Conxorxa contra Barcelona

Tenim un molt mal Govern als EUA, un molt mal Govern a la UE, un molt mal Govern a Espanya, un mal Govern a Catalunya, 4 mals governs. Només hi ha un bon Govern a Barcelona. 

I, naturalment!!, com no podia ser d’una altra manera, s’ha format una Conxorxa, convergent i no convergent, amb l’objectiu de tombar-lo. Per recuperar la UNIFORMITAT NEOLIBERAL.  Què és això que n’hi hagi un que desentoni!!! No pot ser! 

S’ha tombat un pressupost, majoritàriament per raons externes al mateix pressupost. Per un «càlcul». Es diu que «no s’ha fet res». S’han fet moltes coses, però sobretot (sobretot) coses petites i de barri, que és lo que cal. 

Al conjunt de Barcelona, l’actuació més important ha sigut en relació a l’habitatge, el gran problema. I frenar una mica el turisme, un altre problema. I triplicar les beques menjador.    

Les grans coses, el PAM, les Ordenances fiscals i el Pressupost, estan parats per culpa de Convergència i afins (excepte la CUP).

El nou Govern nord-americà

L’elecció del senyor Trump, evidentment, és un greu error i una desgràcia. Però potser no tant com sembla.

Per començar cal dir que és una cosa que el Partit Demòcrata i la seva candidata es mereixien sobradament. Per la manera malvada com han governat. Per la manera com han maltractat els treballadors/es.

Hi ha 4 coses que hem de témer molt:

*Que retiri la firma d’EUA del Pacte de París pel clima, i l’aportació.

*Que produeixi grans quantitats d’energies brutes.

*Que, realment, impedeixi la immigració.

*Que derogui (o rebaixi) la ja raquítica assegurança sanitària que tenen.

Lo del mur, no s’ho creu ni ell. I d’expulsar els immigrants il·legals..., primer deia que 11 milions, després que 2 o 3, i finalment que «se n’ha de parlar», quan tinguin la frontera assegurada.

En canvi, hi ha 4 possibles coses que serien magnífiques:

*Que trastoqui tot l’establixment político-mediàtic nord-americà. Això seria molt útil, en el futur, a l’hora de construir una alternativa social.

*Que reindustrialitzi les zones degradades i millori la situació dels treballadors i treballadores.

*Que trenqui (o rebaixi) tots els tractats comercials, que només serveixen per enriquir els rics.

*Que deixi de ficar-se amb els altres països i d’intentar dominar el món.

Seria fantàstic que els països sud-americans poguessin viure tranquils.

Els tractats internacionals de comerç serveixen, sobretot, per:

*Enriquir els rics.

*Deslocalitzar empreses.

*Fallides d’empreses per la competència dels monopolis.

*Atur creixent dels treballadors/es.

Per exemple Mèxic: sens dubte s’ha vist beneficiat per les empreses nord-americanes que s’hi van desplaçar. Però, abans, l’agricultura mexicana va ser arruïnada per les importacions d’aliments a preus baixos.

Impopstos als rics

Posar impostos als rics és l’abc de la política. Si tenim (i mentre tinguem) un sistema econòmic que crea grans desigualtats, i les augmenta contínuament, cal, doncs, que tinguem un mecanisme que «compensi» aquesta tendència. Que redistribueixi la riquesa creada.

Tant a Catalunya com a Espanya (i arreu) és una assignatura pendent, des de fa molt de temps, la redistribució de la riquesa, tan acumulada en tan poques mans.

Avui dia, la CUP, donat el seu paper decisiu en el manteniment del Govern de JxSí, té una ocasió d’or per aconseguir un bon paquet d’impostos als rics catalans. Fins ara ha aconseguit:

* Un impost sobre els habitatges buits.

*Un impost sobre grans establiments comercials (sobre el nombre de vehicles que hi arribin).

*Un sobre les estades en establiments turístics.

*Un sobre el risc ambiental de la producció, la manipulació i el transport, la custòdia i l’emissió d’elements radiotòxics.

*Un altre sobre begudes ensucrades envasades.

*I un impost sobre béns de luxe (habitatges, cotxes, iots...) que els propietaris atribueixen a una empresa per no pagar-ne impost.

Sembla que això pot representar uns 180 milions d’euros l’any. És molt poc. Hi ha una bona colla de necessitats populars que «esperen»: gent necessitada, sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.

Hi ha altres possibilitats importants: Augmentar els trams alts de l’IRPF; augmentar l’Impost de successions; augmentar l’Impost del patrimoni...

