Les injustícies de la frontera, 2

La immigració dels nens

Per què venen tants africans? I, sobretot, per què venen tants nens/es?

Expliquem les coses seriosament, des del principi. Àfrica, avui, sense parlar del passat, del qual hi hauria moltíssimes coses a dir, és un territori subdesenvolupat per falta de capitals. No obstant això, a Europa hi ha grans masses de capitals (molt sovint reunits gràcies a actuacions abusives o, simplement, il·legals) que ja no tenen oportunitats suficients per invertir-se, perquè Europa ja té un grau de desenvolupament molt alt. El destí normal d'aquests capitals seria invertir-se massivament en la industrialització africana. Per donar feina a la massa de joves africans, que superen en molt (poden arribar a ser el doble) el nombre de llocs de treball existents.

Àfrica té encara una natalitat molt alta, que anirà descendint fins a arribar a ser similar a l'europea (però això demana el seu temps, perquè depèn d'actituds psicològiques que van variant a còpia de les generacions). Actualment és alta, i això fa que hi hagi unes masses de joves en edat de treballar altíssimes.

Però els capitals sobrers europeus es dediquen preferentment a especular. Compren collites de grans abans de collir-se, pagant preus baixos, sovint  a camperols necessitats, i després les venen a preus bastant més alts. Compren edificis i habitatges, i els destinen a usos d'alt estànding. I així... Això quan no trafiquen amb droga, armes o persones (per al treball sexual obligat). Això són guanys més fàcils i grossos. Una indústria a l'Àfrica suposa molta més imaginació, beneficis més petits i... algun fracàs inicial. 

Doncs els joves africans han de venir, tant si ens agrada com si no. Els primers a qui no agrada són ells/es. Però avui parlem dels nens/es.

Moltes famílies africanes pensen (i diuen): «Aquí no hi ha res a fer. Per nosaltres ja no cal parlar-ne. Però els fills... Si poguessin marxar... El nen es pot ficar en aquests forats que hi ha a sota dels camions, només es tracta d'una estona, fins a passar la frontera. O bé ens venem lo que tenim i paguem a l'amo d'una pastera. Una volta dins Espanya, seran més o menys atesos, alimentats i educats fins als 18 anys. Llavors s'hauran de buscar la vida, i sempre ho faran en condicions dolentes, però mai tan dolentes com aquí.» I així, avui, al conjunt d'Espanya, n'hi ha més de 6.000.

Molt ben pensat. Però, què passa? Tenen uns drets, segons la llei espanyola, perquè són menors. Però, com se sap, que són menors? Ells/es porten, de vegades, uns documents (com partides de naixement) que acrediten la seva edat. Però les autoritats espanyoles no se'ls creuen, els documents que porten (amb lo qual incompleixen una resolució del Tribunal Suprem, que diu que s'han d'acceptar com a vàlids). El fiscal de torn (el fiscal, no un jutge) ordena proves de determinació de l'edat. Aquestes proves consisteixen en l'examen dels ossos del canell i del grau de desenvolupament dels genitals. En les noies, també del grau de desenvolupament dels pits. Aquestes proves no són gaire exactes, tenen errors i no són reconegudes científicament. Molt sovint, el fiscal (no un jutge) «decideix» que el noi o la noia té més de 18 anys.

Aleshores no té dret a l'acolliment que marca la llei. Però la cosa no s'acaba pas aquí. El fiscal només es preocupa d'estalviar al Govern el cost del manteniment.  Però no li dona un document que certifiqui que és un adult. I per tant, aquell noi (o noia) no pot ser acollit, però sovint tampoc pot treballar, perquè no pot demostrar que té ni els 18 anys, ni els 16. Tot i que la llei obliga l'Administració a donar-los permís de residència i treball, perquè puguin treballar. Però sovint això no es compleix. Ara tenim uns 700 adolescents en aquesta situació (a Espanya).

Així, doncs, les injustícies de la frontera més importants, desconegudes de quasi tothom, són: 1) La devolució en calent del molts adults. 2) El no reconeixement de drets de molts menors.

La nostra història

Antoni Ferret

Episodis d'història de Catalunya

Editorial Emboscall   //    Polseu:   

 http://www.emboscall.com/mnemosine/episodis/episodis.pdf

S'obrirà una pàgina del navegador que tingueu activat per defecte,

amb el document on-line. El podeu llegir on-line.

