Celebrant la llibertat

Celebro la llibertat dels dirigents independentistes, víctimes d’uns codis penals retrògrads, però malvats des de sempre, pensats per castigar especialment determinades persones.

I perquè considero que la pena de presó és especialment pròpia d’una prehistòria de la societat humana, prehistòria que es resisteix a deixar-se civilitzar.

Però... especialment ho celebro en relació a tres persones, que considero innocents: els dos Jordis i la Carme Forcadell. Crec que aquests no han tingut una sentència massa dura, sinó una sentència totalment injusta, de cap a peus. 

El papa successor de Pere... Un mite

 

Jo ja sabia, per una informació molt anterior, que no hi havia hagut successió formal entre Pere i el primer considerat bisbe de Roma. Perquè durant una etapa, al voltant de finals del segle I i començament del II, la comunitat (no anomenada encara diòcesi) de Roma havia sigut dirigida col·lectivament per un grup d’activistes. Més tard es va decidir nomenar un responsable únic, i aquest va ser el primer bisbe.

Però més enllà de la no successió directa, quedo molt sorprès amb la narració del professor Eduardo Hoornaert, en un article publicat a Redes Cristianas, on afirma que no hi ha base històrica per assegurar que Pere ni tan sols hagi estat mai a Roma (!!!).

Com a anècdota afirma que un historiador (Eusebi) diu que Pere es va traslladar a Roma l’any 43, però el llibre dels Fets del apòstols el situa a Jerusalem l’any 49.

No obstant això, el mateix Hoornaert també ens explica que la tradició popular romana va plena de referències a Pere essent a Roma, morint-hi i reposant en la seva tomba, sempre venerada com a tal. Al costat de la també venerada tomba de Pau. Tanmateix, un servidor afirma que les tradicions populars, sense cap document seriós, tampoc són cap prova segura.

Quedem que no hi va haver transició directa de Pere al primer bisbe, i que fins i tot la presència de Pere a la ciutat no la podem assegurar.  Ara bé, això és un tema , i n’hi ha un altre, potser més important, i és que la diòcesi de Roma (amb Pere o sense Pere) hagi sigut la capital indiscutible del cristianisme mundial (més tard del “catolicisme”).

Com va esdevenir Roma la capital de tot el món cristià? Avui ens sembla lo més natural del món, perquè és així des de fa molt temps. Però ni sempre fou així, ni, a aquesta primacia, s’hi va arribar de manera “neta”.

 Als primers segles  del cristianisme (I-IV), la geografia del món cristià formava dues grans àrees: l’oriental (fins al començament del Mediterrani, però englobant Grècia) i l’occidental (Mediterrani i fins a l’Atlàntic). Una de grossa, on el cristianisme havia nascut i s’havia desenvolupat més al principi i més de pressa, i una de moment petita, on es va anar estenent més tard. Les grans capitals cristianes dels primers segles eren Alexandria, Antioquia i, més tard, Constantinoble (a part de Jerusalem, ja més avist simbòlica).  Roma, aleshores, era una capital molt secundaria des del punt de vista cristià, però... poderosíssima des de l’angle polític, la capital de l’Imperi. I, per desgràcia, aquesta circumstància va ser molt més important que no hauria calgut.

Al segle IV, Constantinoble s’autoproclama “segona Roma”, en l’aspecte polític, però tot seguit es va imposant sobre les altres capitals orientals, i en un concili del segle V els bisbes de les altres ciutats accepten la seva supremacia.

Per aquells mateixos segles (III-V), també els bisbes de Roma intenten, de tant en tant, exercir influència sobre els altres bisbes occidentals, però solen topar amb una gran resistència d’aquests, que reclamen que entre els bisbes hi ha d’haver unes relacions d’igualtat.  Però el segle V serà el de la gran lluita dels bisbes de Roma per imposar-se, sobretot Innocenci I, Lleó I i Gregori el Gran, cada un una mica més. Intervenen amb gosadia en els concilis regionals dels altres bisbes, on sempre aquests havien actuat amb autonomia.  I usen cada cop més l’argument que “són successors de Pere”.

  Ara bé, lo que finalment va assegurar el domini més fort dels bisbes de Roma (que aleshores ja feia temps que no vivien en la capital de l’Imperi Romà) va ser la constitució, al segle VIII, de l’Imperi carolingi (de Carlemany), i, més tard, al segle X, del seu successor: el Sacre Imperi Romano Germànic. Una vegada més, el poder religiós es va casar amb el poder polític, i Roma ja va ser la gran i definitiva capital. Però encara no del tot. Quedava el poder religiós de Constantinoble. També aquí van començar les pugnes, que, per desgràcia, van durar fins a la topada i la separació del 1054. Separació que encara dura...

I, encara que sembli mentida, no era lo pitjor. Segons el nostre autor, Eduardo Hoornaert, la major desgràcia va ser que, en endavant, aquest poder va tendir a associar-se, en la pràctica, als altres poders i a afavorir-los, sempre amb el consegüent “retorn”. I sempre amb el títol de ser successors de Pere.

Així, en el molt desgraciat segle XX, hi va haver 6 papes i... només un de molt bo. I lo poc que ens va durar!  Hoornaert acaba dient que el Papat no és cap solució, més aviat un problema.

