Després de la Maltempsada

Una República molt il·lusionant per a molts, sobretot per als joves, i que a mi m’hauria escindit en dues la meva consciència catalano-espanyola, però que ha durat poques hores. Ja n’hi ha prou.

Tornem a la realitat. La realitat de la Catalunya dels catalans i les catalanes, amb els seus problemes i els seus drets. La Catalunya de la unió i no de la divisió. Tots els treballadors i treballadores catalans junt amb els treballadors i treballadores de tot Espanya, formant una unió indestructible, de cara a conquistar la justícia i el benestar per a “tots i totes”.

Haurem de ser governats pel PP, dos mesos. És horrible!! És una cosa que s’ha provocat, però ja no els ho retraurem mai més. Ja és cosa del passat, i de mal recordar. Passarem aquests dos mesos (sobretot, sobretot!, que es pagui la Renda garantida) i ho trampejarem com puguem.

I ara preparem-nos per votar, i votar bé. Amb un bon programa, com ara: 1) Derogar la declaració d’independència. / 2) Recuperar immediatament “totes” les competències arrabassades el 2010. / 3) Demanar massivament un indult general per a tots els impugnats durant tot el període del procés independentista. / 4) Pagar íntegrament la Renda garantida de ciutadania. / 5) Recuperar el pressupost i el personal de 2010 en la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials (el mateix any 2018).

I vejam si, per fi, després de tants anys, podem tenir un Govern que “governi”. Per exemple: ¿un Govern PSC-Comuns, amb el company Iceta com a president?

Una nova crisi?

Segons informació d’un article d’Alejandro Nadal, publicat al diari mexicà “La Jornada”, estaríem en la perspectiva d’una  probable nova crisi econòmica mundial, de tipus financer.

A la sortida de la crisi de 2008, o sigui al voltant de 2014, la situació de l’economia mundial era d’una certa estabilitat financera, després de les caríssimes operacions de “rescat” de tots aquells bancs que s’havien semiarruïnat per les seves excessives i irresponsables operacions especulatives durant els anys anteriors a 2008.

Però aquesta situació resulta que, per a les elits financeres dominants (em refereixo sobretot als països més desenvolupats), resultava ser “massa estable”, perquè: el creixement econòmic era feble (cosa molt positiva, però no pas per a ells), la inflació era baixa (cosa molt positiva, però no per a ells), i, en conseqüència, els beneficis empresarials, i sobretot bancaris, eren “massa moderats”. Això no podia ser.

De manera que, a partir de al voltant de 2014, els bancs centrals d’EUA, Japó i la UE van començar a practicar lo que, per dissimular i no alarmar ningú, es va anomenar “política monetària no convencional”, que va consistir a injectar, a través dels bancs privats, quantitats enormes de diners, de diners inventats. Per què? Per dinamitzar l’economia mundial més de lo que ja ho estava. Perquè tornés a haver-hi guanys empresarials (i sobretot bancaris) més grossos.

Què ha passat? Segons Alejandro Nadal, s’ha creat la bombolla financera més gran de la història (en el sentit d’acumulació de capitals no invertits en operacions  útils, fent compres i vendes de coses ja existents, de beneficis sense cap utilitat), una bombolla fins i tot més gran que l’anterior a 2008.

I què pot passar, ara? Bé, mentre la bombolla no exploti, no passarà res. Ells aniran guanyant i guanyant sense problemes. Però, i si explota? Què vol dir si explota? Molt senzill: vol dir quan algú, vull dir algú molt important, no qualsevol empresa o banc petit, sinó un banc dels grossos, o bé una multinacional, resulti que, per haver fet un pas en fals, per haver invertit molt en alguna cosa que després ha fet fallida, o per haver comprat una gran quantitat de qualsevol producte per després vendre’l més car, i llavors per qualsevol raó no el pot vendre, ara resulti que no pot pagar.  Sobretot si no és una sola entitat, sinó unes quantes. I ja hi tornem a ser! Pànic, restricció de crèdits, fallides, acomiadaments...

Independència??

1) Aproximadament mitja Catalunya vol independitzar-se d’Espanya (percentatge que ha augmentat molt els darrers anys). Tractant-se de la zona més avançada i rica d’Espanya, seria molt difícil no considerar-ho un fet egoista.

2) En aquests moments, Govern, partits, entitats i moltes persones volen (o voldrien) proclamar-la en nom del resultat del referèndum del dia 1-O (gran majoria del SÍ sobre el NO). Però aquest referèndum va enregistrar 2 milions de votants (quasi tots pel SÍ), contra 3 milions i mig de no votants. Encara que els no votants normalment no compten, si són tan nombrosos, i, a més, s’han abstingut com a actitud política de protesta, han de comptar. Doncs aquest referèndum NO es pot pas considerar guanyat pel SÍ.

