Lladres de pisos

Tot aquell qui llegeixi aquest títol, de bon principi pensarà en les persones que entren en un pis i se n'emporten lo que poden (joies, diners, no gaires, perquè no n'hi sol haver, però sí l'ordinador o algun d'aquests estris tecnològics tan moderns que ara es porten). Doncs no, companys/es, no em refereixo a això, sinó a una cosa molt pitjor: a aquelles «persones» que roben els mateixos pisos, no lo que hi ha dins. Que transformen els pisos, d'elements necessaris per viure-hi, en elements per traficar, per fer més diners, i que arriben a fer-ho de tal manera que, de vegades, perjudiquen les persones que els necessiten, precisament per, d'aquesta manera, poder guanyar-hi més. Com quan els tenen anys buits per esperar, o per provocar, que pugin de preu.

Tot això és prou sabut i no hauria calgut repetir-ho (tot i que sovint cal repetir-ho per combatre l'oblit de les coses més habituals). Però el meu objectiu és un altre: anomenar les coses pel seu nom: que si roben, mitjançant el canvi d'ús i de funció de béns vitals en el mercat, se'ls anomeni «lladres», com lo que són. Que no siguin considerats «inversors», ni «dirigents de companyies», ni coses per l'estil, sinó lladres. I, fins i tot, que, de lo que fan, se'n parli en uns altres termes.

Què significa que, per exemple, un diari considerat progressista (no diré pas el nom) digui coses com ara:

«Cada cop hi ha més treballadors que han de pagar un lloguer excessiu en relació al seu sou (els catalans destinen de mitjana la meitat del salari a pagar el lloguer). Un nombre important viuen en pisos esquifits i inadequats.»

«En cinc anys els lloguers s'han disparat gairebé un 40% a Barcelona i un 33% al conjunt de Catalunya. Per contra, els salaris només han pujat un 5,6%.»

«L'arribada de plataformes de lloguer d'habitatge, com ara Airbnb, va ser saludada per molts com una bona manera d'oferir places per al turisme complementàries a les dels hotels. Però la realitat ha estat demolidora. Les plataformes han estat l'instrument perquè els inversors (cada cop més forans) hagin aconseguit retirar milers d'habitatges del mercat del lloguer assequible per als ciutadans, de manera que n'han reduït l'oferta i han contribuït decisivament al seu encariment. Alguns estudis posen de manifest que més de la meitat de la pujada del preu de compra al centre de Barcelona es deu a Airbnb.»

Això són descripcions sociològiques de fenòmens que no són sociològics, sinó delictius. ¿És possible que un senyor estranger, anomenat «inversor», vingui, compri pisos, els retiri del mercat de lloguer, i els dediqui a llogar-los a turistes, encarint així els preus per als habitants locals, els quals ja tenien un problema greu per trobar-ne a un preu que ells poguessin pagar...

i que, d'això se'n parli en termes semblants a aquells en què diríem coses com «aquest any, com que no ha plogut gaire, no hi ha gaires bolets»???

Com podem ser tan mesells? És que avui en penso dir de grosses, mireu: Entenc que parlar de delictes socials, que esclavitzen les persones, en els termes en què parlaríem de coses corrents... es fer que els delictes contra les persones siguin cada vegada més coses corrents, i per tant és fer-nos-en còmplices, d'aquests delictes contra les persones. I, posats a dir lo que sento, sembla (dic sembla, eh) que quan es parla d'aquesta manera, no aquest diari, tots els diaris, i televisions, i quasi tots els partits, i no diguem les institucions, vulguin com ajudar aquesta colla de lladres («inversors»). Com si volguessin fer-los quedar bé. 

    

La meitat del sou per al lloguer... retirar pisos del mercat del lloguer per als turistes...

Queden molt lluny aquells temps, no diré millors, però sí no tan dolents, en què dèiem (i hi crèiem) que el lloguer no havia de ser superior al 20 per 100 del sou...

Com dèiem abans: com més anem menos valem.

  

Lo que devem als africans/es

Molt sovint, quan veiem una persona que es veu ben clar que és africana, moltes persones pensen que... sí, ja sabem que tenen molta necessitat i han de venir, però és que són tants... (això en el millor dels casos, oblidem lo que pensen en el pitjor). Però uns i altres solen veure el fenòmen com unes persones a qui fem un favor (i gros).

Doncs no, companys/es!!: Són unes persones a qui devem un deute tan gros... que no el podrem arribar a pagar mai, per més que n'acollim. Us ho explico:

Com ja podeu tots entendre, no és un deute actual, sinó un deute dels nostres avantpassat envers el seus avantpassats. I tampoc és un deute dels avantpassats espanyols, sinó que va ser cosa d'europeus en general i sobretot d'anglesos i francesos, però espanyols i catalans també.

Durant els segles XVI, XVII i XVIII, es calcula que poden arribar a un milió els africans i africanes que van ser «caçats», sovint d'una manera sobtada (sense ni poder-se despedir de ningú), i van ser ficats en vaixells, en unes condicions que molts morien durant el trajecte, i portats a Amèrica, a treballar en plantacions o mines. Els dos principals destins eren les colònies britàniques (actualment EUA) i les colònies espanyoles (Sud-amèrica). O sigui: Espanya no va ser dels països més traficans, però sí dels principals destinataris. I diem un milió dels transportat «legalment», però al segle XIX, ja abolida l'esclavitud, encara se n'hi van transportar durant molts anys, com a «il·legals», no se sap quants perquè no consten enlloc.

