Per un cristianisme de veritat

Sense adherències negatives

N'hi ha de grosses, d'adherències, i dolentes, i n'hi ha que envolten l'ideal d'una capa molt bonica, però que compromet, sobretot, l'alegria del missatge cristià.

Imaginem, i creguem, que hi ha un Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que les persones creades estem destinades pel Ell a ser felices en la seva presència per sempre. I que, de manera podríem dir provisional, un poble és cridat, o se sent cridat, especialment pel Creador, i ens dona uns «manaments» i altres indicacions, no pas sempre originals, però bons per fer la vida més bona per a tothom (realitat datable fa uns 2.700 anys, encara que, molt probablement, s'havia anat desenvolupant de manera progressiva des de segles anteriors). 

En un moment donat de la història, el Fill de Déu es fa persona. I aquest fet té dues significacions: 1) En fer-se ell persona, automàticament, totes les persones del món, hagudes i per haver, passem a ser també fills de Déu, en tant que germans del seu Fill. Aquest fet pot ser un «concepte», però s'hauria de traduir en unes formes de vida corresponents. 2) El Fill de Déu, anomenat Jesús, Crist o Jesucrist, comunica, a través de la seva vida, amb fets i paraules, un ideal de vida basat en la fraternitat universal entre totes les persones, d'arreu del món. Remarquem el fet que va ser tant curandero com predicador, i que en els textos que narren la seva vida hi ha més o menys tantes referències a la cura de malalts com a les explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat, igualment, no ha de ser només un «principi», sinó una pràctica habitual, sobretot quan hi hagi una situació de necessitat, econòmica, cultural, psicològica..., de qualsevol persona. La fraternitat es pot realitzar (s'ha de realitzar) de manera individual (sempre que es pugui), però també, i sobretot, de manera col·lectiva, mitjançant la societat organitzada, actuació aquesta que, si no es dona, com de vegades passa, s'ha d'exigir.

En un sentit secundari, però molt important, la vida fraternal va acompanyada d'uns actes mínims de relació amb el Creador, individuals i també col·lectius. És lo que s'anomena la «missa», acte molt relacionat amb l'eucaristia i també amb la mort de Crist.

Crist va ser assassinat pels poders polítics d'aquell moment, disconformes amb els seus ensenyaments. Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres. Diguem només que va ser un testimoni d'autenticitat en relació al seu missatge.  L'ensenyament de Crist va ser continuat per l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va procurar estendre'l per altres territoris. Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes persones i grups o entitats, sobretot els més populars, han practicat de maneres excel·lents l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i malalts. Un cas important ha sigut el dels missioners, de primer dedicats sobretot a la promoció religiosa, però modernament també, i molt, a l'assistència social. En els nivells superiors, sovint el comportament ha sigut menys exemplar, de vegades molt menys. A més, en diferents moments, l'actuació de l'Església ha anat sent influïda, no sols pels ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de vegades, per altres idees i/o pràctiques de diferents procedències, no pas sempre bones. Per això, de tant en tant, hi ha hagut d'haver actituds de reforma o de canvi.

Per desgràcia, hi ha hagut canvis francament dolents. N'assenyalarem dos, de greus. En algun moment donat, es va considerar que les relacions corporals i sexuals només eren permeses dins la vida matrimonial. Era una limitació molt forta. En els ensenyaments antics, el sexe només era prohibit en cas d'adulteri o d'incest (en aquest darrer cas, per motius més aviat de salut). També en un moment donat es va començar a ensenyar que, si es moria en pecat important, se sofria un turment molt greu i etern. Això havia sigut sempre desconegut, encara que hi havia hagut referències a algun tipus de càstig, mai concretat, si s'havia viscut malament. Heus ací dues adherències ben dolentes, introduïdes de manera fraudulenta. Aquestes adherències desfiguraven greument el cristianisme, i el feien més burocràtic (i fins i tot arbitrari) que no pas fraternal. Per una banda el pecat, condició bastant corrent dels humans, es feia gairebé inevitable. Per una altra banda, es vivia (si s'hi pensava) en una sensació de por o terror envers el futur, després de la mort. S'havia de viure pendent d'una «salvació», no mai segura.

No era pas sols això. Hi havia (i encara hi ha) una altra adherència, que, en aquest cas, havia sigut introduïda en els mateixos textos religiosos fundacionals (apòstol Pau), que era de bona fe, i que no feia mal a ningú (directament). Era creure que Jesús, amb la seva mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels pecats de totes les persones, de totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut tal perdó. Era l'anomenada Redempció. Era cosa estranya. No concordava amb la bondat constitutiva de Déu. Tenyia el cristianisme amb un to tràgic i trist.

Invitem tothom a viure el cristianisme original, sense aquestes adherències (n'hi ha més, però no són pas tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si no es tracta d'adulteri, s'ha de considerar legítim. I no s'ha de viure preocupat per cap salvació, que aquesta està decidida i assegurada des de tota l'eternitat. I el pecat, Déu el perdona, gratuïtament, si hi ha reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot haver, amb seguretat, algun tipus de càstig, desconegut, però de tipus temporal.)

Com totes les coses del món, el cristianisme té un nucli principal, que és lo que el fa ser lo que és, i uns elements complementaris. El nucli és la fraternitat universal, expressada en fets (si es pot). Els elements complementaris, que projecten aquest ideal humanista en una transcendència, que va des d'abans de la creació del món fins a una eternitat que no s'acabarà mai, són: acceptar (o creure en) la divinitat de Jesucrist; ídem, la seva resurrecció; ídem la seva presència en l'eucaristia; els sagraments i el nostre destí etern. (N'hi ha més, però amb aquests 5 ja fem.) Doncs bé: tota persona que practiqui la fraternitat universal (si és que pot fer-ho) ha de ser considerada persona cristiana real.  Si, a més, accepta tots o alguns dels elements complementaris, ha de ser considerada persona cristiana completa. 

Finalment, com és sabut, hi ha diverses versions cristianes, fruit de desgraciades separacions. Totes són bones, i les diferències que hi ha entre elles són molt menys importants que les adherències que hem vist. I en els darrers segles han existit i han lluitat molt uns moviments laics (marxistes, anarquistes i altres, com ara ONGs) que també han ensenyat i practicat la fraternitat entre totes les persones del món i, doncs, han de ser considerats també cristians.                                                  

Un Premi Nobel molt ben guanyat

El ginecólogo congoleño Denis Mukwege ha recibido un Premio Nobel de la Paz 2018 enormemente merecido.