Doncs vet aquí que una part de l’esquerra s’ha plantat:

Volem 1.000 milions d’euros anuals més

Vejam si en la discussió parlamentària es va més enllà.

Hi ha el perill que la CUP no vulgui estirar massa fort perquè no perilli el referèndum.

Postcapitalisme?, 9

Nou mode de producció

Paul Mason, l’autor que hem seguit en aquesta sèrie d’articles, creu que el nou sistema que substituirà el capitalisme industrial tindrà les característiques següents:

*Predomini total de la informació, totalment gratuïta.

*Màquines, eines i productes fabricats amb gran influència de la informació tendiran a un abaratiment progressiu.

*La tecnologia substituirà cada vegada més el treball necessari, el qual serà voluntari.

*La tecnologia, a més, proveirà una gran abundància de tots els béns.

*Tota persona, treballador/ra o no, rebrà de la societat una renda bàsica per viure.

*Els articles necessaris per viure seran molt barats o gratuïts.

*Hi haurà un sector important d’economia no mercantil, com cooperatives, empreses de treball col·laboratiu, producció gratuïta, intercanvis personals.

*Consum tendint a 0 de combustibles fòssils. Tot ha de funcionar a base d’energies netes.

*Nacionalització de la banca, per finançar iniciatives socials.

*L’Estat no funcionarà a base de poder, sinó més aviat de «coordinació».

*No s’abolirà el mercat, però aquest deixarà de tenir la funció central que té ara.

Paul Mason creu que, cap als voltants de l’any 2075, aquest sistema ja estarà completament implantat.

També creu que els elements històrics que més ens urgeixen a tirar endavant aquest canvi són: el canvi climàtic, i la necessitat de controlar-lo;

l’envelliment de la població, que dispararà la despesa social; les migracions, vàlvula de sortida de la misèria del Tercer Món; l’enorme deute públic de tots els Estats, que ofegaria l’economia mundial. I que, segons el senyor Piketty, s’hauria de resoldre «tocant» els grans patrimonis.

(Amb aquest article s’acaba la sèrie dedicada al postcapitalisme.)

Tasca de l'oposició

S’ha consumat la Desgràcia.

Però no ha sigut mitjançant un procés lineal i ordinari, de tal manera que s’hagués pogut preveure per endavant. Per consumar-se la desgràcia ha calgut, ha sigut imprescindible, que es fes una jugada bruta i escandalosa. Una jugada d’aquelles que no es fan  mai. I aquesta jugada s’ha fet per evitar la formació d’un Govern normal. Si no, la cosa segurament que no hauria acabat així. Hi havia possibilitats...

Ara, però, ja és inevitable i cal veure què fer.

La situació política actual està caracteritzada per dues circumstàncies especials:

1)El Govern serà minoritari.

2) L’aritmètica parlamentària del Congrés permet que hi hagi victòries o bé del Govern o bé de l’oposició (ja n’hi ha hagut).

Segons de què es tracti. Per exemple:

Si fos el cas d’aprovar una llei electoral justa, l’oposició podria guanyar fàcilment, ja que amb molta probabilitat, Ciutadans hi col·laboraria.

Si es tractés d’una Llei de llengües, que millorés l’estatus de les llengües nacionals (autonòmiques), també es podria guanyar, per la col·laboració dels partits nacionalistes.

En canvi, una llei que derogués la Reforma laboral, tenint en compte que el PDECat (CDC) al seu dia la va votar... fóra ben difícil.

També seria difícil fer aprovar  una llei de reforma fiscal progressista, per la mateixa raó.

Una llei d’impuls a la producció massiva d’energies netes tindria moltes possibilitats de ser aprovada per l’oposició.

Uns Pressupostos que preveiessin retallades socials es podrien tombar. Dependria de l’actitud de PDECat i PNB.

Ho anirem veient.                                                                      

Postcapìtalisme?, 8

Nova classe treballadora

El capitalisme va fer néixer la classe treballadora (abans anomenada «classe obrera») fa més de 200 anys. Gent procedent de l’artesania i de l’agricultura es van desenvolupar al voltant de la fàbrica i del taller, i van protagonitzar la Revolució industrial, fortament explotats per la burgesia.

Es van defensar entorn dels sindicats, les cooperatives, els ateneus, fins i tot les corals. Van crear una cultura pròpia i una consciència de classe. Amb les seves lluites (sovint la vaga) van aconseguir moltes millores de les seves condicions de treball i de vida, però sempre limitades.

