(Carta enviada al diari «Público» i no publicada)
En cualquier escrito sobre la situación económica acostumbra a aparecer la expresión “salida de la crisis”. Soy de los pocos que creen que (presuntamente) no saldremos de ella. Que la crisis nos ha introducido en una nueva situación histórica que ya será definitiva, o que durará mucho tiempo. Una situación de estancamiento económico a la cual habrá que adaptarse. La principal adaptación deberá ser la disminución de la jornada laboral, para “repartir” el trabajo existente. Otra deberá ser fuertes inversiones públicas para crear trabajo (lo cual supone fuertes impuestos a las rentas y los patrimonios más altos). De otra forma no habrá manera de salir del paro. Salir del paro ha de ser el objetivo principalísimo, y para ello habrá que presionar para acortar la jornada laboral y para crear inversiones públicas. Otra adaptación deberá ser, naturalmente, consumir menos, pero en eso ya estamos más o menos.
ANTONI FERRET.
BARCELONA
diumenge, 30 d’octubre del 2011
diumenge, 23 d’octubre del 2011
Bisbes incompetents
La Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola ha publicat una nota orientativa per als fidels cristians davant les eleccions estatals del 20 de novembre. Em declaro totalment conforme amb el fet que publiqui una nota orientativa, sempre que aquesta estigui ben feta i amb esperit cristià.
No és aquest el cas.
Segueixo la informació publicada pel diari «Público» (gairebé l’únic diari honest) el dia 22 d’octubre, l’endemà de la presa de posició dels bisbes. Deia el diari esmentat: «La defensa del matrimonio tradicional, la marcha atrás en la ampliación de la reciente Ley del Aborto, el no rotundo a iniciativas como la muerte digna, o la investigación con embriones, la derogación de Educación para la Ciudadanía o la condena del nacionalismo forman parte del “programa electoral” que anunció ayer el Episcopado.»
Lo primer que sobta és que siguin tan poques coses les considerades, en relació a la complexitat del govern d’un país. Però comentem-les.
*Si la defensa del matrimoni tradicional vol dir menystenir les altres formes de matrimoni, sobretot l’homosexual, ho trobo escandalós i anticristià. Inadmissible que això hagi de ser una norma per decidir el vot per un partit determinat.
*En canvi, em sembla molt bé la marxa enrere en l’ampliació de la Llei d’avortament. Perquè l’avortament és una cosa immoral, encara que s’han de considerar casos personals molt concrets. Però el termini de 14 setmanes que fixa la llei actual és excessiu, perquè a aquestes alçades l’embrió ja està massa format.
*La «mort digna», encara que s’entengui en el sentit d’accelerar la mort a petició de la persona interessada, quan la realitat de la situació és irreversible i la persona ja no veu sentit a continuar vivint, trobo que és una cosa perfectament admissible cristianament. És molt i molt diferent de l’avortament. Tampoc pot ser una norma per decidir el vot.
*Respecto la posició contrària al sacrifici d’embrions, perquè, encara que les cèl•lules mare embrionàries poden permetre el guariment d’algunes malalties importants, sembla que, avui dia, ja és possible també aconseguir-ho mitjançant cèl•lules mare adultes. Per tant sembla que no és pas necessari sacrificar embrions.
*L’assignatura Educació per a la Ciutadania és una iniciativa plenament democràtica (encara que, en la pràctica, s’hi puguin «colar» qüestions o opinions discutibles). No pot ser un motiu per decidir un vot.
*La condemna del nacionalisme, com s’aclareix més endavant en el diari esmentat, es refereix al nacionalisme separatista. I la raó que es dóna és la Constitució, entesa com un deure moral. Cert, però la Constitució es va aprovar un dia i un altre dia es podria reformar (com ho ham fet quan els ha semblat), i per tant promoure la seva reforma és plenament lícit. I l’opció separatista és absolutament democràtica i lícita. Tampoc pot ser una norma per decidir cristianament un vot.
Per tant, poques coses i, a sobre, mal triades.
Sobretot són poques. Què pensar, com a element per decidir cristianament el vot, dels acomiadaments? O de les pensions massa baixes? O de les retallades en la sanitat, a Catalunya, o de l’ensenyament, sobretot a Madrid? O de la inacció davant l’atur estructural? O de l’ús, excessiu i il•legal, dels contractes temporals, com a forma de relació precària? O de l’evasió fiscal? O de la situació lamentable de les presons? O de l’ús de la tortura amb els detinguts? O del boicot a l’ajuda al desenvolupament dels països pobres? Què en pensen, de tot això, ses excel•lències reverendíssimes?
