Contràriament a lo que pensa
molta gent, ser una persona cristiana no vol pas dir fonamentalment creure en
coses sobrenaturals, assistir a actes de culte i formar part d’una entitat
determinada. Això també, però no pas tant.
D’acord amb els
millors missatges bíblics, moltes vegades no gens coneguts, ser una persona
cristiana voldria dir, en la meva opinió:
*Respectar a
cada persona lo que sigui seu o bé lo que li correspongui. És a dir: no robar,
ni de manera il·legal ni, sobretot, sobretot, de manera “legal”:
*Lluitar,
col·lectivament, perquè ningú no robi (o, si més no, que ningú no robi TANT).
*Ajudar les
persones necessitades, si n’hi ha, que no n’hi hauria d’haver, i si es pot.
*Lluitar,
col·lectivament, perquè la societat organitzada ajudi, de manera efectiva, les
persones necessitades, fins a aconseguir que “no ho siguin”, necessitades.
Començant per impedir que ningú no les robi.
*Per als
creients de veritat, assistir, regularment, a actes comunitaris on, a més de
reconèixer el Creador i estimar-lo, també, i sobretot, cada persona assistent aporti
(simbòlicament) els actes bons fets durant la setmana, per exemple (si és que
“podia” fer-los), i els hi ofereixi.
Aquesta darrera condició és
fonamental, de tal manera que, si algú, o alguns, o molts, no hi aportessin
habitualment res, podent-ho fer, no caldria que hi anessin, a missa. Més ben
dit: seria millor que no hi anessin, perquè es podrien trobar que el Creador
rebutgés fortament la seva assistència, encara que no pas visiblement, amb
paraules del tipus de:
«Ni que m'oferiu holocaustos / no m'hi complac; / els sacrificis de comunió, / ni tan sols me'ls miro. / No em molesteu més / amb el xivarri dels vostres cants. / No vull sentir / el so de les vostres arpes. / Deixeu que el dret brolli com l'aigua / i la justícia ragi / com un torrent inestroncable.» (Del profeta Amós, 5: 22-24, profeta molt poc conegut, però molt més important que els més coneguts.)
És a dir: no s’accepta l’acte de
culte si no hi ha hagut justícia.
També, per desfer mals entesos,
caldria dir que, si una persona no creu en coses sobrenaturals, ni vol
participar en actes comunitaris de persones creients, però sí que practica les
quatre primeres coses de les que hem esmentat abans, no per això ha de pensar,
ni ningú ha de pensar, que no sigui cristiana. Perquè el QUIT decisiu d’aquesta
qüestió no és pas el “creure”, sinó el “fer”. Això es demostra, de manera
fefaent, amb aquest raonament: el fer (sempre suposant que la persona
“pugui” fer-ho) depèn de la voluntat de la persona, però el creure
no. Quan una persona no creu, normalment, no és que no vulgui creure,
sinó que la seva ment no entén una cosa.
Per tant, no es podria pas no considerar una persona per una cosa que no depèn de la seva voluntat.
Antoni Ferret
