Les mentides dels economistes, 12

Predicció de les crisis

De crisis econòmiques, entre altres, n’hi ha de dos tipus: les de l’economia real (indústria, comerç, etc.) i les financeres (bancs, crèdits). Les més perilloses són les financeres, perquè acostumen a arrossegar totes les altres activitats econòmiques i, sovint, tots els altres països.

Les crisis són molt difícils d’evitar, perquè l’economia depèn de moltes persones i molts punts de vista i activitats, que poden canviar fàcilment d’un any a un altre. I de crisis se n’han produït sempre, però mai tantes com en l’economia capitalista dels dos darrers segles. Però, tot i que és molt difícil, es poden intentar evitar, com veurem tot seguit.

Des del final de la Segona Guerra Mundial fins a 1970, els governs van imposar als bancs un comportament a base de: control dels moviments de capital; control de l’activitat bancària; coeficients de reserva bancària molt elevats (fins a un 30 per 100); incentius potents per canalitzar el crèdit cap a la inversió productiva. Durant tot aquest període, no hi va haver cap crisi financera.

Però, a partir, més o menys, de 1970, uns bancs ja molt més rics es van desfermar i es van imposar sobre els governs, i van adoptar unes maneres com: liberalització dels mercats financers; activitat sense controls; multiplicació del crèdit; llibertat de moviments de capital, a cada vegada més velocitat; coeficients de reserva de només un 1 per 100; i pràctiques especulatives. Es buscaven beneficis fàcils i ràpids.  En aquest període hi va haver diverses crisis financeres, en diferents països, fins a la crisi de 2008.

Els organismes econòmics no van preveure gens aquesta crisi. L’any 2007, el Banc d’Espanya deia: «En los primeros meses de 2007 ha proseguido la fase de expansión de la economía española y las perspectivas apuntan a su continuidad en el horizonte más inmediato.» El mateix any, l’OCDE deia: «El pronóstico central sigue siendo bastante benigno.» L’FMI, que té l’alta missió d’orientar l’economia mundial, deia el mateix any: «Los riesgos para la economía mundial disminuyeron (...) lo que nos parece más probable és que el vigoroso crecimiento mundial perdure....» I estem parlant de prestigioses entitats, que tenen, no economistes, sinó equips d’economistes, dels més ben pagats del món.

No obstant això, s’ha descobert que hi havia hagut una dotzena d’economistes desconeguts que havien escrit articles advertint que estàvem en una situació perillosa i que podia empitjorar. Ningú no els va fer cas. Avui se sap que aquestes persones havien previst la crisi, però ningú no ho ha dit públicament.

Final de la sèrie sobre els economistes. (Agraït al company Juan Torres López per les informacions del seu llibre)   

Les mentides dels economistes, 11

 El creixement econòmic

Durant segles i mil·lennis, l’economia va estar estancada o amb creixement ínfim. Però des de la Revolució industrial, els dos segles de capitalisme, i de socialisme, han vist un procés de creixement de la producció continuat, exceptuant els anys de crisi, amb índexs de creixement anual del PIB de l’1, del 2, del 3 per 100, etc. Però excepcionalment s’han vist creixements molt superiors: de l’entorn i superiors del 6 per 100, i, fins i tot, de l’entorn i superiors del 10 per 100; casos com Europa occidental els anys 1960-70, o posteriorment casos com Japó, Xina i altres països asiàtics. No obstant això, a mesura que un país es desenvolupa, el creixement s’alenteix.

Semblava, i encara sembla, que això havia de durar eternament. Però l’any 1972, el Club de Roma, integrat per un grup de científics, va publicar l’informe «Els límits del creixement». Ens advertia que els recursos naturals del planeta eren limitats, que ens acostàvem al seu límit, que no se’n podien gastar més que els que el mateix planeta podia anar regenerant.

No se’n va fer cas. Fins i tot, destacats «economistes» van arribar a dir que això era un disbarat irresponsable. Els dirigents econòmic, financers, banquers, economistes, governants, del tot irresponsables, van continuar tirant d’un creixement econòmic continuat, sempre a benefici d’uns pocs. I encara ho fan.

