Una mala persona

El senyor Rajoy (i els seus col·laboradors) és avui la màxima expressió de l’Espanya negra, l’Espanya contrària als espanyols i a les espanyoles. Després del general Franco, és la persona més odiosa que hem hagut d’aguantar.

Ha fomentat l’atur. La seva Reforma laboral facilitava l’acomiadament de treballadors/es, i ha augmentat considerablement l’atur. (No sabem si aquesta era la intenció, però sí que ha sigut el resultat, i no s’ha rectificat.) 

Ha empobrit la classe treballadora. Moltes persones treballadores han estat en l’atur durant anys. Però moltes de les que han arribat a trobar feina ha sigut amb un sou inferior. Avui hi ha moltes persones que treballen i no arriben a final de mes. 

Ha sigut cruel. Una conseqüència corrent de l’atur ha sigut no poder pagar el lloguer o la hipoteca, i sofrir un desnonament de l’habitatge. El Govern del senyor Rajoy ho ha consentit impunement.  

Avui hi ha uns dos milions d’espanyols i espanyoles que no tenen ni feina ni subsidi d’atur. Per tant, sotmesos a la misèria i la desesperació. (Excepcionalment, hi ha una minoria que, en virtut d’unes condicions especials, cobren la quantitat de 426 euros, cosa totalment insuficient.)

I per què el Govern del senyor Rajoy ha fomentat i ha permès aquesta realitat? És de suposar que per sotmetre els treballadors i treballadores a unes condicions de submissió i, sobretot, de POR. Perquè s’estiguessin quiets i no protestessin. És a dir: per un càlcul malèfic i inhumà. L’objectiu sembla que és aprofitar la crisi per transformar la societat de classes en societat estamental (com en el règim feudal).

També els jubilats hem vist la pensió congelada. Cosa no tan greu com en el cas dels treballadors/es en actiu, que molts d’ells han vist el sou rebaixat. Ha sigut injust amb els jubilats, i cruel amb els treballadors/es. 

I aquesta persona que ha presidit tantes maldats, encara no en té prou, i voldria continuar com a president. Per fer encara més mal. És un enemic del poble. Que se’n vagi, i no en sentim a parlar mai més!!

Preparatius de guerra?

Segons una revista alternativa («El Otro País»), EUA, juntament amb algunes potències europees, abriga uns plans intervencionistes i militars en relació a diversos països àrabs d’Àsia Occidental (vulgarment anomenada Pròxim Orient) i del Nord d’Àfrica.

Les sospites comencen per creure que la «Primavera àrab» de 2011 ja hauria sigut «inspirada» per l’espionatge nord-americà. Lo qual no treu ni una engruna del caràcter eminentment popular que va tenir aquell moviment. Però que no va arribar a gaires resultats positius. Només Tunísia ha aconseguit una democràcia més o menys correcta.

Pel que fa a Síria, el principal problema actual, tot va començar amb una revolta popular i democràtica contra la dictadura. Però tot seguit hi va haver tota una sèrie d’intervencions externes, evidentment interessades. Aquestes han convertit la guerra de Síria en un cul-de-sac. 

Juntament amb això, la revista esmentada recorda com l’espionatge nord-americà (la CIA) va crear i va finançar Al-Qaeda en els dies ja llunyans de la guerra d’Afganistan contra l’URSS. Després l’esmentada organització terrorista va emprendre els seus propis camins. Però s’afirma que fins i tot l’Estat Islàmic (EI), organització terrorista i greument criminal, ha sigut creat i impulsat per la CIA. Fins i tot es creu que, mentre unitats militars nord-americanes bombardegen l’EI, la CIA el continua finançant de sotamà.

I tot això per a què?? Doncs es creu que el Pla consisteix a fer que tots els països que tenen petroli (excepte Aràbia saudita, que és «amic»), esdevinguin greument inestables, de tal manera que es justifiqui la intervenció occidental per «restablir l’ordre». Com ja s’ha fet a Síria. En definitiva: per controlar el seu petroli.

Aquest seria el projecte de l’administració EUA, més o menys secundat per França, entre altres. Ens trobaríem, per tant, en vigílies d’una tongada de guerres en tota una zona mundial estratègica. 

Em remeto a «El Otro País», número 76, desembre de 2015, pp. 3,4 i 5. Cal remarcar que tots els diaris oficials occidentals mantenen un «respectuós» silenci.