Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Postcapìtalisme?, 8

Nova classe treballadora

El capitalisme va fer néixer la classe treballadora (abans anomenada «classe obrera») fa més de 200 anys. Gent procedent de l’artesania i de l’agricultura es van desenvolupar al voltant de la fàbrica i del taller, i van protagonitzar la Revolució industrial, fortament explotats per la burgesia.

Es van defensar entorn dels sindicats, les cooperatives, els ateneus, fins i tot les corals. Van crear una cultura pròpia i una consciència de classe. Amb les seves lluites (sovint la vaga) van aconseguir moltes millores de les seves condicions de treball i de vida, però sempre limitades.

Avui, i des de la dècada de 1980, una burgesia agressiva i més inhumana de lo que ja ho havia sigut sempre, ha anat atacant la classe treballadora i reduint-la a un estrat social cada vegada més marginal. El gran instrument ha sigut l’atur massiu. L’atur ha anat deixant masses de treballadors i treballadores en la inseguretat, en la misèria, en la por, en la passivitat davant els abusos. Avui, la classe ja no té, en general, ni la cultura, ni els índexs de solidaritat, ni les formes de lluita d’altres temps.

Però... (com que la vida sempre continua).

Avui, en tot el món, hi ha milions de treballadors/es, sobretot joves, que no van al sindicat, ni a l’ateneu... però que, amb un aparell informàtic, viatgen contínuament per les xarxes telemàtiques. Són xarxes de joc, de música, d’amistat, socials, polítiques... Tot un món nou.

Aquests treballadors i treballadores estan adquirint un poder difús... que, el dia que en prenguin consciència, que el sàpiguen fer anar, que aprenguin a fer convocatòries massives, poden crear problemes greus a la classe capitalista.


La classe treballadora ni és morta, ni està derrotada, ni serà passiva. 

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Postcapitalisme?, 7

Els preus, 2
Una indústria gratuïta?

La indústria ha sigut el centre i l’emblema del capitalisme industrial. Tots els altres sectors han sigut complementaris, malgrat l’enorme emergència de la banca. L’element més important de la indústria és la màquina.

Hem vist com la informació ja és (i serà) l’element econòmic dominant en el futur. Hem vist com la informació, a diferència de tots els altres elements econòmics, és abundant, i cada vegada més. I que, amb aquesta abundància, resulta cada vegada més barata, tendint a ser (ja en molts casos) gratuïta. Això és així en el camp de la cultura.

La indústria, és clar, és molt diferent. Però...

En la mesura que la informació sigui cada vegada més dominant en la producció i en el control de les màquines...

En la mesura que les primeres matèries usades en la producció de les màquines siguin també cada vegada més influïdes per la informació...
En la mesura que passi lo mateix amb l’electricitat que les mou...
En la mesura, en fi, que les màquines esdevinguin cada vegada més barates...
En la mesura que només quedi, com a factor de cost important, les hores de treball...

Arribarà un dia que els productes industrials també seran cada vegada més barats, tendint a la gratuïtat.

Potser vindrà un dia que, amb sous baixos, ja es podrà viure.


Però aquell dia, d’on trauran beneficis, els capitalistes???

dijous, 20 d’octubre del 2016

Postcapitalisme?, 6

Els preus, 1

El capitalisme industrial fixa el preu d’un article en funció de les hores de treball, tant d’execució com de direcció, els materials i les instal·lacions (en el valor dels quals ja hi ha el de les corresponents hores de treball usades), l’energia (ídem), les amortitzacions, i el benefici. Això és una cosa tradicional i fixada.

Però encara, sovint, el preu és, més o menys, condicionat per l’oferta i la demanda. La major o menor demanda de compra d’un objecte, o la seva abundància en el mercat, poden fer-ne variar el preu, amunt o avall.

Però en el futur ja no podrà ser tot igual. A partir de la creixent importància que tenen el coneixement i la informació en la producció d’articles, s’hauran de tenir en compte aquests elements.

En una primera època, potser l’operari que té aquesta informació serà pagat una mica més que un altre operari. Però a la llarga s’haurà de valorar la informació en la fixació del preu. I com es valora? Molt? Poc?

