Jesús: creure i fer

 

Després de la trista i molt revoltant comprovació que, al voltant de l’any 70, una vegada morts Pere i Pau, els “dirigents” d’aquell moment van optar, suposadament, per canviar el missatge cristià, basat en “fer el bé”, per un missatge més moderat, menys compromès  i més fàcil, consistent només a “creure”, tot i que jo ho tenia claríssim, vaig intentar assegurar-me més.

Cal no oblidar que el canvi, o “l’adaptació a les circumstàncies”, es va fer no menys que falsificant el sermó inicial de l’apòstol Pere en la seva primera exposició pública, als anys 30, a través del llibre-muntatge o llibre-calúmnia “Fets dels  apòstols”. I això es va fer per donar a entendre que el model “light” que es divulgava no era pas res de nou, sinó que el mateix apòstol Pere ja ho havia plantejat així 40 anys enrere. Mentida podrida!!!

Se’m va ocórrer repassar totes les intervencions orals de Jesús al llarg dels 4 textos evangèlics, per veure quantes vegades Jesús havia aconsellat, demanat, etc., “fer” i quantes s’havia referit més aviat a “creure”.

El resultat és el següent:

226 intervencions orals (faig constar que, quan apareixen diverses intervencions referides a una mateixa escena, o a un mateix tema, n’he comptat només una; i que no puc pas assegurar que no m’hagi descomptat algunes vegades, però el resultat, exacte o molt aproximat, és aquest).

51 intervencions aconsellant, directament o indirectament, “fer”: fer coses positives, o, a vegades, no fer-ne de negatives.

8 intervencions aconsellant o demanant “creure”. (Totes 8 de Marc o bé de Joan.)

El resultat és ben clar. Lo important per Jesús era “fer el bé”. La creença ja es donava per suposada, i en tot cas, no era lo fonamental.

Però voldria precisar una cosa encara més important: a què es referia quan proposava “creure”?

Us exposo les 8 peticions de creure, una per una:

Creieu en la Bona nova.

Tingues només fe (que la teva filla es curarà).

 Tot és possible al qui creu (davant la possible curació d’un noi epilèptic).

Tingueu fe en Déu (als apòstols, davant la dificultat de fer un miracle).

L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.

Serà en profit vostre, perquè cregueu (sobre la resurrecció de Llàtzer).

Si creus, veuràs la glòria de Déu (referint-se a la resurrecció de Llàtzer).

Creieu en Déu, creieu també en mi.

Algunes es refereixen a fets concrets. De referides al fet abstracte de CREURE, en Déu o en Jesús, és a dir: la forma  tradicional i “noble”, la que s’ha considerat sempre com a bàsica..., només n’hi hauria 4, o, vist encara amb més precisió, només 2.

Decididament, Jesús no estava pas per creure, sinó per fer.  Fer el bé és el nucli, el moll de l’os, del  missatge cristià. Creure també, però no com lo primer, i no com a cosa imprescindible. Una persona que faci el bé i no cregui és molt més cristiana que una que “cregui”, vagi a missa, etc., si es queda només amb això.

Doncs resulta que els sapastres que, ja desapareguts els principals apòstols, devien anar agafant el pòndol en les diferents comunitats, sobretot les més importants (Antioquia, Alexandria, Roma, Corint...), per tal d’aconseguir relacions més pacífiques amb les estructures socials-familiars, van anar adoptant una religió basada en creure en Déu, en Jesús, i en diversos conceptes, que amb el temps anirien augmentant fins a ser una llarga llista, en l’assistència a actes de culte, en l’obediència als “representants de Déu”, i en el “consell” d’ajudar els necessitats.

Aquesta esdevindria, segles a venir, la versió oficial. Sempre acompanyada, o més aviat “marcada”, per la versió cristiana, que, en les diferents èpoques, donaria lloc a moviments com ara: cluniacencs, cistercencs, valdesos, albigesos o càtars, franciscans, dominics, protestants, jesuïtes... Després d’un buit important, vindrien la JOC i altres organitzacions obreres cristianes (la joia de la corona de l’Església més moderna), a Catalunya, tan poc coneguts!, al principi del segle XX, els anomenats “sindicats del pare Palau”, altres moviments no tan obrers com Acció catòlica, part de l’escoltisme, i sense oblidar mai els capellans-obrers de la França de 1950.

I sempre, sempre, amb un mateix denominador comú: la versió oficial ha sigut la més poderosa i majoritària, en bona relació amb els altres poders (que precisament amb aquest fi s’havia fet l’”adaptació”).

I ja últimament: el Concili Vaticà II, el corrent de la Teologia de l’Alliberament, a Sud-amèrica, i dos papes bons (d’un total de vuit papes en un segle: 1920-2020).

