Fases i contingut del Missatge, 1

Quan dic que el fet que el Creador es fes persona (literalment en la versió de «Fill», però això és cosa formal i secundària) determina que, automàticament, «totes les persones, hagudes i per haver, queden elevades a una condició de filiació divina, i, a més a més, enxarxades en una comunitat universal i intemporal d’iguals i solidaris», és molt normal que els lectors i lectores es preguntin «què vol dir això, en fets concrets».

Com sabem, sempre i en tots els sentits, en fets... no gaire. Lo que puc explicar, i em sembla que seria la primera vegada que això es fes, és en quins principis concrets s’ha expressat al llarg de l’elaboració literal del Missatge bíblico-cristià, durant uns 800 anys i per part d’una vintena d’autors. (Anteriorment he donat altres xifres, però rectifico.)

L’elaboració del Missatge comença al segle VIII aC. I ho fa de manera que podríem dir amb empenta, per part d’un grup de xoc compost de tres profetes importants en un sol segle: Amós,  al regne del nord, i durant la primera meitat del segle, i Isaïes i Miquees, al sud, a Judà, sobretot a Jerusalem, durant la segona meitat. Aquesta és la primera fase d'elaboració del Missatge.

La segona, que la completa, al segle VII (630-620 aC), és la redacció col·lectiva, per part d’un equip de redactors convocat pel rei Josies, dels primers 5 llibres de la Bíblia (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi, aquest darrer afegit més tard). Aquesta fase s’ha d’explicar molt bé, perquè, si no, és una font de confusions molt grans. La redacció comprèn:

1) Uns mites molt antics sobre la suposada creació del món i de l’origen del poble d’Israel (durant segles i mil·lennis, la humanitat va viure culturalment de mites imaginats, a falta d’informació que no tenia ni podia tenir). És el llibre del Gènesi. Aquesta part hem de pensar que, en un llarg temps, va complir la seva missió i que fa molt que està «amortitzada». No l’hem de tenir en compte, pràcticament, com a valors actuals.

2) Una Narració mítica sobre un suposat passat del poble d’Israel: a Egipte, la seva sortida gloriosa, sota la direcció d’un suposat Moisès, travessant el desert i amb una gloriosa trobada al Sinaí (o Horeb) amb Jahvè. Aquest mite responia a la necessitat d’aixecar els ànims d’un poble israelita moralment enfonsat, després de la terrible invasió assíria del regne del nord (... 721), perdent la major part del territori, de la població (deportada) i de la riquesa, i quedant reduït a un territori petit i muntanyós. Bé, doncs, aquesta part també va complir (encara que amb excés) la seva missió, i també està «amortitzada». Tampoc ens aporta valors actuals.

3) Després d’aquestes «supressions», queda, en l’espai de part de l’Èxode, part de Nombres i part de Deuteronomi, més el Levític tot sencer, lo que s’ha anomenat  sempre la Llei. La Llei del poble d’Israel. Aquesta Llei comprèn:

a) Els 10 Manaments, o Decàleg.

b) Una bona sèrie de principis socials (incomprensiblement no gens coneguts).

c) Una llarguíssima tirada sobre normes de culte (comprenent les festes, cosa molt important aleshores).

d) Un codi de dret penal (horriblement cruel!!).

e) Un ampli conjunt de lleis i disposicions diverses, sobre higiene, sanitat, alimentació, relacions sexuals, economia, impureses i purificació (algunes situacions, com la menstruació, el part, haver menjat carn de certs animals, haver tocat el cadàver d'un animal... suposaven una situació d’impuresa, que obligava a normes de purificació), i no sé si me’n deixo. Val a dir que, pel que fa a les relacions sexuals (entre el Decàleg i el capítol 18 del Levític), es prohibia: l’adulteri, el seu simple desig, l’incest amb familiars i la relació amb animals. Res més.

Aquesta Llei va complir la seva missió durant segles dins el poble d’Israel.

Ras i curt: de tot aquest conjunt dels 5 llibres, crec que només ens interessen el Decàleg i els principis socials. (D'un total d'unes 270 pàgines, només en conservaríem l'equivalent de 9.)  El Decàleg és àmpliament conegut. Quins van ser els principis socials?  

