La distribució de la riquesa, 1

La distribució de la riquesa (de la renda, del patrimoni) és el tema més important de l’economia i de la política. Per això, precisament, no se’n parla.

El capitalisme tendeix, d’una manera natural, a distribuir la riquesa d’una manera desigual, i cada vegada més desigual. 

Però, alerta!, que s’ha dit, i per part de plomes eminents, que el capitalisme, en un primer moment creava desigualtats, però que, després, a mesura que es desenvolupava, les reduïa, i tendia a un equilibri. Calia, doncs, prendre una mica de paciència. I això es deia perquè s’havia comprovat que, des de 1910 fins a 1950, als EUA (únic lloc on s’havia mesurat) realment s’havien reduït les desigualtats. Després, a partir de 1950, i sobretot a partir de 1970, les desigualtats s’han disparat fins a magnituds cada vegada més escandaloses.

Abans, però, s’havia creat un mite («el capitalisme, primer, crea desigualtats, però després les disminueix»). Però això s’ha revelat una fal·làcia. Segons l’autor T. Piketty, és que entre 1910 i 1950 es van donar una sèrie de fets externs (la Primera Guerra Mundial, la Revolució Bolxevic, la crisi de 1929 i la Segona Guerra Mundial), extraordinaris, que van influir sobre el capitalisme de manera forçada. Per exemple, fent perdre importants patrimonis, per destruccions bèl·liques, etc. Però el capitalisme, en el seu estat natural, tendeix a cada vegada més desigualtats. 

Les desigualtats fonamentals són entre les rendes del treball (salaris, complements...) i les rendes del capital (interessos, beneficis, plusvàlues...). Darrerament, per exemple, dins l’economia nacional (o estatal), el pes de les rendes del treball va perdent, i el pes de les rendes del capital va guanyant. El factor que més fa tendir a la igualtat és la formació dels treballadors/es. Amb més formació es tendeix a fer feines més ben pagades. I el factor que més fa tendir a la desigualtat és el fet que els dirigents puguin fixar-se ells mateixos la seva retribució.

Només una forta política d’esquerres podrà canviar aquesta tendència a la desigualtat cada vegada més desvergonyida.

No són tontos, són dolents

Encara que sembli mentida, encara hi ha persones amb formació universitària que, des de mitjans de comunicació o des d’instàncies acadèmiques, continuen predicant que «cal continuar amb les reformes» (les maleïdes reformes) aplicades fins ara pels malgoverns: augmentar les retallades socials, reformes «estructurals» (acomiadaments) en les empreses... 

D’aquesta manera (diuen) es podran 1) assegurar els beneficis; 2) donar confiança al capital; 3) atraure inversors. I... es podria (i sí que es podria) créixer una petita xifra en el PIB, totalment insuficient per a les necessitats socials. (Potser es podrien crear 100.000 llocs de treball, però se’n necessiten 6 milions.) Però aquesta petita xifra d’augment seria un motiu de propaganda intensa.

Aquesta gent, per la seva cultura, ha de saber que aquestes mesures d’inseguretat en la feina i de limitació en els ingressos perjudiquen la demanda (la gent no compra lo que compraria), i saben que això perjudica l’economia. Com és, doncs, que ho continuen proposant?

Només es pot pensar una cosa: són dolents, volen aconseguir una societat estratificada, on la classe treballadora visqui marginada:

*acceptant qualsevol cosa, en qualssevol condicions;

*no podent estudiar;

*consumint poc i ocupant un estrat marginal de la societat.

Mentrestant, els sectors d’alt estànding aniran augmentant els seus beneficis i el seu poder (i la seva «distinció»).

És una política, doncs, en què lo que es defensa és la maldat pura i dura.

Els partits que defensen aquesta posició neoliberal (antisocial) són bàsicament PP i CiU. (També hi ha col·laborat «massa» el PSOE.) I secundàriament, UPyD i C’s.

És imprescindible que cap treballador o treballadora voti mai més aquests partits. I que tots/es els treballadors i treballadores votin qualsevol partit d’esquerres (de la vella o de la nova).

Podemos sí, però no tots sols

El nou partit Podemos és una gran esperança per a la població espanyola. De fet és la gran il·lusió de moltíssima gent exdesencantada, que ja no comptava amb res per a sortir de la situació. Molta gent que, per causes diverses, moltes vegades manipulada, ja no confia en altres partits d’esquerra veu en Podemos l’únic camí de sortida.

Però Podemos, a part d’una gran esperança, també és un gran perill. És el perill que aquestes persones «s’ho creguin massa». Que s’autoconsiderin «els salvadors del país».

I no seria bo, sobretot no seria just, que un partit acabat de sortir passés per damunt de partits que porten dècades i dècades i dècades lluitant, sempre marginats, sempre calumniats, sempre menystinguts. Partits que sempre han presentat les millors solucions, mai no escoltades. No seria just.

Les candidatures de Guanyem Barcelona i Ganemos Madrid són el paradigma de lo que caldria ara. Una unió dels partits d’esquerra, vells i nous. Sobreposant-se a les seves diferències, posant per davant allò que els uneix. Aquest és, ara, el camí correcte.

En canvi, el procés per a les eleccions autonòmiques, en el qual Podemos vol anar «sol», és negatiu. I igualment, encara que falta molt temps, el procés per a les eleccions estatals. 

Aquí hi ha el perill que Podemos vulgui «salvar Espanya», ells sols. I no serà, però sobretot, si fos, no seria bo. Hem de salvar Espanya (que d’això es tracta, precisament, després del procés de destrucció que han emprès tots dos malgoverns) però tots junts, tota l’esquerra.

Hem de validar una victòria de l’esquerra, en conjunt (fins i tot en el cas, possible, que el PP quedés primer), i formar un Govern, el Nou Govern, amb PSOE + Podemos +IU + Amaiur...

I el Nou Govern ha d’emprendre una política en el sentit de

No pagar tot el deute

Imposar una forta reforma fiscal (que els rics «paguin»).

Una ajuda econòmica per a totes les famílies i persones necessitades

Readmetre les persones acomiadades de l’Administració.

Derogar les reformes laborals de 2010 i 2012; la llei Wert; la llei de seguretat ciutadana; la reforma del Codi Penal; la llei de règim local; etc.

Retornar la jubilació als 65 anys.

Recuperar els beneficis de la Seguretat Social per a tots els immigrants.

Promoure l’augment dels salaris i de les pensions.

...

Aquesta és la perspectiva per a l’any 2015. Que serà l’any de la recuperació. Som-hi!