I, per acabar, el mal llibre que va facilitar i “justificar” l’escissió de la religió oficial, el llibre “Fets dels apòstols”, anirà a ajuntar-se al grup que jo anomeno La Bíblia negra, integrada per 6 llibres indesitjables, i que ara seran 7.

L'habitatge a Barcelona

El problema de l'habitatge a Barcelona (i també en altres llocs) és un escàndol tan gros, tan greu, que no es pot qualificar, de manera justa, d'altra manera que de «muntatge de robatori organitzat».

Vegem: El salari mínim a Espanya és de 900 euros (i perquè s'acaba d'augmentar, i hi ha molta gent que encara no els cobra) i, segons font municipal, el lloguer mitjà a Barcelona és de 921. Com pot ser???

Però no es tracta només dels preus. Per què la gent més rica, dècades enrere, va anar marxant del centre de la ciutat, cap a llocs més luxosos i més espaiosos (com va fer en moltes ciutats europees) i ara hi torna fotent fora la gent treballadora que hi viu? Per què hi ha barris on la gent només hi dorm (Ciutat Meridiana, molta part de Nou Barris) i ha d'anar a treballar lluny, de vegades a l'altra punta de la ciutat?  I per què, al revés, hi ha barris on de dia hi ha molta activitat, molta gent, molt soroll, i de nit no hi ha ningú (Barri Gòtic)?  I per què hi ha barris en què les botigues estan especialitzades a vendre per als turistes (Ciutat Vella, Sda Família), i la gent del barri de vegades no troba lo que necessita?

Una ciutat «compacta», integrada, és aquella en què, per exemple, sigui Ciutat Vella, Ciutat Meridiana, Nou Barris, Gràcia, Poblenou, no diré pas que siguin iguals, això no, però en tots els barris hi hagi habitatges per viure, empreses per treballar, botigues per comprar, escoles, dispensaris, cinemes, és a dir, que s'hi pugui «fer vida», encara que una part de la gent s'hagi de desplaçar. I que en tots ells hi visqui gent més rica i gent no tant. 

Falta MOLT habitatge públic de lloguer social. Podria ser públic o bé de cooperatives. N'hi ha molt poc. Mai no havia sigut una preocupació de cap ajuntament. L'Ajuntament actual té el projecte de tenir-ne un 15 % del total l'any 2027. És poc i queda lluny, però ja és ben difícil. Seria necessària molta ajuda econòmica de la Generalitat i de l'Estat, però tampoc hi podem confiar massa, perquè en moltes altres ciutats hi ha un problema similar, encara que no tan fort.

Hi ha la sortida cooperativa. Avui (parlem de casos concrets, que existeixen) per formar part d'una cooperativa d'habitatges, per construir-los en sòl cedit pel municipi (si fos sòl d'origen privat seria més car), es necessita aportar uns 20.000 euros cada família o parella. (Diners que si mai es marxava es recuperarien.) I una quota de despesa comunitària d'uns 500 euros mensuals. És molt per a persones joves que estan en el pas dels estudis a treballar, si poden. Es demana que l'Ajuntament posés 10.000 d'aquests 20.000 euros. Això multiplicaria per dos el nombre de joves que hi poguessin accedir. Però, d'on treu l'Ajuntament aquests diners? Ara com ara, no els té. Però... fem servir la imaginació. Per què els bancs, en mans de gent tan poc honrada, que tenen tants beneficis, nets i bruts, que quan tenien dificultats van ser ajudats generosament, i que no han tornar res, no podrien ser obligats a aportar, cada un, un bon grapat de milions per a un fons social municipal? Però un Ajuntament no pot decidir una cosa així, hauria de ser una llei de l'Estat. I lo que costaria!!

Però, encara que avui això no sigui possible, no hem de tenir gens de vergonya de demanar-ho, si cal fent soroll!!  La realitat actual de Barcelona, i de qualsevol altre lloc, no la podem acceptar. No, pel fet que sigui una realitat, ens hem de pensar, o acceptar, encara que de mala gana, que és «normal», que «és lo que hi ha». És lo que hi ha, ara, però cal dir SEMPRE que és un robatori, de lladres, i que ho hem de canviar tan aviat com sigui possible.

