Enemiga del poble

En l’escaiença del 60è aniversari de la Unió Europea, hem de recordar la seva trista trajectòria.

Esperança il·lusionant un dia, bé que sempre va ser una cosa parcial, només econòmica. Al servei de la burgesia. Però sovint pensàvem que després vindrien altres fases que la completarien. Vana il·lusió.

Durant les últimes dècades, però sobretot durant la crisi de 2008-2014, ha anat de mal en pitjor. Cada vegada menys social, més ben dit, més antisocial... I menys democràtica.

Avui podem dir, sense exagerar, que la presideix un entramat econòmico-político-mediàtic que té per objecte transformar, de mica en mica, la societat de classes en societat estamental, és a dir, amb més diferències i més separació entre els estaments. Una mica com era en el temps del feudalisme, però adaptat a les condicions econòmiques, culturals, demogràfiques, tècniques... actuals.

Es tracta, fonamentalment, de formar, amb les classes populars i treballadora,  un estament ben separat, caracteritzat per l’empobriment, la marginació, la por... que no «molesti». I a l’altra punta un sector ric, dirigent, que vagi guanyant, guanyant... sense  obstacles.

Entremig, sempre hi haurà un fragment de capes intermèdies secundàries.

Això s’ha d’anar fent sense córrer i, sobretot, aprofitant les crisis, collant en cada una una mica més. I per a aquesta finalitat, naturalment, compten amb l’ajuda dels governs de cada estat, com a escaients titelles.

En aquest sentit, la malvada Reforma laboral de l’Estat espanyol és una eina privilegiada, que deixa els treballadors i les treballadores en una actitud d’inseguretat i de pobresa, preocupada molt més per anar passant el dia a dia amb dificultats que per altra cosa.

Hi ha, naturalment, projectes de resistència i fins i tot de reforma. Però sovint sembla que l’entramat organitzat de la UE estigui calculat perquè NO ES PUGUI CANVIAR. Amb tractats calculats amb aquest fi, encara que podem recordar que els va fallar el més important de tots: el projecte de Constitució europea, que aquell sí que ho deixava tot ben travadíssim. Però no es desanimen. Ara el punt fort són els tractats comercials internacionals. Negociats en secret, cosa que ja demostra com amaguen els inconvenients per al poble.

Les possibilitats de sortir-nos d’aquest criminal projecte poden venir de dues bandes: de l’esforç de les persones honestes i, a més a més, de les contradiccions que els mateixos fautors del mal projecte produeixin amb la seva iniquitat.

L’alternativa ha de ser: o reformar-la profundament o trencar-la.

    

Si Catalunya tingués un Govern

Si Catalunya tingués un Govern… les coses haurien anat d’altra manera.

Si hi hagués hagut, aquests anys anteriors, un Govern, que s’hagués preocupat per «governar», en relació als problemes del país, i sobretot de les persones, quan hagués començat a haver-hi un nombre de persones sense feina, i amb les prestacions d’atur acabades, hauria reaccionat per la seva pròpia iniciativa, i hauria aprovat una ajuda econòmica.

Aquesta situació es va comença a donar a partir de 2010 (dos anys de començada la crisi) i sobretot a partir de 2014 (dos anys de l’aplicació de la malvada Reforma laboral).

L’anomenat Govern de Catalunya no es va sentir afectat pel cas. Sí que hem de dir que ja tenia, des de 1991, la Renda mínima d’inserció. Però l’atur generat per la crisi econòmica de 2008 i sobretot per la Reforma laboral va desbordar l’àmbit de la RMI. I no es va fer res més.

Des de 2013, un grup de persones, pertanyents a diverses organitzacions sindicals i socials, amb el nom de Comissió Promotora, després de recollir més de 121.000 firmes, va presentar al Parlament una iniciativa legislativa popular per una Renda garantida de ciutadania (d’altra banda, prevista en l’Estatut), perquè tota persona sense feina ni prestació rebés de la Generalitat la quantitat de 664 euros mensuals, més els complements familiars en quantitats inferiors.

El Govern de Catalunya, en comptes de rebre entusiàsticament el projecte, fer-lo aprovar i aplicar-lo de manera immediata, perquè era una necessitat urgent de moltes persones, va començar a fer el ronsa, a anar entorpint i allargant la discussió parlamentària, la qual, increïblement, i tractant-se d’una cosa urgent, s’ha allargat tres anys. Això sí, mai no va dir que no ho volgués fer... però era evident que no ho volia.

Primer, com sol fer-se, es van cridar al Parlament diverses persones de coneguda solvència perquè donessin la seva opinió. És lo que s’anomena «les compareixences». Però el partit del Govern va anar exigint, exigint, fins a fer una llista de vuitanta compareixences!! Naturalment, es va allargar mesos i mesos.

Una anècdota significativa va ser: Un dia, quan els diferents representants dels partits en la ponència anaven dient la seva opinió sobre la quantia de la prestació, el representant del partit del Govern va dir: «Jo no puc dir res. Haig de consultar. En la pròxima reunió direm la nostra proposta.» En la reunió següent va dir: «No hem tingut temps. En la pròxima reunió direm la nostra proposta.» I en la reunió següent... no es va presentar.

