La maltempsada

(O període de mal temps. Pot ser climatològic o social.) 

La maltempsada és els 4 anys que hem tingut la desgràcia de viure sota els governs del PP i de CiU. Però aquesta desgràcia té uns culpables: tota la gent que, indegudament, va votar aquests dos partits. Quants sofriments han causat!! Quina responsabilitat!!

La maltempsada ha suposat, sobretot, més atur. Perquè no s’ha emprès cap mesura per evitar-ho; i sí, en canvi, mesures per empitjorar-ho. Segurament expressament, per perjudicar la classe obrera. Com les facilitats d’acomiadament de la reforma laboral.

També ha suposat una enorme quantitat de desnonaments de famílies de casa seva. A causa de l’atur, però també a causa de no emprendre cap mesura raonable de caràcter judicial, ni social.

Així mateix també s’ha traduït en un escanyament de l’Estat del benestar, amb retallades en l’ensenyament i la sanitat, en l’atenció a la dependència, en l’ajuda als pobres (RMI). 

I encara hi ha hagut una enorme retallada en l’ajuda oficial als països pobres. Vergonyosament, no criticada per ningú.

Més encara, com si amb tot això no n’hi hagués prou: la maltempsada ens ha suposat mesures privatitzadores de la sanitat, a Catalunya i a Madrid (amb una ferma i magnífica resposta en aquest cas). Privatitzar (o donar pas a empreses en la gestió) hospitals o bé el sistema públic de salut (de moment a Lleida i a Tarragona).

I... males lleis d’educació, per reduir l’ensenyament a un adoctrinament jeràrquic i classista.

A sobre de tot això, amenaces!: lleis que castigarien aquells qui participessin més activament en mobilitzacions o protestes. 

Tot això (i potser em deixo alguna cosa) ha estat la mala actuació d’aquests governs, que, en el cas català, s’ha dissimulat amb una capa d’independentisme.

I la corrupció...! (És la part més coneguda.) A tot arreu.

Tot, no per errors comesos amb bona fe, sinó que (presumptament, però molt segur) fet amb la mala intenció de perjudicar les classes populars, i de configurar una societat elitista i sotmesa.

Però tots aquests perjudicis no haurien pogut ser sense la complicitat de molta gent que va votar aquests mals partits. I que encara diuen (en les enquestes) que els tornarien a votar (encara que molts menys).

Aquests dos partits no són pròpiament partits normals. En les seves cúpules dirigents, són organitzacions ad hoc de gent dolenta i compromesa en la defensa d’interessos bords (interessos de rics, explotadors i lladres). Però arrosseguen una massa de gent que hi creu de bona fe, per motius catalanistes, o espanyolistes...

Però la maltempsada s’acabarà. Si votem bé (que és una cosa ben senzilla).  

Antoni Ferret

El meu nou llibre

Ja fa mesos que es pot demanar en qualsevol llibreria el meu nou llibre d'història de Catalunya.

Cal encarregar-lo, perquè segurament que no el tindran.

L'editorial és Emboscall (una editorial petita).

Té unes 200 pp i val 10 euros.

Llegiu-lo i, si us sembla bé, recomaneu-lo.

Antoni Ferret

Excel·lent, però no val

La votació finalment s’ha pogut fer. Sembla que gràcies a un pacte secret entre els dos governs, en el sentit que es condemnaria, però es deixaria fer d’«aquesta» manera. Penso que ha sigut una decisió molt intel·ligent, perquè ha evitat una topada entre les dues institucions, que podia portar conseqüències greus, com ara la suspensió temporal de l’autonomia. Ara el Govern central podrà dir que «no s’ha fet», i el Govern de Catalunya podrà dir que «sí que s’ha fet», i totes dues coses són mitja veritat. Tots dos han salvat la cara.

Amb tota la improvisació del fet, s’ha colat una cosa greu: el recompte dels vots l’han fet una colla de persones que totes eren del mateix color. Per tant, no hi ha hagut un autèntic control, i els resultats comunicats els hem de creure «amb fe». Però donem-los per bons com a hipòtesi de treball.

Ha sigut una gran mobilització, excel·lent i magnífica, sobretot si considerem la fèrria oposició del Govern central. Més de 2 milions de catalans i catalanes participant. Això si es considera la versió oficial que es tractava només d’una «participació». Ara bé: si considerem que la votació «volia ser», i per a molta gent era (i de fet era), una consulta per a la independència, aleshores resulta que ha sigut molt fluixa.

Una participació inferior al 40 per 100, lluny d’un quòrum exigible del 50 per 100. I dintre d’aquesta participació hi ha hagut un resultat de 80 per 100 a 15 per 100 a favor del SÍ-SÍ. Una victòria claríssima del SÍ. Però aquesta victòria, considerant la manca de quòrum i el fet que tan sols representa un 29 per 100 del cens, és un molt mal resultat.

Una decisió tan transcendental com la independència, trencar amb Espanya, que no és elegir un Govern per 4 anys, ni tan sols votar un Estatut, sinó una ruptura d’una convivència secular, no es pot prendre amb una majoria dels votants, sinó amb una majoria qualificada de tot el cens. Posem un 60 per 100 del cens. Un 29 per 100 no pot imposar una decisió tan important a tota la resta de la població. Seria molt injust.