I es pot donar el cas (i es dóna) que un partit, X, sigui contrari a l’avortament i, en canvi, conculqui tots els altres principis de la Doctrina Social de l’Església. O, a la inversa, que un partit, Z, promogui l’avortament i, en canvi, en tots els altres aspectes, coincideixi amb la DSE, encara que sense conèixer-la o considerar-la. Què fer, en aquest cas (que és un cas ben real)? That’s the question! Què pensen els bisbes? Que els cristians han de votar el partit X? Com sembla deduir-se... Doncs jo votaré (i aconsello votar) el partit Z.
En coherència amb una nota orientativa tan escandalosament dissortada, demano formalment la dimissió immediata de tots els components de la Comissió Permanent de la CEE.
Antoni Ferret
No és aquest el cas.
Segueixo la informació publicada pel diari «Público» (gairebé l’únic diari honest) el dia 22 d’octubre, l’endemà de la presa de posició dels bisbes. Deia el diari esmentat: «La defensa del matrimonio tradicional, la marcha atrás en la ampliación de la reciente Ley del Aborto, el no rotundo a iniciativas como la muerte digna, o la investigación con embriones, la derogación de Educación para la Ciudadanía o la condena del nacionalismo forman parte del “programa electoral” que anunció ayer el Episcopado.»
Lo primer que sobta és que siguin tan poques coses les considerades, en relació a la complexitat del govern d’un país. Però comentem-les.
*Si la defensa del matrimoni tradicional vol dir menystenir les altres formes de matrimoni, sobretot l’homosexual, ho trobo escandalós i anticristià. Inadmissible que això hagi de ser una norma per decidir el vot per un partit determinat.
*En canvi, em sembla molt bé la marxa enrere en l’ampliació de la Llei d’avortament. Perquè l’avortament és una cosa immoral, encara que s’han de considerar casos personals molt concrets. Però el termini de 14 setmanes que fixa la llei actual és excessiu, perquè a aquestes alçades l’embrió ja està massa format.
*La «mort digna», encara que s’entengui en el sentit d’accelerar la mort a petició de la persona interessada, quan la realitat de la situació és irreversible i la persona ja no veu sentit a continuar vivint, trobo que és una cosa perfectament admissible cristianament. És molt i molt diferent de l’avortament. Tampoc pot ser una norma per decidir el vot.
*Respecto la posició contrària al sacrifici d’embrions, perquè, encara que les cèl•lules mare embrionàries poden permetre el guariment d’algunes malalties importants, sembla que, avui dia, ja és possible també aconseguir-ho mitjançant cèl•lules mare adultes. Per tant sembla que no és pas necessari sacrificar embrions.
*L’assignatura Educació per a la Ciutadania és una iniciativa plenament democràtica (encara que, en la pràctica, s’hi puguin «colar» qüestions o opinions discutibles). No pot ser un motiu per decidir un vot.
*La condemna del nacionalisme, com s’aclareix més endavant en el diari esmentat, es refereix al nacionalisme separatista. I la raó que es dóna és la Constitució, entesa com un deure moral. Cert, però la Constitució es va aprovar un dia i un altre dia es podria reformar (com ho ham fet quan els ha semblat), i per tant promoure la seva reforma és plenament lícit. I l’opció separatista és absolutament democràtica i lícita. Tampoc pot ser una norma per decidir cristianament un vot.
Per tant, poques coses i, a sobre, mal triades.
Sobretot són poques. Què pensar, com a element per decidir cristianament el vot, dels acomiadaments? O de les pensions massa baixes? O de les retallades en la sanitat, a Catalunya, o de l’ensenyament, sobretot a Madrid? O de la inacció davant l’atur estructural? O de l’ús, excessiu i il•legal, dels contractes temporals, com a forma de relació precària? O de l’evasió fiscal? O de la situació lamentable de les presons? O de l’ús de la tortura amb els detinguts? O del boicot a l’ajuda al desenvolupament dels països pobres? Què en pensen, de tot això, ses excel•lències reverendíssimes?
I es pot donar el cas (i es dóna) que un partit, X, sigui contrari a l’avortament i, en canvi, conculqui tots els altres principis de la Doctrina Social de l’Església. O, a la inversa, que un partit, Z, promogui l’avortament i, en canvi, en tots els altres aspectes, coincideixi amb la DSE, encara que sense conèixer-la o considerar-la. Què fer, en aquest cas (que és un cas ben real)? That’s the question! Què pensen els bisbes? Que els cristians han de votar el partit X? Com sembla deduir-se... Doncs jo votaré (i aconsello votar) el partit Z.
En coherència amb una nota orientativa tan escandalosament dissortada, demano formalment la dimissió immediata de tots els components de la Comissió Permanent de la CEE.
Antoni Ferret
El proveïment d'aigua a Barcelona
(Segons dades facilitades pel grup d’estudis El Pou, del Guinardó)
El proveïment d’aigua a una ciutat gran com Barcelona sempre ha estat un problema, sobretot conforme aquesta ciutat ha anat creixent.
Avui, Barcelona rep l’aigua dels rius Ter i Llobregat. Però no sempre ha estat així. De fet fa escassament uns 60 anys que és així.