3) Però és que aquest referèndum, ja de si, era (no diré il·legal, és a dir, contra la llei, que això seria discutible, i jo no hi entraré) del tot il·legítim i molt poc democràtic; de fet no tenia ni una engruna de correcció. Perquè:

a) El cens no es va arribar a conèixer mai, ni saber si era correcte o no.

b) Tampoc es van conèixer fins a darrera hora els síndics electorals.

c) El Govern no va ser mai neutral, ni tampoc els mitjans de comunicació públics, tot lo contrari.

d) La manera en què va ser aprovada la llei, encara que formalment legal, per una escletxa del reglament, pensada per a casos corrents en què convingués anar de pressa, però sense que això fos cap problema; no mai per al cas d’una llei fonamental; va ser a corre-cuita, sense garanties de discussió, esmenes, consulta als òrgans jurídics, és a dir: marginant l’oposició, o sigui mitja Catalunya.

e) L’ús d’aquest mètode restrictiu es va justificar sempre en el fet que “calia fer-ho així per tal que el Govern central no tingués temps d’impugnar-la”. Però resulta que la van aprovar tres setmanes abans de la votació, de manera que, en aquest cas, a posteriori, el Govern va tenir tres setmanes de temps per impugnar-la. Es va marginar mitja Catalunya sense que això servís a l’objectiu al·legat.

El referèndum de l’1-O era un frau.

4) Doncs diguem que es vol aprovar una independència a base d’un resultat negatiu i tret d’un referèndum ja ell no democràtic. Poques vegades es deu haver donat en la història, en règim democràtic, un frau com aquest.

5) Imposar aquesta independència, mitja Catalunya sobre l’altra mitja, seria una injustícia gravíssima.

  

   

El treball de cura de les persones, 7

Mesurar el temps del treball domèstic i de cura?

En alguns països s’ha intentat mesurar quant de temps passen les dones en les feines de la casa i de cura. I fins i tot atribuir a aquest nombre d’hores un «preu», per tal d’obtenir el total del valor del treball femení en el conjunt del país. Es dóna a cada dona un full per apuntar cada dia l’estona que està en cada feina, i del conjunt dels fulls es fa l’enquesta.  Però moltes estudioses feministes diuen que aquest càlcul és molt difícil de fer bé i que els resultats no són representatius.

Perquè, a diferència del de l’empresa, el treball de casa no consisteix només a fer una cosa, i una altra, i una altra, sinó que, molt sovint, es tracta d’estar atenta per si s’hagués de fer.  O bé hi ha activitats que consisteixen a estar.

Suposem un cas. El marit (o un fill ja una mica gran) està angoixat per un problema que ha tingut en la feina o allà on ha estat. La dona inicia una conversa llarga i relaxada, amb l’esperança que l’altra persona també es relaxi, i al final no vegi la cosa tan negra com al començament. Això pot durar deu minuts, o pot durar una hora. La dona, ¿apuntarà aquesta hora com a feina en el full de l’enquesta? Amb criteris normals, diríem que no ha fet res. Però ha fet una cosa més important que si hagués netejat tota la casa. Ah, una cosa: si fos la dona que hagués estat angoixada, el marit hauria fet igual?

Un altre cas. La mare (o l’àvia) està vigilant el nen, que està jugant. Mentre juga, no cal preocupar-se, que s’entreté tot sol. La dona pot fer mentrestant una altra cosa, com netejar, o, després, llegir. Però ha d’estar pendent, no sols perquè el nen encara és petit, sinó perquè en qualsevol moment es cansarà de jugar, i aleshores potser caldrà intervenir. Què apuntarà? ¿L’estona que ha estat netejant, o bé tota l’estona que ha estat pendent del nen? Doncs diuen que s’ha comprovat que moltes dones només apunten l’estona que han estat fent una feina física.

Aleshores, diuen les autores, aquesta enquesta és un bluf i no serveix per a res.

La suplantació

El problema potser més greu que es dona ara a Catalunya, potser fins i tot més que la possible topada amb el Govern central, és la divisió entre les dues Catalunyes. Pel fet que una, la independentista, aproximadament una meitat de la població, s’ha autoatribuït la representació total de Catalunya, que gestiona com si fos la seva hisenda, que fa i desfà i pren decisions molt importants sense comptar per a res amb l’altra.

