Els lladres contra les persones, i 5

 

Grandesa i misèria dels lladres

Hem de considerar que el robatori és una de les 4 o 5 institucions més antigues i més importants que ha tingut la humanitat, al costat de l’aparellament, la procreació, la recerca d’aliments, la recerca de casa...

Al dir «antigues», vull fer una precisió: de les més antigues, diria, des del Neolític, des de quan elements naturals, com terres, arbres, aigua... van passar a ser d’ús propi de cada persona. És a dir: des de l’aparició de la maleïda propietat.

Des de llavors, sembla que sempre hi ha hagut la tendència de robar, de fer-se ric amb lo robat, i de fer-se encara més ric, robant més i més. D’aquesta manera s’han fabricat pobres, en realitat, més que pobres, «persones empobrides pel robatori dels rics». Com dic en un lloc anterior, la tendència de robar sembla que sempre s’ha fet més forta en moments de canvi, sobretot de canvi econòmic, sempre que, de resultes de qualsevol novetat, han aparegut ocasions de fer més beneficis. També en moments de crisis, aprofitant la caiguda d’altres.  Vull dir que sembla que el procés de robatori ha avançat  més a salts, que no pas de manera continuada.

Els robatoris, d’un terreny, d’una bassa d’aigua, d’un ramat d’ovelles, d’una casa, d’una herència, d’un pou, d’un cavall, d’una part d’una collita, i... a partir d’uns certs moments, segons els llocs, de diners (quan ja n’hi havia), han anat fent que unes persones s’hagin anat fent més i més riques i unes altres s’hagin anat empobrint.

A part d’aquesta activitat, els rics (els lladres) han anat  «governant» la societat, sempre des de l’ombra, sempre de manera que no ho sembli, però que sigui així. El robatori és el pal de paller de la nostra societat.

Lo que em sembla més sorprenent d’aquest fenomen ja no és el robatori en si, sinó el fet, ben estrany, que aquests lladres sempre han sigut, i són, ben considerats, anomenats amb formes no sols respectuoses, sinó fins i tot excel·lents. Recordem que, al nostre país, a partir del segle XI, moment d’enriquiment, hi va haver una tongada d’apropiacions de terres pageses (o bé, simplement, d’obligar els pagesos a pagar uns determinats «drets», que en realitat eren «torts»), tot barrejat amb revoltes dels castellans (que tenien la missió de protegir la població des dels seus castells, d’aquí el nom de castellans). Es van comportar com a lladres, revoltosos, violents, però... oh meravella: en comptes d’anomenar-los com lo que eren, van continuar, o bé van començar, a ser anomenats «senyors» i «nobles». NO EREN PAS NI UNA COSA NI L’ALTRA!!!  I lo més greu és que així els han continuat anomenant els historiadors. Doncs bé: els hauríem d’anomenar, aquells i els d’ara, lladres, apropiadors, extorsionadors, o termes semblants, i les persones perjudicades, que empitjoren en la seva vida, o que no la poden millorar de veritat, les hauríem d’anomenar «persones empobrides pel robatori dels rics». O simplement «persones empobrides».

La seva actuació no sols ha fabricat i fabrica persones empobrides, sinó que ha provocat i provoca crisis, i ha arruïnat països, sobretot en el cas de països ja empobrits. Actualment (vull dir, abans de la crisi sanitària), i des de fa temps, s’estimula que, tant les famílies com les empreses i fins i tot els països, s’endeutin, i s’endeutin, perquè aquest és el gran negoci dels grans bancs: cobrar interessos, obligar a «renegociar» els deutes quan ja resulten impagables, però que asseguren la dependència de cada vegada més empreses (i fins i tot països) respecte dels lladres bancaris, que tant poden ser del mateix país com de ves a saber d’on.