No obstant això, molts estudis afirmen que, si tots els països del món tinguessin el mateix nivell de producció i consum que els països occidentals, necessitaríem un altre planeta. És a dir: no hi podran arribat mai. Doncs, essent així, els països occidentals haurien de parar la seva producció, i limitar-se a reproduir la massa dels elements consumits.

De tota manera, la cosa es pot afinar més. Els recursos naturals no són tots igualment significatius. N’hi ha de més estratègics, d’ús més important i escassos, tals com l’aigua potable, els recursos energètics (carbó, petroli, gas, urani), els metalls i en general els minerals, etc.

Precisant més, diríem que el creixement pot continuar si se centra en els serveis (poc consumidors d’energia i primeres matèries) i, en el cas de la indústria, el dia que tota l’energia usada sigui eòlica, solar, etc.

Les persones més responsables i cultes van dient, cada vegada més, que allò que necessitem per ser més feliços no és cada vegada més productes i més riquesa material (perquè se la quedin uns pocs), sinó: un repartiment equitatiu dels béns, temps lliure, relacions humanes, participació en les decisions de la societat, cultura, activitats lliures segons les afeccions de cadascú, etc.

Només el primer esglaó!!

El dia 12 de juliol, el ple del Parlament català ha aprovat la Renda garantida de ciutadania. Durant 3 anys, la Comissió promotora de la ILP corresponent, representativa de molt diversos partits, sindicats, organitzacions i entitats, ha estat batallant per fer aprovar aquesta llei. Hi ha hagut algú que ha fet tot lo que ha pogut per retardar-la i minimitzar-la, tot i que la gent la necessitava amb urgència.

A partir del setembre vinent, les persones sense ingressos percebran una ajuda de 560 euros, que aniran augmentant fins a 664 euros l’any 2020, més els complements familiars en forma decreixent. N’hem d’estar contents, però no pas massa.

Hem de tenir ben present que això només és un primer esglaó, per anar reconstruint la nostra societat, després de la destrucció que les forces polítiques servidores del gran capital, instal·lades en la maldat institucional, han fet, primer des de 1980, i, moltíssim més, des de 2008.

Que no hi hagi ningú sense ingressos, en la misèria, és una primera necessitat urgent. Però també caldrà anar treballant, amb fermesa, perquè: s’augmentin els salaris més baixos, començant per salari mínim; s’augmentin les pensions més baixes, sobretot les de les viudes, que fa 5 anys que una llei les millora sensiblement, llei mantinguda sense aplicar per això que en diuen un “Govern”, i es recuperi el nivell normal de les pensions, tot derogant les absurdes lleis que les retallen; s’asseguri rotundament la vida familiar en l’habitatge, ara tan amenaçat; es recuperi el nivell d’inversió en la sanitat, l’ensenyament, la Llei de dependència, els serveis socials, i després s’augmenti sensiblement; i, sobretot, s’estableixi la manera que els joves trobin una feina digna i puguin preveure pacíficament el seu futur. Això com a exemples de les coses més urgents.

Un capítol importantíssim és derogar les males lleis que ens han imposat per fer-nos mal: les reformes laborals, les lleis retalladores de les pensions, la llei d’educació, la de seguretat ciutadana (mordassa), la de règim local, i també (que ningú no hi pensa) la llei d’estrangeria i el compromís d’ajuda al desenvolupament dels països pobres.

Especialment,  no podem oblidar la cura, i les inversions corresponents, de les malalties minoritàries i caríssimes, tals com la fibromiàlgia i afins, l’hepatitis C, o les anomenades “malalties tropicals”.

I... pensar que 664 euros (de moment només 560) és molt poc, i s’haurà d’anar pensant a augmentar-ho.

Naturalment, com és lògic, tot això, i més, ha de sortir d’un gran esforç fiscal imposat per un Govern legítim a aquell sector de la població que acapara una part desproporcionada del fruit del treball de tots i totes.

Enfront d’una destrucció del teixit social conscientment buscada, hem de seguir un procés de reconstrucció, que avui comença amb un primer esglaó, i que s’ha de plantejar objectius com: la plena ocupació, un Estat del benestar d’alt nivell, una forta redistribució de la riquesa...