Però diguem, abans, que hi ha una tercera fase en l’elaboració del Missatge: Jeremies (segle VII-VI), els profetes del temps de l’exili a Babilònia (segle VI, 587-538): l’anomenat Segon Isaïes i el Tercer Isaïes (continuadors del llibre del seu mestre, molt temps després de la mort d’aquest). Puc afirmar que entre els profetes del VIII, els legisladors del VII (només pel que fa a drets socials!) i els profetes del VI, no hi ha diferències substancials i que la seva actitud és sempre: contra la idolatria i contra les injustícies socials.  Enfront de les injustícies (robatoris, estafes, mentides, incompliment amb un jornaler, sobretot judicis injustos...) tots els profetes les condemnen i reclamen drets socials, i també fan igual els legisladors del rei Josies.

Vejam, doncs, els principis socials dels profetes i dels legisladors d’Israel.

1) El primeríssim de tots, el més important, el que surt més vegades, és la protecció preferent de les viudes, els orfes i els immigrants. Pel fet de ser considerats les persones més vulnerables. Amb greus amenaces a qui gosés fer-los cap mal.  La protecció d'aquestes persones és, no sols el gran tema, sinó la «joia de la corona», del nostre Missatge.

2) Un altre principi important era l'ajuda al necessitat. Com a consell voluntari: «Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo». Però també com a formes «reglades»:  a) Cada tres anys calia destinar una desena part de la collita per repartir entre els necessitats (Dt 26: 12).   b) Cada set anys calia fer reposar la terra, i deixar la collita espontània amb la mateixa finalitat (Ex 23: 11).   c) En cada collita calia deixar els marges del camp o de la vinya sense segar o collir, perquè fos per als necessitats.

3) Hi havia uns controls legals per a les incidències econòmiques: préstec, deute, autovenda, patrimoni.   a) En el préstec, s'aconsellava ser «generós», si la persona era necessitada, i s'obligava a no cobrar cap interès (sempre que fos amb una persona israelita).    b) Cada set anys s'havien d'abolir els deutes existents.    c) Si una persona queia en la misèria i no es podia mantenir, tenia un «recurs» pràctic: vendre's com a esclau (figura jurídica permesa): llavors tenia el plat a taula segur, al preu de la llibertat. Però al cap de sis anys, era obligat tornar-li la llibertat gratuïtament.   d) Si una persona, per necessitat, s'havia de vendre tot o part del seu patrimoni, sempre tindria el dret permanent de rescatar-lo, ell mateix, si li millorava la sort, o bé un familiar.  //   És a dir, la Llei no permetia que una incidència ocasional o temporal  ja determinés la sort d'una persona al llarg de la seva vida. Al cap d'un temps, es restablia la situació anterior, amb una nova oportunitat

Catalanes il·lustres, 2

Recordem que, en aquesta sèrie de fulls, traiem de l'oblit injust les catalanes que han destacat en alguna activitat, però només les d'abans del segle XX, seguint les autores Carme i Montserrat Sanmartí i altres, en el llibre «Catalanes del IX al XIX».

Jo no vull que recordem només catalanes intel·lectuals, com les escriptores, perquè hi ha hagut dones que potser no sabien escriure, o no gaire, però que, amb una agulla, un fil i una tela, feien meravelles. També les hem de conèixer.

Modistes, brodadores i puntaires

Maria

Del segle X, monja i probablement abadessa del monestir de Santa Maria de les Puelles de Girona. Autora d'una estola (element litúrgic) anomenada Estola de sant Narcís, obra coneguda i important dins la història de l'art català. L'estola porta inscripcions: frases erudites d'època romana, litúrgiques i bíbliques, d'un alt  nivell de cultura.

Elisava

Del segle XI-XII, probablement de la Seu d'Urgell. Molt probable autora de l'anomenat Penó (o estendard) de sant Ot, de l'altar d'aquest sant a la catedral de la Seu d'Urgell. Té una decoració floral brodada amb sedes de colors.

Joana, muller de Quintana

De Barcelona i del segle XVI. Tenia un taller amb el qual proveïa la catedral barcelonina amb diversos encàrrecs, durant una època. Havia de proporcionar xxxxx i cosir-los a peces litúrgiques, tals com banderes, pal·lis, revestiments...