Per descarregar-lo, cliqueu la icona pertinent

 (en l'Explorer, és la icona amb forma de disquet;

en Chrome, la del mig;

en Firefox, la tercera des de l'esquerra).

El document es guarda per defecte

a la carpeta "baixades" ("downloads")

Una esquerra covarda

Va arribar la tan temuda i esperada data del 20 de maig. Hi hagué les eleccions de Veneçuela, i va guanyar el candidat de l'esquerra amb el 68 per 100 dels vots emesos. Però amb una participació del 46 per 100. No hi havia dubte sobre que guanyés l'esquerra. El dubte, i molt gros, era sobre si es podrien fer les eleccions. 

Abans de continuar, em permeto recordar 4 coses per si algun lector o lectora no les recordés totes 4.

1) El preu internacional del petroli havia baixat, en els anys anteriors, de 140 a 40. Com podia l'economia funcionar ni igual ni d'alguna manera, encara que desigual?

2) El canvi de divises (dòlar-bolívar) el fixa (de manera extraoficial, però que és lo que de fet es practica) un exmilitar colpista, des d'un web situat a Miami. Com creieu que el gestionarà? Cada vegada que baixi una mica més la cotització del bolívar, augmentarà la inflació, ja tan alta, i empitjorarà la situació de les persones quan vulguin comprar queviures, i augmentarà el malestar.

3) La massa de dòlars que han «fugit» del país és 10 vegades superior a la suma de les reserves de divises de l'Estat. Qui els ha exportat és que els tenia (vés a saber com els havia aconseguit), i quan els exporta augmenta la dificultat de gestionar la difícil situació.

4) Les eleccions presidencials havien sigut pactades entre el Govern i l'oposició, durant mesos, amb una sèrie de condicions que l'oposició acceptava. I poques hores abans de la cerimònia de la firma de l'acord, va arribar  una «nota» d'algun ens nord-americà, i l'oposició va marxar sense firmar.

Per què, doncs, s'havien de suspendre les eleccions, com «manava» el Govern nord-americà, i com va demanar la púrrica majoria del Parlament europeu?? Qui és la majoria del Parlament europeu? És la que va aprovar, fa una mica més d'un any, el CETA, el tractat comercial amb Canadà, un dels mecanismes planejats per assegurar l'empobriment popular i millorar les expectatives de més i més benefici dels lladres legals. (En aquest cas, tots els diputats autèntics van votar en contra de la petició de suspensió).

Però aquesta pressió, que era compartida i exigida per tota la màfia mundial, no va ser gens enfrontada per l'esquerra europea, ni l'espanyola, ni la catalana. Més aviat, van deixar fer, com en una actitud de «a veure què passa». Per què?? 

És que van tenir por d'enfrontar-se a tanta púrria? És que potser pensaven que, amb les grans dificultats econòmiques actuals, l'experiència veneçolana ja no ens interessava, ja no era ben bé nostra, ja valia més assumir lo inevitable???

I no era pas broma. Un projecte, explicat en un document secret (però «filtrat») d'un sector de l'exèrcit nord-americà destacat en bases militars de Sud-amèrica, proposava al president d'EUA coses com: augmentar la pressió mediàtica contra el país,   augmentar el boicot econòmic,   promoure el desproveïment de queviures,  crear disturbis  al carrer,   provocar foc real des de la frontera colombiana,  i també alguna incursió dins el territori... Tot això «abans» de les eleccions, i també després si calia, fins a impedir-les, o bé fins a tombar el Govern, abans o després. I si no s'aconseguia l'objectiu en un temps determinat... aleshores la intervenció militar pròpiament dita, des de Colòmbia, des de la Guyana, des de Panamà i des del Brasil.

Sorprenentment, gairebé increïblement, el president Trump no deu haver acceptat el projecte. Potser, consideracions estratègiques de llarg abast han aconsellat «no anar tan enllà», almenys ara.

De manera que la població veneçolana, la gent d'esquerres de tot el món, la humanitat sencera, ens en hem sortit d'una i bona, no pas gràcies al coratge i la contraexigència dels nostres representants polítics... sinó gràcies als «càlculs» del president Trump. El qual, un altre dia... no sabem...