Les mentides dels economistes, 10

La inflació

La inflació és un dels càncers del capitalisme (en té molts altres, el principal és l’atur). Estranyament, la crisi ens ha portat uns quants anys d’estabilitat de preus, però tots recordem quan els preus anaven pujant habitualment, i el salari cada vegada donava per menys. Al final d’any s’augmentava el salari en funció de l’augment anual de l’IPC, però cap a l’abril ja tornava a estar devaluat.

Em sap greu, però la inflació no pot ser explicada clarament com un altre fenomen, perquè és una cosa molt complexa. Diu el company Torres López: «Muchos economistas creemos que resulta mucho más realista considerar que los procesos inflacionarios son complejos y que pueden estar causados por motivos diversos,  no siempre coincidentes en todos los casos.»

Hi ha dues menes de protagonistes, en la inflació:

1) Les empreses, que repercuteixen un augment de costos en el preu de venda.  

2) Els compradors individuals, que no poden repercutir-ho en ningú i veuen disminuir el seu poder adquisitiu.

La deflació (baixada de preus, molt rara) té efectes contraris: perjudica les empreses. Però si és gaire important, també perjudicarà els treballadors/es. Aquests sempre perden.

De la mateixa manera que no hi ha una causa general de la inflació, sinó que té causes diferents segons cada cas, tampoc hi ha una solució única. Però la que s’ha aplicat a tot Occident des de 1980 ha sigut l’anomenada «monetarista», que es basa en: a) controlar el preu del diner, i per tant, indirectament, els crèdits; b) controlar els salaris, mantenir-los baixos.

(Els anys 70, de resultes del gran augment del preu petroli, hi havia hagut una inflació galopant. A Espanya vam arribar a superar el 20 per 100. La resposta va ser l’aplicació de la política monetarista. Aquella inflació es va contenir. Sempre n’hi ha hagut, d’inflació, encara que molta menys.)

Però aquesta política de contenció, que s’ha continuat aplicant, i encara avui (excepte últimament EUA), ha tingut un preu caríssim: l’atur. L’atur massiu. Cosa que als dirigents econòmics no els ha importat. Sembla que sigui buscant que els treballadors/es, davant la por a l’atur, s’estiguin «quiets». L’economista Harry Gordon Johnson diu: «La falta de llocs de treball avui dia s’ha d’atribuir a una decisió deliberada de les autoritats econòmiques.»

Les mentides dels economistes, 9

Els impostos

No hi ha cosa que els «economistes» combatin de manera més sectària que els impostos. Diu el company Torres López: «A los impuestos se los demoniza como un mal per se, por definición, puesto que no hay manera de demostrar que sean ciertos los males que afirman que llevan consigo.» Els mitjans de comunicació de dretes, que són quasi tots, duen a terme una campanya tremenda en aquest sentit. La intoxicació d’aquesta campanya ha fet que molts treballadors/es s’ho arribin a creure, i fins i tot que un president del Govern socialista (oblidem el nom per pietat) vagi dir: «Bajar los impuestos es de izquierdas.» Terrible disbarat!

És de sentit comú que, si els beneficis del sistema productiu es repartissin de manera més o menys equilibrada, només s’haurien de pagar aquells impostos mínims necessaris per pagar les despeses mínimes estatals. Però si uns sectors socials s’emporten 4, o 10, o 40 vegades més de renda que altres, és de raó que a aquests que s’han autoatribuït una porció tan injustament elevada se’ls faci pagar un plus de més perquè l’Estat pugui millorar el nivell de vida dels sectors més mal retribuïts, amb millors serveis o ajudes. Així es millorarà una mica (només una mica) la desigualtat que han provocat. I això ja sabem que augmentarà el poder adquisitiu d’aquests sectors i farà rutllar l’economia. 

Els «economistes» diuen que augmentar els impostos als rics és antieconòmic, perquè pot: disminuir les inversions, frenar l’economia i fer perdre llocs de treball. Això és fals, perquè:

1) La decisió d’invertir d’un capitalista depèn molt més de les expectatives de vendes que preveu (les quals depenen moltíssim del poder adquisitiu de les classes populars) que de la quantitat de capital que en un moment donat pugui tenir.

2) Es comprova que aquells països que tenen uns impostos més alts són precisament els que també tenen un PIB més alt.

L’actitud contra els impostos respon a una posició egoista, dels que són egoistes dues vegades: quan reparteixen el pastís i quan no volen pagar.