La fallida d'una estratègia?

 La intervenció del Govern central sobre la Generalitat resulta, durant el primer mes, més simbòlica que real.

La ruptura de la democràcia dels dies 6 i 7 de setembre, el referèndum que no tenia cap element democràtic del dia 1 d'octubre, la (simbòlica) declaració d'independència del dia 27 d'octubre, tots aquests elements portaven a l'article 155, que ningú no volia, però que els fets abans esmentat van fer inevitable, però... podia ser tot plegat una "estratègia històrica"?

Imaginem que el Govern central entra a Catalunya a sac, i actua de manera destralera, que això provoca una gran onada d'indignació, i que els vots independentistes es doblen. En les pròximes eleccions l'independentisme arrasa, i aleshores ja no hi ha solució. La cosa esdevé inevitable...

No diré, ni ningú no pot dir, que això fos un pla conscientment seguit. Molt probablement no va ser pas així. Però no és impossible. Sobretot no és impossible que, en un determinat moment, ja ficats en el ple conflicte, se li acudís a més d'un, fins i tot a molts, que això pogués acabar d'aquesta manera.

No ha sigut així. En aquest mes, i esperem que el segon mes sigui igual, després de fotre fora el mal Govern i convocar eleccions, que era lo que calia, només s'han intervingut, de fet, dues conselleries: l'una (Interior) pel seu prestigi, i no s'hi ha fet res que sigui destacable; en l'altra (Exteriors) sí: s'han tancat les delegacions estrangeres (tots donem per suposat que es tornaran a obrir d'aquí a un mes i mig o dos, quan hi hagi Govern).

En la resta, tot funciona com si no hagués passat res, només que sense els titulars, actuant els directors generals, etc.  

A última hora, acaba d'arribar la notícia que s'obliga al retorn de les obres d'art de Lleida per via administrativa. Seria la segona putada.

De tota manera, fins ara no hi ha una indignació de més que la que ja hi havia. Perquè no n'hi ha motiu. La onada de vots de més... difícilment es produirà.

El treball de cura de les persones, i 10

Polítiques públiques en relació al treball de cura i en relació a

la igualtat de les dones 

La Comissió Europea preveu la seva política d’inclusió social a base de l’eix: tota persona, home o dona, solter/a o casat/a, ha de tenir una ocupació remunerada que li permeti garantir la seva subsistència al llarg de la vida laboral (sou) i després (pensió). Aquesta previsió no preveu degudament el treball de cura, i com aquest es planteja de manera diferent per a homes i dones. La CE entén que s’ha de resoldre a base de treball extern, institucional, a càrrec de personal professional. Però la nostra autora (Jane Lewis) creu que la CE no entén prou bé la naturalesa real del treball de cura, i que hi dona una solució típicament «econòmica» i «masculina». Perquè:

1) El treball de cura no sempre consisteix a «fer coses», sinó de vegades a «estar» pendent, com per exemple estar al costat d’una persona gran mentre camina, vigilant que no caigui. És difícil que ho facin en una residència, on la tindran asseguda perquè no hi hagi problemes, i com més segui, menys caminarà.

2) Hi ha dones (no pas totes) que senten íntimament, com una mena d’obligació de consciència, que han de ser elles qui s’ocupi de la cura dels seus familiars, i no ningú més.

3) El treball extern i professional no assegura del tot la cura de les persones, com quan un dia el nen està malalt i no pot anar a la guarderia.

I, per damunt de tot, sigui lo que sigui lo que pensin unes persones o unes altres, incloent els dirigents polítics, tota dona ha de tenir un dret personal a decidir (d’acord amb el marit) quina solució vol donar a la cura dels seus fills, o pares. Si el recurs a una institució o assumir-ho personalment, mitjançant una excedència o una temporada de treball a mitja jornada. I, en aquest cas, ha de poder-ho fer, sense que en surti perjudicada, ni en la continuïtat de la seva ocupació ni, sobretot, en la seva cotització de cara a la pensió en el futur. Perquè aquesta feina que vol fer a casa és molt més important que la que fa a l’empresa.

Antoni Ferret (CatComú) – Novembre de 2010

Final de la sèrie

Moltes gràcies, Cristina Carrasco, Cristina Borderías, Teresa Torns, Francesca Bettio, Annamaria Simonazzi, Paola Villa, Jane Lewis, i totes les altres autores. Sense vosaltres no haurien sigut possibles aquestes informacions. 

Què necessita Catalunya? (I Espanya?)

Les persones normals de Catalunya necessitem, bàsicament, dues coses:

A) Recuperar la plena disposició de les competències autonòmiques, suspeses per culpa d'uns enfrontaments que no s'haurien d'haver produït mai.

B) Recuperar el benestar de les persones, sobretot les més vulnerables, perdut durant els últims 8 anys, per culpa d'uns mals governs que no hauríem d'haver tingut mai. Això representa (no exhaustivament):

1) Pagar efectivament la Renda garantida de ciutadania (560 ara, 664 el 2020).

