I els mossens?

Ja estem acostumats a criticar el papa i els bisbes. I amb quanta raó!! Però dissortadament les nostres desgràcies no s’acaben aquí. Amb els mossens déu n’hi do, també.

Perquè passa que de vegades el papa o els bisbes en fan alguna de bona, i aleshores els mossens la boicotegen. La frase és molt forta, ja ho sé, però m’hi ratifico. Exemples: Fa 2 anys el papa va publicar l’encíclica «Càritas in veritate», que era incompleta, perquè hi mancaven coses importants, però que deia coses molt i molt bones, fins i tot algunes de noves en la Doctrina Social de l’Església, que mereixien ser àmpliament comentades. Doncs bé: en 2 anys (2 anys!) encara és l’hora que els mossens en diguin una paraula. O bé la declaració del Secretariat de Marginació de l’arquebisbat de Barcelona de fa un parell de mesos sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya. Tampoc, ni una paraula.

Em refereixo, és clar, als mossens que a mi em toca escoltar, els de la meva parròquia (Santa Eulàlia de Vilapicina, Barcelona). Seria interessant que els diferents lectors exposessin en un comentari la seva experiència, a veure si són més afortunats que jo, o si la desgràcia està més estesa.

Els mossens dediquen l’homilia de la missa al comentari de l’evangeli del dia, cosa que està molt bé. Però de tant en tant, posem-li un cop cada dos mesos, haurien de comentar un punt de la Doctrina Social de l’Església o d’un document social del magisteri aplicant-lo a la nostra realitat social. Seria un complement altament interessant.

L’evangelització no ha de ser (no és!) una cosa purament espiritualista. El contingut social hi és imprescindible.

Desgraciadament, en això els mossens tenen mala peça al teler. Quan estudiaven al seminari, el tema social era tabú. No sé si ara encara és així. I molts, tot i que d’edat avançada, encara no s’han reciclat.

Antoni Ferret

La llengua de l'escola

A Catalunya, per tal que la societat sigui bilingüe (que no ho és, perquè moltes persones no saben parlar català), cal que l’escola sigui catalana. És a dir, que la llengua quotidiana o de relació sigui el català, i que les classes es facin en català.

Perquè en les zones industrials (les més característiques de Catalunya) el català està en situació d’inferioritat, per motius demogràfics o d’immigració. I aquesta realitat s’hauria de transformar. I per transformar-la cal l’escola catalana.

Si l’escola fos bilingüe (cosa que, a primera vista, podria semblar més justa), no ajudaria a transformar la realitat lingüística de les zones industrials. I Catalunya continuaria sent una societat en bona part castellanitzada. Que és el que volen, segurament, els enemics de Catalunya, com el PP.

Des d’un punt de vista legal tenim les definicions de l’Estatut, la posició de la Llei d’Educació de Catalunya i una sentència del tribunal Constitucional de 1994, que declara la immersió totalment constitucional. Tots tres textos favorables. És un bagatge envejable.

Pel que fa a la sentència del TC de 2010, que és malgirbada per causa de les diferents posicions que s’hi van haver de conciliar, i que, per tant, indueix a dubtes, dubtes que aleshores fan equivocar altres tribunals, la posició més neta és rebutjar en bloc aquesta sentència, argumentant que la va donar un tribunal caducat, i que per tant no és vàlida.

En aquesta qüestió, tot el poble de Catalunya ha de mantenir una posició fèrria, tots units, Govern i oposició, malgrat que estiguem barallant-nos intensament per qüestions socials, però units en aquest punt: immersió en català i escola catalana.

Antoni Ferret