 Acabada l'esclavitud, no els vam (no els van) deixar pas tranquils. Llavors els van sotmetre al colonialisme, de finals del segle XIX a meitat del segle XX. També van ser sobretot francesos i anglesos, però Espanya també va tenir la seva part (el Marroc). El colonialisme era simplement robar-los lo que hi hagués de bo (una mica compensat pel fet de fer-los algunes obres públiques).

Tot just es van treure del damunt el colonialisme (al voltant de 1960), que semblava una gran victòria africana, doncs no: aleshores els van fotre el neocolonialisme, que no és una paraula tècnica, sinó que volia dir:

L'intercanvi desigual. Eren independents, podien fer lo que volguessin. Però havien de comerciar: hi havia coses que els faltaven. I resulta que va ser molt freqüent que els productes que ells ens enviaven baixessin sovint de preu (el mercat internacional decidia), i en canvi els productes que els enviàvem cada vegada eren més cars. Per comprar un tractor, cada vegada havien de vendre més sacs de cacau, de blat, de fruites, o metalls. (Doncs... cada vegada eren més pobres.)

El deute extern. Els bancs europeus, rics i amb ganes de ser-ho cada vegada més, els oferien crèdits. I els presidents africans, molt sovint poca-vergonyes i lladres, els acceptaven contents i, sovint, servien per enriquir-se personalment o per fer obres  monumentals. Ah, però..., fixeu-vos-hi: a l'hora de tornar-los, i amb interessos, que eren els beneficis bancaris, aleshortes SÍ que hi havien de col·laborar TOTS, a costa d'arrossegar la misèria.

 Encara que sembli mentida, amb el neocolonialisme, els europeus (vull dir els dirigents i els capitalistes) no van pas quedar satisfets de tot lo que els havien robat. Sempre volen robar més.

L'última etapa, per ara, a partir del voltant de 1980, van ser els anomenats «programes de reforma estructural». Què vol dir, això? Diguem que, com que les coses es van modernitzant, ara ja no són els bancs, ara són el Fons Monetari Internacional (FMI), l'expressió més acurada del lladronici, i el seu lloctinent, el Banc Mundial. Val a dir que, aquesta vegada, no es tracta només dels països africans, sinó de tots els que s'hi puguin encabir. Com podem imaginar, amb totes les «operacions» anteriors, arriba un moment que ja ningú no pot tornar els crèdits, ni tan sols exprement el poble. Va ser lo que es va anomenar «la crisi del deute». No hi ha problema. Tot es pot arreglar. Els ofereixen nous crèdits, ja per tal que puguin subsistir com a país, però amb la condició (si no, no els els deixen) d'aplicar els «programes» que hem esmentat, i que consisteixen en:   rebaixar la despesa social,   congelar els salaris,   privatitzar els serveis públics, i coses per l'estil, i... sobretot, sobretot, obrir les fronteres sense condicions. D'aquesta manera tornaran els crèdits i, a més, els capitalistes occidentals faran el seu agost. Els pobles...  resistir resisteixen, però... de quina manera.

Ara, si us plau, cada vegada que vegeu una persona africana, recordeu tot això. I mireu-los amb uns altres ulls.

La pèrdua de les "Llibertats" catalanes

A l'Edat Mitjana, a Catalunya (i en menor grau a Aragó, a València i a Mallorca) hi havia unes limitacions al poder reial, unes garanties parlamentàries, que no tenien els altres països, excepte Anglaterra. El rei ho tenia més difícil per governar. (De vegades, alguns han volgut veure una tendència especial dels catalans/es en aquest sentit.) Mentida!!

La cosa va anar així: Era a finals del segle XIII. Governava Pere II, el Gran, fill del gran rei Jaume I, el Conqueridor. Era un rei autoritari: en 7 anys de govern no havia convocat les Corts catalanes.  Però vet aquí que, per raons que ara no ens interessen, França va envair Catalunya. Va ser vençuda, però, abans d'això, quan els francesos feien els preparatius, va tenir lloc un fet important. Un rei a qui envaïssin el territori només podia oposar-s'hi amb èxit si els seus súbdits l'ajudaven, militarment i, sobretot, amb diners. Els dirigents catalans (que vol dir els rics: nobles, eclesiàstics i burgesos de les ciutats) van veure una oportunitat d'or: Van dir, d'una manera mal simplificada, una cosa com ara: volem això, això i això, si no ens ho dones, no t'ajudarem contra França. Què podia fer, el rei Pere?

Cal pensar que, aleshores, un país era considerat més com a propietat del rei que com a societat organitzada.

Què van aconseguir? 1) Que tingués l'obligació de convocar les Corts una vegada l'any. Ell, que no les havia convocat en 7 anys!...  I 2) Molt més important: que si «constitució alguna, o estatut [és la manera com s'anomenaven aleshores les lleis] fer volem en Catalunya, aquella o aquell façam de consentiment e aprovació dels nostres...» (grups dirigents). Pensaríem que això era la cosa més normal del món, però aleshores era una cosa desconeguda i impensable. Eren les primeres Corts d'Europa que obtenien un poder col·legislatiu.

Aquestes i altres coses menys importants van esdevenir lo que es va anomenar secularment les «Llibertats de Catalunya», o bé, amb més freqüència, «Les Constitucions i Privilegis de Catalunya». Durant uns 400 anys, aquestes «Llibertats» van ser l'orgull dels catalans/es i el seu detall distintiu en l'aspecte polític.  Catalunya era diferent.