2) Que la sanitat, l'ensenyament, etc. recuperin el nivell de pressupost de l'any 2010, i el personal que tenien aleshores.

3) Una llei de lloguers, que trenqui l'especulació i que reverteixi els lloguers de Ciutat Vella i altres llocs afectats als preus de fa dos anys.

4) Un fort augment d'impostos per poder pagar la política social.

5) Una llei que doni impuls a l'ensenyament en escola coaducadora i inclusiva.

6) Fort impuls al Pla Nacional per la Indústria, i creació de llocs de treball.

7) Fortíssim impuls a la producció d'electricitat amb energies netes, per poder prescindir del petroli i altres combustibles perjudicials.

8) Començar a remunerar la feina de les mestresses de casa, en pla experimental.

 Però els catalans i les catalanes no ens hem de preocupar només de Catalunya, sinó també i molt del conjunt d'Espanya, perquè també sigui un país lliure i just:

1) Un Govern d'esquerres (d'esquerres ben avingudes).

2) Sortir de l'OTAN, òrgan innecessari, agressiu i costós.

3) Procurar que la UE actuï a la mida de les persones, i, si no pogués ser, sortir-ne provisionalment.

4) Reforma progressista de la Constitució, de tipus federal, amb més competències a les autonomies, sobretot a les tres que són nacions, i especialíssimament tornar a Catalunya "totes" les competències perdudes en la Sentència de 2010.

5) Una forta reforma fiscal.

6) Creació de llocs de treball.

7) Que Espanya tingui la renda mínima d'inserció, i no de 400 euros, que és massa poc.

8) Recuperar el ritme de la Llei de dependència.

9) Combatre la desertització de la part sud de la península, sobretot amb la plantació de molts milions d'arbres.

10) Substituir, en els cossos judicial i policial, totes les persones que tinguin maneres de pensar i de fer pròpies d'una altra època.

11) Disminuir molt l'exportació d'armes, i anar tancant les empreses que les produeixen.

Per obtenir reivindicacions com aquestes, només podem confiar (a Catalunya) en els partits catalans d'esquerra (per ordre de la seva data de fundació): ERC - PSC - CUP - CatComú. Que cadascú triï el que cregui millor.

El treball de cura de les persones, 9

0

La jubilació de les mares

El fet que les dones, molt generalment, suportin una part excessiva del treball de cura, no solament és injust, sinó que porta conseqüències. A l’arribar a la jubilació, sovint es troben en una situació de pobresa.

Ho direm amb les paraules precises de Jane Lewis, una de les autores del llibre: «El modelo de varón perceptor de ingresos se basaba en una serie de supuestos con respecto a las aportaciones de hombres y mujeres en el ámbito familiar: a los hombres les correspondía la responsabilidad principal de ganar dinero y a las mujeres la del cuidado de niños y niñas y de las personas mayores, y también el de sus maridos. Por lo tanto,  dicho modelo tenía en cuenta el trabajo de cuidados no remunerados, pero a costa de consagrar la dependencia de las mujeres respecto de los hombres. El modelo del varón perceptor de ingresos incorporado en el pacto de la postguerra daba por sentado el pleno empleo masculino regular y unas familias estables, en cuyo seno las mujeres recibirían manutención durante toda su vida, en gran parte a través de los ingresos de sus maridos y de las cotizaciones sociales de estos. Este modelo de familia ha quedado bastante erosionado...»

Doncs hi ha dones d’aquella generació, ja grans i amb el marit mort (cosa que biològicament passa sovint), que, al no haver cotitzat, tenen una pensió molt reduïda (una part de la que tenia el marit, moltes vegades uns 500 euros), que les deixa en un estat d’una relativa necessitat.

Però Jane va més enllà. Perquè hi ha dones de les que ara treballen i tenen fills i pares que, per causa de la seva aportació (total o parcial) al treball de cures, viuen talls o disminucions en la seva feina professional. Si han tingut diversos fills, o tenen pares ja delicats, o prenen l’opció de ser elles les que assumeixin la cura familiar, es prenen excedències o, més sovint, treballen temporades a mitja jornada, per compaginar.

L’autora esmenta el cas d’unes enquestes fetes als anys 90 a Gran Bretanya, que mostraven que, de les dones casades amb fills, menys d’una meitat treballaven en jornada completa. Aquestes dones corren un risc, si el dia de demà queden viudes.

Així l’autora (i també un servidor) creu que és ara i no quan ja sigui inevitable, que cal enfocar aquest problema. Que tota dona que suspengui o disminueixi la seva activitat laboral per atendre la cura dels seus familiars, se li mantingui la cotització a la Seguretat Social com si treballés a jornada completa. Com una manera de reconèixer-li el treball fet a casa, i per tal que el dia de demà tingui una pensió normal.

El canvi del dia 13. Tornem a la realitat

El dia 13 de novembre, impensadament, a Catalunya es va donar un canvi important, i llargament esperat. Fins a tres dirigents independentistes van anar declarant, en un mateix dia: 1) Que hi havia altres solucions, a més de la independència. 2) Que no estaven preparats per obtenir-la enfront de la força de l’Estat espanyol i la indiferència europea. 3) Que calia esperar “més temps” per tenir molt més suport popular. Aquests dies següents, altres dirigents han dit coses semblants (crec que han sigut 6 en total).

