La distribució de la riquesa, 6

Els impostos serveixen per a dues coses: per pagar les despeses estatals i per redistribuir la riquesa. Per exemple, avui a l’Estat espanyol es cobren impostos just per cobrir, malament, les despeses estatals.

La funció de redistribuir la riquesa és fonamental, sobretot en una societat en la qual la riquesa, el capital o el patrimoni (diguem-ho com vulguem) està tremendament concentrat, i cada dia més. 

El patrimoni d’un país europeu occidental avui dia comprèn el valor de 5-6 anys de renda nacional. És a dir: tot allò que  els ciutadans i les ciutadanes han produït durant 5 o 6 anys està  concentrat en el capital nacional.

Aquest capital nacional pot ser públic o privat. En els casos que comentem, gairebé tot és privat. Els estats (o sigui els ciutadans/es) són propietaris d’un any (aproximadament) de renda nacional (escoles, hospitals, edificis públics, carreteres, trens, i alguna fàbrica). (Dècades enrere tenien més capital que ara. Per exemple, l’Estat espanyol (tots nosaltres) posseïa Telefònica, SEAT, etc. Però malgoverns s’ho han malvenut al capital privat.) Ara bé, aquests estats tenen un deute (pràcticament tots) que també equival al valor d’un any de renda nacional. A Espanya, un bilió d’euros. Per tant, el capital net dels estats (incloent l’espanyol) és pràcticament 0. Doncs dir capital equival a dir capital privat.

I aquest capital o patrimoni nacional privat està molt concentrat en poques persones. Un 50 % dels ciutadans no en tenen, o molt poc. (En tot cas, els més afortunats tenen la propietat de l’habitatge.) Un 40 % tenen un patrimoni relatiu (classe mitjana i sectors més benestant de la classe treballadora). I un 10 % de grans propietaris, alts executius, hereus afortunats, etc. en concentren més del 60 %. I cada any que passa, més.

Cal, doncs, de manera urgent, aquest capital tan desproporcionadament concentrat, taxar-lo de manera progressiva. Amb els diners que l’Estat reculli, ha d’assegurar: 1) que tothom tingui feina, i treballant menys hores; 2) que els qui encara no tinguin feina, cobrin una renda de subsistència; 3) que l’Estat (tots nosaltres) pugui recuperar les empreses que tenia; 4) que la situació de tots els treballadors/es millori fins a tenir un patrimoni respectable (100.000-300.000 euros).  

La distribució de la riquesa, 5

El principal càncer de l’economia espanyola i de l’europea en l’aspecte econòmic és el deute públic. (En l’aspecte social és l’atur.) 

Ara Espanya deu prop d’un bilió d’euros (un milió de milions). Això equival al PIB anual, és a dir, a tot lo que tots els espanyols i espanyoles produïm durant un any. Altres països europeus, si fa no fa. 

Això és horrorós i una gran part, que ha estat motivada pel salvament dels bancs, no s’hauria de pagar. Però això potser ocasionaria nombroses fallides bancàries.

Però segons l’autor Thomas Piketty, el problema no és tan greu com sembla, perquè només que un any tots els patrimonis paguessin un impost especial del 15 per 100 (escalonat segons quanties), tot el deute quedaria extingit, a zero. El gran avantatge de liquidar d’un cop tot el deute és que s’acabarien els interessos: la gran sangonera que el Govern ha de pagar cada any per l’interès del deute.

Ara bé: si no es vol eliminar tot el deute d’un sol cop, i eliminar-ne, per exemple, un 20 % del PIB, l’autor proposa l’escalat següent:

Patrimonis inferiors a un milió d’euros              0 %

Patrimonis entre un milió i cinc milions            10 %

Patrimonis superiors a cinc milions                  20 %

I així, per exemple cada dos anys, es podria repetir l’operació fiscal fins a l’eliminació del deute. O d’una gran part d’aquest.

Pensem que, dels diferents impostos –sobre la renda (IRPF), de successions (herències), de societats (beneficis), del consum (IVA), i del patrimoni–, aquest últim és la nineta dels ulls dels governs neoliberals. El Govern del PSOE el va suprimir (tot dient que «abaixar els impostos era d’esquerres»), i el Govern del PP el va reintroduir dient que era provisional. 

