Les grans epidèmies, 3

Salut i malalties

Aquest full l'hem de començar amb una constatació ben sorprenent: L'Imperi romà, en els seus primers segles, era extraordinàriament poderós i extraordinàriament ric. Amb un exèrcit pràcticament invencible. Amb una agricultura altament productiva. Un progrés tècnic, en la seva època, molt alt. Una autoritat política, no pas gaire legítima, però absoluta. Una extensa xarxa de comunicacions marítimes i terrestres amb les quals dominava i controlava una quarta part de l'extensió del planeta. Un nivell de vida alt, per l'època, però no sols en els nivells alts, sinó també una mica fins i tot en els baixos. Una capital resplendent. Però... qui ho diria?, amb un nivell de salut molt baix...

La població romana es podia descriure, segons l'autor, com a rica però malalta. Que no tenien  metges? Sí, i bons, com el cèlebre doctor Galè (130-200). I doncs?

Cal explicar-ho de manera ràpida però espero que s'entengui. Els metges romans estaven quasi sempre desbordats, per l'aparició continuada de «nous» gèrmens i virus infecciosos. Els metges coneixien els elements patògens habituals, els estudiaven i hi buscaven remeis adequats, però... cada dos per tres n'apareixien de nous, vinguts de qui sap on, i llavors els havien d'estudiar, veure quins eren innocents i quins eren perillosos, i buscar-hi solucions; això comportava un temps, i... mentrestant, els virus perillosos anaven matant gent (abans que s'hagués pogut determinar si eren perillosos). La mortalitat era molt alta, sobretot, en alguns casos, la infantil. Per què passava això, ho veurem tot seguit, però ja ho podeu anar imaginant.

La salut era tan baixa que investigacions recents sobre ossos d'esquelets han determinat que els italians d'abans de l'Imperi i els de després de l'Imperi mesuraven uns quants centímetres més d'alçada que els italians de l'Imperi. Quan passa una cosa així, immediatament es pensa en la dieta: una dieta de nivell més baix. Doncs no. Investigacions pertinents, precisament a causa d'aquesta sospita, demostren que no era per causa de la dieta: fins i tot els ossos de cadàvers de gent suposadament molt pobra, segons la manera vulgar en què havien sigut enterrats, presenten indicis de proteïnes de caràcter animal. No era gent que visqués només de pa. Els científics es veuen obligats a creure que la causa eren les malalties.

Quan els soldats anaven fins a territoris llunyans, sobretot si eren tropicals, on ningú no els havia cridat, per la set insaciable de poder i domini, entraven en contacte amb gèrmens nous, desconeguts per ells i pels metges romans, i els traginaven cap a casa (sense saber-ho). I cada vegada que arribava a Roma un dels molts vaixells que anaven amunt i avall, portava productes, les corresponents rates (que mai no hi faltaven) i nous virus, que tornarien a fer anar de bòlit els metges romans. L'autor arriba a la conclusió que el projecte (i la realitat) de l'Imperi romà eren de tals característiques i objectius que tot allò que feien per créixer en poder i riquesa, per la seva mateixa naturalesa, feia augmentar la seva mala salut. Era un antiprojecte.

La malaltia dels romans per excel·lència, malgrat aquesta variabilitat, era la malària, produïda per mosquits, a través de les fonts, els tolls, les sèquies, tot allà on hi hagués aigua. Era quantitativament LA malaltia romana, però no necessàriament la més mortífera, tot i que també ho era. Diu l'autor que la malaltia que matava més potser eren les diarrees. Però tot això entre moltes altres. Una malaltia molt greu va ser la verola, que era desconeguda a Roma i a tot l'Imperi, que és quasi segur que es va originar a l'Àfrica, on, per tant, la van anar a buscar. Tot i que, al estendre's després d'una guerra en un país oriental, es va creure que venia d'allà.

Va ser la famosa Pesta Antonina, durant els anys 165 i següents.  Ja hem dit que va originar uns 7 milions de morts. Tot i tractar-se d'una societat convivint amb malalties i epidèmies, mai no s'havia vist una cosa semblant. (I segles enllà encara en vindrien de pitjors.)  El doctor Galè s'hi va trobar ben al mig. Va visitar centenars de malalts,  i en va deixar escrit un minuciós relat de tots els símptomes i efectes, i de com anaven progressant en el cos del malalt. Molta gent va imaginar que es tractava d'un càstig del déu Apol·lo.

