Les ries gallegues

Les ries gallegues, el Teide, l’Alhambra, els turons verds del País Basc, el gaspatxo andalús, la paella valenciana (que també és catalana), la música del pasdoble, l’esperit de lluita social i política de molts madrilenys, la fermesa i la fidelitat política dels bascos, i, sobretot, la bellesa de la llengua castellana i la seva riquíssima literatura, entre altres, són coses que m’encanten d’Espanya, que no voldria perdre per res del món.

Espanya ha estat una gran potència, i en els seus dominis no es ponia mai el sol, però sense que sigui un mèrit, en aquest sentit, perquè això va ser degut a 1) la sort de la «descoberta» d’Amèrica; 2) el robatori de metalls preciosos als seus habitants, or i plata que de poc li van servir perquè van  ser malversats en estúpides guerres de prestigi; 3) una actitud imperialista, i per tant vulgar. La resta dels períodes, Espanya ha estat un país endarrerit dins l’àmbit europeu.

Espanya va ser Espanya durant els primers segles de la seva història moderna, però es va degradar com a resultat de la Guerra de Successió, quan va passar de ser «un regne de regnes» a ser un sol regne unificat i centralista, sota el domini de Castella (i de la monarquia borbònica). Aleshores va ser l’Estat espanyol, no Espanya, i, dins aquest Estat, Catalunya ha estat durant 300 anys oprimida per Castella en l’aspecte polític i, sobretot, en l’aspecte lingüístic.

Des de fa uns 150 anys, les elits catalanes han estat aspirant a retornar Espanya als seus orígens de «país de països», una Espanya federal. Durant els darrers 80 anys, els successius Estatuts d’autonomia assolits han suavitzat en gran manera l’opressió castellana. Però encara no és prou (perquè tots 3 Estatuts han estat retallats respecte de les aspiracions catalanes).

Semblaria arribat el moment d’aconseguir finalment l’encaix correcte. La crisi que ha produït l’actual moviment independentista hi pot ajudar molt. No pas sota el Govern del Partit Popular, que sembla incapaç d’entendre (o de voler) una altra cosa que un Estat espanyol centralitzat. Però sota un Govern subsegüent hi haurà una oportunitat.

Sobretot cal no confondre mai Espanya amb l’Antiespanya. L’Antiespanya són el PP, UPyD, les organitzacions feixistes (com ara l’AVT), la premsa de Madrid (tota), l’Exèrcit, una part de la Conferència Episcopal... Però hi ha una Espanya de veritat: el PSOE, IU, els sindicats, els moviments socials, el poble basc, el poble andalús... L’Antiespanya ha de ser aïllada.

Espanya ha tingut moments estel·lars (no pas el de l’imperi!), sinó moments com les Corts de Cadis de 1810, o les Corts de la Segona República. Ara estem a punt de tenir el tercer, que serà després de les properes eleccions. Cal encara una mica més de paciència.

  

Que puguem continuar gaudint de les belleses geogràfiques i humanes d’una Espanya retornada al seu si! Una Espanya on tots ens puguem trobar bé i on les tensions lògiques d’un país de països es puguin resoldre en harmonia i democràcia.

Antoni Ferret

 

Lleis per a una transició al socialisme

Quan tornem a tenir un Govern d’esquerres a l’Estat espanyol, després de la desastrosa legislatura del Partit Popular, el nou Govern s’haurà de plantejar (haurem de fer que es plantegi) dues grans tasques:

1)La reconstrucció del país, després de la devastació produïda pel Malgovern.

2)Les primeres lleis per iniciar la transició al socialisme.

El primer punt va quedar explicat en l’article «Objectius».

Pel que fa al segon, proposo una sèrie de propostes de lleis:

1)Llei que estableixi drets d’intervenció en l’empresa dels comitès, en empreses de més de 100 treballadors/es.

1bis)Després d’un temps prudencial (per exemple un any), llei que estengui la llei anterior a les empreses de més de 50 persones.

1ter)Després d’un temps prudencial, augmentar el contingut de la llei fins a l’elecció forçosa del director pel comitè de treballadors/es, així com la seva aprovació forçosa de qualsevol pla d’ampliació, canvi o reducció de l’àmbit o dels objectius de l’empresa.

2)Llei que estableixi un organisme públic, una mena de Consell d’Economia, per coordinar l’actuació de les empreses de més de 100 treballadors/es, establint plans d’actuació conjunta. L’esmentat Consell hauria de tenir una composició plural i representativa dels diferents partits, sindicats i entitats socials. Hi hauria d’haver un Consell d’Economia en cada nacionalitat. 

3)Nacionalització de la gran banca, de les grans empreses energètiques i de les grans empreses de serveis públics. (Per exemple, la Caixa i els grans bancs espanyols, com BBVA i Santander, Telefónica, Endesa, Iberdrola, Gas Natural, Agbar.) El control d’aquestes empreses nacionalitzades hauria de ser per part del Govern central o dels governs autonòmics, segons la seva radicació i la seva importància. (Per exemple, la Caixa per part de la Generalitat.) Aquest control públic hauria de ser sempre compatible amb el dret d’intervenció dels corresponents comitès d’empresa.

4)Reducció significativa dels efectius militars i del corresponent pressupost, en la perspectiva, a més llarg termini, de suprimir l’exèrcit.

Antoni Ferret

Com Califòrnia, com Baviera, com Flandes

O com els estats de Suïssa.

Catalunya serà (si Déu vol) un Estat amb tots els ets i uts, amb plena llibertat, dins una Espanya federal. Una Espanya que sigui (que torni a ser) una Espanya autèntica, tal com era abans de la Guerra de Successió. Un país de països. Un Estat plurinacional.

Per a això cal una reforma de la Constitució espanyola que sigui àmplia, generosa, tant com perquè l’Estatut de 2006, tal com va sortir del Parlament català, abans de totes les retallades, hi càpiga còmodament.

Per a això cal un pacte entre el PSOE (que hi està compromès) i l’esquerra unitària (IU, plataformes, moviments socials, etc.). No pas un pacte amb el PP, el qual pacte seria segurament escarransit i ronyós. Això seria una burla de les nostres aspiracions.

Aquesta Constitució hauria de garantir a Catalunya, Euskadi i Galícia un seguit de sobiranies internes.

1)La sobirania lingüística. Que la política lingüística (i la immersió en el català) fos totalment garantida i no hi pogués haver cap mena d’ingerència externa).

2)La sobirania judicial. Que totes les causes (o quasi totes) tinguessin el seu final en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

3)La sobirania financera. Que la Generalitat cobrés els impostos i pagués a l’Estat central la part corresponent a les despeses estatals i a l’ajuda a les regions pobres d’Espanya.

4)La sobirania social. Que les lleis laborals (excepte la Seguretat Social) depenguessin totalment del Parlament català i del Govern de la Generalitat.

Que aquesta solució ens donés als catalans i catalanes la il·lusió de «ser nosaltres» i la il·lusió de col·laborar a fer una Espanya lliure, justa i progressista.

Antoni Ferret