Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 25 de novembre del 2018

El Mite del rescat, 2


El meu article anterior “El mite del rescat” (que ara passaria a ser “El mite del rescat, 1”) mereixeria una sèrie de consideracions complementàries.

1) El poble d’Israel, poble escollit per Déu per ser una espècie de maqueta o projecte del seu Pla sobre la humanitat, provisional, extensible més endavant a la resta del món, com així ho creien i ho acceptaven els israelites, si més no els seus dirigents  (o així consta en els escrits bíblics), cometia pecats, com tothom. Aquests pecats són durament blasmats pels profetes, els quals consideren que les invasions d’assiris (721 aC) i babilonis (587 aC) són càstigs de Déu a les seves infidelitats.

2) Durant la deportació a Babilònia (587-538 aC), un profeta, no Isaïes, sinó l’anomenat Segon Isaïes, un continuador en el seu mateix llibre, reflexiona sobre el fet que el poble està pagant les conseqüències o el càstig dels seus pecats, i crea un personatge, simbòlic, que suposem que representa tot el poble, el Servent de Jahvè, del qual diu que carrega sobre seu les culpes de tots, i que pateix un cúmul de sofriments, que arriben fins i tot a desfigurar-lo. Aleshores, aquests sofriments li valen l'expiació de les culpes de tots.

3) Sis-cents anys més tard, l’apòstol Pau identifica el Servent de Jahvè amb Crist, el qual sofreix i mor com a resultat de les culpes de totes les persones (hagudes i per haver), i d’aquesta manera n’obté el perdó de tots els seus pecats. Així considera que totes les persones som comprades, o rescatades, amb la sang de Crist. Perquè, segons es diu (això ha sigut desenvolupat al llarg de la història per teòlegs), Déu Pare, ofès pels nostres pecats, hauria exigit aquest sofriment d’una persona divina, i per tant amb un valor diví, per perdonar-los.
Diu Pau:   Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

  4) Aquesta idea esdevindrà central en la concepció teòrica del cristianisme, i serà anomenada la Redempció, i Crist serà, i encara és, anomenat Redemptor. El concepte de la Redempció dels éssers humans per Crist no tan sols caracteritzarà la religió cristiana, sinó que més aviat la determinarà. Vull dir que en serà la característica més important. Els cristians i les cristianes seran (i, segons la seva concepció, ho seran totes les persones) 1) creats per Déu, 2) assumits com a fills de Déu, 3) culpables i estigmatitzats com a pecadors, i finalment, 4) rescatats, i restituïts a la condició de fills, per la sang de Crist.

5) Vejam. En la qüestió de lo que pensés el Segon Isaïes sobre la relació entre Jahvè i els i les israelites, no m’hi vull ficar. És un afer bíblic de la història d’Israel, del segle VI aC. Però el fet que Pau, que era apòstol, però no historiador, identifiqui aquella situació concreta i històrica amb la relació universal de Crist amb tota la humanitat... parlem-ne.

6) Primer voldria tornar a preguntar si el Segon Isaïes es referia exclusivament als pecats de tots els i les israelites, o si això podria estendre’s, mitjançant Crist, als pecats de tota la humanitat. Qüestió important, i que mereixeria alguna demostració, cosa que ningú no ha fet mai, que se sàpiga. Entre una situació d’un poble en un moment donat de la seva història i la realitat de tota la humanitat i de tots els temps, és problemàtica aquesta identificació.

7) Després voldria reflexionar sobre la relació entre conseqüències del pecat i perdó del pecat. Un pecat sempre porta conseqüències, generalment sobre altres persones, perjudicant-les. I també pot comportar un càstig, personal o social, com a conseqüència del mateix pecat, o de la multitud de pecats, que pot ser una desavinença, una venjança, una crisi, una situació de dificultat general o de misèria o, fins i tot, una guerra. I un pecat, o pecats, finalment, segons la recta doctrina, és perdonat si hi ha penediment i voluntat de rectificar (encara que després no sigui així, però sí que ho era en el moment del perdó). Però... les conseqüències del pecat, ¿són una condició necessària per al seu perdó? Si un pecat, per sort, d’un o de molts, no portés cap conseqüència, quedaria sense perdó per aquesta causa? No, són dues coses independents.

8) És a dir, si Crist no hagués mort, ni patit, perquè les autoritats jueves i romanes no haguessin sigut tan malvades, o perquè ell hagués fugit a un país veí, o per qualsevol altra causa, aleshores... Déu hauria deixat sense perdó els pecats de totes les persones de la humanitat de tots els temps?? Qui s’atreviria a dir això?? O, l’anomenada Redempció, era, o és, realment necessària?