La región del este de la República Democrática del Congo tiene un buen número de ricas minas, de diamantes, de coltán (material necesario para los teléfonos móviles), y otros metales. Esta riqueza se ha convertido en una maldición. Un elevado número de grupos armados se disputan de manera cruenta los beneficios de estas minas, de manera que la zona es un territorio incontrolable por parte del Gobierno central, por otra parte bien poco útil.

La peor estrategia usada en esta maldita guerra, que dura desde hace más de 20 años, un día teóricamente terminada, pero que ha continuado en la práctica, es el ataque y la violación sistemática de mujeres y niñas del territorio del bando contrario. Porque, increíblemente, en aquella sociedad, una mujer violada es rechazada por la propia familia, sobre todo si es soltera, puesto que se cree que ya no sirve para ofrecerla a nadie en las debidas condiciones. Ello rompe las familias y la misma sociedad, que es lo que se busca por parte del bando enemigo. Como se puede temer, el bando perjudicado hace lo mismo a la inversa.

Lo anterior, con ser tan horrible, no es todavía lo peor. El odio y la maldad son tan grandes que, muchas veces, la violación no es corporal, sino que se produce con cuchillos y armas cortantes, para destruir más.

Desde hace muchos años, el doctor Mukwege, en el hospital de Panzi, en la ciudad de Bukavu, se dedica totalmente y gratuitamente a la reconstrucción ginecológica de órganos sexuales de mujeres y niñas. Con una guerra que, ante el desinterés del mundo, se alarga de 20 años... el doctor y sus colaboradores han atendido y sanado a más de 40.000 mujeres y niñas de desgarros genitales.

Como quiera que Mukwege no se limita curar, sino que denuncia a los grupos y autoridades culpables del horroroso desmán, está amenazado de muerte y ha sufrido varios intentos de asesinato. Años atrás se dirigía de su casa al hospital protegido por una escolta de soldados de la ONU. Ahora, simplemente, vive dentro del hospital, igualmente protegido, salvo cuando viaja por el mundo denunciando los crímenes de su país. Este es, hoy día, el mayor horror que se da en el mundo, pero la Caverna mediática guarda silencio.

He aquí un Nobel muy bien ganado.

(Información procedente de la revista Mundo Negro, de un grupo misionero)

L'esquerra de paper

S’ha consumat la desgràcia. No és una desgràcia total, però déu n’hi do. Ahir, dia 12 de desembre, tal com era previst, el Parlament Europeu va aprovar, amb els vots socialdemòcrates (entre ells els del PSOE), el Tractat internacional de comerç amb Japó (JEFTA). Una cosa que quasi ningú no sap què és, perquè no se n’ha parlat quasi gens. Ni tampoc s’ha discutit, ni es discutirà, als parlaments de les nacions europees. Aquestes dues coses no són cap sorpresa. Estaven previstes, i precisament per a això es feia la festa. Que no se’n sabés res, per tal que ningú no pogués protestar. Tota una lliçó de democràcia.

Però, per què l’esquerra catalana i l’espanyola no han dit res?, per què no s’han convocat protestes, abans de la seva aprovació???

Em permeto reproduir un tros de l’article que vaig publicar el mes de setembre, preocupat per lo que vindria:

“En segon lloc, i més important, és que el gran problema que hi ha en els tractats internacionals de comerç és que no puguin afectar els serveis públics, els quals han de restar de manera segura en mans de l'Estat del benestar. Per a això es pacta una llista de béns i serveis que es puguin comercialitzar, anomenada llista positiva. Doncs bé, en el cas del JEFTA, s'ha pactat al revés: una llista de béns i serveis que no es puguin comercialitzar, anomenada llista negativa. Així, tot servei que no sigui en la llista es podrà comercialitzar. Sembla que sigui igual. Doncs no. Perquè aleshores, qualsevol servei públic que s'estableixi «després» d'haver-se firmat el tractat, naturalment, no figurarà en la llista pactada, i per tant es podria comercialitzar.”

Ahir mateix (dia 12), però quan ja s’havia votat i aprovat, l’eurodiputada socialista Inmaculada Rodríguez Piñero donava les primeres informacions, i favorables: "Desde que Trump alcanzó la presidencia, el orden internacional basado en reglas se está tambaleando, y es importante establecer una política que refuerce el comercio basado en reglas, inclusivo y con principios y valores de la UE. Vivimos en un mundo en el que, sin influencia económica, no se tiene influencia política.”

 "Desde que entre en vigor, en febrero, el 96 % de los aranceles serán retirados, lo que facilitará el comercio de nuestras empresas.”

“¿Seguimos sin tener mayor penetración en el sureste asiático o queremos apostar por esa capacidad de crecer y competir en mejores condiciones?"

També el nostre eurodiputat Ernest Urtasun mostrava la seva aquiescència: “El acuerdo es el más importante en volumen nunca firmado por la Unión Europea. Japón y la UE suman un PIB de más de 20 billones de dólares.”

És clar que el mateix Urtasun també deia:  “Si un servicio es previamente privatizado y el acceso al mercado, liberalizado, será muy difícil retomar el control público del mismo. En materia de servicios públicos, la UE ha utilizado la llamada Public Utility Clause para la exclusión de los servicios públicos del acuerdo. Sin embargo, muchos expertos aseguran que esta no da suficientes garantías por la limitación de la definición de servicio público, y que se refiere básicamente a monopolios públicos o a servicios con derechos exclusivos.”

Dintre de la confusió actual (escric el dia 13 de desembre al matí), pot ser, per les paraules d’Urtasun, que la meva informació sobre la llista de serveis que no es poden comercialitzar s’hagi canviat a última hora per aquesta Public Utility Clause, que, de moment, no sabem què diu. Hem de recordar que, d’ençà de la fundació de l’Organització Mundial de Comerç (OMC), el 1995, intervenir en els serveis públics, i comercialitzar-los i fer-hi negoci, és el somni daurat de les multinacionals. Fins ara encara no ho han pogut aconseguir, però cada oportunitat és un repte per a elles.

