Quants catalans i catalanes hi havia?

(A l’Edat Mitjana, segons lo poc que se sap)

La societat catalana de l’Edat Mitjana (segles XI-XV) no va ser una realitat històrica més o menys estable, sinó que va experimentar alts i baixos, i, sobretot, un gran daltabaix. Molta gent no ho sap.

Tots sabem, i veiem, que una societat normalment experimenta períodes d’expansió econòmica i períodes de crisi. Les expansions, anant bé, poden durar 20-30 anys (n’hi ha hagut de més llargues, però avui, per desgràcia, tendeixen a ser més curtes). I les crisis poden durar 5-10 anys; una crisi de 10 anys ja es considera molt greu. Res d’això en aquelles èpoques: tot anava molt més a poc a poc. Un període de creixement podia durar uns 300 anys, i una crisi en podia durar uns 150. Us estranya? Doncs això és lo que va passar a Catalunya.

Des del segle XI fins al XIII (i fins a mig XIV, i prou), la societat catalana va anar creixent en els aspectes econòmic i demogràfic d’una manera continuada. Els terrenys cultivats s’anaven expandint, cada vegada hi havia més tallers artesans, les ciutats anaven creixent, sobretot Barcelona, el comerç augmentava: no solament entre camp i ciutat, ni amb Aragó i Espanya endins, ni amb França, sinó sobretot (sobretot!) amb les illes mediterrànies: Sicília i Sardenya: per obtenir-ne blat (que, malgrat l’augment dels conreus, i a causa del gran creixement de la població urbana, sempre era insuficient), a base de vendre’ls teixits, cada cop més abundants.

La població catalana creixia i creixia, i «creiem» que al segle XIII va arribar a un sostre d’unes 500.000 persones. Però... aquest somni nacional de felicitat, no és que es vagi anar alentint de mica en mica, NO!!, sinó que va petar, i d’una manera horrorosa. La Pesta Negra de 1347-48 (vinguda de l’Àsia, a cavall d’un vaixell) va segar la vida de moltíssims catalans i catalanes. Quants? No ho sabem. Estudiant els registres parroquials (els únics que hi havia aleshores) d’alguns pobles, estudiosos arriben a la conclusió esgarrifosa que haurien mort unes dues terceres parts dels seus habitants. Però aquest fet, de caràcter local, de cap manera es pot traslladar al conjunt del país. 

Però, per què aquesta pesta, de les quals n’hi va haver moltes, va ser tan mortífera? Tenim un «indici»: un document escrit després de la pesta diu que l’any 1333 va ser «lo mal any primer». Era recordat com un primer any de dificultats: escassesa i puja del preu del blat (el maleït blat, del qual mai no n’hi havia prou per a alimentar tothom). Escassesa d’aliment, alimentació una mica deficient, organismes una mica debilitats, i... la pesta de 1347, que podia haver estat una de tantes, va trobar un camp adobat que l'esperava. Vet aquí.

I què passa quan en un país disminueix la població? La primera conseqüència és que disminueix la mà d'obra. I la producció. Moltes terres quedaren sense conrear durant molt temps. Faltaven pagesos. I encara que es pugui pensar que, si també ha disminuït la població a alimentar, ja es compensa una cosa amb l'altra, no és així, perquè les esmentades disminucions no tenen per què haver sigut, l'una i l'altra, iguals en una comarca que en una altra, i es produeixen desajustos greus segons els llocs.

De fet, l'única conseqüència bona del desastre va ser la millora dels pagesos. Com hem vist en un altre full, molts d'ells patien una greu explotació per part dels senyor i dels amos de la terra. Però com que ara n'hi havia una superdemanda, i els senyors els sol·licitaven, ells van anar exigint i els senyors van anar cedint. Aquesta millora va durar uns 30 anys. Fins que els senyors, que havien cedit de mala gana, es van enfadar i van dir Prou! I aleshores va començar la gran lluita social entre pagesos i senyors que hem vist en l'altre full, i que va acabar d'arruïnar el país.

I tornem al tema: quants catalans i catalanes hi havia? Quan dic que «creiem» que s'havia arribar a un sostre de 500.000, vull dir que no ho sabem del cert i que ho suposem. Perquè resulta que el primer cens, que no era un cens sinó un recompte de famílies, al qual s'havia d'aplicar un coeficient de persones per família (entre 4 i 5, i que cada autor aplica el seu), va ser «després» de la pesta, i va donar un compte d'unes 100.000 famílies. La població podia ser d'unes 400.000-450.000 persones. Clarament inferior a la població que «suposem» del segle XIII.

