Els CIES són llocs de detenció provisional per a estrangers que no tinguin permís de residència, o bé, també, que hagin comès algun delicte, mentre es tramita la seva expulsió.
O sigui que hi van a parar persones que no han comès cap delicte ni cap falta, només per una irregularitat administrativa. La llei preveu l’internament només en casos especials, però se’n fa un ús habitual.
L’estada als CIES és per a un màxim de 60 dies, al cap dels quals han de ser o bé expulsats o bé posats en llibertat.
L’expulsió d’Espanya no és fàcil, perquè es necessita l’acceptació del país d’origen. Això fa que, de vegades, no sigui possible aquesta expulsió.
Els CIES no són presons, però les condicions de vida hi són pitjors que a les presons.
Els CIES estan encomanats a la policia estatal. Per tant, tenen una tendència al tracte repressiu i a l’arbitrarietat.
Viuen 8 o 10 en cada cel•la, i l’edifici es compon de cel•les, menjador i un pati petit.
No hi ha cap activitat cultural ni lúdica.
No sols és una situació de privació de llibertat externa, sinó també interna. Per exemple: si després de dinar un intern col anar a descansar a la cel•la no pot fer-ho.
Els interns no són informats del desenvolupament del seu expedient, i no saben mai si avui mateix seran expulsats o continuaran al CIE molts més dies.
L’estada al CIE implica sovint una separació familiar. La comunicació amb l’exterior és limitadíssima: no poden tenir mòbils, i hi ha un sol telèfon, que sempre comunica.
Al CIE de la Zona Franca, de Barcelona, no es pot visitar un intern per part d’una entitat social que vulgui fer-ho. (Al CIE de Madrid, sí.)
Fins últimament, després de les dues morts que s’hi ha produït, no hi havia un jutge que tingués control i cura dels interns. (Als CIES de Madrid i València, sí.)
Al CIE de la Zona Franca no hi ha lloc per a dones; de manera que una dona ha de ser portada a València o a Madrid, amb el que representa de distanciament envers la família i els coneguts.
Massa sovint es dóna el cas de maltractaments o bé tracte desconsiderat.
Al CIE de la Zona Franca hi ha una «biblioteca», però no serveix per anar-hi a llegir... Per més INRI, és el lloc on es tanquen els agents per fer algun maltractament (perquè així no es vegi). Vet aquí la biblioteca...
L’existència d’aquests centres és totalment contrària a l’esperit d’un Estat democràtic i a les exigències de la dignitat humana i dels drets fonamentals. Per això, moltes entitats socials (com ara la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants) i ONGs demanen des de fa temps el seu tancament.
Antoni Ferret
dijous, 26 de gener del 2012
diumenge, 15 de gener del 2012
Els cristians/es, els grans culpables
Els cristians i les cristianes tenen una gran assignatura pendent: lluitar contra les injustícies socials, lluitar per transformar la societat.
He assistit a una multitud de manifestacions i protestes, durant molts anys, i mai... MAI, no hi he vist cap persona que la conegués de missa o de la parròquia.
Els cristians i les cristianes no sols no es manifesten, sinó que, molt pitjor encara, voten més o menys sistemàticament els partits de dreta, de sempre. És a dir: voten a favor de conservar les injustícies. Són una rèmora social.
Durant uns 150 anys (de meitat del segle XIX a finals del XX), una massa nombrosa de gent de bona voluntat han lluitat socialment per reformar la societat. Eren anarquistes, comunistes, socialistes... i han lluitat esforçadament, amb grans sacrificis. Mai en la Història no hi havia hagut un fet semblant. Han lluitat des de les empreses, des dels sindicats o d’alguns partits, des del carrer o des de les presons. Alguns hi han donat la vida. Tenien diverses ideologies i anaven més ben encertats o no tant. Gent de diverses maneres de pensar, i de bona voluntat, però amb una absència escandalosa: els cristians i les cristianes, que, mentrestant, resaven, es lamentaven... i votaven la dreta.
Al principi sí. En la primera meitat del segle XIX, en el marc del molt interessant moviment anomenant del socialisme utòpic, sí que hi hagué presència cristiana o una inspiració cristiana del moviment. Però més endavant, quan el moviment socialista es va anar radicalitzant, la presència cristiana s’esfumà. ¿Als cristians els «anava» pensar, escriure, divulgar, i no lluitar? La radicalització els feia por?
