La Màfia mundial dels Grans Lladres

Segons l'ONG Oxfam/Intermón:

Jeff Bezos,    Bill Gates,   Warren Buffet,   Bernard Arnault,   Marck Zuckerberg,   Amancio Ortega,   Carlos Slim,   Charles Koch,   David Koch,  Larry Ellison,   Michael Bloomberg,   Larry Page,   Sergei Brin,   Jim Walton,  S. Robson Walton,   Alice Walton,   Ma Huateng,    Françoise Bettencourt Meyers,   Mukesh Ambani,   Jack Ma,   Sheldon Adelson,   Steve Ballmer,   Li Ka-shing,   Xu Jiayin,   Lee Shau-Kee   i   Wang Jianlin,

tenen, ells sols, la meitat de la riquesa mundial.

No ho han pogut pas fer ni treballant ni de cap manera honesta.

Ells, i/o altres com ells, pressionen els governs perquè sotmetin la població normal a condicions injustes, en benefici de les seves fortunes, perquè encara en volen més i més...

I quan un Govern no vol obeir, i afavoreix (dintre de lo que pot) les condicions populars, tota la púrria mundial se li abraona per destruir-lo.

Una història mig oblidada

És una llàstima que estigui mig oblidada, o oblidada del tot, perquè molta gent, així, resulta fàcilment enganyada, una vegada més.

En un país on hi havia un Govern molt mal vist, perquè no «obeïa» les consignes de la gent més rica del món, ni dels seus «representants», s'havien de fer eleccions perquè tocava. Davant una gran desavinença entre Govern i oposició, i amenaces de boicot, i amb la col·laboració de bones persones, entre elles un expresident espanyol, que no és que sigui una «joia», però sí una bona persona, totes dues parts es van reunir. Per més garantia de llibertat, ho van fer en un altre país. Això era, no recordo quan, però crec que era a principis de 2018 o potser abans. Les eleccions eren per al maig de 2018.

Van discutir llargament, i al final van arribar a un bon acord per a totes dues parts: les eleccions es farien així, i així, i així. Però quan era l'hora de firmar l'acord, un representant d'un Govern estranger va telefonar a una de les parts i li va manar que no firmés. L'oposició, obedient, se'n va anar sense firmar.

Les eleccions, doncs, es van fer, pel maig, de la manera acostumada, però una part de l'oposició, la més nombrosa i la més «dura», no hi va participar, perquè no va voler. Va argüir que no es feien ben fetes. Eren els qui s'havien aixecat sense firmar, per «ordre» del Govern estranger.

Es van fer davant representants de diversos països, que van dir que no hi havia hagut res incorrecte. Va guanyar clarament el Govern que ja hi havia (el mal vist pels més rics).

Resulta perceptible per a quasi tothom que, si hi hagués un altre govern, segurament faria una política molt diferent, i molt favorable als més rics, sobretot en relació als recursos del subsol.

Tot d'una, un senyor que no havia participat en res, aconsellat pel Govern estranger que havia «manat» que no es firmés l'acord, va dir que ell seria el president. I aquell Govern estranger va dir que sí, que hi estava molt d'acord. I també els governs amics d'aquell Govern.

Aleshores, estranyament, governs i fins i tot persones que, en principi, no entraven en l'afer, van començar a dir, i fins i tot a exigir, que s'havien de fer unes altres eleccions, perquè les del mes de maig no valien. Les del mes de maig «no valien» perquè no hi havien participat, perquè no havien volgut, els grups que no havien volgut firmar aquell acord en què estaven conformes, a causa de l'«ordre» del Govern estranger.

Voleu dir, que això ha de ser així????

La vergonya de les vergonyes

Les persones que tenen ingressos MOLT baixos (sense feina ni subsidi, amb pensions no contributives...) tenen dret a unes petites ajudes socials per compensar algunes despeses, com ara:

 

ajudes per la compra d'aliments  /  pel lloguer  /  beques d'estudis  /  subsidis per aturats de més de 55 anys  /  assistència jurídica gratuïta  /  a Andalusia també en depèn la renda de subsistència...

La possibilitat de rebre aquestes ajudes, i la seva quantia, depenen d'un índex anomenat IPREM (a l'Estat espanyol, que vol dir Indicador Público de Rentas de Efectos Múltiples). L'expressió «efectos múltiples» vol dir, precisament, que té efecte sobre diverses prestacions. Es caracteritza per ser una quantitat que fa que, si una persona té uns ingressos inferiors a aquesta quantitat, té dret a l'ajuda o les ajudes, i, segons quina sigui la diferència, serà la quantia de l'ajuda. Pensem que es tracta d'unes quantitats misèrrimes i que s'ha d'estar molt malament per poder-hi tenir dret. Com és natural, normalment, aquest índex es va apujant cada any en funció de l'augment del cost de la vida.