I el procés mitjançant el qual va sent substituïda una part de la població de sempre per turistes o gent rica, pel sistema d'augmentar els lloguers (ara ja no es pot fer en una pròrroga, però sí en un contracte nou), i els que no els poden pagar han de marxar a una zona més barata, és més complicat del que sembla. Perquè, suposem que a un barceloní (una família) de l'Eixample, o de Gràcia o de Sant Andreu, li han apujat el lloguer i no el pot pagar, i se'n va, posem, a Sant Adrià, on hi ha molta gent d'un nivell encara més baix (molts immigrats)... pot passar que el barceloní pugui pagar un lloguer més baix que el de Barcelona, però més alt que el que poden pagar la majoria dels veïns de St Adrià. I què passa? Si és un, no passa res, però si són més... pot reproduir-se el mateix fenomen que a Barcelona...

El problema del lloguer enfilant-se (juntament amb la feina) són els grans culpables que, avui, un 80 % de la joventut espanyola d'entre 20 i 30 anys no es pugui emancipar i encara visqui a casa els pares. L'edat mitjana d'emancipació de la nostra joventut són 28 anys. I als països nòrdics són 20 anys.

I l'aspecte més indignant (que ho són tots) és que, per exemple, la multinacional nord-americana Blackstone posseeix més de 20.000 habitatges a Espanya, com molts més milers arreu del món, i no es preocupa massa per llogar-los, sinó que els compra quan hi ha una crisi i van més barats, els té 6 o 7 anys, sovint buits, i quan han pujat de preu els torna a vendre. És a dir que trafica amb una cosa tan important per a la gent normal per guanyar-hi diners, sense fer res, ni produir ni fer cap servei. I així uns ganduls i lladres ocasionen, junt amb altres factors, que molts joves no es puguin emancipar. Pensem que si, per exemple, qui ens roba és un industrial, que treballa molt i produeix, ESTÀ MOLT MALAMENT, però si, a sobre, resulta que qui ens roba és un dropo que viu del «cuento», IMAGINEM-NOS. 

Què volen les dones?

 

(Diàleg simulat amb Carme Alemany)

—I què voleu, ara, les dones? Esteu presents en totes les professions, sou majoria a la Universitat, teniu bastants càrrecs públics, un nivell d'atur encara més alt, però això es reduirà en uns quants anys. Ja teniu, gairebé, la igualtat.

—Però, és que es tracta, per ventura, de ser «iguals»?

—Deu ser això, oi?

—De cap manera! Més ben dit: no es tracta «només» d'això. Tenir els mateixos drets, evidentment, això és «el primer pas». Després, ve la part més important: Volem que «els nostres valors més propis se situïn en el centre de la societat».

—Els valors més propis de les dones...?

—Les dones donem la vida, la conservem i la cuidem indefinidament. Aquesta ha estat sempre la nostra tasca principal: centrada en la vida i en la cura de les persones, però les persones de veritat, no les de les estadístiques. És la tasca fonamental en una societat. En canvi, no ens ha estat mai degudament ni valorada ni reconeguda. Però això no és el pitjor. El pitjor és que aquesta centralitat de la vida i de les persones concretes no inspira la societat. La nostra societat està centrada en la producció, els beneficis, les relacions de poder, i coses per l'estil, i la vida i les persones de carn i ossos... si es pot, bé, i si no... Nosaltres volem una societat en la qual la vida i les persones concretes, cada una d'elles, estiguin en el centre, i on la producció, els beneficis, el poder i totes aquestes coses siguin «simples mitjans», «totalment supeditats» al fi de la cura i la felicitat de les persones. Aquesta seria la més gran revolució. Què en trauríem, de tenir nosaltres els mateixos drets, en una societat masculinitzada en la seva concepció i abocada a l'egoisme i a la violència? 

—Però deveu valorar bé les polítiques d'igualtat i de compaginació de la vida familiar i la professional, oi?

—I tant! Però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou que «nosaltres» compaginem les dues vides. Les hem de compaginar tots, homes i dones. Si no, ¿com voleu que un home sàpiga gestionar d'una manera «humana» la seva empresa o la seva responsabilitat pública, si no dedica una estona cada dia als seus fills, si no «pren consciència» de què són els nens i les nenes, no només que «ho sàpiga» o que «li consti»?

 (Text inspirat per una conferència de la sociòloga i militant feminista Carme Alemany.)

El honor del apóstol Pedro

 

Me sabe muy y muy mal incidir por tercera vez en el mismo tema. No es mi estilo. Amo la concreción y la brevedad. Pero es que no puedo más. Se trata del honor del apóstol Pedro, puesto en entredicho por el libro “Hechos de los apóstoles”, y de quien, pobre de mí, llegué a pensar mal.

Los aspectos del caso se deben recordar:

*El libro de los Hechos, escrito en los años 70, cuenta que Pedro, en los años 30, en su primera exposición oral ante un grupo de personas que aceptaban el mensaje cristiano, al ser preguntado sobre “qué debían hacer”, les había respondido:

“Convertíos, y que cada uno de vosotros se haga bautizar en el nombre de Jesucristo para obtener el perdón de los pecados, y así recibiréis el don del Espíritu Santo.”

