La marinada sempre arriba

Amb aquest títol, s’ha publicat un llibre de Lluís Foix que és una narració de records de la seva infància al poblet de Rocafort, de la Vall del Corb, de la comarca de l’Urgell, durant els anys 40 i 50.

Jo recomano a tots els meus lectors i lectores que el comprin i el llegeixin. Sobretot a aquelles persones que sempre hagin viscut en una ciutat i que desconeguin la vida rural, sobretot la vida rural de dècades passades, com un tipus de vida completament diferent. Però també a aquells que hagin viscut en pobles rurals, que així podran comparar semblances i diferències.

Aquest és el meu cas, que vaig viure 6 anys de la meva infància al poble de Sant Pere de Ribes (a prop de Sitges), i que he notat algunes interessants diferències entre els costums de Ribes i de Rocafort. Perquè no és el mateix un poble de 3.000 habitants de prop de la costa que un poblet de 300 de l’interior de les terres de Lleida. Nosaltres estàvem una mica més modernitzats. No gaire.

Allí veureu la duresa de la vida pagesa, amb les feines tradicionals fetes de manera manual, abans que les màquines les alleugerissin. Però també tota la saviesa natural i tradicional d’aquella gent, que endevinaven quan havia de ploure (cosa importantíssima i escassa), que se sabien de memòria les cabanes, les basses, i gairebé els arbres que hi havia al terme municipal. Que substituïen la saviesa actual (no llegien diaris i tot just començaven a escoltar la ràdio) per la saviesa producte de la conversa continuada, que feia que ho sabessin «tot» de totes les famílies del poble.

Hi veureu les condicions de pobresa d’aquells anys de postguerra (el pa i l’arengada), així com les circumstàncies pròpies de la dictadura franquista. Amb l’estraperlo i el seu correlat: el control dels funcionaris de «Abastos». I la solidaritat popular davant aquest control.

Ja no diguem la presència immanent dels animals. Els de treball: mules, matxos i rucs. Els de companyia: gossos, gats. Els de proveïment de menjar: gallines, conills i, sobretot, el porc, amb la gran cerimònia familiar de la seva matança. Però també els salvatges: conills, guineus, porcs senglars. I els omnipresents ocells.

Així mateix, la rivalitat, aleshores soterrada per la repressió franquista, de la gent de dretes i la gent d’esquerres. Amb el centre (o casino) i el (que havia estat) cafè de les esquerres, aleshores tancat. I el silenci, el gran silenci, sobre el passat immediat (la guerra, de la qual ningú no parlava).

Una cosa curiosa, per a la gent de ciutat, és els noms (o sobrenoms) de la gent de poble. Uns noms tots dobles. I així mateix els objectes i les operacions agrícoles anomenades amb el vocabulari del lloc i de l’època (difícils d’identificar de vegades).

Potser la nota més «culta» del relat és la presència dels tres «senyors»: el mestre, que, des de la seva pobresa, ensenyava amb una vocació a prova de bomba; el mossèn, que s’arremangava la sotana per treballar un hort i que caminava de poble en poble; el metge, que disposava d’uns recursos escassíssims per curar. 

I les dones? Completament supeditades als homes, però que, silenciosament, eren les que «manaven» a casa. Sobretot els anys anteriors de la guerra, en què, amb l’absència dels homes, havien portat el pòndol de la casa i del poble.

I la corrua de carros anant cap a Tàrrega el dia de mercat... I moltes més coses.

I, per acabar, no podien pas faltar les aventures dels nens: anar a robar fruita, anar a fullar nius o les típiques guerres de pedres entre grups rivals.

Llegiu-lo, us agradarà perquè, a més, està molt ben escrit, i aprendreu moltes coses.

Antoni Ferret   

El canvi climàtic

El canvi climàtic al qual ens enfrontem, i que és resultat de la crema de combustibles fòssils, i a l’augment de la presència de gasos CO₂ en l’atmosfera, comporta i comportarà diverses conseqüències. Les més importants són:

*Desglaç dels gels polars i augment del nivell dels mars.

*Disminució de les pluges i desertització de les terres seques i assecament de les fèrtils.

*Irregularitats climàtiques (temporals més freqüents, inundacions i sequeres).

 L’augment del nivell dels mars afectarà, a molt llarg termini, amb inundacions en les zones costaneres i les illes. Començant per la desaparició de les platges. Però també les afectarà, a més curt termini, amb inundacions ocasionals, amb motiu de temporals.