 Ho fa justificant-se en dues coses: que tenen majoria al Parlament, i en la repressió del Govern central (l’Estat, que diuen ells). Sobre la majoria, cal recordar que: a) és molt petita, b) no prové dels vots sinó de la llei electoral i c) sembla que, per a decisions molt importants com les que s’estan prenent, caldria un consens molt superior.

 En la repressió del Govern central, el qual, certament, els està assetjant amb l’argument que actuen al marge de la Constitució, és un fet cert, però és bastant dubtós que això justifiqui la marginació fàctica de mig Parlament (i per tant de mitja Catalunya). Sobretot perquè no sempre és veritat, que aquesta en sigui la causa.

Posem un exemple (però és l’exemple “central” del cas). Es va dir i redir que les dues lleis fonamentals s’havien d’aprovar amb mètode ràpid i restrictiu de la participació normal, per evitar que el Govern central i el TC tinguessin temps d’impugnar-les. S’havien d’aprovar deixant un lapse de temps fins al seu ús tal, que no es pogués fer cap actuació jurídica.

Però NO és veritat, perquè en la pràctica es van aprovar tres setmanes abans del seu ús, i el Govern central va tenir temps sobrat. És a dir: se’ns va enganyar (i mai ningú no ha dit una paraula de disculpa). Per què es va fer doncs amb mètode excloent? Naturalment, en aquestes dates ja no tenien temps de seguir un procés d’aprovació normal. Però és que tot es va planificar de molt abans. I per què de molt abans es va planificar fer-ho així? O, alternativament, per què a l’altura de 6-7 de setembre es va decidir aprovar-les tres setmanes abans de la data? Aleshores la raó que s’havia donat...

I, pitjor encara, per què tots els “simpatitzants” de Catalunya de la resta d’Espanya i d’Europa s’han autoidentificat només amb la Catalunya independentista, assumint així la suplantació que aquesta exercia? Molts potser no sabien lo que havia passat entre nosaltres, però persones com el company Assange i altres del seu nivell ho havien de saber. Per què tots van prevaricar?

Sembla que l’únic que té consciència que hi ha mitja Catalunya marginada sigui el Govern central... Horrorós!!!

Catalans i catalans

D’un temps ençà, un sector del poble català, potser una meitat, mica més mica menys, representat per una majoria de diputats al Parlament, majoria que és escassa i que no deriva dels vots, sinó de la llei electoral, s’han anat autodefinint com si fossin els representants bàsics del poble català, amb el corresponent dret a decidir, ells/es, el futur nacional.

Han anat decidint i explicant que separar-se d’Espanya era una decisió imprescindible perquè Catalunya fos ella mateixa, i perquè pogués governar-se de manera convenient, fins i tot en l’aspecte social, cosa dificilíssima de creure considerant l’actuació durant molts anys d’alguns d’ells/es.

La seva actuació, les seves propostes i els projectes han anat topant amb el Govern central, govern malvat, corrupte i anticatalà. Aquesta circumstància els ha anat portant a prendre decisions, al Parlament, de manera cada vegada més autoritària, i ràpida, a vegades aprofitant escletxes “legals”, pensades per a casos especials, però que ells usen per a prendre decisions de gran pes. Actitud que justifiquen per l’actuació repressiva del Govern central (“l’Estat”, que diuen ells).

Tot aquest procés ens porta a una situació desgraciada, en la qual uns catalans/es s’autoconsideren “els” representants del poble català, amb dret a decidir el seu destí, en conflicte amb un ”Estat” enemic, i prescindint dels altres catalans/es (més o menys l’altra meitat) que no tenen el mateix objectiu, els quals són considerats, cada cop més, com una nosa o un obstacle per als objectius nacionals.

És molt sorprenent que aquestes diferències entre dues mitges Catalunyes, com un preconflicte, no hagin sigut observades per la munió de personalitats, grups, entitats, que, des d’Europa, de la resta d’Espanya i del país, s’han preocupat aquests dies del cas català. Tots només han vist, o només han volgut veure, un conflicte Espanya-Catalunya, i res més.  

El treball de cura de les persones, 6

Treball de cura i Estat del benestar

Les nostres autores diuen que en les últimes dècades hi ha hagut, i encara hi ha, un debat entre estudioses feministes sobre com és l’ideal del treball de cura: fet a la família o en institucions de l’Estat del benestar (guarderies, centres de dia, residències).

S’assenyala una cosa important, i és l’anomenada «generació sandvitx»: dones d’entre 45 i 65 anys, que sovint es troben que encara estan cuidant algun fill, i el marit, i ja han de començar a cuidar els pares, que ja tenen alguna deficiència. Aleshores poden passar coses com ara: que la dona vagi molt estressada; que el marit no col·labori gaire; que la cura dels pares no tingui gaire qualitat, perquè «no s’arriba a tot». En aquests casos, diuen, és millor confiar la cura als serveis de l’Estat del benestar.

