Les alternatives de l'Esperit

 

L'Esperit, va abandonar l'Església?

Acostumo a opinar, cada vegada que l'ocasió ho permet, que la Direcció de l'Església (autoanomenada «Jerarquia», paraula que no m'agrada) durant un llarg espai de temps, bastant coincident amb l'Edat mitjana, no representava, en absolut, una autèntica Església de Crist, ja que ni tan sols es podia considerar cristiana.

Era en una gran part feudal, mantenia una actitud de domini sobre els pagesos, actitud que algunes vegades fins i tot va ser agressiva, molts arribaven al càrrec per ser fills de famílies riques i poderoses. Tal Direcció era més aviat anticristiana. El període al qual em refereixo, molt a grosso modo, es pot molt ben situar entre el segle X i el segle XV (tots dos inclusivament).

 Sovint em pregunten: Vostè entén, doncs, que l'Esperit va abandonar l'Església durant tant de temps, contravenint la promesa de Jesús d'una assistència per sempre?

Avui m'esforçaré en una resposta una mica detallada. Abandonar l'Església? Mai. Abandonar els seus indignes representants? Per descomptat que sí, només faltaria, no hauria estat pas l'Esperit de debò si tal cosa no hagués fet. I com s'explica això?

L'Esperit és molt lliure, i actua molt lliurement. No està sotmès a cap llei, ni  a cap dogma, ni a cap acord, ni que fos d'un Concili. I moltíssim menys als maleïts cànons. No té límits, només l'Amor.

Durant aquests segles va actuar de forma molt lliure, molt competent, molt continuada. Vegem-ho:

 1)Moviment cluniacenc. Segles X-XII. Renovació de la vida monàstica: més espiritualitat i més cultura. Epicentre a França, i expansió europea.

2)Moviment cistercenc. Segle XII i continuació indefinida. Treball agrícola dels monjos, i predicació de l'Evangeli als nous països. També de França cap a la resta d'Europa.

(Fins aquí només vida monàstica, però pensem que els monestirs eren un nucli molt central del feudalisme religiós.)

3)Moviment valdés. Civil. Segles XII-XIII. Moviment regional del sud de França, principalment. Molt evangèlic, i molt centrat en la vida de pobresa i en la predicació popular de l'Evangeli, per part d'homes i de dones (a l'Església oficial era un monopoli dels sacerdots).

4)Moviment càtar (o albigès). Segles XII-XIII. També del sud de França. Promotor d'una vida pobra i senzilla. No obstant això, predicava una sèrie d'afirmacions dogmàtiques molt especials i, sobretot, una moral molt dura: rebuig del cos, del matrimoni, del sexe…

 5)L'orde franciscà. Segle XIII i següents. D'Itàlia, a la resta d'Europa, i després, a la resta del món. Vida de pobresa, precisament com a crítica i protesta contra la riquesa de l'Església oficial, i predicació de l'Evangeli.

6)L'orde dominic. Segle XIII, també des del sud de França al món. Més precisament basat en la predicació itinerant, com a objectiu principal, i no complementari.

7)La Reforma protestant. Segle XVI i indefinidament. Gràcies a una persona excepcional, com a bona i com a intel·ligent. Condemna valenta del que «havia de ser» i «urgia» ser condemnat. Impressionant popularització de l'Escriptura «recuperada del seu confinament secular», gràcies a la impremta. Rebrot d'espiritualitat.

8)Els jesuïtes (oficialment, la Companyia de Jesús). Segle XVI, i indefinidament. Encara que iniciat a Espanya, l'orde es va centralitzar i es va desenvolupar des de Roma, cap al món. Especialitzats, més que en la predicació popular, en l'estudi teològic i en l'ensenyament reglat, en universitats i col·legis superiors.  Més integrats a l'Església oficial que els moviments anteriors, ja que es veien com més «d'ordre».  (Algunes vegades han aparegut com molt forts i dominants, la qual cosa ha portat problemes. Després d'haver sigut la dreta de l'Església, avui són l'entitat religiosa més d'esquerres.)

