La distribució de la riquesa, 2

Hem vist (núm 1) que el capitalisme tendeix, de manera natural, a distribuir la riquesa de manera cada vegada més desigual.

Però l’autor Thomas Piketty (El capital al segle XXI) ens fa veure que, al llarg del segle XX, les desigualtats en la riquesa no és que s’hagin corregit, però sí que s’han mitigat.

Ha aparegut i s’ha desenvolupat un sector intermedi en la societat (que alguns anomenen «classe mitjana») que ha arribat a concentrar una fracció de la riquesa superior a la de la majoria de la societat, sobretot pel que fa al patrimoni.

Cent anys enrere, la riquesa estava brutalment concentrada en un 10 % de la població, i l’altre 90 % eren més o menys pobres. Ara, en canvi, hi ha un 50 % que continua sent pobre, però un 40 % disposa d’una certa riquesa.

Són gent que poden tenir 100.000, 200.000 o 300.000 euros de patrimoni. Són petits empresaris, alts càrrecs empresarials o de l’Administració pública, professionals liberals (cada vegada menys), tècnics molt qualificats o persones que han heretat de famílies riques.

Els treballadors/es han millorat molt en una cosa: l’Estat del benestar (sobretot la Seguretat Social), que suavitza les situacions de pobresa. Però en ordre a patrimoni, en general, posseeixen una misèria.

No hi ha hagut un autèntic CANVI. La riquesa continua molt concentrada: el 10 % més ric deté un 60 % del patrimoni total, a Europa, i un 70 % als EUA. 

Si el segle XX ha sigut el segle en què ha aparegut un sector intermedi una mica ric, el segle XXI ha de ser (SERÀ) aquell en què la massa dels treballadors i treballadores arribaran a una situació benestant com la que ara té l’anomenada classe mitjana. Una societat sense pobres.

Però això no ens caurà del cel, ni ens ho regalaran els més rics. Haurà de ser a base de lluita. La lluita obrera que s’ha desenvolupat al llarg del segle XX ha de reproduir-se amb més força. I ha de ser veritablement internacional.

Què és el TTIP?

TTIP és la sigla del Transantlantic Trade and Investment Partnership  (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions). És un tractat comercial que els governs d’EUA i la UE estan negociant quasi en secret, perquè saben que els ciutadans/es no l’acceptaríem.

Diuen que crearà MOLTS llocs de treball.

La realitat és que

*Moltes empreses agrícoles i industrials europees faran fallida per la competència de les poderoses multinacionals americanes.

*Economistes (no venuts) calculen que Europa pot perdre uns 600.000 llocs de treball.

*El tractat busca unificar les normes existents en tots dos costats de l’Atlàntic per facilitar el comerç. Ara bé: a Europa estan prohibides 1.200 substàncies químiques perilloses per a la salut, i a EUA només se n’han prohibit 12. (Ens encolomaran totes les altres...)

*Les normes laborals també són molt més laxes als EUA que a Europa, però si es tendeix a unificar-les ens poden imposar les seves.

*I (entre altres coses)... si una multinacional es considera perjudicada per una decisió d’un Govern nacional, pot denunciar-lo a un “tribunal” privat, muntat per ells mateixos, el qual pot condemnar el Govern a pagar una quantiosa indemnització.

Hem d’estar informats sobre aquesta monstruosa agressió que ens preparen i impedir-la. El dia 18 d’abril serà el dia que, a tot Europa, sortirem al carrer a rebutjar el TTIP. Recordeu la data i assistiu-hi, tots i totes.

2015: Recuperar la democràcia

Aquest any serà l’any que recuperarem la democràcia. La democràcia de veritat. Perquè lo que hem tingut durant aquests 5 anys, el Quinquenni Ominós (2010-2015), NO és democràcia, de cap de les maneres. Seria una blasfèmia dir-ne democràcia.

La democràcia no és solament votar. Democràcia també és respectar els Drets humans, tots, no sols els polítics, sinó també els econòmics, socials i culturals. Democràcia és afavorir els pobres, de tal manera que deixin de ser pobres. Una democràcia amb pobres no és democràcia plena, com no és democràcia si hi ha esclaus (com en l’antiga Grècia). 

Durant el Quinquenni Ominós s’han fet tota mena de trapelleries que no són democràtiques ni poden ser-ho. S’han expulsat treballadors i treballadores de la seva feina, s’han expulsat persones de casa seva (perquè no la podien pagar, perquè estaven sense feina), s’ha rebaixat l’ajuda als pobres (la RMI), s’ha rebaixat l’ajuda als dependents, s’han retallat els recursos de sanitat i ensenyament; s’han augmentat les taxes universitàries (fins al punt que molts no les poguessin pagar), s’han augmentat les taxes jurídiques, i... a sobre de tot això, com si tot això encara no fos prou, s’ha robat, però s’ha robat en quantitats considerables i escandaloses. S’ha arrodonit la cosa. Tot això és incompatible amb la democràcia.

Hem de pensar això: la democràcia (democràcia liberal, és a dir, condicionada) que vam recuperar l’any 1977, en les primeres eleccions, ara, durant el Quinquenni Ominós, l’hem tornada a perdre. I ara l’hem de tornar a recuperar. 

I aquest any, l’any 2015, serà l’any que ho farem... si ens portem bé, si votem bé, si votem l’esquerra sense vacil·lacions, si no es perd ni un vot.

Tornarem a tenir democràcia, perquè no sols votarem, sinó que es protegiran els pobres (fins que deixin de ser pobres), no es podrà acomiadar ningú sense una causa justa, no es podrà treure ningú de casa seva perquè no la pugui pagar, els rics pagaran impostos per cobrir les necessitats socials, i... fins i tot... es podrà votar sobre si alguns volen la independència...

El creixement econòmic

El creixement econòmic és la gran finalitat (confessada) del capitalisme. (Perquè la no confessada és guanyar, guanyar, guanyar, com sigui.)

Avui tenim, en els països desenvolupats, índexs de creixement baixos. Cal dir, contràriament a lo que es creu, que normalment sempre ha estat així. Des de la Revolució Industrial (finals del segle XVIII - primera meitat del XIX), el creixement real (o sigui descomptant-ne la inflació) ha oscil·lat al voltant d’un 1 % anual.

Hi ha hagut dues grans excepcions: 1) Els anys 60 a l’Europa occidental. 2) Alguns països asiàtics (Japó Corea, Xina...). Aleshores hi ha hagut índexs de creixement real del 3 i del 4 % i més i molt més. Però han estat excepcions. Els anys 60 Europa estava destruïda per la guerra, i la necessitat de reconstrucció va ser un estímul molt important. Els països asiàtics tenien un nivell molt baix. 

Avui no és esperable que a cap país desenvolupat hi hagi índexs de creixement més alts. 

De fet, un creixement de l’1 %, si es manté durant un llarg període, resulta ser un creixement fort. (30 anys d’un 1 % anual equivalen a un creixement del 35 %.)

Però avui, un creixement més alt, no solament no és esperable, sinó que, a més, no és desitjable, per motius ecològics. Per excés de consum d’energia, i de primeres matèries, escasses en un planeta finit.

Avui pot ser bo el creixement en el sector dels serveis, i en l’agricultura, però no en la indústria, per causa del consum excessiu d’energia i de primeres matèries. En aquest sector, és necessari un cert decreixement.