Aquest percentatge és relativament concordant amb el que reflectien de fa anys les enquestes: un 40 per 100, darrerament baixant. Hi ha hagut, doncs, una baixada.

En conclusió: Catalunya no pot ser independent, perquè la gran majoria del poble no ho vol.  

Antoni Ferret

Em declaro neutral

Davant un desafiament a tota ultrança, i una possible topada molt seriosa, entre dos mals governs, em declaro neutral.

Dos governs il·legítims per la seva manera de governar (encara que hagin sigut elegits), dos governs antisocials, anticatalans i antiespanyols, corruptes... Que fóra molt difícil escatir quin dels dos és una mica més dolent... 

Val la pena allunyar-se’n, i, si se les heuen entre si, que s’ho facin.

Com podria un Govern personificar i representar els drets nacionals de Catalunya si els ha trepitjat...? Un Govern que ha 

*Escanyat els pobres, rebaixant la RMI.

*Retallat l’Estat del benestar, amb la sanitat i l’ensenyament.

*Dilatat la discussió parlamentària de la Renda garantida de ciutadania.

*Començat a destrossar la sanitat pública a Lleida i a Tarragona.

(Tot per no voler fer pagar més als seus «clients» polítics.)

O com podria representar la integritat de la Constitució i la unitat d’Espanya un Govern que ha

*Facilitat enormement els acomiadaments de treballadors/es.

*Permès el desnonament de milers de famílies de casa seva.

*Escanyat la Llei de dependència.

*Proposat lleis per reprimir les manifestacions ciutadanes.

*Participat intensament en la corrupció.

El Govern central és irresponsable perquè, si hagués permès votar al poble de Catalunya, hauria guanyat clarament el NO, i ja no se’n parlaria més, de l’afer, i en canvi ara en tenim per anys que s’arrossegui.

El Govern de Catalunya és irresponsable perquè, si una cosa (legítima) se’ns posa tan difícil, valdria la pena ajornar-la i no desafiar un altre Govern en una actitud que ens pot costar greus conseqüències.

El moment actual és molt diferent d’aquell de 1934. El Govern presidit per Lluís Companys va emprendre una actitud perillosa, que va costar molt cara, però almenys era un Govern plenament legítim per la seva manera de governar. Aquest d’ara, no.

La meva posició sobre la independència ja l’he exposada altres vegades i no cal tornar-hi. Però «comprenc» l’actitud dels companys/es independentistes quan pensen que «és igual amb quin govern, lo important és aconseguir-la». És allò del fi i els mitjans... Aconseguir un fi bo (per a ells) amb un Govern molt dolent.

Us faria il·lusió aconseguir la independència de Catalunya amb el Govern presidit pel senyor Mas?  No valdria més esperar un any o dos?

Davant la imminent topada entre aquests dos malgoverns, jo em declaro neutral, i em desentenc de les conseqüències que se’n puguin seguir.

Antoni Ferret

Els comunistes i l'eternitat

Els comunistes no hi creuen, en l’eternitat. Però això no té importància. L’eternitat existeix, i els farà justícia, la justícia per la qual ells tant han lluitat.

Els comunistes i les comunistes (més o menys acompanyats d’anarquistes i altres) són la gent que més ha lluitat, en tota la història, en favor de la justícia i la llibertat. S’han esforçat, han lluitat en les empreses, al carrer, a les presons. Molts han donat la vida. Han lluitat per la justícia social entre totes les persones, sobretot entre els seus germans treballadors i treballadores. 

Des de sempre, han estat marginats i calumniats per la màfia burgesa i els seus mitjans de propaganda. Els han ridiculitzat perquè els feien nosa o por.

«Algunes» vegades, molt poques, considerant tot el món, han arribat a governar. No solament no sempre ho han fet bé, sinó que a vegades ho han fet molt malament. Però han creat condicions socials favorables que no havien existit mai. 

Indiscutiblement, mereixen una consideració molt superior els i les militants que els i les dirigents. Es mereixerien un monument històric. Però no el tindran mai.

No sols no tindran el reconeixement que mereixerien, sinó que lo que han tingut i tenen, i molt probablement tindran, és el menyspreu. O almenys la indiferència.

Perquè la màfia burgesa els hi ha condemnat. Per massa «dolents» (és a dir, per massa bons i solidaris).

Però lo més trist és que la massa treballadora s’ho ha cregut. Manipulats pels intel·ligents mitjans de la màfia, encara que no s’ho creguin, sense adonar-se’n, molts treballadors i treballadores han tendit a creure que els i les comunistes eren dolents o, si més no, inútils per excessivament idealistes. 

No han tingut, no tenen i no tindran el reconeixement merescut. En aquesta vida. En la història. Però el tindran. Si no, és que no hi hauria justícia. 

El tindran en l’eternitat. Déu els el donarà. O els el dóna ja, en l’eternitat. En aquesta eternitat en la qual ells i elles no creuen tindran el reconeixement merescut. Els i les militants! (els i les dirigents ja pot ser una altra cosa).

I tots i totes els qui han col·laborat a ridiculitzar-los tindran també el seu correctiu merescut. 

Així serà, si Déu vol.

Antoni Ferret