Però és l’impost més progressista, aquell que més toca als rics i als grans rics. Seria bo que el Nou Govern de l’any que ve s’ho plantegés seriosament.

La distribució de la riquesa, 4

Avui, en la societat dels països desenvolupats, tenim tres franges econòmico-socials:

*Un 10 per 100 de població riquíssima, a causa de grans patrimonis i/o supersalaris de grans executius.

*Un 40 per 100 de franges intermèdies: la classe mitjana (propietaris, executius i algunes professions liberals) i sectors de la classe treballadora més benestants. Tenen un patrimoni moderat (sobretot a causa de la propietat de l’habitatge) i uns salaris una mica arreglats.

*Un 50 per 100 de treballadors i treballadores pobres, sense patrimoni i amb salaris baixos o mitjans.

Aquest 50 per 100 és lo que ens interessa. 

*Tenen poc o cap patrimoni.

*Cobren uns ingressos pel treball amb els quals poden «anar fent» o bé una pensió escassa.

*Molts d’ells no tenen feina, i cobren una ajuda insuficient o bé RES.

Una política digna d’aquest nom ha de solucionar de manera immediata la situació d’aquest 50 per 100:

*Forts impostos al 10 per 100 superior, per obtenir recursos públics.

*Ajuda suficient i fixa a les persones sense feina (solució provisional).

*Creació de llocs de treball (amb fortes inversions públiques i reducció de la jornada laboral).

*Fort augment del salari mínim, que, a més a més, impulsi cap amunt l’escala salarial.

*Pressió sobre els salaris perquè augmentin de manera generosa.

A mitjà termini (uns 20 anys) s’hauria d’arribar a la situació que aquest 50 per 100 de treballadors i treballadores tingui, no sols feina assegurada i un bon salari, sinó un patrimoni de 100.000 – 300.000 euros d’estalvi.

Tot partit polític digne d’aquest nom (els partits de dreta no en són, de dignes) hauria de proposar-se aquest objectiu.

La distribució de la riquesa, 3

Qui ha provocat la crisi?

Als EUA i segons l’autor Thomas Piketty (El capital al segle XXI).

*A partir de 1970 (i després d’un llarg període de contenció, 1945-1970), les desigualtats esclaten als EUA, com arreu. Entre 1970 i 2010 la societat creix desmesuradament en el 10 % superior. Els supersalaris dels alts executius xuclen la quasi totalitat del creixement (en aquest cas, lent) de l’economia nord-americana, i s’apoderen d’un 15 % més de la renda nacional, en detriment de les capes socials mitjanes i populars. (Per exemple, supersalaris de 350.000 dòlars anuals, l’any 2010.) No són només salaris pròpiament dits, sinó també «primes extres» (les anomenades stock options). Avui l’1 % més ric acapara el 20 % de la riquesa (sumant patrimoni i rendes).

*En contrapartida, els salaris del 50 % pobre i del 40 % intermedi queden estancats. Però, com que els preus pugen, els treballadors i les treballadores perden poder adquisitiu.

*En perdre poder adquisitiu, mancats o disminuïts d’estalvis, recorren al crèdit davant qualsevol despesa extraordinària. 

*De mica en mica, es va creant una gran bombolla de crèdits: moltíssima gent està endeutada. Els bancs van deixant diners, per l’egoisme de cobrar interessos. No fan prou cas del fet que, molts d’aquests crèdits, difícilment els cobraran.

*Un dia, el 2007, un banc (Leman Brothers) peta. I ràpidament es forma un gran moviment de pànic, als EUA i a tot el món. Entre altres coses, perquè «tots» sabien que estaven en fals. 

*Els bancs (nord-americans i de tot arreu) passen a l’altre extrem: tanquen l’aixeta. Les empreses es queden sense recursos per al seu moviment.

*Molts treballadors i treballadores són acomiadats.

*I la crisi serà aprofitada per empitjorar les condicions socials.