Les paraules d’Urtasun “y que se refiere básicamente a monopolios públicos o a servicios con derechos exclusivos” es poden entendre en el sentit que, per exemple, la Seguretat Social espanyola, tota en conjunt, no podrà ser mai arrabassada per cap multinacional. Però... ¿i si un dia la Generalitat estableix un servei públic nou, com una empresa municipal de distribució de l’aigua, una empresa de Serveis Fúnebres, un servei de reciclatge d’escombraries, una planta potabilitzadora, un servei de tria, conservació i distribució de llavors agrícoles, una editorial per a l’edició de llibres escolars, o qualsevol altra cosa que podria (i hauria de) fer? Com que ni figuraria en la llista dels serveis que no es poden... ni tampoc seria cap monopoli, perquè, només que hi hagués alguna altra empresa privada dedicada al mateix objectiu, ja es podria considerar que no ho és... i amb aquests “tribunals” (dels quals, per cert, ahir ni la Rodríguez Piñero ni l’Urtasun no van dir res), que tots sabem que són una de les majors “trampes” d’aquests tractats..., de ben segur que hi hauria un plet internacional que podria durar anys... però que, al final, molt probablement ens ho fotrien.

I... l’afer dels serveis públics és lo més delicat dels tractats internacionals de comerç, però ja sabem que aquests grans esquemes mundials són el terrenys més propici de les molt grans empreses, i sovint el cementiri de les petites i mitjanes. Vejam, que em digui la senyora Rodríguez Piñero  ¿per què grans trameses des de mig món enllà, com el Japó, portades per les més grans empreses, encara que aquestes siguin espanyoles (que no hi ha cap seguretat que sigui així), serien més beneficioses per a la població espanyola que el comerç més habitual entre diferents regions d’Espanya o amb els països veïns??

Les seves expressions “Vivimos en un mundo en el que, sin influencia económica, no se tiene influencia política”, “¿seguimos sin tener mayor penetración en el sureste asiático o queremos apostar por esa capacidad de crecer y competir en mejores condiciones?", sonen a tota una concepció de la vida ja molt coneguda, potser familiar per a ella…

I torno a preguntar: Per què l’esquerra local també ha esperat que ja fos un fet consumat????

El Mite del rescat, 2

El meu article anterior “El mite del rescat” (que ara passaria a ser “El mite del rescat, 1”) mereixeria una sèrie de consideracions complementàries.

1) El poble d’Israel, poble escollit per Déu per ser una espècie de maqueta o projecte del seu Pla sobre la humanitat, provisional, extensible més endavant a la resta del món, com així ho creien i ho acceptaven els israelites, si més no els seus dirigents  (o així consta en els escrits bíblics), cometia pecats, com tothom. Aquests pecats són durament blasmats pels profetes, els quals consideren que les invasions d’assiris (721 aC) i babilonis (587 aC) són càstigs de Déu a les seves infidelitats.

2) Durant la deportació a Babilònia (587-538 aC), un profeta, no Isaïes, sinó l’anomenat Segon Isaïes, un continuador en el seu mateix llibre, reflexiona sobre el fet que el poble està pagant les conseqüències o el càstig dels seus pecats, i crea un personatge, simbòlic, que suposem que representa tot el poble, el Servent de Jahvè, del qual diu que carrega sobre seu les culpes de tots, i que pateix un cúmul de sofriments, que arriben fins i tot a desfigurar-lo. Aleshores, aquests sofriments li valen l'expiació de les culpes de tots.

3) Sis-cents anys més tard, l’apòstol Pau identifica el Servent de Jahvè amb Crist, el qual sofreix i mor com a resultat de les culpes de totes les persones (hagudes i per haver), i d’aquesta manera n’obté el perdó de tots els seus pecats. Així considera que totes les persones som comprades, o rescatades, amb la sang de Crist. Perquè, segons es diu (això ha sigut desenvolupat al llarg de la història per teòlegs), Déu Pare, ofès pels nostres pecats, hauria exigit aquest sofriment d’una persona divina, i per tant amb un valor diví, per perdonar-los.

Diu Pau:   Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

  4) Aquesta idea esdevindrà central en la concepció teòrica del cristianisme, i serà anomenada la Redempció, i Crist serà, i encara és, anomenat Redemptor. El concepte de la Redempció dels éssers humans per Crist no tan sols caracteritzarà la religió cristiana, sinó que més aviat la determinarà. Vull dir que en serà la característica més important. Els cristians i les cristianes seran (i, segons la seva concepció, ho seran totes les persones) 1) creats per Déu, 2) assumits com a fills de Déu, 3) culpables i estigmatitzats com a pecadors, i finalment, 4) rescatats, i restituïts a la condició de fills, per la sang de Crist.

5) Vejam. En la qüestió de lo que pensés el Segon Isaïes sobre la relació entre Jahvè i els i les israelites, no m’hi vull ficar. És un afer bíblic de la història d’Israel, del segle VI aC. Però el fet que Pau, que era apòstol, però no historiador, identifiqui aquella situació concreta i històrica amb la relació universal de Crist amb tota la humanitat... parlem-ne.

6) Primer voldria tornar a preguntar si el Segon Isaïes es referia exclusivament als pecats de tots els i les israelites, o si això podria estendre’s, mitjançant Crist, als pecats de tota la humanitat. Qüestió important, i que mereixeria alguna demostració, cosa que ningú no ha fet mai, que se sàpiga. Entre una situació d’un poble en un moment donat de la seva història i la realitat de tota la humanitat i de tots els temps, és problemàtica aquesta identificació.

7) Després voldria reflexionar sobre la relació entre conseqüències del pecat i perdó del pecat. Un pecat sempre porta conseqüències, generalment sobre altres persones, perjudicant-les. I també pot comportar un càstig, personal o social, com a conseqüència del mateix pecat, o de la multitud de pecats, que pot ser una desavinença, una venjança, una crisi, una situació de dificultat general o de misèria o, fins i tot, una guerra. I un pecat, o pecats, finalment, segons la recta doctrina, és perdonat si hi ha penediment i voluntat de rectificar (encara que després no sigui així, però sí que ho era en el moment del perdó). Però... les conseqüències del pecat, ¿són una condició necessària per al seu perdó? Si un pecat, per sort, d’un o de molts, no portés cap conseqüència, quedaria sense perdó per aquesta causa? No, són dues coses independents.