Elisabet, muller de Fuster

També de Barcelona i del segle XVI. El 1565 va rebre un encàrrec de la parròquia de Sant Martí d'Arenys de Munt, per fer i brodar dos gonfanons o estendards. (Sabem només de l'encàrrec.) Hi havia de brodar, en una cara, la imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, i en l'altra, la figura de sant Martí partint la seva capa amb un pobre. S'havia de brodar tot amb seda fina i amb fil d'or. I volien que ho fes tot igual que un altre encàrrec que estava fent per a la vila de Granollers.

Gertrudis Subirà

Del segle XVII i no en sabem el lloc de naixement. Va fer un vestit, probablement per a una imatge de la Mare de Déu, que es conserva al Museu Episcopal de Vic. Gertrudis hi brodà una decoració de flors i cinc ocells i cinc papallones que volen entorn de les flors. Hi dominen els colors verd, rosa, salmó, blau i groc.

Maria Rosa Creixells i Valls

Filla de l'Hospitalet de Llobregat, del 1840, en una família de brodadores.  Als 18 anys, juntament amb el seu marit, dibuixant de randes, es van traslladar a Madrid, amb la intenció de vendre allà, a més de les seves pròpies peces, els productes de les noies puntaires del taller que continuava tenint a l'Hospitalet.  

La seva filla Josefa va visitar diversos països europeus per estudiar les novetats en l'art de les puntes i les blondes, i va dirigir la confecció d'un mantell per a la Verge de l'Esperança de Sevilla, amb ornaments d'or i pedres.

Una altra filla, Pilar, va escriure «Historia y técnica del encaje», primer estudi rigorós de la història i la realització de les puntes.

Francesca i Mercè Ferrer

Germanes, de Sant Vicens de Montalt (o de Llavaneres), entre els segles XIX i XX. L'any 1906, van ser les escollides, com a millors puntaires de la comarca, per brodar un mocador per a la futura esposa del rei Alfons XIII, Victoria Eugenia de Battenberg, segons un encàrrec de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. S'hi havien de representar 4 escuts: el de l'Institut Agrícola, el de la família de la futura reina, el de Catalunya i el de la monarquia.

Caterina (o Carolina) Adell

Brodadora de Barcelona del segle XIX. Va participar, el 1871, en l'Exposició General Catalana de Barcelona. Hi van participar 600 expositors. La Caterina hi va exposar uns enagos (mena de faldilla de roba blanca per portar a sota de la faldilla) de batista brodats, que van tenir un èxit especial, i van ser valorats en 3.000 pessetes, una quantitat enorme en aquella època.

Aurora Gutiérrez Larraya

Nascuda a Santander el 1851, es traslladà de jove a Barcelona. Va adquirir una sòlida formació en diverses institucions d'ensenyament artístic, al costat de mestres prestigiosos. Va destacar per l'excel·lència dels seus dibuixos i les seves puntes, i va introduir la tècnica del «bàtik» (tècnica de fer estampats consistent a cobrir amb cera d'abelles les parts del teixit que no s'han de tenyir, i tenyir la resta), i, així mateix, va introduir el disseny modernista en les puntes. Va fer projectes de dibuixos i puntes per a estampats, així com dibuixos per a ornamentar vestits, cortines, mobles, bruses i roba blanca.

Maria i Carolina Montagne Roux

Germanes i franceses, vingudes a Barcelona de molt petites. Dedicades a la costura, entre els anys finals del segle XIX i els primers del XX, van ser les modistes més importants de Barcelona, i vestien l'elit modernista catalana, des d'un taller que tenien al Portal de l'Àngel.   

Adelaida Ferré i Gomis                                                                                   

Nascuda a Barcelona el 1881. Es formà en les millors escoles d'ensenyament artístic de la ciutat, i s'especialitzà en els brodats policromats (de diferents colors) i de relleu. Dibuixava, pintava i esculpia, a més de brodar, fer puntes i ganxet. Va ser professora de brodat i puntes de l'Escola Municipal d'Oficis per a la Dona, i en fou directora. Va fer nombroses conferències i va guanyar premis en exposicions i concursos.