Era una malaltia molt contagiosa, que es transmetia a través de l'aire, fins a un metre de distància, que afectava molt fortament la gola i la boca, produint-hi ferides, i també afectava molt la pell, sobretot de la cara, on deixava marques definitives.

La seva enorme mortaldat va trasbalsar la societat en molts aspectes. Es va interrompre l'escriptura de documents oficials (no quedava qui els escrivís). Va faltar plata per fer monedes. Els preus dels articles més bàsics, com el mateix blat, es van doblar. I, en canvi, el preu de la terra i dels contractes d'arrendament es va ensorrar (no trobaven pagesos que hi poguessin treballar). Un emperador, mancat de recursos fiscals, va haver de vendre en subhasta els tresors del seu palau. L'exèrcit va quedar tan delmat que van haver de contractar, a corre-cuita, esclaus i bandolers. Amb tot això, la frontera amb els pobles germànics va esdevenir cada cop més complicada de mantenir, fins que acabaria caient (però dos segles després).

I tot això encara no va ser lo més greu. Perquè, uns trenta anys després, cap a 190 i escaig, hi va haver una rebrotada de la pesta que, malgrat ser una segona versió, va tenir una incidència terrible, de manera que a Roma hi morien més de 2.000 persones cada dia.

La Pesta Antonina va ser la gran clatellada al període més feliç i més pròsper, de l'Imperi romà. Però no pas la definitiva. L'Imperi es va anar recuperant, però ja mai no va tornar a ser lo que era. Havien de venir altres cops durs, més durs encara que aquest.

Però... l'Imperi romà no va ser mai un imperi al servei de les persones, sinó contra les persones. Tot i riques..., però també cada vegada menys.

Les grans epidèmies, 2

Un clima benigne

En el primer full hem vist com el poderós Imperi romà va acabar debilitant-se cada cop més, i entre altres causes, va ser atacat per grans i greus malalties. També hem plantejat com una gran causa les destruccions d'espais naturals, sobretot per les seves criminals expedicions militars, la corresponent dispersió dels animals, insectes i gèrmens que hi vivien, i el contagi que això afavoria de cara a la població.

Recordem, sobretot, les tres més grans epidèmies consignades, que caldrà tenir sempre en la memòria, sense oblidar mai que van ser només les més grans, però que n'hi va haver moltes més: Plaga Antonina, segle II, de verola, Plaga de Cebrià, meitat segle III,  potser de grip, i Pesta Justiniana, meitat segle VI, bubònica.

Continuarem amb el cas de l'Imperi romà, perquè és el més estudiat i conegut, però també perquè el nostre autor, Kyle Harper, ho planteja també des d'un altre costat, molt menys conegut, però potser molt més important.

L'Imperi va tenir una etapa molt bona, a pesar de les seves atzagaiades i les moltes malalties, des del segle II aC, fins a meitat del segle II dC (uns 150 anys). Va anar augmentant el seu poder i els seus dominis, però també, i molt, la seva població i el benestar dels seus habitants.

Les seves bases eren: Un gran i poderós exèrcit, caríssim de mantenir, que va anar estenent el poder romà, primer, i després assegurant els dominis guanyats davant tota mena de pressions i revoltes dels pobles sotmesos.  Una gran massa de població esclava, la base de gran part dels treball. Una molt florent agricultura, que s'estenia sobre enormes territoris de tot el domini.  Una cada vegada més extensa xarxa comercial, exportant i important. Grans progressos tècnics: ús de noves eines de ferro per al camp, molins per tractar el gra, canalitzacions d'aigua per dur-la on més es necessitava, vaixells més i més grans, una vasta organització, tan militar, com econòmica, com política. Cal pensar que el manteniment dels territoris conquistats es garantia, no sols amb la força de les legions, sinó també amb una gran organització diplomàtica i negociadora (sobretot «comprant» les elits locals).