Precisament, pel fet del cost de la vida, Catalunya té un índex diferent, en atenció al fet que la vida a Catalunya sol ser més cara. L'índex de Catalunya és l'IRSC (Indicador de Rendes de Suficiència de Catalunya). La norma és que cada vegada que el Govern central apuja l'IPREM, la Generalitat pot apujar l'IRSC en la mateixa proporció.

Tot això és un rotllo, ja ho sé, però és necessari per entendre lo que diré després.

L'any 2012, davant el fet de la «crisi», lo que s'anomenava (indegudament) Govern central, del PP, va considerar que, com que s'havien de fer estalvis, aquestes petites ajudes a la gent més pobra, aquell any no les augmentaríem. La Generalitat, naturalment, va pensar lo mateix (de fet, no ho podia augmentar si no s'augmentava l'IPREM). Però és que l'any següent, 2013, van fer, tots dos, igual. I així van anar «estalviant», de tal manera que els dos índexs van quedar congelats en el valor de 2011, i cada vegada aquelles ajudes tan petites es van anar quedant encara més petites. El país estalviava a costa de la gent més pobra. 

L'any 2017, el Govern central va augmentar l'IPREM en un 1 %, que era una misèria en funció dels anys que feia que estava congelat. Però encara va ser més greu el fet que el Govern de la Generalitat, que aquell any tenia unes preocupacions molt més grans, no el va tocar.

L'any 2019, el nou Govern central l'ha augmentat un 2 %, en la primera reunió de l'any. Però és que es calcula que, amb els anys que ha estat congelat, la diferència de lo que ha perdut és d'un 8 %. I només un 2 % és una misèria. I ara esperem què farà el Govern de la Generalitat. Quan escric (dia 12 de gener) encara no se'n sap res.

Com és possible que es pugui estalviar a costa de les engrunes que es donen a la gent més necessitada???  Entre tantes vergonyes com hem de suportar, aquesta deu ser la més grossa.

Millores socials aconseguides al 2018

En el pacte sindical: salari mínim de 14.000 euros anuals, en conveni.

Sanitat universal per a treballadors/es immigrants, amb papers o sense.

Augment una mica significatiu de les pensions de viduïtat (aprovat  el

2011, i retingut des d'aleshores pel Govern  anterior). I nou augment a partir de l'1 de gener.

Augment de les pensions dels anys 2018 i 2019.

Més de 5.000 persones cobren la Renda de subsistència (una part mínima de les sol·licitants).

Salari mínim interprofessional (SMI) de 900 euros mes (amb 14 pagues).

Regularització de desenes de milers de treballadors/es de temporals a fixos.

Organització sindical de les treballadores del sexe (pendent de sentència judicial).

Un 30 per 100 d'habitatge construït o rehabilitat, destinat a habitatge social, a Barcelona.

Augment de la durada del contracte de lloguer, de 3 anys a 5 o 7. / Augment de lloguer limitat a l’IPC en el cas  d'habitatges protegits. /  Inclusió d’habitatge social en les despeses dels ajuntaments, més enllà del límit de despeses que els és permès. /  Pròrroga automàtica de tres anys del contracte , si no hi ha hagut avís de canvi. /  Despeses de gestió a càrrec del propietari, si és una persona jurídica.

Prohibició que entitats públiques venguin habitatges a fons voltors (com va passar a Madrid, que se'ls van vendre).

Pla de reforma professional per als miners (perquè, com a miners, no tenen futur). Importantíssim per a Astúries.

No és gaire, però el 2017 va ser molt pitjor.  I el 2019 segur que serà millor.

Hi va haver miracles?

Els miracles sempre són possibles, però gairebé mai no són probables. De la multitud de «miracles» esmentats en la Bíblia se n'ha de fer una considerable reducció. Considerem els dels textos evangèlics, i, després, apliquem el mateix criteri als altres llibres de l'Escriptura.