9) Doncs jo diria que, de manera gratuïta, idealista, teològica, se’ns ha atribuït una condició de rescatats per la sang de Crist que no es veu gens clar que sigui així. Diria que, quan Pau va assimilar la condició de totes les persones amb la condició que, segons el Segon Isaïes, tenien els i les israelites del segle VI aC, es va passar.  Va assimilar una opinió profètica temporal a la realitat de tota la humanitat.

10) I opino que som fills de Déu, tant si som innocents com si som temporalment pecadors, que els pecats (que, a més a més, no són tants i tants com ens han fet creure, perquè quasi tots els derivats del cos i del sexe no ho són) ens són perdonats de manera gratuïta, si hi ha penediment, tal com ensenya la paràbola del Fill pròdig, que no hi havia, ni hi ha, necessitat de cap Redempció, que Crist no és redemptor, sinó Mestre, i que tots nosaltres no hem de viure angoixats ni pels pecats (però sí fer els possibles per no fer-ne) ni per la culpabilitat dels sofriments de Crist, sinó ser responsables però viure alegres.

dissabte, 17 de novembre del 2018

La gran frustració

És indiscutible que la tinc. El meu somni era: Mèxic, Veneçuela, Brasil, i... d'aquí un any, Argentina. Un bloc resistent de 4 països importants. Era ben segura la resistència, parar l'ofensiva que ve del 2008. I iniciar la remuntada.

I ara no pot ser? Molts ho creuen així. És típic que et diguin: "Oh, i espera't!" O bé: "S'ho aniran menjant tot". Fins i tot gent d'esquerres, eh!

Doncs no solament no vull caure en tal derrotisme, sinó que crec que no hi ha (almenys encara) raons suficients per desesperar.

Mirant-ho fredament, i referint-nos només a països grans, tenim:

1) Hem guanyat dues eleccions, tot i que en una es van fer tots els possibles i els impossibles per impedir-ho. (També n'hem perdut dues.)

2) Hem resistit, i hem fet fracassar, dues insurreccions, teledirigides. Que no eren només insurreccions, i violentes, sinó una ofensiva mundial de tota la Púrria informativa. I que ha fet que milers i milers de persones, fins i tot d'esquerres, encara creguin que els "manifestants " eren "pacífics" i que els governs eren "ultrarepressors i sanguinaris". I no vull pas dir que fos al revés. Al contrari, més aviat semblava que no n'hi havia un pam de net. Però lo que deien ells era mentida, comprada i calculada. Això és lamentable, i ha sigut inevitable. Però no se n'han sortit.

3) Estem observant un fracàs latent de les economies de dos grans països dominats (no pas governats) per la dreta. I no és probable que aquest senyor (és un dir), com que a més de dolent és burro, ho millori gaire.

4) S'ha introduït (en aquest cas, no "nosaltres") un element de dissensió dins el comandament de l'imperialisme, que pot evitar coses pitjors. Millorar les existent, és poc probable.

5) I amb tot això, encara hi ha un món molt dividit. Com sempre, entre orient i occident. No és que puguem esperar gaire cosa de cap dels dos, però el cas és que no és possible una hegemonia clara de ningú.

I veurem...              

dissabte, 10 de novembre del 2018

Sis grans culpables


De culpables n'hi ha molts, o bé en som molts, sigui per acció o per omissió.

Però la culpabilitat de la majoria (la quasi totalitat) de la gent correspon a les maneres de ser corrents (que no normals) de la naturalesa humana. I, sobretot (sobretot!) quasi tots ells/es han sigut miserablement enganyats. Hi ha, però, uns culpables principals.

Seria, però, molt prudent. Així:

Per una part, hi posaria:
Puigdemont
Junqueras
Torra

I per l'altra part:
Rajoy
Llarena
Segarra

No hi posaria ni el senyor Mas, ni Torrent, ni Aragonès, ni Trapero, ni Arrimades, ni els Jordis (aquests moltíssim menys que ningú)...
Tampoc hi posaria ministres, ni altres jutges, ni policies...

Els tres primers, per haver enganyat, amb mentides sistemàtiques, per haver promogut acords i decisions il·legals, injustes (molt pitjor que il·legals), per haver fabricat mites falsos...

El senyor Rajoy, per: 1) Haver recollir firmes contra l'Estatut, 2) Haver-lo impugnat, 3) Haver enfocat tot l'afer només per la via judicial. Ell és el màxim SUPERCULPABLE, el qui, fins i tot, ha fabricat els altres culpables, que en realitat, en certa manera, són dependents d'ell per reacció.