I... (la gran sorpresa!): un clima excepcionalment bo: càlid, humit i estable. El clima ha variat, molt i molt, al llarg de la història del planeta, alternant llargues èpoques fredes i altres més càlides, i, sobretot, observant freqüents inestabilitats. Ara fa uns 12.000 anys, vam entrar en una era relativament estable i més aviat càlida i humida, però no pas sense importants variacions d'alguns segles de durada. Doncs bé: el període dels segles  II aC - I i mig dC va ser, avui ho sabem, un període excepcionalment bo. Va potenciar un gran èxit, en tots els sentits, tant a l'Imperi romà com a l'Imperi Han de Xina, tots dos en la mateixa latitud.

De tal manera que Harper ens dona la inesperada sorpresa de dir-nos que no ens hem pas de preguntar com és que l'Imperi, a partir del segle III, va anar de mal borràs, cada vegada més, fins a fer fallida, sinó que ens hauríem de preguntar com és que en els seus primers segles va tenir un èxit tan gran. Les collites eren abundants (perquè el blat, companys/es, és una planta molt senyora, i la més petita situació menys bona fa que la collita se'n ressenti). S'arribà a sembrar blat a les faldes de muntanyes. La població creixia, les freqüents malalties infeccioses se n'emportaven a centenars o a milers, però ràpidament es recuperaven. Fins i tot els pobres no vivien massa malament. També vull dir que, tot i que qualifico els emperadors i altres dirigents romans com els cal: de criminals, usurpadors dels drets d'altres pobles, etc., també s'ha de dir que, en el seu govern interior, o local, adoptaven polítiques sàvies: un exemple: Roma tenia molts grans edificis que servien per emmagatzemar cereals els anys que en sobrava una mica, per poder resistir bé qualsevol mala anyada. Els emperadors, en general, es preocupaven que ningú no passés gana.

Però tot això... es basava en una situació transitòria i no pas corrent. I es va anar acabant, de mica en mica.

La mostra: Entre els segles I i II dC, Roma tenia un milió d'habitants, i l'Imperi, uns 75 milions. I en el segle VII, Roma només tenia uns 20.000 habitants i la conca mediterrània (que aleshores ja no era de l'Imperi),  uns 40 milions. 

Lo més sorprenent, encara, és que el pas de la fase bona a la, de moment, no tan bona no va ser pas lent. Va ser marcat per un enorme sotrac: la Plaga Antonina (any 165):    7 milions de morts. I aquesta va ser la menys mortífera de les tres grans plagues.

L'autor ens fa notar que, en la més gran derrota militar soferta pels romans, la batalla d'Adrianòpolis (378), hi van morir uns 20.000 soldats, i, en canvi, la menys mortífera de les grans epidèmies, es va endur uns set milions de víctimes. Que el gran enemic de l'Imperi i de la població, més que qualsevol altra desgràcia, eren les constants malalties infeccioses, sobretot i per damunt de tot, la malària, malaltia endèmica durant tots els  segles de l'Imperi.

En aquest segon full, que segueix alguns capítols del llibre de l'autor, aprenem que el clima és un factor important, sovint el més poderós, de la vida humana sobre la Terra. (Lo que ens plantegem ara, precisament, no és pas que la calor disminueixi, sinó al revés, però tot és mal que mata.  Podem patir d'una altra manera. Ja cal que tots i totes ens en preocupem força, del nostre clima.)

Crec que en el full següent, si no em passa res i el puc fer, haurem de parlar molt de malalties. Serà molt més trist.

No ens confonguem

Totes les possibles ajudes

Tenint en compte que en aquest moment hi ha en dansa fins a 4 projectes d'ajuda (europeus o espanyols), i que no sempre  els mitjans de comunicació en parlen amb la deguda precisió, tinc por que alguns lectors/es es confonguin  i barregin els detalls d'un amb els d'un altre.

Voldria anomenar-los tots de manera ben distintiva. Així tenim:

Un programa del Govern d'Espanya, a través de l'ICO (Institut de Crèdit Oficial) de 20.000 milions d'euros per ajudar pimes i autònoms.

100.000 milions d'euros europeus per ajudar els Governs nacionals en el pagament del subsidi d'atur. (Aquest subsidi, ara, de manera totalment extraordinària, el cobraran tots els treballadors/es que el necessitin, tant si hi tenien dret per les cotitzacions pagades com si no.)