Catalanes il·lustres, 1

Al llarg dels segles, les dones, a Catalunya i arreu, han treballat moltíssim, quasi sempre més que els homes, i sovint de manera escarrassada, dia a dia, però no han destacat per actuacions importants, perquè ni han tingut ocasions ni recursos per poder-ho fer ni tampoc elles quasi mai ho han intentat. Però lo més greu, injust i revoltant és que les poquíssimes que amb un gran sobreesforç han fet alguna cosa destacable, han sigut sepultades per l'oblit! Les companyes Carme Sanmartí  i Montserrat Sanmartí, i algunes autores més, han intentat treure-les d'aquest oblit amb el llibre «Catalanes del IX al XIX». Queda clar que només es tracta de catalanes d'abans del segle XX.

Escriptores

La Reyna de Mallorques

La primera catalana escriptora coneguda és del segle XIV. I encara ni sabem el seu nom. Es tracta d'un conjunt de 34 versos, titulats «Jo amo el qui és bo i bell». Està escrit mig en català i mig en occità. I firma «La Reyna de Mallorques». La crítica dubta sobre si es tracta de Constança d'Aragó, muller del rei Jaume III de Mallorca, o Violant de Vilaragut, segona muller del mateix rei. (Mallorca va estar separada de Catalunya, amb dinastia pròpia, durant uns 70 anys, fins el 1344.) És un poema d'amor, en què la reina es queixa de l'absència del marit per raons polítiques. Diu:

«Un desesper me fer tan gran / cant lo sai lai ves França!» (Els reis de Mallorca tenien també sobirania sobre les terres catalanes del Rosselló.) I continua: «Mercè, mairits, que sofren pas  /  los mals que em dats, e dons tornats,  /  que null tresor / no vall un cor / que per vos mor / ab amorosa pensa.»

Sor Isabel de Villena                        

Sens dubte, la més important de les catalanes que va escriure al llarg de l'Edat Mitjana va ser la valenciana Sor Isabel de Villena, abadessa del convent de la Santíssima Trinitat  de València, a la segona meitat del segle XV. Va escriure, entre altres textos que s'han perdut, la «Vita Christi», que no va poder acabar per causa de la seva mort. Malgrat el títol, el text és en català. 

És un llibre molt original, perquè: 1) Parla més de la mare de Crist que del mateix Crist. / 2) Prioritza aquells episodis de la vida de Jesús en què participen dones. / 3) En la narrativa desenvolupa detalls íntims, alguns aspectes propis de la tendresa femenina, i els castissos diminutius valencians...  / 4) Amb una gran imaginació, explica una festa celebrada al cel, on els àngels ballen amb les santes (no els sants amb les santes, sinó els àngels, de manera que, pel que fa al gènere humà, ve a ser una festa de dones). // Alguns crítics consideren l'obra d'Isabel un primer precedent d'un cert feminisme català. També algú creu que podria ser que sor Isabel escrivís aquest llibre com a contrarèplica al llibre «Spill», del poeta Jaume Roig, que ridiculitzava i menyspreava les dones.

Jerònima de Boixadors

Barcelonina, de primera meitat del segle XVI, religiosa de Vallbona de les Monges, va escriure poemes en llaor de la Mare de Déu i textos devots.

Al segle XVII, el nou costum de fer certàmens o concursos estimulà que més persones escrivissin, i també dones. Així, el 1618 i el 1622, en certàmens fets a Barcelona i a Girona, van obtenir premis Adriana Cabanyes i Sinisterra, i Elvira Sarriera, totes dues del tot desconegudes.

També desconeguda, i seguint una moda d'escriure textos amb tal ortografia que es podien llegir tant en català com en castellà, Maria de Rocabertí, monja del convent de Bell-lloch, de la vila de Perelada, abans de 1644, va escriure unes «Dècimes bilingües». I en el mateix recull (de 1644) on consta aquest text també hi apareixen unes «Lires a Nostra Senyora del Carme», obra d'Isabel Comte i de Sagarriga, de Perpinyà.

