Matrimoni homosexual

La Real Academia Española de la Lengua acaba de publicar, en l’entrada «Matrimonio» del seu diccionari, un epígraf sobre «Matrimonio homosexual». L’Institut d’Estudis Catalans ja ho havia fet, encara que no sé en quina data i jo me n’assabento ara.

Això és una fita important en el procés de reconeixement de la igualtat de drets en relació a la minoria homosexual. Cal saludar-ho amb joia, després de tants segles de marginació, i de prejudicis i discriminacions.

Hi havia hagut, potser encara hi ha, una oposició a aquesta denominació per part de significatives persones de la jerarquia de l’Església catalana. Diuen que el terme «matrimoni» ha de ser reservat per al cas «ideal» d’una unió entre un home i una dona, de cara a la procreació.

Aquesta és una qüestió purament «nominativa», una qüestió de noms. Per l’altra banda hi ha un fet altament important: que un col·lectiu de persones, que històricament ha patit un cúmul de discriminacions, no en continuï patint encara una: el «nom» de la seva unió personal, que hagi de ser dit amb una paraula diferent.

Què interessa més, des d’un punt de vista cristià?

Per un costat tenim la pretensió, en si correcta, que una cosa que és diferent sigui anomenada de manera diferent. És una cosa important des d’un punt de vista gramatical, per distingir-ho. Sobretot agafa importància per part d’un col·lectiu que estigui gelós, d’aquesta diferència.

Per l’altra banda hi ha la pretensió, altament humanitària i cristiana, de no continuar posant una discriminació a un col·lectiu que n’ha patides tantes i durant tants i tants temps.

Sembla clar, si més no a mi m’ho sembla, que, evangèlicament, la preferència ha de ser estalviar la discriminació, i transigir en la qüestió nominativa.

Només faltaria, ara, que la jerarquia catalana saludés públicament el canvi adoptat per la Real Academia, i, ja anteriorment, per l’Institut d’Estudis Catalans. En nom propi i en nom d’Església Plural, ho demanem.

Antoni Ferret

 

Evitem el desànim

Hem d’evitar, de totes totes, la sensació que «estem intervinguts, ens retallaran molt més, i no hi haurà res a fer, perquè seran ordres que vindran d’Europa». Això de cap manera!

Hi ha un rescat a la banca espanyola, no a l’economia espanyola. És una cosa molt diferent. Aquest rescat, naturalment, comportarà unes condicions, condicions que les autoritats europees exigiran al Govern espanyol. I el Govern espanyol haurà de complir. Però no hem de tolerar, i no tolerarem, que aquestes condicions ens afectin a les persones.

Les reserves dels bancs, la seva política de crèdits, els seus balanços, les seves inversions, tot això estarà sota la lupa de les autoritats europees, i el Govern espanyol hi haurà d’intervenir.

Però no hem de tolerar que es retalli ni una cosa més de caràcter social. Més encara: hem de mantenir viva i actualitzada la reivindicació constant de cancel·lar TOTES les retallades socials que hi ha hagut, tant per part del Govern central com per part del Govern de la Generalitat. De tornar als pressupostos de 2010.

Hem de tenir present, cada dia, que hi ha una sèrie de persones que:

*tenen molt i molt més que no necessiten,

*no ho han guanyat honradament, moltes vegades,

*no col·laboren fiscalment com caldria, perquè les lleis fiscals són injustes. 

Aquesta gent són els qui han de facilitar la rebaixa del dèficit, el retorn del rescat, i tot el que calgui. Cal augmentar els impostos de les rendes altes i els patrimonis alts. Cal posar un impost especial sobre les grans fortunes.

I no s’ha de tocar ni una engruna de les partides socials. I si hi ha alguna insinuació en aquest sentit, cal sortir al carrer immediatament i d’una manera massiva.

Hi ha molta gent que, desgraciadament, ara té allò que es mereix, per haver votat malament.

Les autoritats europees, per exemple, són autoritats tan il·legítimes com les locals, i són fruit d’un vot equivocat de molta gent. 

Antoni Ferret

   

Dues postures inamovibles i una Botxina

La senyora Merkel i el senyor Rajoy, com a representatius de dos grups de govern d’Alemanya i d’Espanya, mantenen dues posicions numantines dignes de millor causa. Una és: «no hi haurà finançament directe als bancs, per part del BCE». L’altra és: «Espanya no demanarà el rescat europeu». I així estan...