240.000 milions europeus per a l'ajuda al sector sanitari (amb 24.000 milions per a Espanya, si els demana). Són, sobretot, per a preveure plans d'acció ràpida davant qualsevol nou rebrot de la malaltia, o de qualsevol altra. Recordo que, en un principi, havien de ser 500.000...

És a dir:  el programa de l'ICO per a pimes i autònoms:  20.000 milions

Ajuda europea als governs per al subsidi d'atur:   100.000 milions  (a repartir)

L'ajuda europea al sector sanitari:   240.000 milions   (24.000 milions per a Espanya)

     (Tots tres estan aprovats, però no han començat encara a ser posats en pràctica.)

I... el més gros de tots. Dos bilions d'euros, o potser un bilió i mig, per a ajudar a la reconstrucció de les economies de cada país europeu. Però, d'aquest projecte, que ja comença a ser urgent, quan totes les empreses comencin a treballar, encara se n'ha de començar a parlar.

I tinguem tots molt present que, tots aquests diners, son per a tornar, en 10 anys, que potser hauran de ser més.

_____________________________________________

Però aquests dies ha sortit una proposta nova. La senyora Merkel i el senyor Macron (qui s'ho hauria pogut arribar a imaginar!!) han proposat un fons de 500.000 milions d'euros per a la recuperació de l'economia europea. Però aqueta proposta té dues grans novetats:

1) S'hauria d'aplicar en proporció directa als danys causats en cada país i/o regió i/o sector d'activitat. És a dir:

Madrid,  Catalunya  i  Llombardia, en primer lloc.

2) Aquesta ajuda seria «no reembossable», aquesta no s'hauria de tornar.

Això només és una primera proposta a títol personal. Se n'haurà de començar a parlar...

I, finalment, per ara, tenim un projecte de la Comissió Europea, d'àmbit mundial, que no és nou, però no n'havia sentit a dir res.

Pla mundial d'inversió de 1.400 milions amb un afegit actual de 122.000 milions més, orientat a un gran pla  d'investigació  sobre:

tests,   vacunes,   equips de diagnòstic,   equips de protecció,

desenvolupament de la telemedicina,    aplicació de la intel·ligència artificial al descobriment,  la intercomunicació,  l'organització,  el control,  etc.,  mundial per poder procedir amb la màxima rapidesa i eficiència davant qualsevol eventualitat.

Es tracta que entitats, empreses, laboratoris, etc., de tot el món,  presentin projectes, que seran seleccionats.

Condició indispensable d'aquest programa serà la intercomunicació obligada de dades entre diferents agents investigadors, en ares de la major eficàcia global.

És a dir, que, en cap cas, el laboratori o l'empresa TAL treballi en secret per mirar de treure al mercat la solució X, abans que ho pugui fer l'empresa TAL ALTRA, per aconseguir més vendes. Ha de ser un esforç unitari per al millor i més ràpid resultat unitari.

Fins aquí... per avui.

Un gran dilema actual

Una volta fracassat, més aviat podríem dir boicotejat, el pla de rescat, o ajuda, sanitari europeu, perquè, en comptes d'actuar de manera ràpida en el fort de la crisi sanitària,  es va entretenir en estúpides discussions en els òrgans europeus, ara ja es planteja com una ajuda a llarg termini.

Ara es tractaria d'un fons comunitari per ajudar els serveis sanitaris dels països europeus, per: 1) posar en condicions d'operativitat normal el sector, i 2) preparar tot un pla a llarg termini per «prevenir» la necessitat de qualsevol actuació immediata i eficaç davant la possibilitat, més que probable, d'un rebrot  d'aquest virus o d'un altre, en els terminis de mig any, dos anys, cinc anys...

Per a això, comptem amb una suma de 240.000 milions (tot i que, en principi, eren 500.000, i no se sap, o no se sap gaire, com i per què en un mes s'ha reduït a menys de la meitat).

Aquesta ajuda seria només per a despeses sanitàries, seria en forma de crèdits a tornar en 10 anys, i a Espanya n'hi tocarien 24.000 milions.