Tradicionalment i durant segles l’aigua que han begut els barcelonins, o amb què s’han rentat o han cuinat ha estat l’aigua de pous i fonts. Pouar, del pou de casa, o anar a buscar aigua a la font han estat tasques seculars.
També hi havia (i hi ha) el Rec Comtal, que venia de Montcada. Però l’aigua del Rec Comtal ni era potable ni s’usava per al consum domèstic, sinó que era per a rec d’horts i per a ús de tallers o fàbriques.
Però en la segona meitat del segle XIX, quan la ciutat va fer la gran crescuda corresponent al disseny, la construcció i l’ocupació de l’Eixample, van caldre altres solucions. Entorn de 1870 van sorgir les empreses Companyia d’Aigües de Barcelona i Aigües del Baix Vallès, destinades a portar aigua a Barcelona des de llocs on n’hi hagués. La primera, de capital belga, va construir una canalització de 50 km des del poble de Dosrius (al Maresme), i la segona, de capital català, una canalització de 18 km des d’unes rieres de prop de Caldes. La conducció de la C d’Aigües de Barcelona desembocava en un dipòsit per regular el seu ús (el dipòsit del Parc de les Aigües del Guinardó). L’altra companyia, que també arribava al Guinardó, no tenia dipòsit i connectava directament amb els canals de proveïment. Aquestes conduccions eren subterrànies, i, quan topaven amb una riera, la travessaven amb un aqüeducte. (Sis aqüeductes de les Aigües del Baix Vallès, ja no en ús, alguns d’ells esplèndids, són observables en un trajecte a peu que comença a la parada del metro de Trinitat Nova i acaba a la parada de Can Cuiàs. Unes 3 hores de camí.)
Al cap de pocs anys de la seva constitució, la Companyia Aigües de Barcelona (esdevinguda Societat General d’Aigües de Barcelona) absorbí l’altra companyia (i d’altres de més petites) i és l’empresa que encara avui proveeix Barcelona.
A la segona meitat del segle XX, quan Barcelona va rebre la copiosa immigració del Sud d’Espanya i proliferaren els nous barris, la solució del segle XIX ja no fou suficient i, entre els anys 50 i 60, es construïren les canalitzacions des del Llobregat (primer) i des del Ter, que són la solució actual.
Antoni Ferret
El proveïment d’aigua a una ciutat gran com Barcelona sempre ha estat un problema, sobretot conforme aquesta ciutat ha anat creixent.
Avui, Barcelona rep l’aigua dels rius Ter i Llobregat. Però no sempre ha estat així. De fet fa escassament uns 60 anys que és així.
Tradicionalment i durant segles l’aigua que han begut els barcelonins, o amb què s’han rentat o han cuinat ha estat l’aigua de pous i fonts. Pouar, del pou de casa, o anar a buscar aigua a la font han estat tasques seculars.
També hi havia (i hi ha) el Rec Comtal, que venia de Montcada. Però l’aigua del Rec Comtal ni era potable ni s’usava per al consum domèstic, sinó que era per a rec d’horts i per a ús de tallers o fàbriques.
Però en la segona meitat del segle XIX, quan la ciutat va fer la gran crescuda corresponent al disseny, la construcció i l’ocupació de l’Eixample, van caldre altres solucions. Entorn de 1870 van sorgir les empreses Companyia d’Aigües de Barcelona i Aigües del Baix Vallès, destinades a portar aigua a Barcelona des de llocs on n’hi hagués. La primera, de capital belga, va construir una canalització de 50 km des del poble de Dosrius (al Maresme), i la segona, de capital català, una canalització de 18 km des d’unes rieres de prop de Caldes. La conducció de la C d’Aigües de Barcelona desembocava en un dipòsit per regular el seu ús (el dipòsit del Parc de les Aigües del Guinardó). L’altra companyia, que també arribava al Guinardó, no tenia dipòsit i connectava directament amb els canals de proveïment. Aquestes conduccions eren subterrànies, i, quan topaven amb una riera, la travessaven amb un aqüeducte. (Sis aqüeductes de les Aigües del Baix Vallès, ja no en ús, alguns d’ells esplèndids, són observables en un trajecte a peu que comença a la parada del metro de Trinitat Nova i acaba a la parada de Can Cuiàs. Unes 3 hores de camí.)
Al cap de pocs anys de la seva constitució, la Companyia Aigües de Barcelona (esdevinguda Societat General d’Aigües de Barcelona) absorbí l’altra companyia (i d’altres de més petites) i és l’empresa que encara avui proveeix Barcelona.
A la segona meitat del segle XX, quan Barcelona va rebre la copiosa immigració del Sud d’Espanya i proliferaren els nous barris, la solució del segle XIX ja no fou suficient i, entre els anys 50 i 60, es construïren les canalitzacions des del Llobregat (primer) i des del Ter, que són la solució actual.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)