En la segona meitat del segle XVII, encara trobem dues monges més escriptores: Maria de Llúria i de Magarola, barcelonina, i Margalida Beneta Mas i Pujol, mallorquina. Però... alerta! Aquestes dues ja no fan solament versos. La Maria de Llúria escriu no menys que un «Directori espiritual», un text de responsabilitat, i la Margalida (coneguda amb el nom de sor Anna Maria del Santíssim Sagrament) comenta una part del famós llibre de Ramon Llull «Llibre d'Amic e Amat». Atrevir-se a comentar una obra de la primera, o segona, més important ploma catalana de tots els temps, no era qualsevol cosa. Però encara no és res... molt més veurem, tot seguit.

Al segle XVIII, sobresurt  la, jo diria, segona més gran figura de les escriptores catalanes d'aquestes èpoques, juntament amb Sor Isabel de Villena: la mallorquina Margarida Esplugues. No penseu que la Margarida feia versos, que també en va fer, perquè això era una temptació irresistible. La Margarida va escriure tractats gramaticals, de retòrica, de filosofia i de teologia. I sabeu què?? Cap de les seves obres ha sigut mai publicada!!!  Vet aquí el moll de l'os de totes les aportacions de les dones. Fins molt més recentment.

De tota manera, la resta del segle XVIII no va ser pas igual. Després de la Margarida Esplugues, Maria Àngela Giralt va escriure poesia devota, i de la valenciana Narcisa Torres (que signava com Rosa Trincares) es coneixen tres poemes.

Entrant al segle XIX, tenim, en primer lloc, la monja nascuda a Manresa Marta Noguera i Valeri, que redactà més de 500 cartes de tipus místic i autobiogràfic, recollides una part en  "L'enamorada de l'home més hermós del món".  I en aquest segle, a partir de 1859, els Jocs Florals de Barcelona foren el trampolí on es feren conèixer les plomes més agosarades. Des d'aquesta data fins al 1900, hi van obtenir premis 155 escriptors i 6 escriptores. Qui eren?

Tenim: Isabel de Villamartín i Thomàs, gallega d'origen, bilingüe, amb el poema "La desposada de Déu" (1862).

Maria Josepa Massanés i Dalmau de González, tarragonina, amb "La roja barretina catalana" (1860).

Victoria Peña i Nicolau d'Amer, mallorquina, amb "Poesies" (1908).

Maria del Pilar Maspons i Labrós, barcelonina, amb la novel·la "Vigatans i botiflers" (1878), i "Poesies catalanes" (1880) i "Poesies" (1888), més, encara, les narracions "Narracions i llegendes" (1874), "Llegendes catalanes" (1881), entre altres.

Agnès Armangol i Altayó de Badia, de Sabadell, amb "Ramell de semprevives" (1891) i "Redempció" (1912), entre altres.

I la gran Dolors Moncerdà de Macià, poeta, assagista, narradora, dramaturga. Estrenà "Teresa o un jorn de prova" (1875), escriví diverses novel·les, com "La Montserrat" (1893), "La fabricanta" (1904), el recull "Poesies catalanes" (1888), el llibre "Tasques socials" (1916), entre moltes altres obres.

La llargada de les peces

(Sembla del tot mentida, però és ben cert)

El tema a tractar és explicat en el meu llibre «Episodis d'història de Catalunya» d'una manera molt resumida i austera:

«Pels volts de 1830, es produeixen els primers conflictes laborals coneguts. Un motiu freqüent de conflicte és l'anomenada "llargada de les peces": havent-se pactat un jornal a raó de tant la peça —parlem del ram tèxtil—, després l'empresa en variava la longitud. En més, naturalment. L'any 1834, de resultes d'una denúncia feta al capità general per un grup de sis obrers, es fixà la llargada de les peces en 33 canes. És el primer precedent que tenim del sindicalisme català.»

És clar que és molt resumit, però en un capítol sobre «La lluita obrera al llarg del segle XIX», t'has de contenir, perquè no sigui exageradament llarg.  Però valdria la pena que la gent d'avui sàpiga més detalls d'un fet tan important com vergonyós.