Doncs ara, en l'esfera no gaire pública, més aviat reservada en els nuclis governamentals, es planteja el dilema següent:

El Govern d'Espanya pot sol·licitar el préstec europeu, o, alternativament, pot demanar la mateixa quantitat de diners a bancs privats.

Quina és la diferència? El préstec europeu (públic) seria més barat, perquè tindria un índex d'interès molt baix, però s'hauria de sotmetre a un control sobre l'ús dels diners. No pas un control típic, de visites d'inspectors, sinó una cosa més dissimulada... Es tractaria que cada Govern estatal exposés a la UE un projecte de despeses concretes per a cada tram d'ajuda que rebés (se'n rebrien partides progressives), i, a posteriori, hagués de justificar documentalment les despeses realitzades.

En canvi, amb crèdits bancaris privats, costaria prop de 2.000 milions més d'interessos, però no hi hauria cap mena de control de ningú.

Per entendre la qüestió cal saber que: 1) els països del nord d'Europa són més rics, i aquest avantatge l'han aconseguit en part (una part) explotant els països del sud, de maneres indirectes, sobretot a través del comerç. Però, simultàniament, 2) en el nord d'Europa hi ha hagut sempre un sentiment difús en el sentit de considerar que els governs del sud d'Europa no eren massa fiables, sobretot en la manera de gastar els diners. Per això (sense que es digui mai una cosa així), si ajuden, volen controlar l'ús d'aquesta ajuda.

Doncs el Govern d'Espanya hauria de decidir entre: 1) més barat, però amb control, o 2) més car però més lliure.

I tot això... que ningú es confongui, eh: és només la primera ajuda: la sanitària.

L'ajuda econòmica, a les empreses i per a inversions públiques en nous camps d'activitat, per rellançar l'economia després del desastre... Això és una altra cosa, diferent. Es parla d'uns 2 bilions d'euros, però tot encara està per començar... Tot i que es necessitaria de manera ràpida des del primer dia que totes les empreses obrissin i comencessin a treballar.   

L'ajuda urgent... arribarà...

El divendres 8 de maig, els ministres de Finances  de l'Eurozona van acordar que tots els estats europeus poden accedir als crèdits del Fons de Reserva, amb 240.000 milions d'euros disponibles. Serà  a través de l'anomenat  MEDE (Mecanisme Europeu d'Estabilitat). Es tracta de crèdits a retornar en 10 anys.

En cas que Espanya ho sol·licités, podria accedir a 24.000 milions d'euros.

Aquesta ajuda és destinada només a apuntalar el sector sanitari, tant en despeses de funcionament com en previsions de futur.

I podrà fer-se efectiva a partir de primers de juny.

No és que em faci la més mínima gràcia, però no em puc estar de comentar que aquesta ajuda urgent al sector sanitari de cada país arriba (arribarà...) quan els serveis sanitaris, no és pas que ja hagin resolt la crisi de l'epidèmia, però sí que han passat, com han pogut o no han pogut, la fase més crítica, més massiva i més urgent de la crisi. Que quan els hospitals eren plens, no es podia atendre a tothom i els treballadors/es no donaven l'abast, l'ajuda urgent ni va arribar ni tan sols se'n sabia res. 

El problema, tal com l'acabo d'explicar, ja és indignant. Però... espereu... espereu... que la cosa és molt més pitjor que això.

La Unió Europea té establert, des de fa molts anys, un Fons de Reserva per si mai es presenta alguna contingència inesperada i urgent. També té una sèrie d'alts càrrecs, amb molt més alts ingressos, que tenen la missió de prendre decisions, normalment consultant òrgans i càrrecs superiors i inferiors, però, en cas de gran urgència, davant una necessitat greu i massiva de salut i per a la qual ja hi ha, de sempre, uns recursos preparats,  seria molt suposable que, quan s'ha produït la crisi del Coronavirus, una volta resolts els dubtes de les primeres setmanes, en un temps rècord, aquests diners haguessin estat a cada hospital, a cada CAP,  a cada servei on fossin necessaris.