Uns 400 anys... fins que, per culpa de fets que no tenien res a veure amb Catalunya, ens les van fotre. Però... no és només això:  hi va haver culpables de tota mena.

Al començament del segle XVIII, s'esgota la dinastia espanyola, per falta de descendència. I en comptes de fer lo que seria normal, és a dir, fer rei algun espanyol de prestigi... AH, NO!!  Havia de ser de sang reial!, encara que hagués de ser estranger... Havia de ser el príncep francès Felip d'Anjou, de la casa de Borbó, net del rei Lluís XIV, famós pel seu caràcter molt autoritari. I prenia el nom de Felip V. Als catalans no els agradava gens que fos francès, pel caràcter de la monarquia francesa, enemiga de tota llibertat.

 No obstant això, el nou rei va venir a Barcelona i va jurar respectar les Llibertats de Catalunya, com era preceptiu. I les Corts catalanes van quedar tan agraïdes que li van concedir una quantitat de diners superior a la concedida mai a qualsevol altre rei. Però quedaven encara sectors catalans que desconfiaven del rei francès.

Però Anglaterra i altres països no volien que la Casa de Borbó tingués tan poder com França i Espanya juntes (és a dir, en una mateixa família). I es va formar una coalició militar europea, encapçalada per Anglaterra, contra el rei Felip V i a favor de Carles, arxiduc  d'Àustria (1702).  

L'adhesió de Catalunya (i Aragó, València i Balears) a la conspiració internacional (1705), contra un rei que, sí, era autoritari (ho havia «mamat»), però que havia jurat les Llibertats de Catalunya i havia sigut acceptat per les Corts catalanes, mai no va ser decidida per cap organisme representatiu de Catalunya (Corts, Generalitat, Municipi de Barcelona). La cosa va anar així:

Un sector de la baixa noblesa pirinenca, molt rebel, oposat sempre a tot, autoconsiderant-se una mena de representants del país, va enviar, en secret, dos delegats a Gènova, on es van entrevistar, secretament, amb un representant, també secret, del Govern anglès, i van acordar que Catalunya s'uniria als exèrcits aliats. Però... alerta!, va ser un pacte aparentment molt intel·ligent: els catalans van exigir que, en cas que es perdés la guerra, el Govern anglès es comprometia a garantir que les Llibertats de Catalunya, guanyant o perdent o com fos, sempre seguirien intocables. Els anglesos van dir que sí. Això ho van pactar els nobles pirinencs, però quan la flota anglesa va intentar desembarcar a Barcelona, tant la Generalitat, com el municipi com la massa dels barcelonins s'hi van oposar. Però llavors, durant tot un any, grups d'activistes van fer una intensa propaganda contra el francès. En un segon intent de desembarcar (1705), Barcelona s'hi va continuar oposant, però aleshores va ser militarment assetjada, i al cap d'uns mesos va capitular,  i... massivament es va acceptar l'alçament.

No parlarem de la guerra, que és cosa molt trista. La situació era molt igualada, es podia guanyar o perdre, però un dia va passar una cosa que mai ningú no hauria pogut imaginar: Josep, germà del pretendent Carles, emperador austríac, amb 33 anys, que era d'esperar que en viuria molts més...  inesperadament, va morir (1711).

Llavors Carles el va succeir. I Carles, emperador, va anar perdent interès per ser rei d'Espanya.  I Anglaterra i altres països van perdre tot motiu per continuar llitant, i van acabar fent la pau amb Castella i França. I llavors... els catalans van quedar «solos ante el peligro», davant els exèrcits castellans i francesos, que, naturalment, van anar avançant, i van assetjar Barcelona, la qual, després d'una resistència heroica d'un any, va haver de capitular (1714).

Naturalment, els dirigents catalans, quan van veure que les coses anaven maldades, van exigir al Govern anglès que complís la seva paraula. I el Govern anglès se'n va preocupar molt: va negociar, demanar, exigir, i l'anomenat «cas dels catalans» va ser el gran tema de la política europea: totes les cancelleries en parlaven, n'estaven pendents.  Però Felip V es va plantar i va dir sempre, sempre, que «de esto, ni hablar»:  Catalunya (i Aragó, València i les Balears) s'havien de governar com el regne de Castella. Toda España igual. 

Les Corts catalanes, la Generalitat i tots els municipis de ciutats importants van ser dissolts, i substituïts per òrgans provisionals, presidits per militars; totes les constitucions, lleis, etc., catalanes eren extingides;  els béns de totes les persones que haguessin participat en la revolta eren confiscats (però no els de dintre Barcelona, perquè en el pacte de rendició es va salvar aquest punt). Es va posar un impost nou, a més dels que ja hi havia, precisament per pagar el manteniment de les forces d'ocupació.   I la llengua catalana?

La llengua va resistir molt més que ningú, gairebé un segle i mig. No la podien imposar a una població on no l'entenia gairebé ningú. La van imposar en tots els òrgans de govern (militaritzats), en tots els documents oficials, i a la Reial Audiència (tribunal superior de justícia).  Només. Però tot seguit es van enviar a tots els oficials, militars o polítics, unes instruccions secretes ordenant que es fessin tots els esforços per introduir la llengua castellana, però de manera ben dissimulada, perquè «se consiga el efecto sin que se note el cuidado».  No res.