Avui, i des de la dècada de 1980, una burgesia agressiva i més inhumana de lo que ja ho havia sigut sempre, ha anat atacant la classe treballadora i reduint-la a un estrat social cada vegada més marginal. El gran instrument ha sigut l’atur massiu. L’atur ha anat deixant masses de treballadors i treballadores en la inseguretat, en la misèria, en la por, en la passivitat davant els abusos. Avui, la classe ja no té, en general, ni la cultura, ni els índexs de solidaritat, ni les formes de lluita d’altres temps.

Però... (com que la vida sempre continua).

Avui, en tot el món, hi ha milions de treballadors/es, sobretot joves, que no van al sindicat, ni a l’ateneu... però que, amb un aparell informàtic, viatgen contínuament per les xarxes telemàtiques. Són xarxes de joc, de música, d’amistat, socials, polítiques... Tot un món nou.

Aquests treballadors i treballadores estan adquirint un poder difús... que, el dia que en prenguin consciència, que el sàpiguen fer anar, que aprenguin a fer convocatòries massives, poden crear problemes greus a la classe capitalista.

La classe treballadora ni és morta, ni està derrotada, ni serà passiva. 

Postcapitalisme?, 7

Els preus, 2

Una indústria gratuïta?

La indústria ha sigut el centre i l’emblema del capitalisme industrial. Tots els altres sectors han sigut complementaris, malgrat l’enorme emergència de la banca. L’element més important de la indústria és la màquina.

Hem vist com la informació ja és (i serà) l’element econòmic dominant en el futur. Hem vist com la informació, a diferència de tots els altres elements econòmics, és abundant, i cada vegada més. I que, amb aquesta abundància, resulta cada vegada més barata, tendint a ser (ja en molts casos) gratuïta. Això és així en el camp de la cultura.

La indústria, és clar, és molt diferent. Però...

En la mesura que la informació sigui cada vegada més dominant en la producció i en el control de les màquines...

En la mesura que les primeres matèries usades en la producció de les màquines siguin també cada vegada més influïdes per la informació...

En la mesura que passi lo mateix amb l’electricitat que les mou...

En la mesura, en fi, que les màquines esdevinguin cada vegada més barates...

En la mesura que només quedi, com a factor de cost important, les hores de treball...

Arribarà un dia que els productes industrials també seran cada vegada més barats, tendint a la gratuïtat.

Potser vindrà un dia que, amb sous baixos, ja es podrà viure.

Però aquell dia, d’on trauran beneficis, els capitalistes???

Postcapitalisme?, 6

Els preus, 1

El capitalisme industrial fixa el preu d’un article en funció de les hores de treball, tant d’execució com de direcció, els materials i les instal·lacions (en el valor dels quals ja hi ha el de les corresponents hores de treball usades), l’energia (ídem), les amortitzacions, i el benefici. Això és una cosa tradicional i fixada.

Però encara, sovint, el preu és, més o menys, condicionat per l’oferta i la demanda. La major o menor demanda de compra d’un objecte, o la seva abundància en el mercat, poden fer-ne variar el preu, amunt o avall.

Però en el futur ja no podrà ser tot igual. A partir de la creixent importància que tenen el coneixement i la informació en la producció d’articles, s’hauran de tenir en compte aquests elements.

En una primera època, potser l’operari que té aquesta informació serà pagat una mica més que un altre operari. Però a la llarga s’haurà de valorar la informació en la fixació del preu. I com es valora? Molt? Poc?

Perquè la informació aportarà una altra alteració molt important, en el sistema de preus. D’ençà que el món és món, les coses necessàries per a viure, aliments, vestir, habitatge, cultura, sempre han sigut escasses. Sovint no n’hi ha hagut per a tothom. I s’havien de pagar, no solament per cobrir el cost de la seva producció, sinó també perquè, si no n’hi havia per a tots, era per al qui ho pagués.

Però avui la informació no és escassa, sinó abundant, i tendint a abundantíssima. És la primera vegada en la Història que passa una cosa així. Essent tan abundant, la informació tendeix a ser gratuïta. Molta ja ho és. Molta altra es fa pagar, i és cara. Es tendirà a fer-la gratuïta.

Al capitalisme industrial se li altera i se li alterarà el mecanisme tradicional de formació de preus. Serà una altra de les seves característiques que canviarà.