Tan senzill i ple de seny que seria que el BCE (Banc Central Europeu) ajudés tots els bancs d’Europa amb dificultats! En comptes que ho hagués de fer el Govern de cada país, a costa del deute públic, o sigui a càrrec de tots els ciutadans. Una cosa que es resolgués entre bancs... És clar que aleshores es produiria una inflació (més diners circulants) i, per tant, una devaluació de l’euro. Però si hi ha alguna situació de quasi fallida en alguns bancs, una devaluació de la moneda seria una solució raonable.

Doncs NO. El Govern alemany, per mediació de la senyora Merkel, diu NO! Primer de tot l’estabilitat monetària! Encara que s’hagi de perjudicar la vida de les classes populars.

Cal tenir en compte que aquest Govern, format per un partit (CDU, Democràcia Cristiana) que, presumptament, perdrà les eleccions de l’any que ve, no té massa futur, però, mentre governi, dirà NO.

A l’altre costat, el senyor Rajoy, representant d’un Govern espanyol de dretes i «nacionalista espanyol» diu «no demanarem el rescat europeu». Espanya té un problema amb els seus bancs (sobretot un, Bankia), i necessita una solució. Aquesta solució hauria de ser europea. Si constituïm una comunitat econòmica... doncs caldria que la solució vingués per aquí. I el Govern alemany ho sap. Però el Govern alemany prefereix que Espanya se sotmeti a un pla general de rescat. I el Govern espanyol diu NO.

Però, què representaria aquest pla de rescat? No ho sabem (aquestes coses no es diuen, i quan es diuen es diuen de manera que no s’entenguin). Però vist el cas de Grècia o de Portugal, és una cosa «cruel». Hi ha hagut una filtració: «300.000 milions a tornar en tres anys».

¿Algú es pot, o es vol, imaginar tornar 100.000 milions d’euros cada any durant tres anys? Si això es resolgués a base de posar un gran pla d’impostos especials als més rics, encara. Però si, amb aquest Govern, es tirés per retallar encara més els drets socials, podria ser horrorós...

La senyora Merkel, com a portaveu del Govern alemany, es mereix el títol de Botxina. Tots desitgem la irrupció de les dones al món de la política perquè la humanitzin. Però aquest no és pas el cas... 

Antoni Ferret

     

La "prima de risc"

La «prima de risc» –aquest concepte que, per un costat sembla mític, i per altre s’expressa en termes incomprensibles per a la població en general– és la diferència entre l’interès que es cobra a un préstec a una entitat (banc, govern, etc.) espanyola i un préstec a una entitat alemanya, en les mateixes condicions. És a dir: un préstec a 10 anys. No es consideren els préstecs a 5 anys o altre període. 

La trampa, per tal que no s’entengui, és que l’interès és un percentatge, un tant per cent, però mediàticament s’expressa en centenes. És a dir: si l’esmentada diferència és un 5’40 per 100 (d’interès), mediàticament es diu que la prima de risc és de 540 (eliminant els decimals). Així queda com una cosa pròpia d’entesos, que la població ha d’acceptar amb fe.

Per tant, dir que la prima de risc actual és de 540 (per exemple) vol dir que a un préstec a una entitat espanyola li cobraran un interès un 5’40 per 100 més car que a una entitat alemanya.

Aquesta prima de risc afecta els inversors (és a dir, els especuladors), i també afecta els bancs i els governs, per si han de demanar un préstec internacional, però no afecta per a res l’economia en general.

Per tant, encara que mediàticament es digui que la prima de risc augmenta o que ha augmentat molt, és veritat que això vol dir que l’economia espanyola, des d’un punt de vista financer, no va massa bé, que suscita poca confiança internacionalment, però això no vol dir que els ciutadans corrents hàgim d’estar «preocupats». 

Simplement, la nostra economia –repeteixo: des d’un punt de vista financer– suscita molta menys confiança entre els inversors (és a dir: entre els especuladors) que l’economia alemanya. Però cal saber també que l’economia alemanya viu «xuclant» de les altres economies a través de les seves exportacions. Està, per les raons que siguin, històriques, en una situació de privilegi. 

En resum: recomano tranquil·litat a tots els lectors. Més encara tenint en compte que l’actual pujada de la prima de risc no està motivada perquè el conjunt de l’economia espanyola vagi malament, sinó perquè va malament un cas concret (el banc Bankia).

El problema de l’economia espanyola és l’atur, no la prima de risc. La prima de risc és «un» problema des d’un punt de vista financer i mediàtic. És a dir: no és el problema.

Antoni Ferret