L'any 1768, uns 50 anys després, el rei Carles III disposava que l'ensenyament primari i secundari  fossin en llengua castellana. Però aquesta ordre no es va poder complir mai, perquè els nois catalans no entenien res i era un caos. No seria fins al 1857, gairebé un segle i mig després dels fets, en la primera Llei d'Instrucció Pública, que es va imposar realment el castellà a les escoles (les poques que hi havia) de Catalunya.

                                                                                                                                                                                                                                                                               Vet aquí l'aventura dels nobles pirinencs.     

Els drets de la dona

AL LLARG DE  LA  HISTÒRIA  DE  CATALUNYA

En l’Alta Edat Mitjana (segles ix-x), quan, de resultes del procés de repoblació de terres frontereres, a Catalunya es viu un ambient de notable llibertat i igualtat (moltes famílies pageses són petits propietaris), la situació jurídica de la dona és força favorable:

*  Tenen igualtat de drets en demandes judicials, administració de béns, patrimoni.

*  Hi ha igualtat de fills i filles en l’herència.

*  El marit aporta a la dona, al casar-se, el «dot» (béns posats a nom de la dona per a la seva salvaguarda; suposem una situació com: mort del marit, herència dels béns per als fills, la situació econòmica de la dona dependria de la relació millor o pitjor amb els fills, o el fill; en canvi, amb uns béns propis té molta més seguretat).

Però, en el procés de feudalització que té lloc durant els segles xi, xii  i xiii, molt perjudicial per a la població pagesa, la dona en sortirà força malparada:

*  Apareix la preferència dels fills sobre les filles (i finalment del fill gran, l’«hereu») a l’hora d’heretar.

*  Desapareix el dot que el marit cedia a la dona i, en canvi, s'exigeix el «dot femení»: béns que la dona (és a dir: els seus pares) havia d’aportar al matrimoni. (La idea, mai exposada ni confessada, és: la dona (en la pràctica, el seu pare) ha de pagar per ser acceptada; perquè, si no és acceptada per un home..., en cas que tingui una família amb llaços afectius forts, no hi ha problema: serà la «tieta», però si no, malament rai, no té el futur assegurat. Per tenir-lo, ha de pagar.)

(És a dir: la dona, d’una banda, tenia menys possibilitats de tenir béns, per l'herència, i de l’altra, tenia més necessitat de tenir-ne per poder-se casar. Casos hi havia en què aquesta manca de béns impedia el casament i empenyia la dona cap a la pobresa o al sexe professional.)

En plena Baixa Edat Mitjana (segles xiii-xv) i a les ciutats, trobem la dona treballant en els oficis tèxtils i la costura, com a assalariada, però topa amb dues grans discriminacions:

*  No pot accedir a la categoria de mestre, ni tenir taller propi (només les vídues poden conservar el del marit).

*  No se li permet estudiar en les universitats, que sorgeixen (a partir del 1300).

(Encara que sigui al marge de l’aspecte jurídic, no està de més consignar, en aquesta època, i en quasi totes, la «vida escarrassada» de la dona pagesa: havia de fer les feines domèstiques, cosa que volia dir la casa, els fills, els animals, l’hort i la feina de filar per fer vestits; i a més a més havia d’ajudar el marit en els moments de més feina al camp, com en la sega, la batuda i la verema.)

(Una altra situació general que afectà la dona durant molts segles era el problema de l’«honor»: calia conservar la virginitat de soltera, mantenir la fidelitat de casada i guardar la memòria del marit de vídua. Perdre l’honor portava molts perjudicis, com murmuracions i una certa marginació.)

En ple segle xvii encara trobem la dona fortament discriminada:

*  L'exigència del dot per casar-se o també per entrar en un convent.

*  La prohibició d’anar a la universitat i la manca de costum d’estudiar.

*  La prohibició d’obtenir el títol de mestre artesà i de tenir taller.

Però en aquest segle hi hagué un fet interessant per a un sector petit de dones: moltes empreses tèxtils desviaven feina de filar la llana cap al treball a domicili de les dones pageses, perquè «els pagaven menys». I aquestes dones, en tenir uns ingressos «propis», passaren a fer un paper més decisori dins la família, superant una mica la gran supeditació al marit que tenien.

També al segle xvii s’obrí a Barcelona, per primer cop, una escola per a nenes, fonamentalment per ensenyar a cosir i brodar.

Començava a bufar un petit ventijol de canvi, que es va fer més important al segle xviii, el de la Il·lustració i preparatori de la Revolució Francesa:

*  El 1784 un decret de Carles III (el rei il·lustrat) establia la llibertat de tota dona d’exercir una professió i de tenir taller o botiga propis.

*  Cap al final del segle, a Barcelona, hi havia 73 escoles per a nens i ja 18 per a nenes.

El segle xix fou el de la industrialització, que portaria a la Catalunya moderna, i el de l’aparició de la classe obrera. I aquesta industrialització es va basar sobretot en la indústria tèxtil, i en ella tingueren un paper importantíssim les dones. Les obreres catalanes del tèxtil col·laboraren d’una manera decisiva a l’adveniment de la moderna Catalunya. Però aquest mèrit «no els va ser reconegut», ni pels contemporanis ni pels historiadors, que les han obsequiades amb el silenci i l’oblit.

Però la Història avançava imparable, encara que, això sí, molt lentament:

*  La Llei d’Instrucció Pública de 1857 establia, per primer cop, l’ensenyament obligatori de tots els nens «i nenes» dels 6 als 9 anys. (Cal tenir en compte que als 10 començaven normalment a treballar.)