Els culpables

La situació en la qual ens trobem, en la política espanyola, no és deguda a cap determinisme que s’hagués de complir tant sí com no, ni a circumstàncies que fossin impossibles d’evitar. Hi ha uns culpables que les coses no hagin anat bé, i procuraré esmentar-los.

1)Després de les primeres eleccions, Podemos es va negar a negociar, si es negociava amb Ciutadans. Va estar dues setmanes parat, temps que el PSOE i Ciutadans van aprofitar per fer un pacte, pacte molt fluix (preveia augmentar el salari mínim un 1 per 100).

2)El PSOE es va enrocar amb aquest pacte i no va voler saber res més.

(Amb aquestes dues accions errònies es va perdre l’ocasió de pactar un Govern d’esquerres.)

3)Després de les segones eleccions, el company Sánchez, en comptes d’afanyar-se en la negociació d’un Govern, ho va anar deixant passar, tot dient que ho faria. Al Comitè Federal hauria d’haver-hi portat un pacte de govern gairebé tancat.

4)La proposta del company Sánchez de fer un congrés abans de temps va ser un gravíssim error, que li va girar mig partit en contra. A partir d’aleshores, la situació ja no va ser governable.

5)Els 17 dirigents que van dimitir sobtadament (el Cop) van actuar de manera traïdora i vergonyosa. Va ser el moment en què es va començar a trencar el partit. Sembla probable que aquesta actuació fos inspirada per dues persones, un home i una dona, molt coneguts.

6)La Dona Andalusa va lluitar amb una ràbia tal, que semblava que se les hagués contra el Gran Enemic.

7)La divisió entre els diputats va ser la darrera punyalada.

El pitjor drama d’aquesta situació no és la dimissió del company Sánchez, ni la fractura del partit, sinó l’existència de gairebé dos milions de treballadors i treballadores sense feina ni subsidi, en la misèria, que esperen un Govern que els faci justícia.

Si tot s’hagués fet bé, el Govern d’esquerres PODIA haver sigut.

Postcapitalisme, 5

El mercat

El capitalisme industrial té dos principis, i alhora institucions, intangibles: el mercat i la propietat privada. Gairebé ideïficades.

Doncs bé: les tecnologies de la informació erosionen, cada vegada més, aquests dos pilars.

*Molta gent agafa de les xarxes música, cançons, informació diversa, etc., sense pagar. Les represàlies no són efectives. La propietat privada i el mercat es devaluen.

*Hi ha mètodes i programes informàtics anomenats «oberts», és a dir, gratuïts, enfront dels que són de pagament. Sovint, les pugnes entre grans empreses (Google-Apple) afavoreixen la difusió d’aquests mètodes i programes gratuïts. Mercat a la deriva.

*Milers de persones col·laboren gratuïtament en la redacció i el perfeccionament d’una magna enciclopèdia anomenada Wikipèdia, de consulta gratuïta.

És a dir: en un camp de moment cultural (només cultural) es desenvolupen unes relacions que no són mercantils o capitalistes. I es va creant un món de persones interrelacionades al marge del sistema.

Només en el camp cultural... Però alerta! En la indústria, la informació s’està imposant com a mestressa del procés productiu. Domina el disseny dels productes, que representa la part molt més valuosa dels béns produïts.

Queda el vast camp dels serveis, també cada cop més informativitzat, però la seva gran part és pública (administració, sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.). Per tant tampoc és capitalista en un sentit propi.

El nostre Paul Mason i altres pensadors es pregunten: «Pot una economia basada en les xarxes informacionals crear un “nou mode de producció” més enllà del capitalisme?»   

Postcapitalisme, 4

Un capitalisme «no industrial»?

El capitalisme industrial és el que hem conegut els dos últims segles, i és el capitalisme per excel·lència. Però en un pròxim futur aquest concepte d’«industrial» podria passar a segon terme.

Per exemple, un motor d’aviació no es dissenya sobre paper com abans, sinó en un ordinador, que calcula la seva forma, els seus elements i fins i tot les circumstàncies en què es pot trobar en el vol. I quan vola tramet contínuament dades del seu vol a un ordinador central, que controla.

Hi ha pel·lícules en què apareixen escenes que no han sigut filmades d’escenes reals, sinó produïdes digitalment.

És a dir: hi ha sectors de l’economia (cada vegada més) en què el coneixement i la informació utilitzats en el disseny valen molt i molt més que el treball físic i els materials usats en la seva producció. I això capgira els càlculs. En el capitalisme industrial el preu d’un producte es calcula sobre les hores de treball, els materials, energia, etc., i el benefici. Això ara no podrà ser. I com es calcula el valor de la informació?