8) És a dir, si Crist no hagués mort, ni patit, perquè les autoritats jueves i romanes no haguessin sigut tan malvades, o perquè ell hagués fugit a un país veí, o per qualsevol altra causa, aleshores... Déu hauria deixat sense perdó els pecats de totes les persones de la humanitat de tots els temps?? Qui s’atreviria a dir això?? O, l’anomenada Redempció, era, o és, realment necessària?

9) Doncs jo diria que, de manera gratuïta, idealista, teològica, se’ns ha atribuït una condició de rescatats per la sang de Crist que no es veu gens clar que sigui així. Diria que, quan Pau va assimilar la condició de totes les persones amb la condició que, segons el Segon Isaïes, tenien els i les israelites del segle VI aC, es va passar.  Va assimilar una opinió profètica temporal a la realitat de tota la humanitat.

10) I opino que som fills de Déu, tant si som innocents com si som temporalment pecadors, que els pecats (que, a més a més, no són tants i tants com ens han fet creure, perquè quasi tots els derivats del cos i del sexe no ho són) ens són perdonats de manera gratuïta, si hi ha penediment, tal com ensenya la paràbola del Fill pròdig, que no hi havia, ni hi ha, necessitat de cap Redempció, que Crist no és redemptor, sinó Mestre, i que tots nosaltres no hem de viure angoixats ni pels pecats (però sí fer els possibles per no fer-ne) ni per la culpabilitat dels sofriments de Crist, sinó ser responsables però viure alegres.

La gran frustració

És indiscutible que la tinc. El meu somni era: Mèxic, Veneçuela, Brasil, i... d'aquí un any, Argentina. Un bloc resistent de 4 països importants. Era ben segura la resistència, parar l'ofensiva que ve del 2008. I iniciar la remuntada.

I ara no pot ser? Molts ho creuen així. És típic que et diguin: "Oh, i espera't!" O bé: "S'ho aniran menjant tot". Fins i tot gent d'esquerres, eh!

Doncs no solament no vull caure en tal derrotisme, sinó que crec que no hi ha (almenys encara) raons suficients per desesperar.

Mirant-ho fredament, i referint-nos només a països grans, tenim:

1) Hem guanyat dues eleccions, tot i que en una es van fer tots els possibles i els impossibles per impedir-ho. (També n'hem perdut dues.)

2) Hem resistit, i hem fet fracassar, dues insurreccions, teledirigides. Que no eren només insurreccions, i violentes, sinó una ofensiva mundial de tota la Púrria informativa. I que ha fet que milers i milers de persones, fins i tot d'esquerres, encara creguin que els "manifestants " eren "pacífics" i que els governs eren "ultrarepressors i sanguinaris". I no vull pas dir que fos al revés. Al contrari, més aviat semblava que no n'hi havia un pam de net. Però lo que deien ells era mentida, comprada i calculada. Això és lamentable, i ha sigut inevitable. Però no se n'han sortit.

3) Estem observant un fracàs latent de les economies de dos grans països dominats (no pas governats) per la dreta. I no és probable que aquest senyor (és un dir), com que a més de dolent és burro, ho millori gaire.

4) S'ha introduït (en aquest cas, no "nosaltres") un element de dissensió dins el comandament de l'imperialisme, que pot evitar coses pitjors. Millorar les existent, és poc probable.

5) I amb tot això, encara hi ha un món molt dividit. Com sempre, entre orient i occident. No és que puguem esperar gaire cosa de cap dels dos, però el cas és que no és possible una hegemonia clara de ningú.

I veurem...              

Sis grans culpables

De culpables n'hi ha molts, o bé en som molts, sigui per acció o per omissió.

Però la culpabilitat de la majoria (la quasi totalitat) de la gent correspon a les maneres de ser corrents (que no normals) de la naturalesa humana. I, sobretot (sobretot!) quasi tots ells/es han sigut miserablement enganyats. Hi ha, però, uns culpables principals.

Seria, però, molt prudent. Així:

Per una part, hi posaria:

Puigdemont

Junqueras

Torra

I per l'altra part:

Rajoy

Llarena

Segarra

No hi posaria ni el senyor Mas, ni Torrent, ni Aragonès, ni Trapero, ni Arrimades, ni els Jordis (aquests moltíssim menys que ningú)...

Tampoc hi posaria ministres, ni altres jutges, ni policies...

Els tres primers, per haver enganyat, amb mentides sistemàtiques, per haver promogut acords i decisions il·legals, injustes (molt pitjor que il·legals), per haver fabricat mites falsos...

El senyor Rajoy, per: 1) Haver recollir firmes contra l'Estatut, 2) Haver-lo impugnat, 3) Haver enfocat tot l'afer només per la via judicial. Ell és el màxim SUPERCULPABLE, el qui, fins i tot, ha fabricat els altres culpables, que en realitat, en certa manera, són dependents d'ell per reacció.

El jutge i la fiscal, per haver inventat, imposat i mantingut una gran mentida, molt perjudicial, no només per a unes persones, sinó per a tot el país.

Jo no voldria la presó per a ningú. Soc dels que voldríem abolir aquesta cosa inhumana, semimedieval, i substituir-la per altres formes de control i punició més modernes, respectuoses  i pràctiques. Si hi ha d'haver presó, que sigui la mínima possible, i immediatament resolta amb un indult del Govern central.

Però sí que voldria, exigeixo, la total inhabilitació política, a perpetuïtat, d'aquestes sis persones, capaces de produir enganys, enfrontaments artificials i infelicitat col·lectiva per a pobles i nacions.

L'Ajuntament d'esquerres

L'Ajuntament de Barcelona ha realitzat una molt bona part (però no tota) de les esperances amb què el vam votar. Però, per damunt de tot, hem de dir que, a diferència d'altres casos anteriors, el seu objectiu principal no ha sigut pas fer grans obres (ni simplement obres) al conjunt de la ciutat, sinó moltes petites obres als barris, aspecte fins ara sempre oblidat.

Aquest ha sigut un objectiu ben realitzat, però, per la seva naturalesa, és impossible donar-ne comptes. Del nostre districte d'Horta-Guinardó, no pas ni tan sols un resum, però a títol d'alguns exemples, podem dir:

Can Baró: S’ha iniciat la reforma del Casal Pirineus.