Perquè la informació aportarà una altra alteració molt important, en el sistema de preus. D’ençà que el món és món, les coses necessàries per a viure, aliments, vestir, habitatge, cultura, sempre han sigut escasses. Sovint no n’hi ha hagut per a tothom. I s’havien de pagar, no solament per cobrir el cost de la seva producció, sinó també perquè, si no n’hi havia per a tots, era per al qui ho pagués.

Però avui la informació no és escassa, sinó abundant, i tendint a abundantíssima. És la primera vegada en la Història que passa una cosa així. Essent tan abundant, la informació tendeix a ser gratuïta. Molta ja ho és. Molta altra es fa pagar, i és cara. Es tendirà a fer-la gratuïta.


Al capitalisme industrial se li altera i se li alterarà el mecanisme tradicional de formació de preus. Serà una altra de les seves característiques que canviarà.

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Els culpables

La situació en la qual ens trobem, en la política espanyola, no és deguda a cap determinisme que s’hagués de complir tant sí com no, ni a circumstàncies que fossin impossibles d’evitar. Hi ha uns culpables que les coses no hagin anat bé, i procuraré esmentar-los.

1)Després de les primeres eleccions, Podemos es va negar a negociar, si es negociava amb Ciutadans. Va estar dues setmanes parat, temps que el PSOE i Ciutadans van aprofitar per fer un pacte, pacte molt fluix (preveia augmentar el salari mínim un 1 per 100).

2)El PSOE es va enrocar amb aquest pacte i no va voler saber res més.

(Amb aquestes dues accions errònies es va perdre l’ocasió de pactar un Govern d’esquerres.)

3)Després de les segones eleccions, el company Sánchez, en comptes d’afanyar-se en la negociació d’un Govern, ho va anar deixant passar, tot dient que ho faria. Al Comitè Federal hauria d’haver-hi portat un pacte de govern gairebé tancat.

4)La proposta del company Sánchez de fer un congrés abans de temps va ser un gravíssim error, que li va girar mig partit en contra. A partir d’aleshores, la situació ja no va ser governable.

5)Els 17 dirigents que van dimitir sobtadament (el Cop) van actuar de manera traïdora i vergonyosa. Va ser el moment en què es va començar a trencar el partit. Sembla probable que aquesta actuació fos inspirada per dues persones, un home i una dona, molt coneguts.

6)La Dona Andalusa va lluitar amb una ràbia tal, que semblava que se les hagués contra el Gran Enemic.

7)La divisió entre els diputats va ser la darrera punyalada.

El pitjor drama d’aquesta situació no és la dimissió del company Sánchez, ni la fractura del partit, sinó l’existència de gairebé dos milions de treballadors i treballadores sense feina ni subsidi, en la misèria, que esperen un Govern que els faci justícia.


Si tot s’hagués fet bé, el Govern d’esquerres PODIA haver sigut.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Postcapitalisme, 5

El mercat
El capitalisme industrial té dos principis, i alhora institucions, intangibles: el mercat i la propietat privada. Gairebé ideïficades.

Doncs bé: les tecnologies de la informació erosionen, cada vegada més, aquests dos pilars.

*Molta gent agafa de les xarxes música, cançons, informació diversa, etc., sense pagar. Les represàlies no són efectives. La propietat privada i el mercat es devaluen.

*Hi ha mètodes i programes informàtics anomenats «oberts», és a dir, gratuïts, enfront dels que són de pagament. Sovint, les pugnes entre grans empreses (Google-Apple) afavoreixen la difusió d’aquests mètodes i programes gratuïts. Mercat a la deriva.

*Milers de persones col·laboren gratuïtament en la redacció i el perfeccionament d’una magna enciclopèdia anomenada Wikipèdia, de consulta gratuïta.

És a dir: en un camp de moment cultural (només cultural) es desenvolupen unes relacions que no són mercantils o capitalistes. I es va creant un món de persones interrelacionades al marge del sistema.

Només en el camp cultural... Però alerta! En la indústria, la informació s’està imposant com a mestressa del procés productiu. Domina el disseny dels productes, que representa la part molt més valuosa dels béns produïts.

Queda el vast camp dels serveis, també cada cop més informativitzat, però la seva gran part és pública (administració, sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.). Per tant tampoc és capitalista en un sentit propi.


El nostre Paul Mason i altres pensadors es pregunten: «Pot una economia basada en les xarxes informacionals crear un “nou mode de producció” més enllà del capitalisme?»