Tradicionalment, els factors productors de riquesa eren la terra, el treball i el capital. Ara i en un futur, passaran tots tres a segon terme.

És clar que sempre hi haurà activitats, com l’agricultura, la cura de les persones, la sanitat, l’ensenyament, etc., que aniran a part.

Però el capitalisme del futur ja no serà «industrial». 

I Paul Mason es pregunta: Però, serà encara «capitalisme»? És a dir: serà encara el capital qui controli i governi tot el procés econòmic? 

La cosa pot començar així: «Vostè és tècnic? Molt bé. Farà això i cobrarà tant.» Però un dia aquestes persones, sentint-se importants, es faran valdre en el sou. I un altre dia, potser, s’independitzaran.

Postcapitalisme, 3

Crisis i readaptacions

El capitalisme ha sofert moltes crisis, algunes greus, però de totes se n’ha sortit fort i amb nova empenta. Mason diu que s’ha readaptat a noves condicions. Aquestes han sigut, generalment, innovacions tecnològiques. La màquina de vapor, el ferrocarril, el telèfon, l’electricitat, el petroli, l’automòbil, l’avió, els electrodomèstics... han sigut en cada moment la base de la readaptació del capitalisme. També, per exemple,  passar d’una estructura de petites empreses a l’emergència de grans monopolis.

En totes les crisis ha sigut corrent que s’hagi demanat i propiciat la baixada dels salaris, o, si més no, la seva congelació. Per estalviar diners al capital. Però algunes vegades la classe treballadora ha lluitat i ha evitat o minimitzat aquesta retallada. Avui no és així, per una raó: hi ha un nivell molt alt d’atur, i els treballadors i les treballadores tenen molta por.

Les crisis principals, en època recent, han sigut: 1929, 1973 i 2008.

La crisi de 1929 (de desgavell financer) es va allargar fins a 1948, al final de la guerra mundial. El capitalisme es va readaptar sobre la base de dos fets excepcionals: 1) El Pla Marshall (ajuda per a la reconstrucció). 2) Un pacte social amb la classe treballadora, a base de salaris alts i Estat del benestar. Més els plàstics i els electrodomèstics. Hi hagué el període de creació de riquesa més gran de tota la Història. Fins al 1973.

La crisi de 1973 (d’augment sobtat del preu del petroli),  seguida d’atur massiu, va persistir fins al voltant de l’any 1990. El capitalisme es va readaptar a base d’innovacions com el telèfon mòbil, més endavant les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), les primeres manifestacions de la comunicació en xarxa...   I la possibilitat d’expansió comercial sobre els països exsocialistes. Fins al 2008.

I ara què...? Les innovacions tecnològiques més importants han sigut les TIC. ¿Seran les TIC la base de la readaptació del sistema? Però alerta!: 1) Les TIC no promouen la producció de béns en massa. 2) Les TIC són incontrolables, per tant insegures i perilloses.

Postcapitalisme, 2

L’amenaça de les noves tecnologies

Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) van néixer dins el capitalisme i van ser, i són, unes eines privilegiades de les relacions capitalistes.

*Permeten moure grans quantitats de diners d’un cap a l’altre del món en un instant.

*Permeten traslladar una fàbrica a un país llunyà, de mà d’obra barata, perquè, informàticament, des de la central es pot seguir al moment els detalls de la nova fàbrica, malgrat la distància.

Però...

*Es va començar a distribuir gratuïtament música i qualsevol informació, sense pagar cap dret. Atemptat a la propietat.

*27.000 voluntaris, sense cobrar, van col·laborar en la redacció de l’enciclopèdia informàtica «Wikipèdia», gratuïta. Això era trencar tota la lògica de: treball, salari, propietat, preu de venda, distribució...

*Es va començar a distribuir informació i propaganda política a través d’uns canals independents d’aquells que n’havien tingut el monopoli: diaris televisió...

*I... un dia... els secrets més ben guardats d’una superpotència, vés a saber com, van ser copsats, coneguts i esbombats per tot el món. Aquí hi ha un Poder que trontolla, i un altre poder, incontrolable, que no saps d’on ve, que pot crear molts problemes.

Paul Mason creu, textualment, que «... una economia de la informació possiblement no és compatible amb una economia de mercat, o, si més no, amb una economia dominada i regulada primordialment per forces de mercat».