Teixonera: S’ha definit, d’acord amb el veïnat, la necessitat d’un espai d’entitats.

St. Genís: S’ha acordat posar en marxa, al juny de 2017, un casal de gent gran.

Vall d’Hebron: S’ha començat la rehabilitació del mercat Vall d’Hebron/Teixonera.

Vall d’Hebron: S’està iniciant la planificació de l’illa d’equipaments de La Llosa.

Guinardó: Subministrament de plantes i modificació de la xarxa de reg  als Jardins d'Hiroshima.

La Clota: Condicionament pista de la plaça per patinatge i hoquei patins.

Nova sala de primers auxilis a la subseu del Districte.

 El Carmel: Impulsar la millora i la dignificació de l’Escola de Formació de Persones Adultes, que fa un paper primordial en la cohesió social del barri.

Horta: S’està portant a terme la segona fase del Centre Esportiu Municipal (CEM).

El Guinardó: El 2016 es va obrir la residència i centre de dia per a gent gran.

El Guinardó: Recuperar per a ús públic la Torre Garcini.

Obres a part, s’ha implantat una escola bressol al Guinardó, una escola de música a Can Fargues i un casal de Joves al Guinardó.

Al conjunt de la ciutat, una cosa més important que fer obres (i amb la desgràcia de les interminables de la plaça de les Glòries), han sigut les actuacions de tipus social i humà dins les relacions socials. En aquest sentit, destacaria: Triplicar les beques menjador. Augmentar un 50% la inversió social. Multiplicar per quatre el pressupost d'habitatge. (Tot i així, és una gota d'aigua.) Augmentar fortament les comandes i el contractes amb empreses cooperatives (aspecte durament criticat per la dreta, que posa l'accent en el fet que alguns dirigents d'aquestes cooperatives són antics companys de lluita de dirigents municipals, cosa molt normal i inevitable). Implantació d'una empresa municipal de producció i distribució d'electricitat. Gestions (encara no reeixides) de municipalització de la distribució de l'aigua. Exigir, a les empreses contractants de serveis a la ciutat, condicions socials i ecològiques favorables a canvi de la concessió de l'encàrrec. Un gran esforç perquè el metro, per fi, arribés a la Marina. Aquestes (i altres) han de ser i són les «obres» d'aquest Ajuntament.

Però un dels aspectes més impactants han sigut els problemes. Quatre de grossos (entre altres de menys importants).

Els treballadors/es del metro. Moltes discussions, vagues, etc. El nucli principal del problema era el següent: els treballadors/es del metro (i l'autobús) són els més ben pagats de tot el personal de tots els serveis i empreses municipals. L'Ajuntament es resistia a fer més gran encara la diferència entre aquests i les persones ocupades en altres serveis.

Els venedors ambulants. Problema que no té «solució». No es pot permetre, perquè 1) la llei ho prohibeix; 2) fan una competència deslleial a les botigues; 3) alguns productes que venen tenen un origen no gaire net. Però és que... ells no tenen altre mitjà de vida! Aleshores un bon ajuntament ha de... fer veure que compleix la llei... un dia sí i una setmana no. I així tothom està enfadat. Però hi ha coses que, si no podem canviar les bases més importants de l'organització social...

La superilla del Poblenou. Com sabem, una superilla és una zona de tres o quatre carrers per costat, en què s'aparta la circulació rodada als carrers externs, per fer (amb el temps) que la zona interior esdevingui un espai de jardins, joc infantil, trobades i xerrades de veïns/es, passeig pacífic de la gent... Convertir un espai sorollós i perillós en un d'esplai i de convivència. Però al Poblenou hi ha hagut unes protestes enormes i continuades, de persones que, per anar de la porta de casa a on tenen el cotxe aparcat, han de caminar 100 o 200 metres. (Segur que allà ja no ens voten més.)

 Inseguretat al Raval. Al Raval, com a barri dels més pobres, sempre hi ha hagut problemes de pobresa i d'inseguretat. Però d'un temps ençà, la inseguretat està augmentant a causa d'una nova situació: les màfies delinqüents han canviat la seva estratègia, ocupant pisos buits i convertint-los en centres logístics de distribució de droga. Amb el corresponent augment de circulació de persones problemàtiques, molèsties i, ocasionalment, delictes. Davant aquesta situació nova, cal una actuació policial, però no es pot entrar en un pis així com així. Cal una autorització judicial, que només es dona presentant una sèrie d'indicis de delinqüència que siguin creïbles. I per obtenir-los és necessària una tasca de vigilància i observació llargues i discretes, i per tant més personal i... temps. Vejam: és molt fàcil veure que entra i surt gent d'un lloc. Però convèncer un jutge que aquesta gent va a comprar droga i no, per exemple..., a comprar CD's musicals d'artistes del seu país d'origen... o qualsevol altra cosa, és molt diferent. I és que tots sabem que hi ha hagut policies i policies que han fabricat acusacions del no-res, falses, contra persones innocents. I ara els jutges van amb peus de plom. (Això està molt bé, però en aquest cas ens perjudica.) I les actuacions s'allarguen... Però els veïns del barri, lògicament, exigeixen més pressa i resultats. Doncs bé: mossos d'esquadra (naturalment, de paisà) han estat dos anys observant i vigilant els pisos (dos anys durant els quals, els veïns tenien la impressió que no es feia res), i en diferents moments van anar obtenint ordres d'entrar, i es veu que les van anar guardant, i el dia 29 d'octubre, a primera hora del matí, 700 mossos i 150 urbans van entrar a 40 pisos, tots alhora. Encara en queden... però la vida al Raval sens dubte ha millorat molt.

Aquests 4 problemes han sigut 4 filons d'or per a les oposicions, que els han aprofitat de manera intensa, llaminera i, molt sovint, poc honesta. Aquí, sens dubte, s'han perdut molts vots, que, si no són substituïts per noves persones d'esquerres, malament  rai.

El procés judicial

1) Amb la confirmació de l'acusació irregular, rebutjada per mig món, la fiscalia ha acabat de situar-se definitivament en la prevaricació i, potser, fins i tot en la provocació, i, per tant, fora de l'ordre democràtic. Lo qual vol dir fora de l'obligació de ser obeïda.