Naturalment, hi ha hagut excepcions. Fins i tot grans excepcions. Els papes que han publicat encícliques socials: Lleó XIII, Pius XI, Joan XXIII, Pau VI, Benet XVI. Alguns bisbes, com monsenyor Ketteler (de Magúncia). El moviment de la JOC, de primera meitat del segle XX. El moviment obrer cristià de Bèlgica. Els sacerdots obrers de la França de 1950.
Però la massa dels cristians i les cristianes han boicotejat les encícliques, començant pels mossens.
La manca d’un poderós moviment socialista o comunista cristià ha debilitat considerablement el moviment revolucionari, i l’ha deixat en minoria. No sols l’ha debilitat, sinó una cosa tan important o més: ha deixat d’orientar-lo. El moviment revolucionari ha adoptat de vegades camins erronis, que la presència cristiana podria, eventualment, haver corregit o compensat.
La versió més aberrant de la claudicació cristiana han estat els partits anomenats «democratacristians». Mena de prostitució del nom cristià.
El moviment revolucionari dels 150 anys ha acabat (de moment) en un fracàs, per molt diverses causes, la principal de les quals la falta de participació i, fins i tot, el boicot, dels cristians i de les cristianes.
Com a cristià practicant i militant comunista, acuso, davant Déu i la Història, els cristians i les cristianes de ser culpables del fracàs de la Revolució.
Antoni Ferret
He assistit a una multitud de manifestacions i protestes, durant molts anys, i mai... MAI, no hi he vist cap persona que la conegués de missa o de la parròquia.
Els cristians i les cristianes no sols no es manifesten, sinó que, molt pitjor encara, voten més o menys sistemàticament els partits de dreta, de sempre. És a dir: voten a favor de conservar les injustícies. Són una rèmora social.
Durant uns 150 anys (de meitat del segle XIX a finals del XX), una massa nombrosa de gent de bona voluntat han lluitat socialment per reformar la societat. Eren anarquistes, comunistes, socialistes... i han lluitat esforçadament, amb grans sacrificis. Mai en la Història no hi havia hagut un fet semblant. Han lluitat des de les empreses, des dels sindicats o d’alguns partits, des del carrer o des de les presons. Alguns hi han donat la vida. Tenien diverses ideologies i anaven més ben encertats o no tant. Gent de diverses maneres de pensar, i de bona voluntat, però amb una absència escandalosa: els cristians i les cristianes, que, mentrestant, resaven, es lamentaven... i votaven la dreta.
Al principi sí. En la primera meitat del segle XIX, en el marc del molt interessant moviment anomenant del socialisme utòpic, sí que hi hagué presència cristiana o una inspiració cristiana del moviment. Però més endavant, quan el moviment socialista es va anar radicalitzant, la presència cristiana s’esfumà. ¿Als cristians els «anava» pensar, escriure, divulgar, i no lluitar? La radicalització els feia por?
Naturalment, hi ha hagut excepcions. Fins i tot grans excepcions. Els papes que han publicat encícliques socials: Lleó XIII, Pius XI, Joan XXIII, Pau VI, Benet XVI. Alguns bisbes, com monsenyor Ketteler (de Magúncia). El moviment de la JOC, de primera meitat del segle XX. El moviment obrer cristià de Bèlgica. Els sacerdots obrers de la França de 1950.
Però la massa dels cristians i les cristianes han boicotejat les encícliques, començant pels mossens.
La manca d’un poderós moviment socialista o comunista cristià ha debilitat considerablement el moviment revolucionari, i l’ha deixat en minoria. No sols l’ha debilitat, sinó una cosa tan important o més: ha deixat d’orientar-lo. El moviment revolucionari ha adoptat de vegades camins erronis, que la presència cristiana podria, eventualment, haver corregit o compensat.
La versió més aberrant de la claudicació cristiana han estat els partits anomenats «democratacristians». Mena de prostitució del nom cristià.
El moviment revolucionari dels 150 anys ha acabat (de moment) en un fracàs, per molt diverses causes, la principal de les quals la falta de participació i, fins i tot, el boicot, dels cristians i de les cristianes.