El jutge i la fiscal, per haver inventat, imposat i mantingut una gran mentida, molt perjudicial, no només per a unes persones, sinó per a tot el país.

Jo no voldria la presó per a ningú. Soc dels que voldríem abolir aquesta cosa inhumana, semimedieval, i substituir-la per altres formes de control i punició més modernes, respectuoses  i pràctiques. Si hi ha d'haver presó, que sigui la mínima possible, i immediatament resolta amb un indult del Govern central.

Però sí que voldria, exigeixo, la total inhabilitació política, a perpetuïtat, d'aquestes sis persones, capaces de produir enganys, enfrontaments artificials i infelicitat col·lectiva per a pobles i nacions.


dissabte, 3 de novembre del 2018

L'Ajuntament d'esquerres



L'Ajuntament de Barcelona ha realitzat una molt bona part (però no tota) de les esperances amb què el vam votar. Però, per damunt de tot, hem de dir que, a diferència d'altres casos anteriors, el seu objectiu principal no ha sigut pas fer grans obres (ni simplement obres) al conjunt de la ciutat, sinó moltes petites obres als barris, aspecte fins ara sempre oblidat.

Aquest ha sigut un objectiu ben realitzat, però, per la seva naturalesa, és impossible donar-ne comptes. Del nostre districte d'Horta-Guinardó, no pas ni tan sols un resum, però a títol d'alguns exemples, podem dir:

Can Baró: S’ha iniciat la reforma del Casal Pirineus.
Teixonera: S’ha definit, d’acord amb el veïnat, la necessitat d’un espai d’entitats.
St. Genís: S’ha acordat posar en marxa, al juny de 2017, un casal de gent gran.
Vall d’Hebron: S’ha començat la rehabilitació del mercat Vall d’Hebron/Teixonera.
Vall d’Hebron: S’està iniciant la planificació de l’illa d’equipaments de La Llosa.
Guinardó: Subministrament de plantes i modificació de la xarxa de reg  als Jardins d'Hiroshima.
La Clota: Condicionament pista de la plaça per patinatge i hoquei patins.
Nova sala de primers auxilis a la subseu del Districte.
 El Carmel: Impulsar la millora i la dignificació de l’Escola de Formació de Persones Adultes, que fa un paper primordial en la cohesió social del barri.
Horta: S’està portant a terme la segona fase del Centre Esportiu Municipal (CEM).
El Guinardó: El 2016 es va obrir la residència i centre de dia per a gent gran.
El Guinardó: Recuperar per a ús públic la Torre Garcini.
Obres a part, s’ha implantat una escola bressol al Guinardó, una escola de música a Can Fargues i un casal de Joves al Guinardó.

