La lectura del llibre “Carta al papa”, de Lluís Busquets i Grabulosa, m’ha donat noves idees, i, encara que no les segueixo estrictament, torno a la càrrega amb aquest nou article. La reforma del Papat és una part principal de la reforma de l’Església, i per tant és urgent.
Aquest papa, o el següent, hauria de dur a terme les actuacions que s’expliquen a continuació.
*Separar netament el govern pastoral de l’Església i el govern polític de la Ciutat del Vaticà. No separar-ho sols en el sentit teòric, els càrrecs, etc., sinó separar-ho “físicament”, en el lloc. És a dir, l’estructura i els serveis del govern de l’Església haurien de “marxar” de l’Estat del Vaticà. Instal•lar-se en un altre lloc, en un edifici, o alguns edificis, que tinguessin la capacitat suficient però allunyats del Vaticà. Es tractaria d’alliberar la tasca de l’Església del contagi de les preocupacions polítiques. Per altra part, una Església situada dins el complex arquitectònic i sumptuari del Vaticà no podria ser altra cosa que una Església ofegada, sumptuària i burocràtica. Ha de marxar-ne, amb l’esperit d’un nou “èxode”. I millor que fos en un barri popular, fora de la Roma rica.
*Paral•lelament, i provisionalment, s’hauria de nomenar un primer ministre de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. O sigui: descarregar la persona del papa d’aquesta tasca, que el papa es dediqués en exclusiva a la tasca pastoral del govern de l’Església. Aquest primer ministre podria ser preferiblement un seglar. I la seva principal comesa seria anar liquidant, de manera ordenada, l’Estat del Vaticà: anar tancant nunciatures i acomiadant nuncis, acabant per les nunciatures més importants. Liquidant serveis: espionatge, arxius, museu, biblioteca, etc. (arxiu, museu i biblioteca per a la UNESCO). Un cop l’any aquest primer ministre rendiria comptes al papa. Una volta abolit l’Estat del Vaticà, tot el complex monumental del Vaticà hauria de ser entregat a la UNESCO per a la seva conservació.
*El Col•legi cardenalici hauria de ser abolit, conservant per als cardenals actuals la seva dignitat mentre visquessin, però sense cap funció.
*El govern de l’Església, degudament separat de l’Estat del Vaticà, s’hauria de descentralitzar, en benefici dels bisbats i les conferències episcopals (com ara la catalana). Una de les principals tasques que s’haurien de descentralitzar seria el nomenament de bisbes, recuperant el vell i evangèlic costum de l’elecció popular.
*L’elecció del papa hauria de ser per part de tots els bisbes del món i per Internet. I amb un mandat màxim, per exemple de 10 anys. I no elegir “una” sola persona, sinó un grup de 5 persones, que actuessin col•legiadament, un Papat col•lectiu.
*Finalment el papa o el Papat haurien d’obrir un debat popular sobre temes que estan en discussió: celibat opcional dels clergues, sacerdoci femení, homosexualitat, la moral sexual...
Tot això és necessari per tenir una Església cristiana i evangèlica. I és urgent.
Antoni Ferret
dimecres, 29 de desembre del 2010
dimarts, 21 de desembre del 2010
Business friendly?
El senyor Mas diu que el seu Govern voldrà ser un Govern business friendly. O sigui amic dels negocis, o de les empreses. Molta atenció... Què pot fer un Govern per ser business friendly?
*Simplificar els tràmits de constitució d’una empresa. Menys burocràcia. Una finestreta única. Completament d’acord.
*Moderació fiscal. Sobretot per a les pimes. Però alerta!, perquè una cosa és la moderació fiscal per a les pimes i una altra molt i molt diferent seria la moderació fiscal per als alts ingressos. Amb la moderació fiscal per a les pimes, completament d’acord.
*Concessió de crèdits tous, per començar o per escometre una activitat nova. Completament d’acord. Això ho ha fet el Govern d’esquerres.
*Preferència per les pimes en les compres de l’Administració. Completament d’acord.
