L'error popular

Resultats molt dolents. Més dolents que mai. Per tant, molt mala actuació dels votants. Només hi ha hagut un comportament relativament bo a Euskadi.
Això que es faci un judici crític del comportament dels votants és un exercici democràtic que no es fa mai, i que caldria fer. Perquè els votants mereixen ser criticats tant com els polítics.
Els votants, en general, no tenen gaire formació política. És típic que moltes persones comencin la conversa dient: «Jo de política no hi entenc. Però crec que...» Les causes són dues: 1) Falta d’interès. 2) L’acció desinformadora de quasi tots els diariots. Llavors és molt difícil que l’encertin. Per això els resultats sempre són dolents. Però mai com ara.
Si els ciutadans fossin correctament informats (i no tendenciosament o parcialment), i això tingués una duració d’un parell d’anys, per exemple, segur que els resultats electorals serien molt i molt diferents.
Hi ha una cosa que cal dir ben clara, però. I és que NINGÚ és qui per dir qui o què s’ha de votar. I NINGÚ és qui per dir qui o què ha de votar en Tal o en Tal Altre. Però una cosa sí que es pot dir i s’ha de dir. I és la següent: qui vota un partit dels que perjudiquen els drets dels treballadors i de la majoria de la població, i sobretot de la gent pobra (perquè són partits que ho fan sempre), fa mal. Causa un perjudici als altres conciutadans. Ocasiona un sofriment. Prevarica. I s’ha de sentir culpable. I els altres l’han de considerar culpable.
En aquestes eleccions estatals s’ha de considerar un factor que a ben segur que ha tingut una importància cabdal. És el fet que moltes persones han considerat que, en qüestió d’economia, qui més en sabria, i qui més podria fer sortir el país de la crisi, és la gent de dreta, per experiència i per «poder».

Però és un error. Cap partit ni cap Govern no «pot» fer sortir cap país de la crisi. Tot al màxim poden suavitzar-ne les conseqüències. Amb fortes inversions públiques per crear llocs de treball, encara que siguin temporals. I amb una reducció de la jornada laboral. Però un partit de dretes, amb una política de dretes, no sols no en podrà sortir, sinó que l’aguditzarà i l’empitjorarà.

Els cal un bon escarment. El necessiten. I, presumptament, el tindran.

Desgraciadament, tal com estan les coses en l’ambient popular, sembla que «calia» un resultat com aquest. Calen 4 anys de govern de dretes, plens de contradiccions, per aconseguir tres coses:
1) Que l’esquerra tradicional es radicalitzi, d’una vegada, i torni a ser el que va ser històricament.
2) Que el Moviment del 15-M es polititzi.
3) Que la gent voti amb consciència, i no a la babalà.

Antoni Ferret

Un consell

Companyes i companys,

Un consell quant a l’ús del llenguatge.

Quan vulgueu parlar, o escriure, sobre «els mercats», allò que els diaris anomenen «els mercats» o «los mercados» (que, en principi, faria pensar en les fruites i verdures), no useu aquesta expressió, sinó l’expressió «la Màfia». Es poden usar totes dues, una darrere l’altra, per a orientació de l’oient o el lector...

Allò a què els mitjans de comunicació volen referir-se amb l’expressió els mercats, són:
*bancs
*inversors internacionals
*grans multinacionals...

I ¿què són tota aquesta gent, sinó gent mafiosa, mala gent, que només busquen guanys, sovint escandalosos, sovint sense cap aportació útil per a la societat, sovint amb trampes i d’una manera il•legal o si més no il•lícita, i que, a sobre, condicionen l’actitud dels governs en un sentit negatiu?

Anomenar-los amb la paraula «mercats» és una manera de difuminar la seva realitat antisocial, sovint criminal, i fer-los aparèixer amb una aparença normal i correcta.

No caigueu en aquesta trampa. Digueu-ne «Màfia», que és allò que els escau. I així, en majúscula, perquè és d’ordre mundial i és una, encara que pugui tenir ramificacions en cada país.

És només un consell...

Antoni Ferret