Pedro Castillo

 

A la nació germana (com totes) del Perú,

en unes eleccions presidencials renyidíssimes,

i després d’un escrutini que no s’acabava mai,

el company Pedro Castillo, mestre rural,

fins fa molt poc del tot desconegut,

ha guanyat, gràcies a una votació massiva de la

població camperola i indígena,

la presidència, per 50’2 a 49’7.

 

Això després d’una campanya periodística superbruta,

de mentides i acusacions estúpides,

per part de tota la conxorxa lladre de la població criolla.

 

El mite de la dreta

 

D’ençà que es va començar el joc de l’anomenada «democràcia», que no ho ha sigut mai de veritat, va sorgir el costum d’anomenar els contendents polítics amb els termes de «dreta» i «esquerra». Donant a entendre que la dreta defensava una actitud conservadora, d’anar continuant més o menys tal com es feia (que ja era bo, o més aviat acceptable, lluny de canvis que mai no se sap què pot passar).  I, en canvi, entenent que esquerra volia dir canviar les coses, les lleis, per fer-les més justes.

De la mateixa manera que la democràcia era, i és, una trampa (ja que, amb una propaganda enorme i cara, s’aconseguia que els pobres votessin opcions conservadores, convençuts que, si es feien canvis, podia ser perillós i que encara potser viurien pitjor), també era, i és, una fal·làcia, anomenar  dreta i conservadors la població rica.

La població rica, que molt sovint ho és perquè ha robat, no pas de la manera que s’entén per robar (agafar físicament un objecte i emportar-se’l), sinó de maneres dissimulades i sovint molt organitzades i presumptament legals, perquè estan d’acord amb unes lleis ja fetes expressament, es vesteix amb uns noms que semblen correctes, i fins i tot normals i, de vegades, bonics. No gens merescuts.

 A Catalunya tenim un exemple que tots els ciutadans/es haurien de conèixer i recordar. Explicat de la manera més breu: al nostre segle XI, uns militars, establerts en uns castells estratègicament situats per a la defensa del territori, i per això anomenats «castellans» (res a veure amb Castella), en un moment de descontrol dels comtes, van començar a usar la força (que tenien per lluitar contra els sarraïns) per atemorir, i sotmetre, els nostres pagesos, a vegades robant-los literalment les terres, en la major part dels casos imposant-los càrregues i pagaments injustos. El nostre segle XI va ser el salt de Catalunya a una societat dividida en classes (fins aleshores no ho era, o no plenament). Doncs aquelles persones que van cometre tals abusos, no es van conformar amb això, sinó que també es van autoanomenar amb noms respectables, tals com «senyors» i «nobles».  ¡No eren ni una cosa ni l’altra!!! Però així van ser anomenats durant segles, i, encara avui se’n parla així. (Igual que a Catalunya va passar en molts altres llocs.)

Avui, els qui roben, els qui s’han fet rics robant, no usen paraules tan altisonants. Però de manera més adequada als temps, són coneguts com inversors, dirigents, tècnics (no em refereixo pas als tècnics de veritat)  i paraules per l’estil.

Això encaixa amb el fet que, políticament, se’n digui «la dreta». I, doncs, la dreta i l’esquerra passen per ser dues categories diferents, però tan legítimes l’una com l’altra, dignes d’alternar entre si en relació a les aspiracions ciutadanes. Totes dues ben legítimes. Quasi tothom acceptaria que és així.

I no obstant això, és mentida. Uns cometen injustícies de manera bastant habitual, i pretenen que les coses estiguin muntades de tal manera que les puguin continuar cometent. És tan habitual i ho ha sigut sempre, que ja ho consideren com si fos «un dret». I si se’ls en privés, ho arribarien a considerar com que els «ho prenen».

Així, ser de dretes o ser conservador vol dir, en realitat, voler «conservar les injustícies». Una cosa del tot immoral, gens ni mica legítima, equivalent a ser lladre. Cosa que hauria d’avergonyir.

Però és que, a sobre, hi ha cosa pitjor: a vegades, la gent i els grups de dreta no conserven les injustícies, sinó que, quan poden, les empitjoren: tal va passar els anys posteriors a la crisi econòmica de 2008, amb les popularment anomenades «retallades». A Catalunya, molts milions d’euros van ser extorquits de la nostra sanitat pública i del nostre ensenyament, i, lo més gros, encara no hi han sigut retornats.

No és veritat que la dreta sigui igual de legítima que l’esquerra. I no se l’hauria de continuar anomenant amb aquest nom.

Companys i companyes: no digueu ni considereu més que són de dreta, sinó que són, components o, molt més freqüentment, auxiliars, de la xarxa dels lladres.

Un nou Govern

 

Em suscita dues impressions: una d’horrible  i  una de molt esperançadora.

L’horrible:  Que s’entregui la Salut al grup polític més donat a depredar.

(I que es recordi que la Salut pública catalana l’any 2011 va ser retallada en 1.000 milions d’euros, retall que s’ha mantingut any rere any , i que ara ja puja uns 10.000 milions. I mai no s’ha anunciat que es retornarien.)

L’esperançadora:   Le propostes/exigències dels companys/es de la CUP:

Enfortir el sector públic.  //  Desprivatitzar serveis  i organismes públics entregats a l’explotació privada.  //  Crear tres empreses públiques:  un banc,  una farmacèutica,  una elèctrica.  (Un banc públic que pugui ressuscitar l’esperit que va tenir un dia, i molts anys, “la Caixa”, avui convertida en un puto banc de lladres com els altres. Darrerament s’han assignat un sou anual d’un milió d’euros.)