*Facilitar els acomiadaments de treballadors/es. Absolutament en desacord. Això seria un business friendly igual a un people unfriendly. Això ja ho ha fet el Govern d’esquerres (i això que, pels seus principis, no ho havia de fer).
Caldrà vigilar molt de prop l’actuació d’aquest Govern, per veure si es passa de business friendly a people unfriendly.
Antoni Ferret
*Simplificar els tràmits de constitució d’una empresa. Menys burocràcia. Una finestreta única. Completament d’acord.
*Moderació fiscal. Sobretot per a les pimes. Però alerta!, perquè una cosa és la moderació fiscal per a les pimes i una altra molt i molt diferent seria la moderació fiscal per als alts ingressos. Amb la moderació fiscal per a les pimes, completament d’acord.
*Concessió de crèdits tous, per començar o per escometre una activitat nova. Completament d’acord. Això ho ha fet el Govern d’esquerres.
*Preferència per les pimes en les compres de l’Administració. Completament d’acord.
*Facilitar els acomiadaments de treballadors/es. Absolutament en desacord. Això seria un business friendly igual a un people unfriendly. Això ja ho ha fet el Govern d’esquerres (i això que, pels seus principis, no ho havia de fer).
Caldrà vigilar molt de prop l’actuació d’aquest Govern, per veure si es passa de business friendly a people unfriendly.
Antoni Ferret
diumenge, 28 de novembre del 2010
Mals resultats
Hem perdut. El poble ha perdut les eleccions del 28-N. I, per tant, tindrem segurament un mal Govern. Les propostes estel•lars del partit guanyador han estat: “Moderació fiscal” i “Austeritat de l’Administració”. Amb aquestes propostes no es pot millorar la situació de l’atur i la crisi, sinó tot el contrari.
La derrota popular s’ha produït, presumptament, per dues raons:
1)No s’ha sabut explicar la tasca del Govern d’esquerres, i el poble la ignora.
2)Una gran part del poble ha cregut que “potser amb un altre Govern anirem millor i sortirem de la crisi”. Equivocadament, és clar. Cap Govern ni cap partit no pot superar aquesta crisi. Tot al màxim poden “suavitzar les seves conseqüències”, però això a base d’unes propostes del tot contràries: 1) Quantioses inversions públiques per crear feina, encara que sigui provisional. 2) Molt forta pressió fiscal sobre les rendes altes, per tenir recursos per invertir.
Ara caldrà:
1)Acceptar democràticament l’error popular.
2)Enfocar una tasca d’oposició responsable però sistemàtica.
3)Preparar el retorn al Govern però en unes altres condicions, més revolucionàries. Aprofitar la situació d’oposició per radicalitzar-se, i tornar a ser el que érem unes quantes dècades abans, abans del contagi neoliberal.
Els mals resultats principals són:
1)La nova candidatura, anticapitalista, “Des de Baix”, no ha pogut entrar al Parlament. És molt lamentable.
2)La candidatura IC-EUiA ha perdut 2 diputats.
3)La candidatura d’ERC ha perdut 11 diputats.
4)Massa vots per a CiU.
5)Massa vots per al PP.
6)Presència indeguda del partit Ciutadans (anticatalà).
En canvi, l’opció independentista ha restat molt i molt limitada. No es decidia, en aquestes eleccions, la independència, directament. Però, per part d’algunes candidatures, s’havia plantejat la possibilitat d’obtenir una majoria parlamentària per poder proclamar l’Estat català, o convocar un referèndum. Ha estat molt lluny d’això.
Com a contrapunt de la mala perspectiva d’un mal Govern, cal dir, finalment, que un Govern de CiU (sola o acompanyada) no podrà ser de cap manera similar als governs de CiU d’abans del tripartit. Aquest Govern ha establert unes fites que, de totes totes, s’hauran de seguir. Per exemple, la Llei de rehabilitació de barris o els pactes nacionals per àrees important de govern, per governar amb un cert consens amb la societat civil i l’oposició. Ara ja hi ha un abans i un després.