Sembla, doncs, que la possible independència queda com a cosa d’un futur. Cosa que jo celebro molt alegrement. Tot això donaria per a comentaris des d’irònics fins a molt durs. Però soc del parer de no fer-ne cap, d’oblidar totalment aquesta mala temporada que hem passat i de tornar a pensar en una Catalunya de la gent.

Recordar que Catalunya té una sanitat i un ensenyament i altres coses retallades des de fa 7 anys. Cosa que no s’hauria d’haver fet mai. Però ara pensem en com arreglar-ho de manera urgent. Passant per damunt de tot lo que calgui.

Recordem que, entre presses per aconseguir una cosa que creien molt important, per una banda, i interès d’aprofitar la situació i mantenir els privilegis, per una altra, tenim una tirallonga considerable de necessitats, a Catalunya i a Espanya, que estan empantanegades.

A Catalunya:

La Renda garantida de ciutadania.

Els serveis de l’Estat del benestar (sanitat, ensenyament, serveis socials...) retallats.

El desgavell dels lloguers. I, en general, el problema de l’habitatge.

A Espanya (on s’està retardant una moció de censura per canviar el Govern, que el PSOE no acceptarà de fer fins que s’hagi resolt, en principi, el problema de Catalunya, perquè no voldrà assumir ell aquesta patata calenta):

L’augment dels llocs de treball.

El salari mínim.

La renda mínima de subsistència.

La represa de la Llei de dependència.

La reforma fiscal.

L’actuació contra la violència de gènere.

La reforma de la Constitució, en format federal.

El retorn a Catalunya de totes les competències  anul·lades el 2010.

La reforma d’institucions: judicial, policial, bancària (intervenció pública)... Coses aquestes MOLT difícils, ara com ara.

Bé val la pena deixar a un costat coses de gran embalum i aplicar-se a resoldre coses importantíssimes per a la vida de la gent.

Votem tot pensant-hi.

El treball de cura de les persones, 8

La cuidadora immigrada

Als països europeus, al llarg de les últimes dècades, s’ha anat allargant l’esperança de vida, i per tant ha anat augmentant el nombre de persones grans, i, així mateix, el nombre de persones grans dependents. Com que, simultàniament ha anat augmentant el treball assalariat de gairebé la totalitat de les dones en edat de treballar, i com que l’oferta de serveis públics era i és molt escassa, també ha anat augmentant la demanda de persones cuidadores. A partir de la dècada dels anys noranta, aquesta demanda ha anat sent satisfeta, de mica en mica, per persones immigrades, sobretot dones. Africanes i sud-americanes, sobretot marroquines i equatorianes.

A Espanya, l’any 2003, quan hi havia al voltant d’1.100.000 estrangers immigrants, un 30 per 100 treballaven en serveis domèstics i de cura de les persones, sobretot dones i cuidant persones grans dependents. Treballadores que, en un principi, es movien en l’economia submergida.

Aquestes cuidadores proporcionaven, per un preu bastant mòdic (que, per a elles era relativament alt, comparat amb els sous del seu país), una cura bastant similar a la cura de les dones de la família. O bé anant-hi hores determinades, o bé vivint a la mateixa casa. I a partir de 2006, l’ajuda de la Llei de dependència pot facilitar poder-la pagar. Però... amb dones immigrants, el treball de cura potser encara serà menys valorat...

Suposem el cas d’una cuidadora marroquina contractada per una família catalana, per cuidar o bé els nens o bé els pares (els quals poden viure a la mateixa casa o en una altra casa). La marroquina permet que la dona catalana treballi fora de casa, amb un sou bastant més alt que el que paga a la dona marroquina. Però, al mateix temps, la marroquina ha deixat els seus fills a càrrec de la seva mare, al Marroc.  La dona catalana treballa en una empresa de lo que sigui. Però, de vegades, es pot donar el cas que treballi en un hospital o un CAP, de manera que la marroquina cuida els seus fills o els seus pares i ella, al seu torn, cuida malalts o pacients. Així es pot donar, de vegades, una cadena de cures que va de la casa de la dona marroquina a l’hospital. D’això, algunes feministes en duen la internacional de les cures. Cal saber-ho, perquè tothom sap que hi ha aparells, les peces del qual han sigut fabricades a la Xina o a Corea, el muntatge s’ha fet a Txèquia, per exemple, i la distribució s’ha fet a França, d’on ens ha arribat a Catalunya. Això és la «mundialització» (en terminologia anglosaxona: globalització). Però no se sap gaire que això també passa amb la cura de les persones, sempre menystinguda.

En acabar el capítol sobre la immigració, les autores diuen que, ara, tenim abundància de cuidadores immigrades perquè als seus països hi ha poques oportunitats laborals. Però si un dia els seus països progressen i no els cal emigrar... què passarà?