Els lladres del país, ni els lladres del món, no podrien executar els seus robatoris sistemàtics i gairebé institucionals si no tinguessin tota la xarxa dels seus col·laboradors. No es tracta només de col·laboradors administratius, sinó de tot un estol de càrrecs públics i privats que els preparen les condicions perquè puguin continuar percebent els seus guanys injustos i, de tant en tant, acumular-ne de nous, amb noves lleis, o noves operacions. Advocats («advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos»), jutges, encara que sembli mentida, polítics, no sols els que ja se sap que els són amics, sinó també «alguns» dels altres, i... sobretot, sobretot, periodistes, que facin creure a la gent que no són lladres, sinó persones ben normals, i que si les coses es fessin d’una altra manera, encara aniríem pitjor. (I... en alguns casos, i només en alguns països, quan els cal, fins i tot tenen grups clandestins d’assassins a sou.)

Una cosa que voldria que quedés ben clara és que, molt sovint, els lladres ho són tres vegades: 1) quan s’autoatribueixen una part superior a la que els tocaria en justícia en el procés productiu, 2) quan no inverteixen els capitals i beneficis en activitats útils i creadores de llocs de treball, i 3) quan no paguen els impostos justos que els tocarien, o bé perquè fan trampes legals, o bé perquè tenen els diners en llocs on són «protegits».

Com ja hem vist abans, un dels seus reptes preferits és fer grans obres, no sempre necessàries, però garantidores de grans beneficis. I... passant del concepte de lladre fins al concepte de criminal, tenim els negocis de venda d’armes, una de les dues o tres  activitats més rendibles del moment. Així que el cim, per ara, de la seva delinqüència, de la seva poca-vergonya, ja no és fabricar pobres, sinó fabricar... morts. 

Els lladres contra les persones, 4

 

La conxorxa internacional

Tot i que ja és prou envitricollada la vida econòmica en l’interior dels països, la que es dona en l’àmbit mundial ja no és que sigui complicadíssima, sinó que és impossible. De la passió per complicar-la més, o bé per aprofitar-se’n més, n’ha derivat un caos, pràcticament ingovernable.

Per què ho dic? El deute mundial (suma del deute de tots els països) és de 164 bilions de dòlars, i representa el 225 per 100 del PIB mundial. O sigui: es deu més del doble de lo que es produeix en tot un any, en tot el món. Sense precisions, que no puc fer, una gran part d’aquest deute (que inclou deute dels estats, de les empreses i de les famílies) és fruit de robatoris. Grans despeses, moltes d’elles indegudes, moltes d’elles militars, són pagades amb crèdits impossibles de tornar. I es va aguantant una situació en què uns deutes es paguen amb nous crèdits i es va fent una pilota. Hi ha alguns països que s’autocontrolen i poden regir la seva economia, però lo que és el món en general, l’occidental i dependents, és un caos.

Qui l’ha produït? Els robatoris, portats a una escala enorme, de manera que no és que hi hagi una situació desballestada per causa de les activitats delictives, no. És una situació (repeteixo: països occidentals i dependents) que ja és, estructuralment, en si mateixa, desballestada i delictiva per naturalesa.

Perquè, també, així com he dit anteriorment, en l’àmbit mundial ja no predominen els mateixos lladres d’abans, els nacionals. Ja, d’entrada, tot és una altra cosa. Aquí parlaríem dels més grans bancs, de les més grans multinacionals, de les principals fortunes (que, naturalment, s’han fet robant).

I... parlaríem del Gran Instrument suprem dels lladres del món: el Govern d’EUA.  El Govern que amenaça altres governs, que posa sancions sense cap dret a fer-ho, que intervé, si li convé, en un país per canviar el Govern, i, si no arriba fer-ho, el roba, l’amenaça, i, sobretot, fabrica una gran quantitat de mentides, que els mitjans de la púrria mundial s’encarreguen de difondre.

I l’altra cara, d’aquesta conxorxa delictiva? Aquí tenim milions i milions de persones vivint amb un euro al dia, o similar, produint esforçadament (quan hi ha sort) articles que al mercat mundial es poden vendre a preus baixos, perquè ells i elles en cobren una xifra superridícula. Tenim una gran part de la humanitat malvivint de manera arrossegada, i uns lladres que, no solament arramben amb tot lo que poden, sinó que, de tant fer-ho, han deixat el món en un estat que no pot anar. I es van fent aquestes pilotes perquè la situació no peti, però qualsevol dia pot petar: en un país, en diversos països, d’una manera més general... Una supercrisi que podria afectar molts milions de persones en situació de molt poca supervivència.