Som entre 1830 i 1840, el moment de la gran arrencada de la indústria catalana ja moderna, és a dir, totalment basada en màquines, cada cop més modernes i eficaces. (Ja superats els efectes negatius de la Guerra d'Independència de 1808-1814.)  I estem en la indústria tèxtil. Indústria que no era pas «una» indústria catalana,  sinó «la» indústria catalana (les indústries metal·lúrgiques, químiques, etc., van ser importants més tard, i mai gaire fortes, sobretot perquè Catalunya no tenia mines de ferro, que va ser el gran inconvenient). Una indústria molt centrada a Barcelona, Sabadell i Terrassa. I una indústria amb mà d'obra molt preponderantment femenina. Les «teixidores» van ser un dels principals factors de la modernització de Catalunya, mèrit mai reconegut.

Les dades d'aquell moment eren:   a Barcelona,  90 filatures,  199 fàbriques de teixits,   56 d'estampats   (però, com a equipades ja amb màquines modernes,  només  16,  42,  i  2 respectivament).   I una mica més tard, cap a 1840,  tenim:   uns 44.000 teixidors  (quasi totes teixidores)  i   unes  31.000  filadores.  Però... aquestes dades van anar augmentant de manera vertiginosa al llarg del segle. 

Doncs és en aquest ambient on es produeix la vergonya.  ¿Com podien pretendre aquells senyors empresaris (per altra banda, molt competents com a empresaris, sempre atents a cada innovació tècnica apareguda a França o Anglaterra, per aplicar-la tot seguit), com podien pretendre que les teixidores treballessin més estona en cada peça, i en cobressin lo mateix que abans???                                                                                                                                                                                         

I..  la denúncia de sis obrers...  Tan pocs?  Aquells sis companys (no sabem si eren homes o dones) van ser molt valents, perquè aquesta acció, denunciar l'empresa a les autoritats, els podia haver costat la feina. No sols la feina que tenien aleshores, sinó que, si els empresaris parlaven entre ells, es podien haver trobat que cap empresari els contractés mai més.                      

                                      

I... per què ho van denunciar al capità general??  Què té a veure un capità general amb un afer de la indústria tèxtil??   En primer lloc, hem de dir que, en aquella època, no hi havia cap mena d'autoritat que entengués en afers laborals.  Les primeres autoritats laborals van començar a existir al 1920.    I, per altra banda, des del règim d'excepció imposat pel mal recordat Felip V, ja feia més d'un segle, la principal autoritat a Catalunya era el capità general.   

    

Per això, encara una més gran vergonya dels empresaris catalans (vull dir alguns, és clar) va ser que no menys que un capità general donés la raó als obrers, prohibint que poguessin augmentar la mida de les peces en perjudici de les teixidores o teixidors.

Doncs bé: oi que semblaria que ja n'hi havia prou? Doncs no!! Uns 10 anys després, encara hi van tornar. Aquesta vegada en la filatura. Un cas molt diferent però del mateix tipus. En la filatura no es produïen peces, sinó fil. I el fil, les teixidores el cobraven segons el pes. Tants rals, o pessetes, per lliura de fil produïda.  Però resulta que les noves màquines de filar feien el fil més prim... i pesava menys. No se sap que aquesta vegada hi hagués cap denúncia i rectificació. Així que, en el llibre indicat, dic:   «... de manera que havia de fer més quantitat de feina pel mateix preu.»   Quina vergonya per als empresaris!!!

Els nostres companys i companyes d'aquella època van haver de patir molt. No tenien encara cap règim laboral estable com: un salari fix per jornada de treball fixa. Sotmesos a uns tractes aleatoris, estaven a la mercè dels patrons. 

I davant aquesta situació, van reaccionar de la manera deguda: unint-se. Al voltant de 1839, va sorgir la primera organització obrera (no l'única, però la més important, ja que afectava la indústria tèxtil): l'Associació de Teixidors. Aquesta associació de fet va néixer com a mútua de socors, per ajudar-se en cas de despeses molt importants, com malaltia, enterrament...  Però ben aviat van comprendre que també s'havien d'ajudar davant les empreses. Amb aquesta i altres organitzacions que van anar sorgint, els treballadors/es van anar millorant la seva situació, sempre molt a poc a poc.