*  Per aquells anys, a Catalunya hi havia escolaritzats uns 69.000 nens i unes 42.000 nenes. (Però encara eren sistemes educatius diferents, ja que les nenes invertien moltes hores fent «labors».)

*  L’any 1910 esdevingué la tercera gran data d’aquest procés: una llei autoritzava (per fi!) la incorporació de la dona a la universitat. I en el curs 1924-25 l’alumnat universitari femení arribava al 13 per 100.

*  La Segona República donà un gran impuls a l’ensenyament, i en el curs 1932-33 l’escolarització primària a la província de Barcelona era de 104.000 nens (62 per 100 del total de nens) i 89.000 nenes (53 per 100).

*  També durant la República, la dona va adquirir el dret a votar, fet que es va materialitzar per primer cop en les eleccions legislatives de novembre del 1933.

*  Durant els anys de la Guerra civil s’arribà per primera vegada, i per pocs anys, a l’escola mixta, amb un ensenyament igualitari. (Després no es recuperaria fins als anys seixanta, i lentament.)

*   Al llarg de la dècada dels anys seixanta s'anà esdevenint un fet transcendental per a les dones treballadores: deixaren d'haver de rentar la roba d'una manera esforçada, ja que la rentadora la rentava sola. Quedaven enrere segles, i fins i tot mil·lennis, d'una de les seves feines més feixugues (al riu, al safareig públic o al safareig de casa).

I acabem, provisionalment (perquè la Història no s’acaba mai), amb la irrupció de les noies a la universitat durant les últimes dècades:  

*  Una noia cada 10 nois el 1940.

*  Una noia cada 5 nois el 1950.

*  Una cada 2 el 1970.

*  I el procés ha continuat fins a tenir les noies una clara majoria en totes les carreres de Lletres.

Concretant el procés en dates fixes:

1784 - Dret a títol professional i propietat d'empresa

1857 - Ensenyament obligatori

1910 -. Dret a estudiar a la universitat

1933 - Dret a votar                                              

El Missatge

Les seves condicions històriques

Jo anomeno Missatge bíblico-cristià el conjunt d’aportacions de més de 50 autors al llarg de més de 800 anys, dins el poble d’Israel. La Bíblia. Deixo de banda les denominacions oficials, de noms espectaculars, i amb el terme «Missatge» ens entendrem millor.

Però, primer de tot, s’ha de fer una gran precisió: cap a finals del segle VIII aC, els exèrcits assiris van envair i destruir Israel del Nord, la major part del territori, la major part de la població (duta captiva a Assíria) i la major part de la riquesa. Israel va quedar reduït a un territori petit (i muntanyós), a poca població, pobre i... sobretot, a un complex de derrota i de por a la seva probable desaparició com a país.

Gairebé un segle després (630-620 aC), el rei Josies es va envoltar d’un equip de col·laboradors per enfrontar seriosament la situació nacional. Junts van redactar els primers 4 llibres de la Bíblia (Gènesi, Èxode, Levític i Nombres; el cinquè, Deuteronomi, s’hi va afegir després, sembla que de redacció individual).

Davant la situació nacional tan dramàtica, van elaborar una gran idea: imaginar, escriure i autoatribuir-se un passat  gloriós, encara que inexistent: estada a Egipte, situació d’esclavitud, alliberament gloriós, amb una actuació forta i decisiva de Déu, travessia del desert, i trobada física amb Jahvè al Sinaí, etc., més la gran personalitat de Moisès, també mítica.  (De fet, Israel mai havia sortit del territori de Canaan, i mai en va sortir, excepte per la deportació a Babilònia (587-538 aC).) L’objectiu d’aquesta Narració mítica era infondre en la consciència popular un revulsiu que superés el seu complex de derrota i de pànic a la desaparició.  

Aquesta Narració mítica s’ha cregut durant molts segles, fins que les excavacions, l’estudi arqueològic i el debat científic (finals del segle XX) van aclarir les coses. Ara, doncs, de l’estudi i la reflexió del Missatge dels més de 50 autors bíblics, se n’ha de separar tot el text de la Narració mítica (són un màxim de 80 pàgines, que ocupen part de l’Èxode, dels Nombres i del Deuteronomi, d'un total de 200). Però la seva influència cultural ha sigut enorme.

En el conjunt del Missatge bíblico-cristià, Jesucrist és, naturalment, la gran figura, i els seus 4 evangelistes són els més importants dels 50 autors. Però no són ni els únics ni tampoc molt molt més importants, sinó tan sols els més importants, i prou.

Recordo que l’elaboració del Missatge va durar uns 800 anys (segle VIII aC – segle I dC), i va ser obra de més de 50 autors. (Esquemàticament, podem dir: «d’Isaïes a Joan».) I ara cal recordar una cosa importantíssima: després de l’elaboració del Missatge («després»), es va constituir una institució (l’Església, més tard les Esglésies), amb l’encàrrec de divulgar-lo per tot el món.

És a dir: la Institució no és l’autora del Missatge, ni és la seva mestressa (encara que actua com si ho fos), sinó la seva servidora, per divulgar-lo. No seria acceptable cap monopoli en aquest sentit. Si mai resultés que la Institució fes més nosa que servei, seria bo emprendre iniciatives independents i paral·leles per part de persones i/o de petits grups (prou competents).