Antoni Ferret
La derrota popular s’ha produït, presumptament, per dues raons:
1)No s’ha sabut explicar la tasca del Govern d’esquerres, i el poble la ignora.
2)Una gran part del poble ha cregut que “potser amb un altre Govern anirem millor i sortirem de la crisi”. Equivocadament, és clar. Cap Govern ni cap partit no pot superar aquesta crisi. Tot al màxim poden “suavitzar les seves conseqüències”, però això a base d’unes propostes del tot contràries: 1) Quantioses inversions públiques per crear feina, encara que sigui provisional. 2) Molt forta pressió fiscal sobre les rendes altes, per tenir recursos per invertir.
Ara caldrà:
1)Acceptar democràticament l’error popular.
2)Enfocar una tasca d’oposició responsable però sistemàtica.
3)Preparar el retorn al Govern però en unes altres condicions, més revolucionàries. Aprofitar la situació d’oposició per radicalitzar-se, i tornar a ser el que érem unes quantes dècades abans, abans del contagi neoliberal.
Els mals resultats principals són:
1)La nova candidatura, anticapitalista, “Des de Baix”, no ha pogut entrar al Parlament. És molt lamentable.
2)La candidatura IC-EUiA ha perdut 2 diputats.
3)La candidatura d’ERC ha perdut 11 diputats.
4)Massa vots per a CiU.
5)Massa vots per al PP.
6)Presència indeguda del partit Ciutadans (anticatalà).
En canvi, l’opció independentista ha restat molt i molt limitada. No es decidia, en aquestes eleccions, la independència, directament. Però, per part d’algunes candidatures, s’havia plantejat la possibilitat d’obtenir una majoria parlamentària per poder proclamar l’Estat català, o convocar un referèndum. Ha estat molt lluny d’això.
Com a contrapunt de la mala perspectiva d’un mal Govern, cal dir, finalment, que un Govern de CiU (sola o acompanyada) no podrà ser de cap manera similar als governs de CiU d’abans del tripartit. Aquest Govern ha establert unes fites que, de totes totes, s’hauran de seguir. Per exemple, la Llei de rehabilitació de barris o els pactes nacionals per àrees important de govern, per governar amb un cert consens amb la societat civil i l’oposició. Ara ja hi ha un abans i un després.
Antoni Ferret
dissabte, 13 de novembre del 2010
Les famílies
Totes les famílies. És a dir: tots els tipus de família, no un de sol, han de gaudir de reconeixement i ajuda. Més ben dit: tots els tipus no. Amb l’excepció de la família bígama. Això d’un home amb diverses dones o d’una dona amb diversos homes, no. Encara que es practiqui en els països musulmans, no ho acceptem.
La família tradicional, un home i una dona heterosexuals i casats, la parella de fet, la família monoparental, la família de divorciats tornats a casar, la família homosexual, la família col•lectiva o comunitària, totes existeixen en les nostres societats, han de ser acceptades, reconegudes, ajudades i han de poder ser cristianes (si volen).
La família d’un home i una dona heterosexuals i casats és la tradicional i, de lluny, la més nombrosa. Però no ha de acaparar ni el concepte de “família” ni el reconeixement públic i social.
Les famílies formades per un home i una dona heterosexuals, però no casats, és a dir, que no volen (provisionalment o definitivament) establir un contracte de caràcter social i el limiten a l’acord entre ells, són com més va més nombroses i signifiquen un tipus d’entitat que defuig les convencions socials i es vol concentrar en una relació més personalitzada. Han de ser acceptades i ajudades en tots els sentits, com totes les altres.
La família monoparental sol ser formada per una dona i els fills (encara que també pot ser per un home i fills). Normalment pot ser el cas d’una noia que per un error (un error totalment comprensible i perdonable) ha esdevingut mare soltera. O bé per una dona vídua, o separada o divorciada, i els seus fills. Aquesta família no sols ha de ser reconeguda, sinó especialment ajudada, perquè normalment es desenvolupa amb més dificultats.
Fracassos de parelles, que no rutllen, que se separen, però que tenen la sort de trobar una altra “solució”, de parella de fet o de matrimoni, donen lloc a famílies que han de ser acceptades per tothom de manera natural.