2) L'actuació de l'Advocacia de l'Estat, en canvi, és molt d'agrair, i col·labora en un possible desenvolupament just i legal del procés. De tota manera, no em sembla gens bé el terme "tumultuosa" que contribueix a definir el concepte de "sedició", ja que no em consta que n'hi vagi haver. Si de cas, alguna actitud de grups de joves davant el Parlament, o la defensa d'alguns petits grups de votants enfront de la força pública el dia de la votació. Però eren grups molt minoritaris, que en cap moment seguien consignes donades pels dirigents independentistes, ni menys encara hi eren aquests presents en aquestes ocasions. De tota manera, malgrat la meva oposició al concepte "tumultuosa" i per tant al concepte "sedició", entenc que l'actitud de l'Advocacia pot entrar dins el debat que es donarà amb les defenses durant el procés judicial.

3) Si, desgraciadíssimament, els jutges del Suprem optessin per fer el joc als objectius presumptament antiespanyols de la fiscalia, aleshores seria el Tribunal Suprem, en el seu conjunt, que se situaria fora de l'ordre democràtic, amb les conseqüències perillosíssimes que això suposaria.

4) Ara, doncs, tota l'atenció espanyola estarà posada en l'actitud general dels jutges del Suprem. Si aquesta fos dolosa, la totalitat del procés quedaria en presumpta sospita d'il·legalitat. Fins i tot, no fóra del tot desencaminat considerar-la un intent de cop d'Estat de tipus judicial.

El Mite del Rescat

Anomeno «Mite del Rescat» a la creença tradicional, dins la religió cristiana, en el sentit que la mort, la sang i els sofriments de Crist han perdonat els pecats de tota la humanitat, d’abans, de durant i, molt més encara, de després. I que aquests sofriments han sigut necessaris per a aquest perdó, en el sentit que Déu ho exigia com a preu de satisfacció per les ofenses rebudes.

Durant molt de temps, moltes persones han sentit com a estrany, arbitrari i injust que Déu exigís aquesta satisfacció sanguinària, perquè semblava una actitud justiciera i cruel, impròpia de Déu.

I aquesta creença feia que els cristians se sentissin especialment culpables, no solament pels pecats en si, sinó perquè aquests pecats havien resultat en un augment dels sofriments de la persona de Crist. Això s’expressava, de manera poètica, en aquella estrofa del Via Crucis (no sé si ara encara la canten), que deia:

Com la creu és tan pesada,

defallit cau novament,

cau Jesús cada vegada

que jo trenco un manament.

Semblava estrany i difícil d'acceptar, però... aquí hi havia els textos. I no pas un, ni dos, ni tres, sinó molts. Vegem-ho:

Pau.-  Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos. (1Cor 6, 20) / Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. (Rom 5, 8-9)  /  Ell, per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats... (Gal 1, 4)  /  En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. (Ef 1, 7)  /  ... Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. (He 2, 9)  /   ... que es donà a si mateix com a rescat per tothom... (Tim 2, 6) 

Pere.-  Sabeu que heu estat alliberats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata o l'or, sinó amb la sang preciosa de Crist... (1 Pere 1, 18)

Mateu i Marc (la mateixa frase de la mateixa escena).  ... com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.  (Mt 20, 28).

(Fixem-nos que aquí, els dos evangelistes li fan dir aquesta afirmació ni més ni menys que al mateix Crist. No qualificaré l'acció, però estic totalment segur que Jesús mai no va dir això.) Tot plegat, no menys que 9 citacions, la gran majoria de Pau.

Però aquesta creença també està en relació amb els textos que parlen de la institució de l'Eucaristia. Donem un cop d’ull als textos que en parlen. Sobretot el que diuen sobre la sang.

Sant Pau (1Co, 11, 24-25): «(...) Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.»

Marc (Mc, 14, 22-25): «(...) Preneu: això és el meu cos. (...) Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. (...)

Mateu (Mt, 26, 26-28): «(...) Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. (...) Beveu-ne tots, que això és la meva sang, vessada per tothom en remissió dels pecats.»

Lluc (Lc, 22, 19-20): «(...) Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres.»

Les expressions «ofert per vosaltres», «vessada per tothom», «entregat per vosaltres» i «vessada per vosaltres» cal entendre que volen dir «a benefici de vosaltres, o de tothom, perquè us serveixi d’aliment». L’únic autor que diu explícitament «vessada per tothom en remissió dels pecats» és Mateu.

Però això encara no és tot. He guardat la citació més important, de Pau, per al final.

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

Atenció: en les citacions esmentades fins ara, Pau assegura una cosa que figura que la sap. En canvi, en aquesta citació (carta de l'any 55), que molt probablement devia ser la primera que feia sobre aquest tema, aporta una gran autoritat: les Escriptures. Vet aquí per què va assegurant en diverses cartes la seva afirmació, perquè l'ha treta de l'Escriptura. I d'on? Una nota al peu de pàgina ens diu la font: Isaïes, 53, 5-12: “El servent”.  

És a dir: Pau treu aquesta doctrina d'Isaïes, i, segurament (segurament!), Pere, Mateu i Marc la treuen de Pau. Doncs, què diu Isaïes?

És molt contundent. Dibuixant la figura d'un personatge, que s'ha cregut per part de moltes persones i institucionalment que era Crist, en diu, no menys que:

però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres

l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble

Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes

farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells

I més, fins a set frases d'aquest tipus. Però observeu, sobretot, les dues subratllades.

I tanmateix... avui, la Facultat de Teologia de Barcelona es decanta a creure que aquestes frases no es referien a Crist, sinó al poble israelita, aleshores deportat a Babilònia.

Aleshores resultaria que tota una tradició, mil·lenària, basada sòlidament damunt uns textos profètics, faria figa...

I per una altra banda, tenim, en la paràbola del Fill pròdig, una prova clara que el perdó dels pecats és totalment gratuït.

Això és una altra cosa.

Doncs sembla que seria aconsellable, parlant de Crist, o pensant-hi, considerar-lo cada vegada més com a Mestre, i cada vegada menys com a Messies i com a Redemptor.  Sense fer-ne cap soroll, sinó  anar evolucionant la manera de dir.