Enorme desastre de Ogoniland

(Los malos hombres que vinieron de lejos)

Ogoniland es (mejor dicho, era) una bellísima región del delta del río Níger, en África occidental (Nigeria). Era surcada de arroyos, provistos con una magnífica cantidad de peces, que eran la principal aportación a la alimentación de los lugareños. También era un territorio rico en manglares ("formaciones vegetales propias de zonas pantanosas de las costas tropicales", según Diccionario de la L. E.). Y, como quiera que los manglares eran abundantes y se reproducían, los ogonis (habitantes de Ogoniland) usaban de ellos para calentarse y cocinar.

Los ogonis no eran ricos, ni tenían un nivel de vida alto, pero vivían de lo que tenían, sin grandes necesidades, y sobre todo vivían muy tranquilos. (Son alrededor de medio millón de personas.)

En 1958 cayó sobre ellos/as la terrible desgracia: la Shell Petroleum Development Corporation, que no hace ninguna falta presentar, junto con otras empresas petroleras, lo peor de lo peor del mundo, empezaron a perforar aquel bello paisaje para extraer petróleo. Por supuesto, no para la población ogoni. Pero vayamos paso a paso: la desgracia no fue inmediata, sino que, durante unos 30 años, no es que fueran las cosas bien, que al lado de esas gentes y trabajos no se puede, pero se podía pasar.

En 1986, se rompió un oleoducto y... enormes cantidades de petróleo se derramaron por todas partes, ensuciándolo todo. La empresa mintió declarando que tan sólo se habían vertido 10 barriles. Pero evaluaciones posteriores hallaron petróleo a muchos quilómetros de distancia, río abajo. La población local reaccionó como personas normales, y el escándalo fue tan grande que la empresa tuvo que cerrar la perforación durante la mayor parte de la década de 1990-2000. Pero el territorio nunca más fue como lo que había sido.

Sin embargo, como la gente del pueblo olvida... y los ladrones no, resulta que, en fecha que no puedo precisar, se volvió a las andadas. Pero... claro, en 2008 y unos meses más tarde en febrero de 2009, se volvió a verter, por dos veces, primero por el defecto de una soldadura en el oleoducto y al poco tiempo por otra filtración. Es decir, de menos cantidad que la primera vez.

Pero como quiera que ya eran tres veces, esta vez se obligó a las empresas a descontaminar el terreno. Y una vez más demostraron lo que son. Confiaron la limpieza a personal local, con el argumento de proporcionar trabajo a gente que no tenía. Pero ¡cuidado!!: no es que quisieran dar trabajo, sino encomendar una tarea que exigía conocimientos técnicos a personas que no los tenían en absoluto, y pagarles muy poco, ahorrando unos salarios altos a técnicos adecuados. Y como el Gobierno de Nigeria estaba mucho más atento a lo que le pagaran las multinacionales que a limpiar cualquier terreno... 

Hubo denuncias, se llegó a un juicio en Gran Bretaña... y la empresa fue obligada pagar 55 millones de euros de indemnización.  Pero...

*Los arroyos están tan contaminados que, aunque sigue habiendo peces, no se pueden comer, pues, al abrirlos, se encuentra petróleo en su interior.

*Igualmente los mariscos y los cangrejos, que constituían la segunda fuente de proteínas de la población local.

*Peces y mariscos no sólo eran el alimento de la población, sino que eran vendidos a poblaciones del interior. Luego los ogonis se han quedado sin alimento y sin ingresos producto del intercambio.

*No están solamente contaminadas las aguas fluviales, sino también los acuíferos de aguas subterráneas.

*Una gran parte de los manglares murieron por la toxicidad del petróleo. Ello les causa una escasez de combustible. Se pueden replantar, pero para alcanzar la madurez y poder ser usados tardarán unos 25-30 años.  

*Ante la situación de escasez, e incluso hambre, la población reacciona de dos maneras forzadas: 1) Pescar y comer peces sucios y oliendo a petróleo, lo cual, además de dar asco, puede perjudicar la salud a largo plazo.  / 2) Algunos jóvenes reman durante 4 horas, hasta encontrar aguas más limpias y peces no tan contaminados.

*Los técnicos dicen que el territorio no volverá a estar como antes hasta dentro de unos 30 años.

He aquí qué han sacado los ogonis de la "civilización occidental" y del "desarrollo económico" que les trajeron los "bárbaros del norte".

Nota: Toda la redacción (incluida la mala leche) es mía, pero todos los datos (todos) se han obtenido de la revista misionera Mundo Negro, en su número extra dedicado a Nigeria.

Els creà home i dona

1) El Creador els creà homes i dones.

2) Ho va fer mitjançant l'evolució natural.

3) Aquesta evolució natural, obra també del Creador, presenta, ocasionalment, punts crítics de canvi, tant en vegetals o animals com en persones.

4) En les persones, aquests punts crítics de canvi poden ser físics o psíquics. Poden influir en sentiments i en inclinacions afectives i/o sexuals.

5) Això dona lloc, de manera natural, i per tant divina, a una diversitat afectiva i sexual. Ha de ser humanísticament acceptada i molt cuidada. (Precisament en atenció al fet que no ho ha estat mai.)

6) Aquesta realitat dels punts crítics de canvi ha de ser coneguda per les persones des de la infantesa, per tal que, quan una persona s'hi trobi, sàpiga que és una cosa normal, encara que minoritària, i no s'enfonsi en una depressió solitària i dolorosa.