Què ens sembla? Va treballar l'Esperit, i els homes i les dones que el van seguir? Va tenir bones idees? Va haver-hi una continuïtat cristiana al llarg d'aquesta època negra, encara que molt extraoficial, gairebé gairebé diríem que de manera «desobedient»?

Vull precisar que va cobrir bastant bé el període d'aquests segles tan negres (no els únics negres, però sí els que més).

A falta de cap mena d'estudi, ni de dades, hem de suposar que la part de la població afectada per aquests moviments, ja sigui de manera activa, participant-hi, o de manera passiva, sent influïts, va ser sempre minoritària. Actuació sempre enfosquida per una Església oficial, majoritària, rica, poderosa, però, des d'un punt de vista humanístico-cristià, més aviat per llençar.

La qual cosa ens portaria potser a un corol·lari, accepto que més aviat subversiu: en l'Edat mitjana, la veritable Església cristiana era minoritària, com ho és avui dia.

I, en general, sembla com si l’Esperit no tingués un excés d’atenció cap als alts càrrecs, sinó que a vegades preferís bufar per on consideri que serà més útil.

Quan una Direcció, o un càrrec de la Direcció, no va en la línia de l'Esperit, de l'Evangeli, del sentir de les persones normals, no caldria perdre-hi massa temps; millor idear formes noves, actuacions paral·leles…

Els detractots més pròxims

Els tenim ben a prop. De sempre, són els detractors que configuren la societat, i són els principals actors dels seus canvis, majoritàriament negatius. Negatius per a la gent normal, no pas per a ells, que per això els promouen.

N’hi ha arreu, però avui vull parlar dels que tenim com a més veïns. Els «dirigents» catalans. No pas de totes les seves «proeses», tan sols d’algunes, les que avui mereixen, jo crec, un major menyspreu. D’una manera més general, ja n’he parlat en altres articles.

Avui ho faré en dos capítols. El primer, la sanitat pública.  

Arran de la crisi de 2008-09, el grup de persones que decidia en els afers públics de Catalunya, davant la realitat que, de resultes de la crisi econòmica, els ingressos i per tant la hisenda pública disminuïen, en comptes de fer pagar més els qui més tenien, i que més tenien precisament perquè més s’apropiaven, se’ls va ocórrer la idea d’escurçar els pressupostos, i per tant els serveis públics. Els va «tocar» a tots, sense excloure ni tan sols la sanitat. No vull pas dir que retallar els altres sectors fos més disculpable, vull dir que, en aquest cas, era més «culpable», perquè hi anava la salut de la població.

Sembla que, en xifres molt arrodonides, es van detreure uns 1.000 milions d’euros del pressupost de la sanitat de Catalunya de l’any 2011, en relació als de l’any anterior. Això va significar reduir el nombre de metges, infermeres i altre personal auxiliar. Per tant, reduir l’efectivitat de la nostra sanitat, que, aleshores, es considerava una de les millors del món.

A més de ser una acció altament punible, i un perjudici per a la població catalana, lo més greu, encara, va ser que, en els pressupostos de l’any següent, i en els del següent, i els successius, no es van «tornar» aquells 1.000 milions d’euros escatimats indegudament. I quan l’any 2016 es va canviar el president Mas pel nou president Puigdemont, aquells 1.000 milions d’euros «encara» no s’havien tornat. Ni s’han mai tornat a dia d’avui (finals de 2020). De manera que, 1.000 milions de l’any 2011, sumats als dels anys següents, a dia d’avui podem dir que han fet a la sanitat pública catalana un desfalc al voltant d’uns 10.000 milions d’euros. Això tirant baix, perquè hauria sigut normal i desitjable que, en aquests 10 anys passats, el pressupost hagués anat millorant.  I això sense que mai hagin dit, que jo sàpiga, que els tornarien l’any que ve, o en tal data. És com si ja donessin per fet que això era lo normal.