Però espereu, espereu, que això no és res. Agafeu-vos! Al final del segle XV, dos-cents anys després del moment més bo, les dades eren uns 300.000 habitants!!! Què havia passat?? En un llibre d'història dic, de manera molt atrevida: «Podem dir que la població que s'havia guanyat en uns 300 anys (1000-1300) es va tornar a perdre en uns 150.»  No hi ha garanties que això sigui veritat. Però sí que es pot assegurar que gaire equivocat no ho pot estar. 

I la crisi s'havia acabat? D'aquella manera. Les activitats van anar augmentant i tot va anar millorant, però molt a poc a poc. Res comparable amb el creixement dels segles XI-XIII. Al final del segle XVII, Catalunya arribava a uns 400.000 habitants. Se n'havien guanyat 100.00 en dos-cents anys, però encara no s'havia recuperat la xifra mítica dels 500.000 del segle XIII.  

I, ja en un altre to, diré que Catalunya mai va «recuperar» la xifra dels 500.000, sinó que la va saltar com un cavall de carreres. Perquè al segle XVIII, el gran segle català, no encara industrial, però sí preindustrial i amb un enorme progrés agrari, les xifres van pujar, en uns 70 anys, d'uns 400.000 a 870.000. I en els següents 70 anys (fins a meitat segle XIX), es van tornar a doblar. I prou! Perquè llavors comença a baixar la natalitat.

Cal que tots els catalans/es sàpiguen que, en la nostra vida com a poble, n'hem passat de verdes i de madures, però no sols en l'aspecte polític, que és més conegut, sinó també en els aspectes més vitals.                                                                      

Per un cristianisme de veritat

Sense adherències negatives

N'hi ha de grosses, d'adherències, i dolentes, i n'hi ha que envolten l'ideal d'una capa molt bonica, però que compromet, sobretot, l'alegria del missatge cristià.

Imaginem, i creguem, que hi ha un Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que les persones creades estem destinades pel Ell a ser felices en la seva presència per sempre. I que, de manera podríem dir provisional, un poble és cridat, o se sent cridat, especialment pel Creador, i ens dona uns «manaments» i altres indicacions, no pas sempre originals, però bons per fer la vida més bona per a tothom (realitat datable fa uns 2.700 anys, encara que, molt probablement, s'havia anat desenvolupant de manera progressiva des de segles anteriors). 

En un moment donat de la història, el Creador, en l'expressió anomenada Fill, es fa persona. I aquest fet té dues conseqüències: 1) En fer-se ell persona, automàticament, totes les persones del món, hagudes i per haver, passem a ser fills i filles de Déu, i enxarxades en una comunitat irrompible d'iguals i solidaris. Aquest fet no ha de ser només un «concepte» teòric, sinó que s'hauria de traduir en unes formes de vida corresponents, o sigui solidàries. 2) El Fill de Déu, anomenat Jesús, Crist o Jesucrist, comunica, a través de la seva vida, amb fets i paraules, un ideal de vida basat en la fraternitat universal entre totes les persones, d'arreu del món. Remarquem el fet que va ser tant curandero com predicador, i que en els textos que narren la seva vida hi ha més o menys tantes referències a la cura de malalts com a les explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat, igualment, no ha de ser només un «principi», sinó una pràctica habitual, sobretot quan hi hagi una situació de necessitat, econòmica, cultural, psicològica..., de qualsevol persona. La fraternitat es pot realitzar (s'ha de realitzar) de manera individual (sempre que es pugui), però també, i sobretot, de manera col·lectiva, mitjançant la societat organitzada, actuació aquesta que, si no es dona, com de vegades passa, s'ha d'exigir. I fins que, de persones necessitades, no n'hi hagi ni una (cosa avui ben possible).

En un sentit complementari, però molt important, la vida fraternal va acompanyada d'uns actes mínims de relació amb el Creador, individuals i també col·lectius. És lo que s'anomena popularment la «missa», acte molt relacionat amb l'eucaristia i també amb la mort de Crist.