Quan ja quasi tot estava pactat, el Govern va presentar els pressupostos de l’any 2017. I en aquests pressupostos... no hi havia NI CINC CÈNTIMS per pagar la Renda. I sort dels companys i companyes de la CUP, que ho van exigir, amenaçant que si no, no votaven els pressupostos.

A hores d’ara, si bé falta pactar alguns serrells, i el text encara ha de passar per la comissió i pel plenari, ja es pot dir que ho tenim lligat. El tracte és que comencin a cobrar al setembre.

L’última batalla ha sigut que, a més a més de les persones que no tenen feina, també volíem que la Renda completés els salaris d’aquelles que treballen a temps parcial i guanyen menys de 664, que se’ls pagués la diferència. Així serà, encara que ha costat, però no de cop, sinó de mica en mica a mesura que passin els propers tres anys, començant per aquelles persones que tinguin fills. De manera que al 2020 ja ho cobrin tots.

Els desitjos mínims

Que la CIA sigui obligada, pel seu Govern, per l’ONU i per l’opinió pública, a destruir les dades que ha recollit de totes les persones del món.

Que al Consell de Seguretat de l’ONU s’aboleixi el dret de vet, i tots els vots valguin igual.

 Que els governs d’EUA i de Rússia eliminin totes les armes nuclears, així com els altres països que en tenen.

Que la Comissió Europea sigui elegida pel Parlament Europeu de manera deliberativa, i no amb un vot de ratificació d’una decisió ja presa.

Que el Parlament Europeu tingui totes les atribucions normals d’un parlament.

Que una massa de capitals especulatius sigui «comminada» a invertir-se en països «en vies de desenvolupament», sobretot africans.

Que la Unió Europea tingui un pressupost molt més alt, una fiscalitat comuna i unes lleis laborals i socials semblants i avançades.

Que l’Estat espanyol sigui federal i les nacions hi tinguin més competències.

Que, tant a Europa com a Espanya i a Catalunya, s’imposi una política social adreçada a redistribuir fortament la riquesa.

Que una forta producció d’energies netes permeti abandonar ràpidament  l’ús del petroli i altres energies brutes. Així com la nuclear.

Que tota persona treballadora, arreu del món, després d’un nombre enraonat d’anys de treballar (5... 10 ...15...), pugui tenir un patrimoni mínimament respectable (200.000-300.000 euros com a mínim).

El País de Kafka

De vegades penso que potser per la meva edat ja faig catúfols, i llegeixo, llegeixo, perquè penso que no pot ser, que ho haig d’haver entès malament, però no, no, sembla que és això lo que diu.

Resulta que uns independentistes (JxSí + CUP) saben que per ser independents, com ells volen, han de guanyar un referèndum. Per això el volen fer, i com més aviat millor. Però pensen que, per convocar-lo, com que les autoritats espanyoles el consideren il·legal, han de ser independents. Per això diuen (més ben dit, no ho «diuen», però sabem que ho volen fer) que aprovaran, amb la seva majoria, la llei dita de Transitorietat, la qual establiria la no-dependència de Catalunya en relació a Espanya, per tant la independència, però sense dir aquesta paraula. Aleshores podrien convocar legalment el referèndum. Però això seria actuar com a independents «abans» de guanyar i de fer el referèndum. Seria fer Pasqua abans de Rams.

(Darrerament, la CUP proposa un canvi: que la llei de Transitorietat, encara que aprovada, no entri en vigor fins que la independència sigui un fet. Això desfaria l’absurd de considerar la independència de fet «abans» del referèndum.)

Però no són ells sols, no. A l’altra banda, déu n’hi do.

Resulta que aquests senyors q  ue componen l’anomenat «Tribunal Constitucional», que evidentment no mereix un tal nom, un dia de febrer anul·len un acord del Parlament català del mes d’octubre anterior. Per tant el declaren il·legal (el mes de febrer). Però aleshores inviten la Fiscalia (i aquesta ho fa) que impugnin judicialment les persones (de la mesa del Parlament) que van permetre aquell acord del mes d’octubre. Alerta!, del mes d’octubre, quan aquell acord «encara no havia sigut declarat il·legal», cosa que no va ser-ho fins al mes de febrer, quan ells l’hi van declarar.

Ell diran, segur, que «ja sabien, de sobres, que aquell acord era il·legal, perquè la Constitució no el permetia». Sí, però anem a pams. Jurídicament és possible que unes persones ho entenguin d’una altra manera. Perquè, primera, les declaracions, per molt altisonants que siguin, d’un governant espanyol, són polítiques, i no tenen cap garantia jurídica; i segona, la forma amb què la Constitució prohibeix que un govern autònom convoqui un referèndum d’autodeterminació no és ni clara ni literal, sinó que s’ha d’interpretar a base de relacionar uns passatges amb uns altres. Doncs qualsevol persona podria interpretar-ho de manera diferent. Per tant no es pot argumentar que era il·legal fins el dia del mes de febrer que els magistrats l’hi van declarar. Per tant, l’actitud del TC, de la Fiscalia i del TSJC van en la línia de perseguir i castigar de manera «retroactiva», i per tant il·legal. És un cas clar de prevaricació.

Però, en quin país vivim??? Tot això no és seriós. Si el company Kafka visqués, ara, a Espanya, es trobaria en el seu ambient.