7) Per tant, cal que en el procés educatiu s'inclogui una informació en aquest sentit.

Trencacloesques evangèlic (una mostra en 8 textos)

Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo perquè pugui continuar vivint al teu costat. Fes-ho també amb un emigrant o un foraster.  (Levític 25: 35)

Si de veritat seguiu el bon camí i milloreu la vostra conducta, si feu justícia entre les dues parts d’un plet, si no oprimiu els immigrants, els orfes i les viudes, si en aquest lloc no vesseu sang innocent i no adoreu altres déus, que serien la vostra perdició, jo us deixaré habitar en aquest lloc, a la terra que vaig donar als vostres pares des de sempre i per sempre. (Jeremies 7: 5-7)

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.  (Mateu 25: 34-36)

Ai dels qui fan lleis injustes  /  i promulguen decrets opressors!  /  Neguen la justícia als febles,  roben el dret  /  als pobres del meu poble;  /  les viudes són el seu botí,  /  espolien els orfes.  /  Què fareu el dia  /  que us demanaran comptes,  /  quan veureu apropar-se la tempesta?  (Isaïes 10, 1-3)

Escolteu, doncs, això,  /  governants del poble de Jacob,  /prohoms de la casa d'Israel, /

vosaltres que abomineu el dret  /  i torceu tot el que és recte,  /  que engrandiu Sió a còpia de sang,  /  i Jerusalem al preu d'injustícies!  /  Els qui la governen  /  es deixen subornar;  /  els sacerdots  /  fan pagar els seus oracles,  / i els profetes  /  vaticinen per diners...  (Miquees 3: 9-11)

Ja sabeu què es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. / Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pels tribunals; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí [tribunal superior d'Israel], i el qui el maleeixi acabarà al foc de la gehenna [crematori de deixalles]. 

Ja sabeu què es va dir: No cometis adulteri. / Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor.

Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.  (Mat 5: 21-22; 27-29; 6: 24)

El qui estima és pacient, és bondadós;  el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.  (1Corintis 13: 4-7)

Sabem que, quan es desfà la casa terrenal del nostre cos, que és tan sols una tenda, tenim al cel un altre edifici, que és obra de Déu, una casa no feta per mans d'homes, eterna.  (2 Corintis 5: 1)                                

Gran confrontació a l'octubre

El papa Francesc ha convocat, per a l'octubre, un sínode de bisbes per a parlar de l'Amazonia. (En un sínode de bisbes hi solen participar els presidents de les conferències episcopals nacionals.)

L'Amazonia és un territori molt extens, riquíssim en valors i recursos naturals, amb una alta població (35 milions) que viuen en una forta connexió amb la naturalesa, deixat de la mà de tothom...  excepte del binomi multinacionals - mals governs, que l'estan depredant de mala manera.

Els motius de dedicar-hi un sínode són diversos: El seu gran valor ecològic i humà, el perill que corren aquests pobles i recursos a mans de la depredació, i, simplement, el fet de no haver-se'n preocupat quasi mai de veritat.

S'ha fet un document, titulat «Instrumentum laboris», que incideix molt en la valoració humanista, i fins i tot teològica, dels valors del territori i de la gent que hi viu. Aquest document no agrada a moltes autoritats eclesiàstiques, perquè consideren que valora «massa» els aspectes naturals i humans, en detriment dels més específicament teològics.

Aquesta tensió, entre un sobredimensionament dels aspectes divino-sobrenaturals del cristianisme, amb dèficit dels aspectes humans, i l'esperit reformador per valorar molt més els valors humans, ha sigut tradicional, s'ha donat sempre, i tots els moviments reformadors que hi ha hagut en l'Església, com benets (al principi), cluniacencs, cistercencs, valdesos, càtars, franciscans, dominics, jesuïtes... sempre han buscat tornar al principi i aixecar el valor i la dedicació a les persones i les seves necessitats. (Els més monàstics han tingut més aviat preocupacions més pròpies del seu estat, però sempre en la línia de tornar a l'Evangeli.) 

Doncs bé... Hi tornem. Pot haver-hi una oposició molt forta, al document. Però creix l'esperança que molts bisbes sud-americans ens puguin ajudar. Ho tenen més a prop, i ho senten més.

Debat sobre el document Instrumentum Laboris

(per al Sínode sobre l'Amazònia)

Si es tracta del fet que una expressió del missatge cristià es decanti (en quantitat i/o en valoració) més cap a aspectes divino-sobrenaturals, o bé més aviat cap a aspectes humano-naturals, sembla que la solució hauria de ser senzilla: què diuen els textos? A primera vista podria semblar difícil, perquè els textos són més de 50 (comptant les cartes de Pau com un de sol, i comptant els llibres de dos volums com un de sol, més suprimint versions gregues, etc.). Però hi ha, en la Bíblia, uns nuclis que podríem anomenar «neuràlgics»: els 4 evangelis, els llibres dels profetes, la Llei...  Els dos primers són els nuclis on, sens dubte, la Paraula de Déu s'expressa de manera més pròpia. Doncs vaig fer una recerca, pàgina a pàgina, buscant referències sobrenaturals. (Com és natural, no es comptabilitzen les referències corrents a Déu, que són part de la vida natural, ni tampoc les referències dels profetes, o de Moisès, a les seves converses amb Jahvè, que serien part de la seva «feina».)   El resultat és:

En el Sermó de la muntanya no hi ha cap referència de tipus sobrenatural.