Com a cristià practicant i militant comunista, acuso, davant Déu i la Història, els cristians i les cristianes de ser culpables del fracàs de la Revolució.
Antoni Ferret
diumenge, 1 de gener del 2012
Lo pitjor entre lo dolent
Donada la tirallonga de retallades, males notícies i anuncis de males notícies que ens està inundant, per obra i gràcia de les males arts de la Màfia Internacional i els seus servidors locals, no és estrany que experimentem una dispersió de l’atenció entre tantes coses, i, sobretot, que valorem les diferents agressions de manera equivocada, donant més importància a coses que no en tenen tanta i al revés.
Per exemple, la congelació dels sous dels funcionaris, les hores treballades de més, l’endarreriment del compliment de la Llei de dependència, el copagament de les visites mèdiques i de les receptes, la retallada dels recursos per a TV3, l’endarreriment de la jubilació, etc., són mesures dolentes, injustes, inadequades per lluitar contra la crisi, però no són, dins el marc actual, mesures «dramàtiques». L’augment de l’IRPF, en canvi, és una mesura positiva, encara que la seva progressivitat de cara a les rendes altes sigui insuficient.
Ara bé: la congelació del SMI sí que és una mesura dramàtica, perquè afecta, i afecta innecessàriament, les persones de més humil condició. És una mesura cruel... i digna de ser contestada amb virulència.
La retallada dels nous demandants del PIRMI (ajuda als pobres) també és dramàtica, per la mateixa raó (afecta els més pobres), però, com que ha estat recentment rectificada, ja no la comptem.
Així mateix, la retallada dels 900 milions d’euros d’ajuda als països pobres també és superindignant, i mereixeria ser durament criticada i formar part de les protestes al carrer... i no ho és. No s’hi ha donat importància.
Ara bé: allò que s’emporta la palma de tot i que mereixeria un rigor extraordinari són:
1)La retallada de recursos de la sanitat (personal, instal•lacions, centres d’urgències...).
2)La retallada de recursos de l’ensenyament (personal, condicions de treball, etc.).
3)Les noves facilitats d’acomiadament de la Reforma laboral, perquè afecten la situació més perjudicada que pot tenir una persona, així com el problema social més important del país, l’atur.
Són aquestes les mesures que s’haurien de protestar de manera sistemàtica, sense cansar-se, fins a aconseguir la seva retirada. El fet que algunes ja faci temps que van ser dictades no ha de ser causa del seu oblit.
Antoni Ferret
Per exemple, la congelació dels sous dels funcionaris, les hores treballades de més, l’endarreriment del compliment de la Llei de dependència, el copagament de les visites mèdiques i de les receptes, la retallada dels recursos per a TV3, l’endarreriment de la jubilació, etc., són mesures dolentes, injustes, inadequades per lluitar contra la crisi, però no són, dins el marc actual, mesures «dramàtiques». L’augment de l’IRPF, en canvi, és una mesura positiva, encara que la seva progressivitat de cara a les rendes altes sigui insuficient.
Ara bé: la congelació del SMI sí que és una mesura dramàtica, perquè afecta, i afecta innecessàriament, les persones de més humil condició. És una mesura cruel... i digna de ser contestada amb virulència.
La retallada dels nous demandants del PIRMI (ajuda als pobres) també és dramàtica, per la mateixa raó (afecta els més pobres), però, com que ha estat recentment rectificada, ja no la comptem.
Així mateix, la retallada dels 900 milions d’euros d’ajuda als països pobres també és superindignant, i mereixeria ser durament criticada i formar part de les protestes al carrer... i no ho és. No s’hi ha donat importància.
Ara bé: allò que s’emporta la palma de tot i que mereixeria un rigor extraordinari són:
1)La retallada de recursos de la sanitat (personal, instal•lacions, centres d’urgències...).
2)La retallada de recursos de l’ensenyament (personal, condicions de treball, etc.).
3)Les noves facilitats d’acomiadament de la Reforma laboral, perquè afecten la situació més perjudicada que pot tenir una persona, així com el problema social més important del país, l’atur.
Són aquestes les mesures que s’haurien de protestar de manera sistemàtica, sense cansar-se, fins a aconseguir la seva retirada. El fet que algunes ja faci temps que van ser dictades no ha de ser causa del seu oblit.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)