La desertització de terres seques afectarà especialment les terres mediterrànies. I d’una manera molt especial les terres africanes, amb conseqüències greus de misèria i de fam.

Sobre les irregularitats, el clima ja és, per naturalesa, irregular. Però pot arribar a ser-ho més. I les irregularitats màximes (inundacions i sequeres), que ara són excepcionals, poden arribar a ser més normals.

Les previsions i els càlculs actuals preveuen que, si la concentració de CO₂ en l’atmosfera no creix durant les pròximes dècades, i encara que disminueixi una mica, la temperatura mitjana del planeta augmentarà 2 graus al llarg del segle. I aquesta possibilitat implica alteracions climàtiques com les descrites. O sigui que ja són irreversibles.

En canvi, si la concentració de CO₂ continua augmentant al ritme actual, la temperatura pot arribar augmentar fins a 6 graus, i aleshores les conseqüències climàtiques poden ser esgarrifoses.

Les conseqüències de les conseqüències

En algunes zones del món, com és ara el sud d’Àsia i, sobretot, Àfrica, l’escassesa de pluges i la desertització poden donar lloc (més ben dit, ja estan donat lloc) a escassesa d’aigua i de terres útils per al conreu, i això es pot traduir en conflictes grupals per l’ús de les terres disponibles. Aquests conflictes poden donar lloc a violències i, en el pitjor dels casos, a guerres cruentes i prolongades, com ja s’ha esdevingut a la regió sudanesa de Darfur, des de l’any 2003. (Es considera la primera guerra climàtica.)

Però Europa (que, excepte les terres mediterrànies, es veurà menys afectada, i que, fins i tot, els països nòrdics veuran millorar les seves possibilitats agrícoles) serà víctima d’una intensa immigració africana, de gent que fugirà de la misèria dels seus països, agreujada pel deteriorament climàtic. Com ja passa ara però molt més.

Aquesta immigració pot desembocar en conflictes ètnics, per poc que qualsevol grup irresponsable els provoqui. I si no hi ha moltíssima capacitat de comprensió i de sacrifici, aquests conflictes poden derivar en guerres locals i ètniques del tipus de la de Bòsnia.

És a dir: hi ha possibilitats, i fins i tot probabilitats, que el nostre segle no sigui pacífic, sinó que sigui l’escenari de guerres i conflictes que, en última instància, tinguin una causa primera en el deteriorament del clima. Encara que sigui el deteriorament del clima en una altra zona del món.

Cal dir, però, que el canvi climàtic comportarà una conseqüència positiva: la Sibèria, grandiosa extensió de territori avui inhòspit i negat per al conreu, esdevindrà progressivament terra habitable i cultivable. Però... com organitzar la seva progressiva colonització per gent, per exemple, africana?

Totes les conseqüències descrites afectaran els nostres néts i nétes i descendents. Però sobre les generacions actualment vivents pesa una responsabilitat gravíssima. Cal fer canvis. En quin sentit?  Cal, com a mínim:

*Disminuir el consum d’energia. Això implicaria, com a mínim, renunciar al cotxe privat, fora d’aquells casos en què fos realment imprescindible. I substituir el transport en camions pel transport en tren.

*Canviar el model energètic, substituint progressivament (però de pressa) el petroli i el gas per les energies eòlica i solar. Les quals mai no podran competir, quantitativament, amb el petroli. De manera que igualment serà necessari disminuir el consum d’energia.

*Constituir, en mans de l’autoritat mundial (l’ONU) uns fons quantiosos, que hauran de sortir del capital financer, esprement-lo fiscalment, fons per promoure reformes estructurals de gran abast. Per exemple, la lluita contra el canvi climàtic, per reduir-ne el grau. O l’adaptació de l’agricultura dels països pobres a les condicions de sequera. O organitzar emigracions massives protegides i controlades, no com ara, anàrquiques i jugant-se la vida.

*Promoure una autèntica exaltació espiritual pels drets humans, per tal que sigui una barrera social i psicològica davant la temptació de l’ús de la violència en els conflictes ètnics.

Per a qualsevol d’aquestes mesures hi ha una necessitat inqüestionable: apartar, de la manera més radical possible, tota la casta de mala gent que actualment ens governa en els diferents nivells. I això implica actuar sobre la responsabilitat i la consciència de tota la gent que els vota o que els dóna suport de qualsevol manera. I, naturalment, acabar amb totes les dictadures.

(Article inspirat pel llibre Guerras climáticas, de Harald Welzer, Madrid, 2010.)

Antoni Ferret