Al llarg de l'Evangeli de Mateu (54 pàgines, de lletra més aviat petita), n'hi ha 6 referències:

La confessió per part de Pere com a Fill de Déu, i l'afirmació de Jesús que li ho ha sigut revelat per Déu.

La Transfiguració.

L'afirmació d'un càstig etern (simbòlic, perquè era a una realitat (de foc) inexistent), després del Judici final.

La corresponent en les dues afirmacions sobre la «fornal ardent», on serien llençats el jull i els peixos dolents, o sigui les persones que hagin obrat el mal, cosa totalment indeterminada sobre quina transcendència tindria.

L'anunci de la vinguda del Fill de l'home al final dels temps.

La Resurrecció de Jesús i les seves aparicions.

Al llarg del text de Marc (32 pàg), hi trobem:

La Transfiguració.

L'anunci de la seva vinguda al final dels temps.

Les aparicions com a ressuscitat.

En el text de Lluc (unes 53 pàg), tenim:

L'anunci de l'àngel a Maria.

La baixada del colom, en el baptisme.

La Transfiguració.

L'anunci de la seva vinguda al final dels temps.

Les aparicions com a ressuscitat.

Text de Joan (38 pàg):

Només hi trobem:

L'existència, des de sempre, de la Paraula (de Déu) i que és aqueta la que es fa persona.

Les aparicions com a ressuscitat.

Conclusió:

Al llarg d'un total d'unes 170 pàgines, i sense comptar les repeticions,

tenim 9 referències a fets, qüestions o persones de caràcter sobrenatural.

Al llarg del text d'Isaïes (tres autors, 83 pàgines), hi ha 2 referències:

Al final de tot (Tercer Isaïes), a una solemne vinguda del Senyor «armat de foc», per jutjar tots els mortals i condemnar a la mort els culpables d'idolatria. No se n'indica l'època.  I molt juntament a aquesta referència, n'hi ha una (sense que estiguin relacionades entre si) sobre la creació d'un cel nou i una terra nova, centrada a Jerusalem, on tothom serà molt feliç, sense descartar ningú.

En tot el llibre de Jeremies (unes 80 pàg), no s'hi troba ni una referència a fets, situacions o persones sobrenaturals.

És a dir: En unes 160 pàg d'aquests dos llibres profètics, només hi ha 2 referències de tipus sobrenatural.

Al llibre del Deuteronomi (83 pàg), hi ha 1 referència a un parlament de Jahvè, enmig d'un gran foc, a tot el poble. (Dt 4: 11-12)

Al llibre dels Salms (170 pàg) hi ha 5 mencions a fets extraordinaris, miraculosos, però totes cinc es refereixen a lo mateix: les obres extraordinàries de Déu a favor d'Israel en la sortida d'Egipte i la travessia del desert. De manera que es podria dir que és un sol cas.

Al salm 78, llarguíssim, de 4 pàgines, es canta la sortida d'Israel d'Egipte, remarcant els fets extraordinaris que Déu hauria fet contra els egipcis, el trajecte del desert, les infidelitats del poble, una derrota davant uns enemics (que no consta en cap altre llibre), la salvació final gràcies al poder diví, i l'entrada a la terra de Canaan. Però NO la concessió de la Llei (tot i algunes referències).

Similarment s'esdevé al salm 105, en què també s'esmenten amb detall les fetes divines sobre Egipte. / I així mateix  en el cas dels salms 106, 135 i 136.

És per a mi una gran sorpresa que, en aquestes cinc referències, no hi hagi ni un sol esment a la proclamació de la Llei al Sinaí.

En els textos de Pau, considerant els de les epístoles als Romans, Corintis 1 i 2 i Efesis (unes 60 pàg), tenim 5 referències a fets sobrenaturals, 1 en relació a la resurrecció de Crist i de tothom, i 3 en relació a judici diví i vida eterna (dues són repetides, per tant considerem 4 mencions):

Tot això quedarà al descobert el dia que, d'acord amb l'evangeli que us he anunciat, Déu judicarà, per mitjà de Jesucrist, les accions amagades dels homes. (Rm 2: 16)

Germans, no vull que desconegueu que els nostres pares estaven tots sota el núvol,  tots van passar el Mar Roig...  (1Cor 10: 1)

Però, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort... (1Cor 15: 20) Però, pel que fa la resurrecció de tots (15, passim)

Sabem que quan es desfà la casa terrenal del nostre cos, que és tan sols una tenda, tenim al cel un altre edifici, que és obra de Déu...

Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui...  (2Cor 5:1, i 5: 10)

Total: en unes 640 pàgines (un 30 per 100 del volum de la Bíblia), de 9 llibres molt representatius (considerant les cartes de Pau com un llibre sol), he trobat 17 referències a fets, condicions o persones de caràcter sobrenatural o celestial (sense comptar les repeticions). Es tracta d'una mostra molt petita. Cosa que es correspon a la idea que tinc del missatge bíblico-cristià: un ideal de vida sobretot d'amor, de llibertat i solidari. I il·luminat i estimulat per unes poques (les suficients) pinzellades sobrenaturals.

Aleshores, als bisbes i cardenals que refusen parts del text sobre l'Amazònia per ser massa ecològic i humà, i poc il·lustrat en relació a Déu i la seva revelació, els dic que aquest text manté un clar paral·lelisme, en aquest aspecte, amb la Sagrada Escriptura.

I tanmateix...  hi ha 2 frases del text de l'Amazònia que jo no hi posaria. (Article a part.)