Perquè, en un país, per molt que els lladres el malmenin, sempre hi ha un Govern, que si més no posa uns límits a la disbauxa. Però al mercat mundial, no n’hi ha cap, de Govern, no n’hi ha cap, de límit. Hi ha unes entitats (ONU, FMI, Banc Mundial), però no tenen una autoritat suficient per imposar un mínim d’ordre. Tot és com en una selva (tornem-hi: a la part occidental i països dependents). 

Un dels robatoris més odiosos és el que es produeix en el camp de la medicina. Amb la producció de medicaments per part d’empreses privades, que procuren arrambar tot lo que poden aprofitant la necessitat dels malalts. S’arriben a cobrar preus molt superiors als de cost, perquè, amb l’excusa que cal compensar la inversió feta en la investigació prèvia a la producció del medicament, es mantenen els drets de patent, de prohibir tota llibertat de producció, que podria ser molt més barata, durant anys i dècades.

Però, per odioses, tenim l’especulació de cereals, comprant-los abans de la collita, a preu baix, i venent-los després a preus especulatius. Aliments que n’hi hauria per a tothom, però molt sovint no es poden pagar. I tenim les tres grans distribucions més criminals:  el tràfic de drogues, el tràfic de persones (de cara al sexe forçat) i el tràfic d’armes. En aquests tres mercats criminals, s’hi mouen immenses quantitats de diners (sempre robats), mentre les persones necessiten (a escala mundial) milions de llocs de treball, per poder guanyar-se el pa. I que, al no tenir-los, han de marxar del seu país, sovint jugant-se la vida.

Aquests tipus de robatori no tenen res a veure amb els primers que hem vist. Aquí es tracta de grans societats, sovint invisibles, i es tracta de fortunes monstruoses que es van reproduint sempre en quantitats astronòmiques. En aquest camp, ja no s’hauria de dir «lladres», es necessitaria una paraula molt més gruixuda.  No obstant això, aquests senyors lladres, dels quals es molt difícil saber els noms (però es poden arribar a saber), quan van on sigui, o quan se’n parla, són ben considerats, respectats, i ben tractats. Com pot ser, això???

Portats pel seu egoisme, per la seva inhumanitat, per la seva incompetència, els grans lladres del món l’estan destruint.  

Els lladres contra les persones, 3

 

Un robar més complex i dissimulat

Amb les lleis, havíem arribat a una espècie d’institucionalització del robar. Però el sistema no anava bé. Per les raons següents:

1)Havien de fer veure que defensaven les persones, i, encara que això es fes amb trampes, hi havia aspectes que no es podien evitar.

2)Tot era massa «visible». Tan aviat com hi havia alguna cosa que, ni que fos de sotamà, afavorís el robatori, ja hi havia un sindicat, o grups o persones, que posaven el crit al cel. I, tot i que molt sovint aquell element es deixava passar, tard o d’hora, sobretot si hi havia un Govern una mica més propens a les persones, al final s’havia de cedir. Perquè, en un text concret, tot es veia massa. 

Calia una altra «defensa» del dret a robar. I, al llarg del segle XX, segle que va donar molt de si anant endavant i endarrere en diverses coses, la van trobar. La garantia de poder continuar robant no podia dependre d’un text que gairebé tothom entenia.  S’havia de determinar mitjançant uns mecanismes més llargs, més complicats, que no entengués gairebé ningú. Tals van ser els pressupostos generals de l’Estat, el sostre de despesa,  l’aprovació de les autoritats comunitàries...  La gran majoria de la gent ni entén ni té ganes de ficar-se en aquests embolics. Però... és que els mateixos dirigents populars, amb prou feines.