Al conjunt de la ciutat, una cosa més important que fer obres (i amb la desgràcia de les interminables de la plaça de les Glòries), han sigut les actuacions de tipus social i humà dins les relacions socials. En aquest sentit, destacaria: Triplicar les beques menjador. Augmentar un 50% la inversió social. Multiplicar per quatre el pressupost d'habitatge. (Tot i així, és una gota d'aigua.) Augmentar fortament les comandes i el contractes amb empreses cooperatives (aspecte durament criticat per la dreta, que posa l'accent en el fet que alguns dirigents d'aquestes cooperatives són antics companys de lluita de dirigents municipals, cosa molt normal i inevitable). Implantació d'una empresa municipal de producció i distribució d'electricitat. Gestions (encara no reeixides) de municipalització de la distribució de l'aigua. Exigir, a les empreses contractants de serveis a la ciutat, condicions socials i ecològiques favorables a canvi de la concessió de l'encàrrec. Un gran esforç perquè el metro, per fi, arribés a la Marina. Aquestes (i altres) han de ser i són les «obres» d'aquest Ajuntament.
Però un dels aspectes més impactants han sigut els problemes. Quatre de grossos (entre altres de menys importants).
Els treballadors/es del metro. Moltes discussions, vagues, etc. El nucli principal del problema era el següent: els treballadors/es del metro (i l'autobús) són els més ben pagats de tot el personal de tots els serveis i empreses municipals. L'Ajuntament es resistia a fer més gran encara la diferència entre aquests i les persones ocupades en altres serveis.
Els venedors ambulants. Problema que no té «solució». No es pot permetre, perquè 1) la llei ho prohibeix; 2) fan una competència deslleial a les botigues; 3) alguns productes que venen tenen un origen no gaire net. Però és que... ells no tenen altre mitjà de vida! Aleshores un bon ajuntament ha de... fer veure que compleix la llei... un dia sí i una setmana no. I així tothom està enfadat. Però hi ha coses que, si no podem canviar les bases més importants de l'organització social...
La superilla del Poblenou. Com sabem, una superilla és una zona de tres o quatre carrers per costat, en què s'aparta la circulació rodada als carrers externs, per fer (amb el temps) que la zona interior esdevingui un espai de jardins, joc infantil, trobades i xerrades de veïns/es, passeig pacífic de la gent... Convertir un espai sorollós i perillós en un d'esplai i de convivència. Però al Poblenou hi ha hagut unes protestes enormes i continuades, de persones que, per anar de la porta de casa a on tenen el cotxe aparcat, han de caminar 100 o 200 metres. (Segur que allà ja no ens voten més.)
 Inseguretat al Raval. Al Raval, com a barri dels més pobres, sempre hi ha hagut problemes de pobresa i d'inseguretat. Però d'un temps ençà, la inseguretat està augmentant a causa d'una nova situació: les màfies delinqüents han canviat la seva estratègia, ocupant pisos buits i convertint-los en centres logístics de distribució de droga. Amb el corresponent augment de circulació de persones problemàtiques, molèsties i, ocasionalment, delictes. Davant aquesta situació nova, cal una actuació policial, però no es pot entrar en un pis així com així. Cal una autorització judicial, que només es dona presentant una sèrie d'indicis de delinqüència que siguin creïbles. I per obtenir-los és necessària una tasca de vigilància i observació llargues i discretes, i per tant més personal i... temps. Vejam: és molt fàcil veure que entra i surt gent d'un lloc. Però convèncer un jutge que aquesta gent va a comprar droga i no, per exemple..., a comprar CD's musicals d'artistes del seu país d'origen... o qualsevol altra cosa, és molt diferent. I és que tots sabem que hi ha hagut policies i policies que han fabricat acusacions del no-res, falses, contra persones innocents. I ara els jutges van amb peus de plom. (Això està molt bé, però en aquest cas ens perjudica.) I les actuacions s'allarguen... Però els veïns del barri, lògicament, exigeixen més pressa i resultats. Doncs bé: mossos d'esquadra (naturalment, de paisà) han estat dos anys observant i vigilant els pisos (dos anys durant els quals, els veïns tenien la impressió que no es feia res), i en diferents moments van anar obtenint ordres d'entrar, i es veu que les van anar guardant, i el dia 29 d'octubre, a primera hora del matí, 700 mossos i 150 urbans van entrar a 40 pisos, tots alhora. Encara en queden... però la vida al Raval sens dubte ha millorat molt.
Aquests 4 problemes han sigut 4 filons d'or per a les oposicions, que els han aprofitat de manera intensa, llaminera i, molt sovint, poc honesta. Aquí, sens dubte, s'han perdut molts vots, que, si no són substituïts per noves persones d'esquerres, malament  rai.





El procés judicial


1) Amb la confirmació de l'acusació irregular, rebutjada per mig món, la fiscalia ha acabat de situar-se definitivament en la prevaricació i, potser, fins i tot en la provocació, i, per tant, fora de l'ordre democràtic. Lo qual vol dir fora de l'obligació de ser obeïda.

2) L'actuació de l'Advocacia de l'Estat, en canvi, és molt d'agrair, i col·labora en un possible desenvolupament just i legal del procés. De tota manera, no em sembla gens bé el terme "tumultuosa" que contribueix a definir el concepte de "sedició", ja que no em consta que n'hi vagi haver. Si de cas, alguna actitud de grups de joves davant el Parlament, o la defensa d'alguns petits grups de votants enfront de la força pública el dia de la votació. Però eren grups molt minoritaris, que en cap moment seguien consignes donades pels dirigents independentistes, ni menys encara hi eren aquests presents en aquestes ocasions. De tota manera, malgrat la meva oposició al concepte "tumultuosa" i per tant al concepte "sedició", entenc que l'actitud de l'Advocacia pot entrar dins el debat que es donarà amb les defenses durant el procés judicial.

3) Si, desgraciadíssimament, els jutges del Suprem optessin per fer el joc als objectius presumptament antiespanyols de la fiscalia, aleshores seria el Tribunal Suprem, en el seu conjunt, que se situaria fora de l'ordre democràtic, amb les conseqüències perillosíssimes que això suposaria.

4) Ara, doncs, tota l'atenció espanyola estarà posada en l'actitud general dels jutges del Suprem. Si aquesta fos dolosa, la totalitat del procés quedaria en presumpta sospita d'il·legalitat. Fins i tot, no fóra del tot desencaminat considerar-la un intent de cop d'Estat de tipus judicial.