Però altres diuen que el treball de cura és diferent de tots els altres, en el sentit que no es fa per diners ni amb coneixements tècnics, sinó per sentiments, per amor. I que en aquest sentit el treball de la mare (o en el seu cas de la filla) no es pot comparar amb el d’una professional assalariada. Altres responen que amb aquesta apreciació sobre els sentiments es pot caure en un excessiu idealisme, i que, a més, a vegades no és veritat, perquè, per exemple, els sentiments no surten igual cuidant un nadó que cuidant un avi dependent.

Però hi ha crítiques més fortes, que diuen que l’Estat del benestar pot solucionar més o menys la cura, però NO soluciona el problema principal. Perquè, diuen, una noia que treballi en una empresa que faci o que vengui ordinadors, encara que hi faci de telefonista, sempre se sentirà més important que una noia que cuidi nens en una guarderia o avis en una residència. Perquè la societat està més basada en les coses fabricades que en les persones com a tals. I el treball de cura es considera una cosa que s’ha de fer perquè és necessària, però secundària.

I encara més. Les autores diuen que, en el cas concret d’Espanya, perquè l’Estat del benestar fos una solució a la cura de les persones, es necessitarien moltes més inversions socials, i per tant molts més impostos a la franja rica de la societat. I, en canvi, hi ha polítics que només pensen a abaixar-los. De tota manera, amb la Llei de dependència de 2006, del Govern Zapatero, llargament demanada pels sindicats (i mig congelada amb l’excusa de la crisi), s’ha fet un pas molt important. A persones amb necessitats d’autonomia personal se’ls reconeix un dret subjectiu a rebre una ajuda, que tant pot ser a través de la família com a través de persona contractada.

Les Cristines i la Teresa diuen que aquest debat encara no s’ha tancat.

Seria tan fàcil!

Seria tan fàcil! Una cosa que ha sigut “dita”, solemnement, però que no ha sigut votada, ni publicada en cap butlletí oficial. Que s’ha firmat en un paper, el qual no ha sigut ni votat, ni publicat... que no té cap valor... Seria tan fàcil dir: “Sí que l’hem proclamada, però no d’una manera jurídicament vàlida.”

I amb això es retiraria el projecte d’aplicar un article repressiu. I tot seguit, a discutir en la Comissió recent creada en el Congrés dels Diputats, on hi ha partits espanyols que van a favor de Catalunya. Perquè l’autonomia catalana és insuficient, i va ser retallada de forma bàrbara el 2010, però avui hi ha consens (parcial) en algunes forces polítiques espanyoles per millorar-la sensiblement. Potser no tot lo que voldríem... però bé.

En comptes d’això... dir (com diuen que es prepara) “sí, sí, que l’hem proclamada” (lo qual és mentida, jurídicament), i enfrontar-se a “lo que vingui” per part d’un Estat armat... Sempre pensant que... de la topada, de la destrucció corresponent (com a mínim psicològica), sempre en sortirà la “Catalunya invicta”...

La qual Catalunya, en la suposició improbabilíssima que en sortís ben parada, sempre seria “la d’ells”, la que, d’un temps ençà, ens estan imposant, amb mètodes no pas sempre gaire escrupolosament democràtics. Sempre amb l’argument que són “més de la meitat”. Però per a decisions tan transcendentals, semblaria que hauria de ser bastant més.

Tenim tres dies perquè s’ho pensin. Si tiren al dret, pot ser la Gran Atzagaiada.

   

Interpretació del moment

Interpretació del moment i mesures necessàries

Davant el requeriment del Govern central

1) El president català ha de dir, cosa que és la veritat, que la independència, encara que sigui un desig vehement i la voluntat inequívoca dels tres partits, no ha estat aprovada "encara" vàlidament (això a part de les frases que el president li dediqués en el seu discurs), perquè: A) No va ser votada pel Parlament. / B) Si bé es va signar per part dels diputats de la majoria, això va ser en un document no votat, i a més signat "fora de l'hemicicle", per tant no plenament vàlid jurídicament. /// 2) Llavors, el Govern central no pot aplicar l’article 155. Igualment és necessari negociar. I, si el Govern català volgués, en un altre moment, declarar la independència de manera real, hauria de convocar un nou ple a tals efectes.

Propostes

Passada ja (suposem) la part més intensa de la crisi, crec que hauríem de demanar les coses següents:

1) Eleccions anticipades a Catalunya.

