eleccions anticipades que no eren gens necessàries. Per aconseguir la majoria absoluta. I no sols no l’han aconseguida, sinó que han perdut 12 diputats. Ara la governabilitat serà molt més difícil. Sobretot per aprovar el Pressupost. Cal, sobretot, reivindicar el fet de retornar al Pressupost de 2010, el d’abans de les retallades.

La tercera alegria ha estat el gran creixement d’ERC. I, encara que menor, el d’IC-EUiA. Però són creixements insuficients. 

En quart lloc, tenim els 107 diputats favorables al dret a decidir. Que no han augmentat, però són una gran majoria. I els 74 favorables a la independència, majoria molt escassa. De tota manera, presumptament, mentre hi hagi un Govern central del PP, no es podrà fer un referèndum. Fins que hi hagi de nou un Govern del PSOE. 

Antoni Ferret

El nou Sanedrí

El Sanedrí era l’òrgan judicial (i al mateix temps administratiu) que va condemnar Jesús. Era la culminació de tota l’estructura religiosa jueva.

I jo veig el Vaticà com un nou Sanedrí. Perquè estic segur que si Jesucrist tornés a la terra (i no se sabés qui era) i fes i digués les mateixes coses que l’altra vegada, la màfia vaticana el condemnaria (encara que en aquest cas no podria condemnar-lo a mort, que alguna cosa hem guanyat).

La màfia vaticana té un defecte capital: no és elegida per ningú, sinó que és cooptada pels seus mateixos membres. Es nomenen entre ells. L’exemple més colpidor és que el papa nomena els cardenals, i els cardenals elegeixen el papa. Un peix que es mossega la cua. I, com a complement, aquesta màfia (teòricament el papa) nomena els bisbes de tot el món. Així no hi ha manera que hi entri aire fresc, que hi hagi renovació. És una estructura de corrupció.

Aquesta màfia frena en l’Església tot intent de renovació. Respon amb el silenci i el menyspreu a cada una de les diferents propostes de canvi que persones de bona voluntat fan sovint. Ells diuen que l’Església NO ha de canviar, perquè s’ha de mantenir fidel a allò que va establir Crist. Però això és una mentida, perquè la immensa major part de les coses que estan en discussió NO van ser establertes per Crist, sinó per dirigents eclesiàstics.

Especialment, manté hivernada la Doctrina Social de l’Església, que alguns papes amb bona voluntat han anat definint. La darrera encíclica social (Caritas et veritate, de 2009) té aspectes molt i molt positius, però mancances molt importants. Avui caldria una encíclica que, d’una vegada, condemnés el capitalisme. 

Una de les coses més condemnables de la màfia vaticana és el seu entorn. L’entorn monumental del Vaticà és la cosa menys evangèlica que es pot imaginar. No es poden predicar la pobresa ni la solidaritat des d’aquesta monumental residència. Un papa en volia marxar, i va morir sobtadament, en estranyes circumstàncies.

Tota l’estructura del modern Sanedrí exhala el contrari de diàleg, democràcia, solidaritat, netedat. D’una manera especial vull remarcar l’existència d’un banc i d’un servei d’espionatge. I què és un banc, avui dia? És un instrument de corrupció. Fins i tot s’ha escrit alguna vegada que havia estat compromès amb algun negoci de tràfic d’armes. 

Però el problema més important de l’Església no és aquesta corrupció i aquestes duresa i resistència a tot canvi. És una cosa molt pitjor: com passa en el cas de la societat civil, és l’excessiva docilitat dels cristians davant un excessiu respecte (respecte que no es mereix). És la incapacitat de la revolta...

Antoni Ferret