Però és que els empresaris d'aquell temps (ara em refereixo només als d'aquell temps) eren tan inhumans, que no en tenien prou d'explotar els treballadors/es, sinó que feien mans i mànigues perquè els governs impedissin la seva associació. Així les associacions obreres van anar fent aprofitant aquells períodes (sempre curts) que hi havia governs més permissius, que les «toleraven» (mai les autoritzaven).

I atesa la importància d'aquesta actuació, em permeto acabar fent menció de les principals que hi va haver:  Unió de Classes (1854) (començaren a pactar convenis), Centre Federal de les Societats Obreres (1868), Les Tres Classes del Vapor (filadors, teixidors i acabadors), dins el mateix Centre Federal, Unió General de Treballadors 

(UGT, 1888).                                                                                         

  

Adaptar el llenguatge a la realitat actual

Els últims 10 anys s’han produït arreu de gran part del món uns canvis, lamentables, reaccionaris, fregant a delictius (que, de tota manera, una «justícia» que tampoc és tal continua amagant), de tal forma que jo entenc que algunes categories polítiques tradicionals no poden mantenir els noms que tenien.

Exemple culminant: De segles, havia existit, en la societat industrial, una part de la societat anomenada de «dretes» i «conservadora», que es caracteritzava per: a) Detenir uns privilegis injustos en relació a la distribució dels fruits del treball, així com també participació molt desigual en l’aspecte polític i el mediàtic, entre altres. / b) Defensar de manera ferma, de vegades aferrissada, la continuïtat d’aquests privilegis. / c) Fer-ho normalment de manera més o menys formalment democràtica, bé que no sempre ben interpretada, excepte en algun període molt excepcional.

Doncs, a partir de 2008, i cada vegada més, aquest comportament es va trencar. Van deixar de «conservar» (tant de bo ho haguessin continuat fent) la situació social de 2007-2008, la van empitjorar, es van autoatribuir nous privilegis, ni tan sols regulats, sinó imposats de maneres fàctiques, bé que els seus «assessors» polítics i judicials han anat validant-los de manera convenient. I, atenent al fet que aquestes pràctiques no semblen voler disminuir, sinó mantenir-se, entenc que és cosa d’exigència cultural que coses diferents siguin anomenades de maneres diferents.  

Així jo entenc que els termes «dreta», «conservador», són avui termes històrics, que al seu dia van existir, i que avui no tenen existència real pròpia. Entenc que avui hem de parlar de «reacció-esquerra», de grups reaccionaris i «lladres». Perquè, atenció!:  entenc que la denominació «partits» hauria de ser només per a designar organitzacions polítiques amb vocació de governar de manera «més o menys» justa. Quan avui hi ha organitzacions polítiques que, no ja de manera dissimulada, sinó agressivament expressa, anuncien que actuaran de manera decidida contra drets humans àmpliament reconeguts, no han de ser de cap manera denominats «partits», sinó “organitzacions d’interessos” (o de manera més expressiva encara). 

Això seria iniciar un camí que haurem d’anar precisant. Però jo em permeto afirmar que, considerant l’existència d’un conglomerat internacional, no oficial encara, format per grans financers, grans banquers i grans empresaris, més els seus exèrcits assessors de polítics, juristes, i dirigents mediàtics, això, per mi, és, i he començat a anomenar, Màfia Lladro-assassina mundial. Avui, a Europa, només és lladre, però a Sud-amèrica fa molt temps que és assassina sempre que li convé, i de manera cada cop més massiva.

Organització procriminal limitada avui al món occidental, amb dos nuclis de poder agressiu centrats en el Govern d’EUA i la Comissió europea. Avui oscil·la entre abusos reeixits i fracassos, fins i tot ridículs, davant la lluita popular.

En la pràctica, hauríem de parlar de les realitats sòcio-polítiques amb conceptes molt més reals, tals com la Màfia mundial, els sectors més lladres, o reaccionaris, les organitzacions internacionals lladres (FMI), la bancada reaccionària del Congrés, una Comissió Europea reaccionària, i confrontar els conceptes d'«esquerra» i «reacció».

Usar de manera habitual aquests conceptes és necessari perquè la consciència popular tingui cada vegada més una valoració de les coses tal com en realitat són.