Noves formes de treball / Noves formes de robar

La informàtica, que permet una intercomunicabilitat ràpida i extensiva, més el desgavell produït en les relacions entorn del treball, per la manca d’uns governs com caldria, més les situacions de necessitat de molta gent, que no compta amb cap contracte que li asseguri una activitat regular, totes tres coses, i algunes de menor importància, configuren un tipus de nuclis d’activitat que controlen un seguit d’activitats de tota mena, no gens, o molt poc, establertes, sinó bàsicament aleatòries.

En diuen economia d’Internet, o economia de plataforma informàtica, o, simplement, economia de plataforma (denominació poc aconsellable, perquè no és prou expressiva de lo que representa). Una característica bàsica és que tot funciona a través de comunicacions informàtiques, i una altra és que ningú no dona ni rep cap mena de compromís de res. Es fan coses, si n’hi ha, les que hi hagi i mentre n’hi hagi.

Suposem que una persona o una entitat necessita que li tradueixin un llibre, i no coneix cap traductor. Es connecta amb una empresa (A) (més o menys una empresa), que ofereix serveis de tota mena. De tota manera, en aquell moment, no coneix cap traductor que estigui disponible, però es connecta amb una mena d’empresa (B) que es relaciona amb feines de tipus literari, universitari... L’empresa B connecta amb un traductor/a i el posa en contacte amb l’empresa B, o potser ja directament amb l’empresa A, perquè ja en té la referència. Tot pot haver durat uns 5 minuts. El traductor/a tradueix el llibre, cobra i es despedeixen.

Una persona no té feina, i cobra una ajuda pública, però molt minsa. Es posa en contacte amb una empresa que relaciona persones que ofereixen amb persones que demanen, per exemple, pisos de lloguer. L’empresa li dona dues llistes, i des de casa seva es va connectant amb uns i altres, i cada vegada que aconsegueix un acord, o un principi d’acord (visita d’un pis), el comunica a l’empresa (o també podria ser que ell mateix continués la gestió fins a l’acord de lloguer). Però el volum de feina que li entreguen (de llistes de noms d’interessats) només dona per treballar-hi un parell d’hores cada dia, i això és lo que cobra (o podria ser que lo que cobrés fos segons el nombre de noms de possibles llogaters). Si per qualsevol raó, com ara augment de comandes o baixa d’un altre col·laborador, la feina augmentés, podria ser que li donés per treballar-hi 4 hores diàries, en comptes de 2. En canvi, si les comandes baixen, li disminueix la possibilitat de col·laboració, i si, per la raó que fos, crisi, canvi d’orientació empresarial, etc., les comandes s’acaben, la feina també s’acaba, i la corresponent relació, sense ulterior dret ni compromís de cap mena.

L’equivalència que he posat en el títol (treball/robar) no sempre és veritat. Hi ha casos en què un treballador/ra sense feina pot trobar un petit ingrés, o un de més gros, o si treballa, pot aconseguir un sobresou. També una persona que necessita una cosa o un servei estrany els pot trobar més fàcilment. Però hem de dir que això és més aviat l’anècdota. El sistema en si és el paradís empresarial, o dels emprenedors, que disposen de treballadors/es al seu grat i mentre els cal, i barats. Com que ni l’empresa és, pròpiament, una empresa, ni el treballador/a, un treballador/a legal, no estan ni protegits ni obligats per cap mena de legislació.

Això és el súmmum, o la culminació, de tot un procés de degradació legislativa laboral, reforma darrere reforma, disminuint drets, fins a aconseguir que no n’ha hagi cap.

Ara, Comissions Obreres i l’Institut d’Estudi del Treball de la Universitat Autònoma, conjuntament, han iniciat un estudi en profunditat, a base de moltes entrevistes individuals, per arribar, en el termini d’un any, a establir quina és la naturalesa exacta d’aquest fenomen (l’explicació que n’he donat jo és provisional), i les seves diverses manifestacions, i, a base d’això, plantejar unes reivindicacions que corresponguin a les característiques del cas.

Només hi havia homes?

Sempre que es parla de la possibilitat del sacerdoci femení, testes elevades responen amb contundència: No pot ser, perquè en el grup apostòlic, que va ser encarregat de continuar la tasca de Crist, només hi havia homes. Segur? No solament donen aquesta resposta amb una seguretat marmòria, sinó que ningú no els porta la contrària. Haig de reconèixer que no m'ho havia plantejat de manera seriosa fins ara, però som-hi.

Diguem, d'entrada, que la resposta, dita així, amb aquesta seguretat, com si fos una cosa indiscutible, demostra poc coneixement bíblic. Lo que sí és veritat és que es tracta d'una qüestió complexa.

Comencem per un punt: en el grup apostòlic hi havia dones. El relat dels evangelistes, tots quatre homes, ho amaga. Vull dir que ho amaga. Però hi ha un moment en què devien considerar que aquella vegada no ho podien amagar. Va ser al peu de la creu. Vegem els textos.

Mateu: També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. (Mt 26, 55-56)

Marc: També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep i Salomé.  Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres  que havien pujat amb ell a Jerusalem. (Mc 15, 40-41)

Lluc: Tots els seus coneguts i les dones que l'havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho. (Lc 23, 49)

Joan: Vora la creu de Jesús, hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. (Jo 19, 25)

Remarco: L'havien seguit des de Galilea. I li prestaven ajut. Aquí això no s'entén, però traduccions anteriors deien: I el mantenien amb els seus recursos (algunes podien tenir una bona posició i potser aportaven diners per a comprar queviures). La traducció de la BCI ho deixa de manera més ambigua. És a dir, des de Galilea, en el trajecte final Galilea-Jerusalem, on va morir, dones (segons dos autors, «moltes») anaven amb ells, és a dir, vivien amb ells (Jesús i els deixebles homes), i hi col·laboraven. Per molt que ho amaguessin al llarg de tot el text, amb aquesta referència queda prou clar. I també queda clar que no ho volien dir, o bé que no hi donaven importància.

 A aquest grup, d'homes i dones, en principi, Jesús va confiar la continuació de la seva missió. Com ho va fer? Vegem altra vegada els textos:

Mateu: Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.  En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir:

He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant... ( Mt 28, 16-19)

Marc: Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat.  Els digué:

Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.  (Mc 16, 14-15)

Lluc:  …i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. (Lc 24, 47-48)

Joan: Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres.