Crist va ser assassinat pels poders polítics d'aquell moment, disconformes amb els seus ensenyaments. Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres, no sempre prou creïbles. Diguem només que va ser un testimoni d'autenticitat en relació al seu missatge.  L'ensenyament de Crist va ser continuat per l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va procurar estendre'l per altres territoris. 

Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes persones i grups o entitats, sobretot els més populars, han practicat de maneres més o menys excel·lents l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i malalts. Un cas important ha sigut el dels missioners, de primer dedicats a la promoció religiosa, però modernament també, i molt, a l'assistència social i el desenvolupament. En els nivells superiors, molt sovint el comportament ha sigut menys exemplar, moltes vegades moltíssim menys. A més, en diferents moments, l'actuació de l'Església ha anat sent influïda, no sols pels ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de vegades, per altres idees i/o pràctiques de diferents procedències, no pas sempre bones. Per això, de tant en tant, hi ha hagut d'haver moviments de reforma o de canvi.

Per desgràcia, hi ha hagut canvis francament dolents. N'assenyalarem dos, de greus. En algun moment donat, es va considerar que les relacions corporals i sexuals només eren permeses dins la vida matrimonial. Era una limitació molt forta. En els ensenyaments antics, el sexe només era prohibit en cas d'adulteri o d'incest (en aquest darrer cas, per motius més aviat de salut). També en un moment donat (segles IV-V) es va començar a ensenyar que, si es moria en pecat important, se sofria un turment molt greu i etern. Això havia sigut sempre desconegut, encara que hi havia hagut referències a algun tipus de càstig, mai concretat, si s'havia viscut malament. Heus ací dues adherències ben dolentes, introduïdes de manera fraudulenta. Aquestes adherències desfiguraven greument el cristianisme, i el feien més burocràtic (i fins i tot arbitrari) que no pas fraternal. Per una banda el pecat, condició bastant corrent dels humans, es feia gairebé inevitable. Per una altra banda, es vivia (si s'hi pensava) en una sensació de por o terror envers el futur, després de la mort. S'havia de viure pendent d'una «salvació», no mai segura.

No era pas sols això. Hi havia (i encara hi ha) una altra adherència, que, en aquest cas, havia sigut introduïda en els mateixos textos religiosos fundacionals (apòstol Pau), que era de bona fe, i que no feia mal a ningú (directament). Era creure que Jesús, amb la seva mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels pecats de totes les persones, de totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut tal perdó. Era l'anomenada Redempció. Era una cosa estranya. No concordava amb la bondat constitutiva del Creador. Tenyia el cristianisme amb un to tràgic i trist.

Invitem tothom a entendre, i ocasionalment a viure, el cristianisme original, sense aquestes adherències (n'hi ha més, però no són pas tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si no es tracta d'adulteri, s'ha de considerar legítim. I no s'ha de viure preocupat per cap «salvació», que aquesta està decidida i assegurada des de tota l'eternitat. I el pecat, el Creador el perdona, gratuïtament, si hi ha reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot haver algun tipus de càstig, desconegut, però sempre de tipus temporal.)

Com totes les coses del món, el cristianisme té un nucli principal, que és lo que el fa ser lo que és, i uns elements complementaris. El nucli és la fraternitat universal, expressada en fets (si es pot). Els elements complementaris, que projecten aquest ideal humanista en una transcendència, que va des d'abans de la creació del món fins a una eternitat que no s'acabarà mai, són: acceptar (o creure en) la divinitat de Jesucrist; ídem, la seva resurrecció (física o psicològica); ídem la seva presència (real o simbòlica) en l'eucaristia; els sagraments i el nostre destí etern. (N'hi ha més, però amb aquests 5 ja fem.) Doncs bé: tota persona que practiqui la fraternitat universal (si és que pot fer-ho) ha de ser considerada persona cristiana.  Si, a més, accepta tots o alguns dels elements complementaris esmentats, ha de ser considerada persona cristiana completa. 

Finalment, com és sabut, hi ha diverses versions cristianes, fruit de desgraciades separacions. Totes són bones, i les diferències que hi ha entre elles són molt menys importants que les adherències que hem vist. I en els darrers segles han existit, i han lluitat molt, uns moviments laics (marxistes, anarquistes i altres, com ara ONGs) que també han ensenyat i practicat la fraternitat entre totes les persones del món i, doncs, han de ser considerats també cristians.