La gran majoria, quasi la totalitat, dels fets extraordinaris relatats de Jesús són curacions de malalties. El text de Mateu cita 15 curacions individuals, a més d'algunes de col·lectives, de les quals (les col·lectives) ens permetrem la llibertat de dubtar i de deixar-les de banda. En tres de les 15, l'evangelista diu que van ser fetes mitjançant la «imposició de les mans». Era un recurs curatiu popular oriental (de curanderos). No consistia pas, com podria pensar un lector occidental, en el fet de tocar la persona malalta amb les mans i que aquesta quedés curada tot seguit, ni molt menys. Es tractava d'un contacte que podia durar hores. I durant aquest temps un corrent d'energia natural anava passant de la persona sana a la malalta (o al seu òrgan malalt). I això podia més o menys millorar l'estat del malalt/ta. Naturalment, la medicina moderna ha arraconat aquest mètode i altres, perquè una pastilla pot ser molt més efectiva. Però aleshores era gairebé lo únic de tenien.

Doncs Mateu diu, en tres ocasions, que va aconseguir la curació amb les mans. Lo més probable, gairebé segur, és que també ho aconseguís així en la majoria (o totes) de les altres curacions. L'evangelista no ho diu, o bé perquè això ja era suposable, o bé perquè vol remarcar més el poder del seu Mestre. Fins i tot, en alguns casos, no sols no ho diu sinó que ho exclou, al dir coses com «a l'instant s'aixecà» o «només de tocar-li la borla del vestit». Tot i així, em permeto afirmar que és probabilíssim que la major part (potser totes) de les curacions van ser aconseguides amb la imposició de les mans.

Curacions a part, que és lo més abundant i més important del tema, es narren alguns altres fets extraordinaris, molt pocs (sempre referint-nos al text de Mateu): caminar sobre l'aigua, detenir una tempesta, fer anar un mal esperit a un ramat de porcs i trobar una moneda en la boca d'un peix. En aquests fets ens permetrem la llicència d'atribuir-ho a la imaginació de l'evangelista. No sols per la seva impossibilitat, sinó, sobretot, per la seva inutilitat. (Per curar una persona d'una malaltia es pot fer lo que sigui, fins i tot un miracle si fos possible, però per aquestes tonteries, no.)

El fet més curiós és la multiplicació dels pans (deixem els peixos de banda). Aquest és un cas clar d'exageració de les quantitats. Totes (o potser gairebé totes) les quantitats esmentades en la Bíblia i en qualsevol llibre d'història antiga són falses per exagerades. Era un fet normal. Aquí es impossible que fossin 5.000 homes sense comptar dones i criatures, no sols perquè en una societat com aquella era impensable que tanta gent es mobilitzés entre diferents pobles pròxims per anar a sentir un predicador, sinó, sobretot, perquè no l'haurien pogut sentir, sense uns altaveus molt potents. Jo imaginaria que haguessin sigut 50-80 en total. Això seria bastant normal. I els pans podrien haver sigut 5 o potser alguns més. Perquè es tractava d'un grup apostòlic itinerant, compost en principi per 13 persones, però tenim mostres que generalment eren més gent. I per ser itinerant havien de portar a sobre generalment provisions de menjar. Doncs, si imaginem un grup itinerant d'unes, posem 20 persones, amb una provisió de 5 pans...  És molt probable que aquest xifra també sigui exagerada, en aquest cas per menys. I lo que de cap manera és acceptable és que encara en sobressin 12 cistelles de bocins. M'atreveixo a afirmar que tots van quedar amb gana, però una mica a cada un potser sí que els va arribar. Després, l'evangelista es va posar les botes. El fet és que es va presentar un problema d'alimentació, no vital, i entre tots van fer lo que van poder. Res més. Però en canvi sí que és curiós que tots quatre evangelistes es posessin d'acord per dir les mateixes quantitats. Tant que sovint discrepen.

I les tres resurreccions? Breument, la meva opinió és: El fill de la viuda, sí, per mi segur. La filla del funcionari, com que s'acabava de morir feia poca estona, no havia arribat encara a la «mort clínica», i podia haver sigut reanimada. Per mi ho va ser, encara que l'evangelista no ho digui. I la resurrecció de Llàtzer... per mi, no. (Demano les corresponents disculpes a molta gent, però no.) Només ho relata Joan, els altres tres evangelistes no en diuen res. No és lo mateix un fet esdevingut en un poblet de Galilea (el fill de la viuda) que una resurrecció prop de Jerusalem, amb la ciutat plena de peregrins per la festa, i pocs dies abans de la mort de Jesús. El silenci dels altres tres és determinant.

Repeteixo que els miracles, possibles sempre ho són, i el Creador pot suspendre un moment les seves mateixes lleis naturals, però no ho fa mai o gairebé mai.