Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 20 de març del 2019

Greu perill: Ressuscita la Mala Directiva


Com recordem els més grans (no, en canvi, els més joves) fa uns 10-12 anys ens va preocupar molt l’anomenada Directiva Bolkestein. Era una proposta dels Lladres més o menys organitzats per fer més fàcil el robatori a la gent per part de les grans empreses en tot l’àmbit dels serveis, entès en sentit ampli. Atorgava als monopolis tota una sèrie de privilegis per imposar unes condicions de prevalença en el camp de les transaccions internacionals de qualsevol servei. I això mitjançant la pressió de la Comissió Europea damunt els estats nacionals i les seves possibles normatives. En qualsevol cas, la iniciativa d’una multinacional podria haver tingut preferència sobre petites empreses locals, i també sobre normatives d’ajuntaments, o fins i tot estats, que haguessin afavorit condicions comercials més favorables a la gent o a les petites empreses.

Hi hagué una certa mobilització i la Directiva va ser, al final, aprovada, però amb importants retallades. Cadascú ho va presentar com li va convenir, però lo cert és que no era allò que havien pretès els lobbies.  Però resulta que, atès el major grau de poder que la màfia dels Lladres ha obtingut recentment, a redós de l’anomenada “crisi” de 2008 i ss, s’està desfermant una temptativa d’endurir els continguts de la Directiva aprovats en el seu moment.

UnFairbnb, BusinessEurope, EuroCommerce, EuroChambres, són alguns dels lobbies que ara estan pressionant la Comissió Europea, la qual, com sabem, és presidida per un delinqüent (afavoridor de l’evasió fiscal), i constitueix un dels nuclis de poder més favorables a les màfies, excepte en l’aspecte ecològic, que és l’únic en què actua correctament. L’objectiu d’aquesta pressió és activar i actualitzar els mecanismes que l’any 2005 van quedar més desdibuixats.

Per simplificar el seu espectre, que seria molt ampli, diré, tan sols com a exemple, que una de les prerrogatives de la Mala Directiva era, i és, però suavitzada, que, cada vegada que un organisme públic local vulgui legislar, condicionar, adaptar un servei a les necessitats de la gent, de les empreses locals, o simplement de la racionalitat, té l’obligació (la tindria, però ara més forta) de presentar el projecte a la Comissió Europea, abans de posar-la en pràctica. Llavors la CE obriria un període de tres mesos, durant els quals tota empresa, entitat, organització comercial, d’onsevulla que sigui, de tot el món, podria aportar reclamacions, observacions, en el sentit que aquella norma municipal la perjudicava en els seus interessos. I, aleshores, l’alt criteri de la Comissió Europea, que ja sabem de quin costat està, podria prohibir la norma, en el sentit que “violava la llibertat de comerç” mundial.
 
Tot i que, seguint el criteri desgraciadament habitual, d’aquest fet no se’n parla, encara que sigui un perill per a la convivència democràtica, s’ha desvetllat ja una actitud de defensa de la població. Unes 160 entitats socials, entre les quals hi ha, del nostre país, Barcelona en Comú, Zaragoza en Común, Participa Sevilla, Observatori del Deute en la Globalització, Attac, Ecologistas en Acción, i moltes altres entitats de ciutats europees, han dirigit un document de protesta a la CE, al·legant diverses coses, entre les quals, que aquesta ingerència forana va en contra del principi de subsidiarietat, que és aquell que diu que tota cosa que pugui resoldre un organisme local no hi ha d’intervenir un de superior. Estiguem al cas, i, si cal sortir al carrer, som-hi.
  

diumenge, 3 de març del 2019

Per un Ajuntament que expropiï els lladres


A Berlín, el ciutadà Taheri, un empresari activista, vol aconseguir que es faci un referèndum municipal perquè l'Ajuntament pugui expropiar els habitatges d'aquelles empreses, bancs, etc., que en tinguin més d'3.000. És que se sap que el Deutsche Wohnen, per exemple, en té més de 110.000.

De moment només li fa costat el Die Linke, el partit de l'esquerra, antigament comunista. Mentre verds i socialdemòcrates s'ho estan pensant. Taheri i Die Linke esperarien adquirir per a l'Ajuntament uns 200.000 habitatges, perquè fossin públics i per a lloguer de persones amb recursos moderats o baixos, i amb preus assequibles per als sectors populars. Adquirir aquests 200.000 habitatges costaria a l'Ajuntament entre 8.000 i 14.000 milions. Quantitat molt alta, però que seria una «inversió» per a tota la vida, que no caldria pas adquirir-los tots el mateix any, i que l'Estat alemany hi hauria de tenir una generosa participació.

És una gran idea, que hauríem de copiar per a les nostres eleccions municipals del maig. Un Ajuntament encapçalat per Barcelona en Comú, o un altre partit d'esquerres, però format per tots els partits autènticament representants del poble, i sobretot (sobretot!!) que no hi faltés de cap manera la CUP.

Que, mitjançant un referèndum municipal, s'expropiessin els habitatges propietat de tots els bancs, més enllà d'una quantitat raonable, en un nombre determinat cada any, que fos financerament assequible, amb una forta participació autonòmica i estatal.

Habitatges que fossin atorgats a les persones que en necessitessin, sobretot a les parelles joves, amb uns preus de lloguer corresponents als ingressos de cada persona o parella. Perquè aquí tenim el nostre trencacolls més gran, tot i que n'hi ha molts més.

Persones de vint anys o vint-i-pocs, quan volen sortir de casa els pares, aparellar-se, quan salten de l'estudi al treball, amb una primera feina que sempre és problemàtica, trobar-la i sortir-se'n, quan el primer salari és baix i se'ls crea una situació difícil, en què la societat els hauria de donar un cop de mà...  Doncs, tot al contrari, es troben que uns «vampirs» inhumans, aprofitant-se de la necessitat, els extorqueixen un 50 % del salari o més, tan sols amb el lloguer. Banquers lladres, que ja són rics però que es volen enriquir més aprofitant la seva situació.
 
Aquí seria on uns partits realment d'esquerres, i no pas del sistema, s'haurien de manifestar.