I vull remarcar que són gent que sovint s’omplen la boca parlant de Catalunya, dels seus drets, de les seves reivindicacions. Però sembla que Catalunya sigui, per ells/es, un nom, una bandera i uns eslògans. I així van deixar, i van mantenir, la població catalana en el risc que, si un dia s’esdevenia una situació sanitària anormal no prevista... 

Enmig d’aquests anys, es va produir una anècdota molt significativa. En un moment en què els qui decidien els afers de Catalunya necessitaven de totes totes els vots de la CUP,  per a una decisió important, els companys d’aquest partit van demanar, com la cosa més natural i més justa del món, un augment d’impostos als rics. Els representants de la coalició que manava s’hi van negar en rodó. Es tractava de la gent que, entre altres coses, havia fet l’inconfessable desfalc a la sanitat. Els companys de la CUP, creient que, si es mantenien intransigents, es podria produir una forta crisi política, que ells/es van considerar que encara seria pitjor, van cedir. O sigui: fautors d’un gran desfalc, i, a sobre, negació rotunda a voler col·laborar en una situació difícil.

He dit que parlaria de dos capítols. El segon és molt menys important pel que fa a quantitat, però, si és possible, encara pitjor en qualitat.  Es tracta de la congelació de l’IRSC. Molta gent no deu saber ni què és això. Vol dir Indicador de Rendes de Suficiència de Catalunya. És un índex que serveix per regular unes petites (molt petites) ajudes oficials a la gent més pobra del país. Per exemple: petites quantitats per comprar aliments, per ajudar a pagar el lloguer del pis, per tenir dret a assistència jurídica gratuïta... S’ha de ser molt pobre perquè t’ho donin, i et donen MOLT POC. Però, de vegades, per a una família molt necessitada els pot representar més de lo que semblaria.

Catalunya té un índex propi en atenció al fet que el nostre cost de la vida sol ser superior al del conjunt de l’Estat. L’índex de l’Estat és IPREM (Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples). L’expressió «efectos múltiples» vol dir que serveix per a diferents afers, els que ja he dit. Si una persona ingressa per sota de la quantitat que fixa l’índex, se l’ajuda amb la quantitat que li falta.

Tant l’IPREM con l’IRSC, en condicions normals, pugen cada any lo que puja l’IPC (índex de preus al consum).  De manera que, per a una família que ingressi X, si se l’ajudava en 10, per exemple, i l’IPC ha pujat una mica, se l’ajuda una mica més, lo que li toqui. És a dir, per a les persones i famílies més necessitades, si els preus han pujar una mica, que vol dir que quan vagin a comprar els costarà una mica més, l’augment de l’ajuda farà que no hi surtin perdent.   

Doncs bé, lo més increïble, allò que gairebé ningú no sap, perquè mai no se’n parla, és que les camarilles que han governat a l’Estat i a Catalunya durant aquests 10 anys van congelar tant l’IPREM com l’IRSC el 2010, i els han mantingut congelats tots aquests anys. I sabeu per què??? Per estalviar diners dels pressupostos nacionals i catalans. I això vol dir que, durant aquests anys maleïts, totes les persones i famílies més pobres han hagut de comprar el pa o les mongetes més cars i més cars, amb la mateixa ajuda d’abans... i això era perquè els mandataris d'Espanya i de Catalunya estalviessin una mica de la misèria que els donaven, i així equilibrar el pressupost general (!!!).

Oi que això sembla que no pugui ser? Doncs us en diré una encara més grossa. Ja no és possible, oi? Doncs increïblement sí que és possible. L’any 2017, el Govern espanyol va tenir un toc de misericòrdia i va apujar l’IPREM un 1 per 100, quan en els 7 anys passats s’havia desvalorat molt més. De moment «no es podia fer més, i més endavant ja es veuria». I es va quedar aquí, ja no va ser més apujat, fins avui. Doncs mireu: les persones que aleshores s’autoanomenaven govern de Catalunya, amb un cor de pedra, no van ser capaces ni d’augmentar aquell miserable 1 per 100.