Era una reducción tremenda del mensaje de Jesús.

*Un servidor llegó a escribir:

“Creo que tenemos motivos para no sentirnos satisfechos de la actuación de Pedro.” Frase que mantendría, aunque me doliese mucho, si creyera que fuera cierto que Pedro hubiera dicho estas palabras.

Pero muy pronto empecé a preguntarme, cada día un poco más:

¿De verdad Pedro dijo, en los años 30, lo que se le atribuyó haber dicho en los 70, cuando ya había muerto (se cree muy probable que fue en el año 64; por cierto, también Pablo en el 67)?

Cuidado: estamos ante una situación delicadísima: O Pedro falseó el mensaje de Jesús, o el autor o los autores, consejeros… del libro de los Hechos falsearon las palabras de Pedro. Planteado el tema así, sin más, creo que ni yo, ni nadie, podría dilucidar cuál de las dos desgracias ocurrió de verdad.

Sin embargo, como resultado de un par de mensajes entre ambos, el teólogo José M. Castillo me aconsejó la lectura del libro “Del movimiento de Jesús a la Iglesia cristiana”, del profesor Rafael Aguirre.

Consejo agradecidísimo y utilísimo. Es un estudio sociológico de las comunidades cristianas de las primeras décadas.

Resumiendo “mucho” las informaciones del autor, expongo lo siguiente:

1)En las sociedades judía, griega y romana, la familia era el núcleo básico y fundamental.

2)Dichas familias tenían una gran cohesión, tanto afectiva, como económica, cuanto religiosa. Eran amplias y comprendían a veces varias generaciones. Y siempre bajo la dirección indiscutible del abuelo.

3)Si una familia se convertía toda al cristianismo, no había problema alguno, y persistía la misma cohesión de siempre, aunque con otros valores.

4)Pero si se convertía uno de sus miembros, por ejemplo un hijo, y ese nuevo cristiano se sentía obligado a ejercer actitudes de ayuda a personas necesitadas, cual le correspondía, y ello afectaba la economía, que era totalmente familiar y estaba bajo el control absoluto del abuelo, se producían problemas familiares, y si estos se daban a menudo, se generaba una crisis familiar. Había veces en que el hijo cristiano (o quien fuera) era expulsado de la familia o bien él optaba por salir de ella y juntarse a una familia cristiana que quisiera acogerlo.

5)El conjunto de los abuelos de la ciudad constituía una especie de franja dirigente y tenía un “poder” que influía en muchos aspectos.

6)A los abuelos no les debían gustar nada ideas nuevas que pudieran crear problemas a sus familias.

7)Poco a poco se fue fraguando la idea, entre abuelos y activistas-militantes de las comunidades cristianas, núcleo de lo que, más adelante, sería la Iglesia, de que quizás fuera mejor predicar un mensaje cristiano más moderado, menos comprometido, incluso más fácil para todos, en bien de la paz en la sociedad y las familias.

8)Alrededor del año 70, ya muertos los dos apóstoles principales, estoy seguro de que debió parecer el momento más propicio para empezar a divulgar un nuevo mensaje cristiano, más acorde a las necesidades sociales.

9)Pero los promotores de tal idea debieron pensar que se debían hacer las cosas “bien”. Que nunca se pudiera decir que se “había cambiado” el mensaje. Que el mensaje era el mismo. Que cuando menos a las nuevas generaciones les constara oficialmente que el mensaje cristiano había sido siempre el mismo: “Creer en Jesús”. Y ello desde el mismo primer sermón de Pedro en los años 30.

10)Y así se debió hacer. Y el nuevo libro, “Hechos de los apóstoles”, sería la garantía de continuidad del mensaje cristiano, desde Pedro.

Con toda esa información, entiendo que, en aquella época, hubiera muy potentes sinrazones para que malos dirigentes cristianos cedieran a la “moderación”. Entonces creo que tengo más de un 90 por 100 de probabilidades de que fue el autor de los Hechos quien falseó las palabras de Pedro. (Autor que, vuelvo a decir, nunca pudo ser el evangelista Lucas.)

Si ello fue así, como lo supongo, se trató de algo en extremo ruin, despreciable y canalla.

Pero alrededor del año 70 también se empezaron a divulgar los tres primeros evangelios (el cuarto sería bastante más tarde). Los principios de Jesús fueron divulgados por primera vez por escrito, debidamente acompañados del libro que pretendía desvirtuarlos.

Y así empezaría la coexistencia que siempre ha habido, entre moderados y partidarios reales de Jesús. Hasta hoy.