¿Com pots exigir que es millori, en els pressupostos, una partida social important, si et diuen que, en cas de millorar aquesta, se n’haurà de rebaixar una altra (i quina rebaixes?), perquè la suma de totes dues, i de les altres, superaria el sostre de despesa de tot el país que s’ha pactat amb l’oposició, i que ha costat penes i treballs que s’arribés a acceptar? De manera que, si es forcés més la despesa social, es trencaria un acord i haurien de passar setmanes i potser mesos per fer-ne un altre. El qual (no t’ho perdis!) segurament que implicaria una retallada de segons què, i que ja no se’n podria ni parlar, perquè aleshores, si no l’acceptàvem, ja no hi hauria acord possible, i quedaríem sense poder augmentar RES, perquè hauríem de continuar un any més amb els pressupostos de l’any anterior. O, i més, perquè, fins i tot en el cas, gens probable, de canviar aquella suma de despeses, aleshores tampoc podria ser, perquè no ho acceptarien les autoritats comunitàries. I canviar això ja seria... com pujar a l’Everest.

És a dir: aquest teixit de sumes, restes, condicions, acceptacions, d’aquí i d’allà, és una defensa del robatori tan eficaç, que ja sembla que no s’hi pugui fer res. Perquè mireu: ara ja no es tracta de robar el sou d’una persona, amb el seu acomiadament, o l’augment de preus d’una gran companyia, que «diu que perd», ni un augment camuflat de lloguers... No, això ara ja són foteses (lo qual no vol pas dir que es deixin de cobrar, sinó que vol dir que ja són més aviat escorrialles, que el «pastís» ja és en una altra banda).

Ara es tracta més aviat d’assegurar una gran obra pública, on es juguen molts milions, que l’han de fer uns que són amics d’uns altres... O bé es tracta d’una inversió pública en una empresa que diuen que és molt necessària perquè el dia de demà, si no la tinguéssim, no sé què passaria...

I en el fons del fons... són molt sovint aquestes les raons per les quals no podem augmentar «totes dues» partides socials, sinó o l’una o l’altra.

I és que, parlant de tot, ja no tenen per què ser els mateixos lladres, que els lladres també canvien amb el temps, i no, generalment, perquè desapareguin, sinó perquè aquells d’abans ara ja no compten, que els que ara tallen el bacallà ja són uns altres, que, fins i tot, de vegades, resulta que són d’un altre país, potser.

Ara ja no es tracta de robar alguns milions, sinó molts (que mai no sabrem ben bé quants) i això no pot estar a l’abast del control d’un sindicat, d’un grup de bons economistes, d’un partit d’esquerres, d’una suma d’entitats populars. Això ha d’estar ben travat, i si no s’entén, millor.

Han arribat, doncs, els lladres a bastir el seu castell ja inexpugnable?  NOOO!!

Encara falta (per ara) un graó més. En parlarem en el pròxim article.

Els lladres contra les persones, 2

 

Robatoris sense «lladres»

Hem vist exemples de robatori a Israel (segle VIII aC), a Catalunya (segle XI) i a Anglaterra (segle XVIII). En tots tres casos, que es podrien multiplicar per molt, es donaven dues característiques que han estat així durant la quasi totalitat de la història humana: es tractava d’una societat agrícola i el robatori era individual (era una persona qui robava a una altra persona). Tot i que ja apuntaven alguns elements institucionals: a Catalunya ja hi hagué la intervenció d’alguns jutjats espoliant «legalment» alguns pagesos, i a Anglaterra existiren lleis del Parlament que imposaven els tancaments de camps, cosa que afavorí molt tot el procés.

Ara bé: més modernament (segle XX), i ja en el marc d’una societat cada vegada més industrial, va anar apareixent i es va desenvolupar una forma nova de robar del tot revolucionària: no se sabia qui era qui robava, perquè no robava ningú en concret. Si s’acomiadava un treballador/a, o diversos, sense que això fos necessari per a la continuïtat de l’empresa, sinó amb l’objecte de disminuir despeses i augmentar el benefici, si ocasionalment es feia treballar més hores de les normals sense pagar-les, si no es mantenien les normes de seguretat en la feina, de qui era la culpa? El director diria que rebia ordres del gerent, el gerent s’excusaria amb el president del Consell i aquest diria que ell no manava pas personalment, sinó que executava allò que acordaven els consellers. Cada conseller, si se li hagués preguntat, diria que ell només era un vot entre 40, per exemple.