...

Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. (Jo 19-23)

Però en l'Epíleg del text de Joan, que segons es creu va escriure un seguidor de l'evangelista, després de la mort d'aquest, es diu:

Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades.

...

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. (Jo 21, 1-2)

(En aquest text, que no és de l'evangelista, certament no hi ha dones, però tampoc hi són tots els apòstols, ja que només sumen 7.)

Com veiem, en tres textos es diu clarament que els presents, i, doncs, els receptors de la missió, són «els onze» (els dotze menys Judes), però un d'aquests en dona els noms, i només són set. Els altres dos textos no concreten, o bé diuen «els deixebles».

La cosa no és clara, de la mateixa manera que res no és clar, perquè, segons dos d'aquests textos, l'escena passa a Galilea (o Tiberíades), i els altres tres no diuen res, però tot fa la impressió que sigui a Jerusalem o prop de la ciutat.

Per altra part, observeu que totes quatre expressions de l'encàrrec de la missió són diferents (Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los...  /  Aneu a tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli...  /  cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats... /  A qui li perdonareu els pecats li seran perdonats...). Doncs... com a missió tan important, calia que... Ja sabem que quan es va escriure el text havien passat uns 40 anys (i en el cas de Joan, uns 70 o més).

Però... per determinar una cosa tan precisa com a qui es va confiar l'encàrrec de continuar la missió, amb aquests textos no anem enlloc. No podem dir res de segur.

Però Alerta!!!, que la cosa encara no s'ha pas acabat. Hi ha un altre text (és a dir, tres textos, un de cada autor) que sembla que donen tota la raó als nostres bisbes que diuen que «només eren homes».  En un moment donat, Jesús va «triar» 12 homes, els apòstols coneguts de sempre. Vegem els textos per tercera vegada:

Mateu: Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes [és a dir: curar les malalties psíquiques], i de guarir malalties... Tot seguit dona els noms dels dotze, que són els que ja coneixem, i els envia a predicar pels pobles, per anar-se foguejant.  (Mt 10, 1-4)

Marc: Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús . En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar... En dona els noms, que són els coneguts. En el text de Marc, l'experiència d'anar a predicar es dona més tard.  (Mc 3, 13-15)

Lluc: Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols... A continuació els anomena, com sempre. També en aquest cas, de Lluc, Jesús els envia a predicar en un text posterior. (Lc 6, 12-13)

Joan no entra en aquesta qüestió.

Arribats aquí, la cosa seria data i beneïda: tenen raó, només eren homes. Encara que hi hagués dones, els pròpiament «triats» eren els dotze homes de sempre. No hi ha retop.

Doncs resulta que no. Més ben dit: resulta que no és tan clar com sembla. Ja he dit al principi que això era una qüestió complexa. La tesi tradicional ha tingut un oblit, i greu… Lluc, com els altres autors, descriu una tria de dotze apòstols, els quals són dotats de poders especials, i són enviats a predicar. Va ser en un moment donat, cap al mig, potser, del període de la missió de Jesús. (Ja sabem que els evangelistes no sempre expliquen els fets segons una seqüència temporal, sinó per agrupació de temes, sovint.) Però certament més endavant, al començar el trajecte de Galilea-Jerusalem, trajecte que sembla que es va anar allargant, deturant-se ara aquí ara allà, perquè tots sabien, o temien, o sospitaven, que allò s'acabava, i malament, i era qüestió d'aprofitar lo que es pogués, doncs durant aquest trajecte, potser el període més fort emotivament i espiritualment de tota la missió de Jesús, i de la compenetració del grup, Lluc explica, només ell, que Jesús va fer una segona tria de deixebles, de setanta-dos. Segur, segur, segur, que en aquest segon grup hi havia dones, i bastantes.

Lluc: Després d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos, perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. (Lc 10, 1)

No diré pas que va rectificar, sinó que va completar el nucli del grup. Aleshores eren 12+72=84. Una bella comunitat, amb un bon pinyol.

I... naturalment, es planteja la qüestió de a quin dels dos nuclis va encomanar la continuació de la missió. Però seria absurd, dir això. A TOTS, havia de ser.

Com que els textos sobre aquesta transmissió ja sabem que no són precisament clars, resulta que hi pot haver diferents opinions. Es pot dir que, si hi ha dues narracions evangèliques (més un epíleg, afegit) que es refereixen als onze, o a set, doncs és als apòstols i prou. I es pot dir que, si hi ha dues narracions evangèliques que anomenen els deixebles o no diuen res, no es pot donar per totalment certa la interpretació anterior.

Conclusió (per ara): No es pot dir, amb la certitud amb què es diu, que en el grup de Jesús només hi havia homes. Això és absolutament mentida. I tampoc es pot dir que l'encàrrec de continuar la missió es va donar només a homes. Com a mínim, no és del tot segur. Si, doncs, no hi ha una norma bíblica segura, el tema del sacerdoci femení l'hem de resoldre amb criteris sociològics, dels més compartits avui dia.

Les autoritats religioses han estafat durant vint segles el dret-deure de les dones d'exercir funcions de direcció dins l'Església. (En algunes esglésies evangèliques ja han superat aquest problema, però també el van tenir.)

Però NO, no han sigut vint segles, sinó, diguem, dinou. Perquè en les cartes de Pau, quan envia salutacions de tipus personal (a més a més de la salutació general a la comunitat), anomena moltes dones, que segur que tenien funcions importants, no definides però efectives, dins les comunitats a les quals es dirigeix.   Són aquestes: Febe, Prisca, Maria, Júnia, Trifena, Trifosa, Pèrsida, Júlia, Olimpes, Nimfa i Clàudia. De cap d'aquestes dones no es diu quin càrrec o funció tenia, ni tampoc es diu de cap home. Sembla que, en aquestes dècades port-Crist, de càrrecs no n'hi havia, o molt pocs, o poc concretats, sinó que cadascú feia lo que podia o sabia. Més endavant, potser cap al segon segle, les comunitats es van anar organitzant, i després entre elles, i així va aparèixer la famosa «jerarquia», que tant de mal ens ha fet, una bona part d'ella. I segur que la jerarquia va anar apartant les dones.