Descomptant les persones fanàtiques i sectàries, que n'hi ha, la generalitat del que podríem considerar persones normals comprèn, i és lògic que comprengui, la necessitat de la vaga general.
Però una cosa és que la comprengui i una altra és que estigui disposat/da a fer-la. Sobretot quan un/una té la percepció que, en el cas de fer-la, es juga el lloc de treball. És a dir que una majoria de la gent té por de fer-la, encara que la comprengui. Està coaccionada.
Aquí ve la tasca i la necessitat dels piquets. Els piquets són una necessitat democràtica. Per fer que cada treballador/ra pugui seguir la seva consciència. Per exemple, posar-se davant la porta d’entrada i no deixar passar. Si no el deixen entrar, o si l'amenacen, un/una està justificat/da davant l'empresa.
És clar que hi pot haver situacions abusives, de persones que "realment no vulguin fer la vaga". Però això és un perill que s'ha de córrer, en funció del seu caràcter minoritari. Es lamenta...
El que és dramàtic és que moltes i moltes persones la farien i no la poden fer per por. Aquesta és una situació antidemocràtica, que desdiu d'una societat lliure. Els piquets, doncs, són necessaris.
Antoni Ferret
dilluns, 19 de març del 2012
Una nova esquerra?
El dia 18 de març el diari «Ara» (diari característicament de dretes) publicava un treball de mitja dotzena d’autors no massa coneguts sota el títol «És possible una nova esquerra?».
Es tractava, òbviament, d’una propaganda subliminal (o sigui aquella que t’afecta sense que te n’adonis). Es tracta que percebis que:
*cal fer una nova esquerra;
*i ni tan sols sabem «si és possible»;
*per tant el que és ara, no n’hi ha;
*així, doncs, no és possible votar-la;
*és millor, doncs, votar la dreta, mentrestant.
O sigui: una manipulació. Una grollera propaganda antiesquerra.
Enfront d’aquesta fal•làcia, cal afirmar que hi ha una esquerra, que cal que es radicalitzi (vista la manera com es radicalitza la dreta), que torni a ser allò que havia estat, però que «hi és», que és la vella, la de sempre.
Davant una hipotètica «nova esquerra», donem suport a l’esquerra!!
Antoni Ferret
Es tractava, òbviament, d’una propaganda subliminal (o sigui aquella que t’afecta sense que te n’adonis). Es tracta que percebis que:
*cal fer una nova esquerra;
*i ni tan sols sabem «si és possible»;
*per tant el que és ara, no n’hi ha;
*així, doncs, no és possible votar-la;
*és millor, doncs, votar la dreta, mentrestant.
O sigui: una manipulació. Una grollera propaganda antiesquerra.
Enfront d’aquesta fal•làcia, cal afirmar que hi ha una esquerra, que cal que es radicalitzi (vista la manera com es radicalitza la dreta), que torni a ser allò que havia estat, però que «hi és», que és la vella, la de sempre.
Davant una hipotètica «nova esquerra», donem suport a l’esquerra!!
Antoni Ferret
dilluns, 12 de març del 2012
De què servirà?
El dissabte dia 10 de març, l’endemà de la convocatòria de la vaga general, «El Periódico», en primera plana, donava la notícia i, en lletres ben grossos, es preguntava: «De què servirà».
Dues consideracions. Primera: resulta que, si els sindicats prenen una decisió i es proposen una cosa, cal plantejar-se de què servirà. En el sentit que, si no ha de servir per a una cosa concreta, més val no fer-ho. En canvi, el Govern pot decidir qualsevol cosa i no cal plantejar-se de què servirà.
Segona consideració (i principal). Es podria dir que no sabem de què servirà. Potser per evitar la Reforma laboral (almenys «hauria» de servir per a això). Però, si no, sempre serviria per a una cosa importantíssima: per «afirmar la nostra dignitat».
La dignitat és una cosa que avui no té bona premsa, que sembla que no s’hi doni importància. Perquè «interessa» que no tingui importància, perquè puguin fer tot el que vulguin, sense obstacles.
Precisament per això té, ha de tenir, per a nosaltres, una importància excepcional. Precisament perquè ens la volen fer oblidar, no l’hem d’oblidar. Ens poden imposar una cosa injusta, i pot ser que, durant un temps, no la puguem evitar. Però lo pitjor de tot fóra acceptar-la resignadament, sense protesta. Fóra la nostra indignitat. Manifestant-nos, fent vaga, afirmem i afirmarem la nostra dignitat com a poble.
Antoni Ferret
Dues consideracions. Primera: resulta que, si els sindicats prenen una decisió i es proposen una cosa, cal plantejar-se de què servirà. En el sentit que, si no ha de servir per a una cosa concreta, més val no fer-ho. En canvi, el Govern pot decidir qualsevol cosa i no cal plantejar-se de què servirà.
Segona consideració (i principal). Es podria dir que no sabem de què servirà. Potser per evitar la Reforma laboral (almenys «hauria» de servir per a això). Però, si no, sempre serviria per a una cosa importantíssima: per «afirmar la nostra dignitat».
La dignitat és una cosa que avui no té bona premsa, que sembla que no s’hi doni importància. Perquè «interessa» que no tingui importància, perquè puguin fer tot el que vulguin, sense obstacles.