Es tractava igualment de robar? I tant!! Si s’acomiadava una persona en un moment de falta de feina, se li robava, ni més ni menys, que els seus mitjans de vida. En altres casos potser menys, però també. Però qui robava? Oh!, ningú en concret, perquè era entre tots, i eren molts. L’invent de les societats anònimes es va traduir en la  «institució», com si diguéssim, dels «robatoris anònims». Ja es va arribar, és clar, a considerar jurídicament la culpabilitat col·lectiva de les societats, anònimes o no.

Però llavors es va passar a un tercer estadi: les lleis. Els tribunals podien culpar la direcció d’una empresa, però ho havien de fer d’acord amb unes lleis. Com que, en aquestes èpoques (avançat el segle XX), ja hi havia uns nivells de consciència popular contraris al robatori, per procedir de manera «elegant», es van començar a fer lleis, anomenades «socials», que prohibien les formes de robar més descarades, més desvergonyides, però, en canvi, toleraven, o bé ignoraven, altres formes més subtils o no tan conegudes. Però no sols això, sinó que les lleis, fins i tot les «socials», podien tenir sentit molt diferent segons quin Govern i quina majoria parlamentària les havien aprovat. Així podien decidir que, en segons quines circumstàncies, els treballadors/es podien ser acomiadats de manera més fàcil i més nombrosa que en altres moments.

Però, parlant dels efectes de les lleis i altres disposicions, tant o més que les lleis laborals, hem de tenir en compte, per exemple, les lleis sobre l’habitatge.

En aquest sentit, ens remetrem a la Llei d’Arrendaments Urbans, de 1994 (actualitzant-ne una de 1964). Per exemple (lo més important): la llei establia la durada mínima dels contractes de lloguer en 5 anys (ja era ben poc). Però durant la segona dècada del segle actual, un mal Govern, per beneficiar els propietaris, reduí aquest termini a 3 anys. Què significava això? Com més curt fos el contracte, més aviat el propietari podia modificar-lo a favor seu. I el llogater quedava en una situació d’inseguretat permanent: durant aquella mala dècada hi hagué un augment escandalós de preus de lloguer en les grans ciutats, i un llarg rosari de tragèdies de llogaters desnonats, i molts altres que van haver d’anar a viure fora de la seva ciutat (i, encara, altres dormint al carrer). L’afer millorà una mica quan un nou Govern restituí la durada de 5 anys, que encara determina un fort nivell d’inseguretat per a les persones. Va ser un cas molt clar, i molt tràgic, de robatori descarat i institucional a les persones en una de les dues coses més necessàries per a la vida. Sobretot, perquè una gran part dels propietaris que s’abusaven d’aquesta situació eren bancs i societats que es dediquen, especialment, al robatori a través de l’habitatge. Em permeto anomenar l’activitat d’aquest període com La Gran Operació Lladre del Segle XXI, a Catalunya i a Espanya.

De fet, la pitjor actuació dels lladres ha sigut sempre l’acaparament, i l’escassesa provocada, dels béns més necessaris per a la vida diària de les persones.  Com cantàvem quan érem joves:

De pa i de pisos, en certs països,

Bé prou n’hi hauria en abundor,

Si aquesta colla, que són de l’olla,

Només passessin amb la ració.

I allò que deien aquestes estrofes era veritat, però avui ho és moltíssim més que quan ho cantàvem. Avui es pot assegurar que, en un país occidental, des del punt de vista econòmic, és IMPOSSIBLE que hi hagi ningú pobre. Si n’hi ha, és que algú (o alguns, o molts) l’està robant. Li està robant la part que li toca, o bé del procés productiu o bé de la política assistencial.

I seria molt interessant que un equip de tècnics anés elaborant, per a un marc geogràfic que fos relativament mesurable, com Barcelona, Catalunya, Madrid, un índex a base de: recursos que manquen a les persones, part alíquota que tocaria a cada persona de les categories dirigents econòmiques i/o administratives o polítiques, segons els diferents nivells de responsabilitat en cada una d’elles. És clar que no en sortiria una cosa ni tan sols aproximada, però que es pogués dir:  A vós, pel càrrec que ocupeu, us correspon un molt probable índex de robatori anual de, més o menys, entre tants milers i tants.