Segons la meva informació (però alerta!: a mi se'm poden haver escapat coses), l'única personalitat política que es va enfrontar als plans malèfics que estaven en l'ambient, va ser la companya Ángeles Maestro. I quan l'Asamblea Bolivariana de Catalunya va fer una declaració pública, només s'hi van adherir, com a partits, el PSUC-viu, Comunistes de Catalunya, la joventut d'ERC i diversos dirigents, la majoria de la CUP (però no la CUP, com a tal). I tots els altres, què????  

Ara serà molt difícil. Si s'haguessin impedit les eleccions o hagués guanyat un altre candidat, seria impossible.

  

Les injustícies, poc conegudes, de la frontera

L’actuació de les persones i els organismes que figura que exerceixen el govern d’Espanya i de Catalunya són causa, per omissió (però de vegades també per acció) de moltes situacions lesives i injustes per a moltes persones, com són: estar sense feina / sense subsidi, quan aquest s’ha acabat / amb una pensió molt baixa i poc suficient / amb manca d’habitatge, o greus dificultats per pagar-lo /  amb feina tan mal pagada que no dona per viure / una situació d’inseguretat laboral permanent / amb un servei sanitari deficient...

Aquestes situacions són conegudes, però molt difícils de superar per la falta d’interès dels responsables polítics (o, de vegades, sospitem, per l’interès de mantenir-les, donades les pressions internacionals en aquest sentit).

Però, com si tot això fos poc, hi ha unes altres situacions injustes molt menys conegudes: són les de la frontera (no pas la del Pirineu, sinó la del sud, la d’Àfrica, la de Ceuta i Melilla).  Centenars de persones esperen i intenten passar, per poder-se guanyar la vida, venint de països on generacions molt nombroses de persones joves superen en molt les possibilitats laborals existents.

Però la frontera està protegida per tanques metàl·liques (sovint amb punxes i ganivetes), i per una renglera de policies marroquins, en un costat, i de policies espanyols en l’altre. Els aspirants a entrar ho proven «saltant» les tanques, però en grups nombrosos. D’aquesta manera, uns seran detinguts pels policies d’un costat o de l’altre, però al mateix temps altres passaran pel costat sense que els puguin atrapar. Una volta dins el territori espanyol, tenen, teòricament, segons la llei, unes garanties: han de ser atesos en les necessitats immediates (menjar, sostre) i el seu cas ha de ser «considerat jurídicament», en funció de les circumstàncies de cada persona i de les lleis del país receptor. Una de les possibilitats que tenen és l’expulsió al seu país d’origen, però sempre després de ser considerat el seu cas. I entre altres possibilitats molt millors. Doncs resulta que,  sistemàticament, la policia espanyola no respecta  aquest dret, sinó que, una volta detinguts dins la ciutat espanyola, els expulsa de manera immediata, en lo que periodísticament s’anomena «la devolució en calent» (excepte en el cas que, corrent molt, arribin al centre d'acollida abans que els detinguin). Això és il·legal, i representa truncar la possibilitat de treball i de vida que la persona podria trobar.

Les possibilitats de fer el «salt» no són sempre les mateixes: com a mínim, després d’un intent, cal esperar un temps. I segons les dates (per exemple, en  cas de festes) la frontera està més o menys protegida per intentar el pas. Una vegada, l’any 2016, un ministre espanyol va fer unes declaracions que no van «agradar» al Govern marroquí. Aquest va retirar durant uns quants dies la policia de la frontera, i aquells dies centenars de joves van passar, sense que la policia espanyola, ella sola, ho pogués impedir. Aquest va ser un cas excepcional, però els joves africans estan sempre pendents a veure què passa. Mentrestant, molts «esperen» l’ocasió.

Durant aquestes esperes, que poden durar mesos, viuen en els boscos d’unes muntanyes pròximes a les ciutats espanyoles. Uns es fan unes tendes o barraques molt rudimentàries, altres dormen al ras. Sovint la policia marroquina fa ràtzies i els destrueix el campament. Cada nit, els joves baixen a proveir-se de menjar caducat o en males condicions en els contenidors de botigues d’aliments.

Encara que afeixugats pels nostres problemes, també hauríem de preocupar-nos d’aquestes persones. Com  a mínim, exigir que es compleixi la llei.