2) Demanda MASSIVA (que no hi falti ningú!) d’un indult general per a “totes” les acusacions judicials relacionades amb el procés independentista, des del simulacre de 2014.

3) Destitució dels dos caps fiscals, de l’Estat i de Catalunya, per les seves extralimitacions innecessàries. I dels responsables de la Policia nacional i de la Guàrdia civil el dia dels fets.

En relació a les eleccions catalanes:

1)Recursos suficients per a pagar la Renda garantida de ciutadania durant tot l’any 2018.

2) Retornar immediatament la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials al nivell de pressupost, i de personal, de l’any 2010. I l’any següent (2019) dedicar-hi un augment suplementari significatiu.

3)Una llei urgent de lloguers, que talli en sec l’especulació i que rebaixi fortament els nivells de lloguers actuals de Ciutat Vella de Barcelona, i altres zones especialment perjudicades.

4) Iniciar un procés d’enorme producció d’electricitat a base d’energies netes, amb vista a prescindir (totalment o quasi totalment) del petroli en un nombre breu d’anys.

En relació a la negociació amb Espanya:

1)Restitució immediata, mitjançant una llei especial (mentre es discuteix i s’aprova una reforma de la Constitució, cosa que pot durar un cert temps), de TOTES les competències robades en la Mala Sentència de 2010.

2)Promoció estatal de la llengua catalana per tots els Països Catalans, i garantir-ne una presència mínima a tot l’Estat.

3) Un pacte fiscal millor que l’actual, sempre que sigui just en relació amb les altres nacionalitats i regions.

4)Executar totes les inversions estatals d’infraestructures a Catalunya acordades i mai no realitzades. 

5) Considerar Catalunya com una nació, no sols en els textos, sinó també en la pràctica. I no només en un sentit “cultural”, sinó també polític. Amb dret d’autodeterminació inclòs, sempre que aquest es plantegi i s’exerceixi de manera legal.

El treball de cura de les persones, 5

El treball de cura i la ciència

Les autores que seguim (les dues Cristines i la Teresa), que són universitàries, es queixen del fet que, després de 40 anys que el moviment feminista precisa i intenta revalorar el treball de cura que fan les dones, aquest tema encara no ha pogut entrar a la Universitat (o sigui a les universitats) com a tema d’estudi científic. Sembla que tota cosa que faci olor de feminista es miri amb sospita, com si es considerés que no és prou seriós.

Fora de la Universitat, la manera més precisa que s’ha trobat per designar el treball de cura de les persones ha sigut el d’activitat de «reproducció social». La persona que va encunyar aquesta denominació va ser la italiana Antonella Picchio, una de les autores del llibre. Què vol dir «reproducció social»? Vol dir que les dones, amb la seva feina de cura dels fills o dels avis o dels malalts, fan que la societat continuï existint. Si no existís aquest treball, no naixerien criatures, les que naixessin no sobreviurien, la gent s’aniria morint per falta d’atencions, tant físiques com morals, les empreses no tindrien treballadors/es, i la societat desapareixeria. I com pot ser que una feina tan superimportant no sigui molt més reconeguda??? Això està relacionat amb l’actitud d’empresaris, governants, intel·lectuals, que només valoren allò que dona diners. Però desgraciadament també amb l’actitud de treballadors que els fan el joc, i..., dolorosament, també algunes vegades amb l’actitud d’algunes dones que tampoc no ho tenen tan clar com caldria.

Una altra aportació que les autores troben en les diverses publicacions existents en diversos països és que el treball de cura és molt «personalitzat», en el sentit que, a casa, una màquina pot fer, per exemple, que es renti més de pressa i més eficientment la roba, o bé fer millor el liquat d’un aliment, etc., però, en canvi, donar de mamar, donar un biberó o banyar una criatura són coses que no es poden ni es podran fer amb cap màquina, que no es poden fer més de pressa, i fins i tot que no és convenient que les faci qualsevol, sinó la mare (o bé l’àvia). 

Més encara: fa uns trenta anys, unes sociòlogues britàniques van fer notar que el treball de cura que feien les dones anava envoltat d’«emocions i sentiments», cosa que el feia com intransferible. I un sociòleg francès va publicar que aquestes emocions i sentiments era molt difícil que els pogués aportar un home, cosa que explicava per què els homes agafen tan pocs permisos de paternitat. 

Finalment (i en contrast amb lo anterior), aportacions posteriors reclamen l’anomenada «cura social» (social care). Que vol dir el treball de cura fet a través de l’Estat del benestar, o sigui com un servei públic, mitjançant empleats públics. (El llibre toca aquest tema més endavant.)