Precisament per això té, ha de tenir, per a nosaltres, una importància excepcional. Precisament perquè ens la volen fer oblidar, no l’hem d’oblidar. Ens poden imposar una cosa injusta, i pot ser que, durant un temps, no la puguem evitar. Però lo pitjor de tot fóra acceptar-la resignadament, sense protesta. Fóra la nostra indignitat. Manifestant-nos, fent vaga, afirmem i afirmarem la nostra dignitat com a poble.
Antoni Ferret
dijous, 8 de març del 2012
La immersió del català a l'escola
L’escola ha de ser en català, el català com a llengua de relació i d’ensenyament. La sentència del TSJC (8 de març de 2012) és, de moment, una victòria. I si fos una sentència contrària, s’hauria de rebutjar i no complir-la.
L’escola ha de ser netament catalana perquè la societat pugui ser bilingüe, que encara no ho és. En les zones industrials, de resultes de la immigració massiva, el català hi és marginal. Això s’ha de normalitzar. Només pot ser amb unes quantes generacions d’immersió.
Tenim tres documents favorables a la immersió: el text de l’Estatut, la Llei d’educació i una sentència del Tribunal Constitucional de 1994. La sentència absurda i recargolada del TC de 2010 no és vàlida, en bona llei, perquè va ser donada per un tribunal que estava caducat.
Com que aquí ens hi juguem la continuïtat com a poble, i per això els enemics del poble català burxen, en cas d’una nova sentència contrària, hauria de ser desobeïda.
Antoni Ferret
L’escola ha de ser netament catalana perquè la societat pugui ser bilingüe, que encara no ho és. En les zones industrials, de resultes de la immigració massiva, el català hi és marginal. Això s’ha de normalitzar. Només pot ser amb unes quantes generacions d’immersió.
Tenim tres documents favorables a la immersió: el text de l’Estatut, la Llei d’educació i una sentència del Tribunal Constitucional de 1994. La sentència absurda i recargolada del TC de 2010 no és vàlida, en bona llei, perquè va ser donada per un tribunal que estava caducat.
Com que aquí ens hi juguem la continuïtat com a poble, i per això els enemics del poble català burxen, en cas d’una nova sentència contrària, hauria de ser desobeïda.
Antoni Ferret
dissabte, 3 de març del 2012
La trampa del dèficit
Diuen que els ingressos públics continuen minvant.
És a dir que:
1) Per rebaixar el dèficit es retallen sous i serveis públics.
2) Això fa que la despesa privada es contregui i que disminueixin les vendes, continuant la crisi.
3) I això, de retruc, fa que disminueixin els ingressos fiscals corresponents a les xifres de negoci i que, per tant, augmenti –o, si més no, es mantingui- el dèficit.
És absurd, oi? Doncs no, no és absurd. Perquè l'objectiu dels governants de la Màfia no és pas reduir el dèficit, ni sortir de la crisi. Ja saben que això no pot ser, de moment. Però l'objectiu és aprofitar la crisi per sotmetre els treballadors/es a unes condicions de dependència severes. Reformar la societat en un sentit neofeudal.
Antoni Ferret
És a dir que:
1) Per rebaixar el dèficit es retallen sous i serveis públics.
2) Això fa que la despesa privada es contregui i que disminueixin les vendes, continuant la crisi.
3) I això, de retruc, fa que disminueixin els ingressos fiscals corresponents a les xifres de negoci i que, per tant, augmenti –o, si més no, es mantingui- el dèficit.
És absurd, oi? Doncs no, no és absurd. Perquè l'objectiu dels governants de la Màfia no és pas reduir el dèficit, ni sortir de la crisi. Ja saben que això no pot ser, de moment. Però l'objectiu és aprofitar la crisi per sotmetre els treballadors/es a unes condicions de dependència severes. Reformar la societat en un sentit neofeudal.
Antoni Ferret
dijous, 1 de març del 2012
El diari ARA, un exemple de manipulació
El diari «Ara», en la informació de la jornada de lluita estudiantil del dia 29 de febrer, va donar un exemple perfecte del que és la manipulació.
1)Omplia quasi tota la portada amb una foto d’un foc.
2)En total publicava 5 fotografies, 4 dels aldarulls i 1 de la manifestació.
3)Donava una informació àmpliament detallada dels fets violents, i, en canvi, una informació escassa de la manifestació, de la qual ni tan sols en deia el recorregut (tenint en compte que, si havien passat per la Borsa, és que havien fet un recorregut diferent de l’habitual).
És a dir: una priorització total dels fets violents sobre la mobilització pacífica. Una pobresa de competència professional i un servilisme a la situació.
Antoni Ferret
1)Omplia quasi tota la portada amb una foto d’un foc.
2)En total publicava 5 fotografies, 4 dels aldarulls i 1 de la manifestació.
3)Donava una informació àmpliament detallada dels fets violents, i, en canvi, una informació escassa de la manifestació, de la qual ni tan sols en deia el recorregut (tenint en compte que, si havien passat per la Borsa, és que havien fet un recorregut diferent de l’habitual).
És a dir: una priorització total dels fets violents sobre la mobilització pacífica. Una pobresa de competència professional i un servilisme a la situació.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)