Doncs, increïblement i vergonyosament, no ha sigut així. Quan es va prendre consciència de la gravetat de la situació, algunes autoritats o algunes institucions van suggerir que potser s'haurien de mobilitzar els recursos preparats per a un cas així. En comptes de posar en marxa de manera ràpida l'aprovació i l'execució del pla, van començar les discussions, les reunions...  Hi va haver elements (no m'atreveixo a dir persones) que van començar a exigir que no s'havia de donar ajuda a cap país sense lo que van anomenar «condicionalitats». Sempre amb la tàctica d'anomenar les coses dolentes amb noms que sembli que no ho són, noms neutres, d'aquells que la gent no sàpiga què volen dir, per fer passar la píndola. Les «condicionalitats» volien dir «retallades» (jo preferiria dir-ne «extorsions») als serveis públics. Imagineu quanta maldat!!

Una volta es va arribar a acceptar que no hi havia d'haver «condicionalitats», llavors calia posar-se d'acord en altres coses. Mentrestant, metges i infermeres i auxiliars no paraven de treballar, i atendre els malalts, però sovint sense la protecció suficient, perquè no n'hi havia per a tots, jugant-se la salut i a vegades emmalaltint i morint.

  I els «senyors» discutien... i així... el dia 8 de maig han arribat a acordar que...  a primers de juny, es podria «començar» a implementar l'ajuda. L'ajuda «urgent»...

Tres mesos després que l'epidèmia hagués començat a adquirir un caràcter massiu.

Això per a l'ajuda sanitària. Per a l'ajuda econòmica, la que necessiten les empreses i els treballadors autònoms amb urgència a partir del dia 11 de maig, en alguns casos, o immediatament després,  lo més calent és a l'aigüera. Es parla d'uns dos bilions (milions de milions) d'euros. Altres diuen que un bilió i mig.

La cirereta de tot això, que no vull ni comentar, és que es diu que les autoritats espanyoles no pensen sol·licitar els crèdits per a l'ajuda sanitària, perquè no els necessiten (???).

Els tres nous sectors econòmics

Molt potents inversions estatals haurien de crear tres nous sectors productius, cridats a ser en un molt pròxim futur els tres sectors principals de l'economia espanyola, després de l'agricultura.

Encara que la seva missió més immediata ha de ser absorbir ràpidament una gran part de la mà d'obra que serà sobrant en els sectors del turisme, les grans superfícies i la indústria de l'automòbil.  

Aquests tres nous sectors serien:

1) La producció en gran escala de material per a les centrals i les instal·lacions d'energia elèctrica alternativa: plaques solars, molins de vent, bateries d'emmagatzematge d'energia, cables transmissors...

2) Producció en gran escala d'elements d'ús sanitari, per a ús immediat i per a reserva en casos de necessitat imprevistos.

3) Gran indústria de reciclatge de tot tipus de deixalles, però en sentit utilitari: producció sistemàtica de nous articles, o bé de nous materials per a un nou ús.

Les grans i immediates inversions estatals (o de CCAA) haurien de procedir d'un gran fons d'ajut europeu, si el podem aconseguir. I si no, d'un megaendeutament a llarg termini… (Però, en aquest cas, caldrà que ens plantegem de manera molt seriosa què hi fotem, dins la Unió Europea, i amb un referèndum a 3-5 mesos vista.)

De fet, el pagament de l'atur a totes les persones que estiguin, i mentre hi estiguin, sense feina, el reforçament dels serveis públics, i les grans inversions dels tres nous sectors de producció i nova ocupació, haurien de monopolitzar l'ús de nous recursos públics. I no pas ajudar els sectors que han sigut capdavanters en l'etapa passada.

Ni un duro per als grans hotels, que s'han superfolrat i han tractat de manera cruel les nostres cambreres de pis. Alhora que han contribuït a pertorbar la vida de la gent de molts barris.

Ni un duro per a les grans superfícies, que han anat destruint el veritable comerç.

Ni un duro per a la indústria de l'automòbil, la qual, ella i els seus automòbil, formen part importantíssima del problema. I, a més, és una indústria dependent d'empreses estrangeres, que no podem pas controlar. Una meitat del seu volum actual podria ser suficient per a la reposició necessària.

Corol·lari imprescindible d'aquestes notes ha de ser l'exigència de la nacionalització de la indústria farmacèutica, pels seus enormes abusos i pel seu vergonyós enriquiment a costa dels malalts.

Aquesta és la meva aportació personal al Pacte de Reconstrucció.