La família homosexual respon a circumstàncies de la naturalesa, volgudes per Déu-Dea, que, de manera capriciosa, dóna lloc a persones “diferents”, amb diferents inclinacions. No sols ha de ser permesa i acceptada, sinó especialment ajudada (econòmicament i d’altres maneres, com amb la simpatia, etc.) per contrarestar les resistències socials que encara pugui haver-hi com a resultat d’una llarga tradició de rebuig.
El grup familiar, format per diversos homes i dones que comparteixen la convivència, l’economia i les relacions personals, va existir fa unes quantes dècades, i no sembla que tingués gaire èxit. Això no obstant, també ha de ser reconegut, acceptat i ajudat, si es tornés a produir.
Sense monopolis. Acceptant-ho tot com una “rica varietat”.
I si algú, encara que fos una alta autoritat de l’Estat o de l’Església, volgués reservar la dignitat, el reconeixement o l’ajuda a “un sol” tipus de família, seria un error, i hauria de ser “corregit”.
Antoni Ferret
La família tradicional, un home i una dona heterosexuals i casats, la parella de fet, la família monoparental, la família de divorciats tornats a casar, la família homosexual, la família col•lectiva o comunitària, totes existeixen en les nostres societats, han de ser acceptades, reconegudes, ajudades i han de poder ser cristianes (si volen).
La família d’un home i una dona heterosexuals i casats és la tradicional i, de lluny, la més nombrosa. Però no ha de acaparar ni el concepte de “família” ni el reconeixement públic i social.
Les famílies formades per un home i una dona heterosexuals, però no casats, és a dir, que no volen (provisionalment o definitivament) establir un contracte de caràcter social i el limiten a l’acord entre ells, són com més va més nombroses i signifiquen un tipus d’entitat que defuig les convencions socials i es vol concentrar en una relació més personalitzada. Han de ser acceptades i ajudades en tots els sentits, com totes les altres.
La família monoparental sol ser formada per una dona i els fills (encara que també pot ser per un home i fills). Normalment pot ser el cas d’una noia que per un error (un error totalment comprensible i perdonable) ha esdevingut mare soltera. O bé per una dona vídua, o separada o divorciada, i els seus fills. Aquesta família no sols ha de ser reconeguda, sinó especialment ajudada, perquè normalment es desenvolupa amb més dificultats.
Fracassos de parelles, que no rutllen, que se separen, però que tenen la sort de trobar una altra “solució”, de parella de fet o de matrimoni, donen lloc a famílies que han de ser acceptades per tothom de manera natural.
La família homosexual respon a circumstàncies de la naturalesa, volgudes per Déu-Dea, que, de manera capriciosa, dóna lloc a persones “diferents”, amb diferents inclinacions. No sols ha de ser permesa i acceptada, sinó especialment ajudada (econòmicament i d’altres maneres, com amb la simpatia, etc.) per contrarestar les resistències socials que encara pugui haver-hi com a resultat d’una llarga tradició de rebuig.
El grup familiar, format per diversos homes i dones que comparteixen la convivència, l’economia i les relacions personals, va existir fa unes quantes dècades, i no sembla que tingués gaire èxit. Això no obstant, també ha de ser reconegut, acceptat i ajudat, si es tornés a produir.
Sense monopolis. Acceptant-ho tot com una “rica varietat”.
I si algú, encara que fos una alta autoritat de l’Estat o de l’Església, volgués reservar la dignitat, el reconeixement o l’ajuda a “un sol” tipus de família, seria un error, i hauria de ser “corregit”.
Antoni Ferret
dimarts, 9 de novembre del 2010
Balanç de la visita del papa
Dia 7 de novembre de 2010
Aspectes positius:
* Visita al centre de disminuïts
* Parlar en català
Aspectes negatius:
* Haver parlat en favor d’un sol tipus de família
* Excés de pompa i ostentació
La condemna de l’avortament: correcta
La crítica del laïcisme: exagerada
Antoni Ferret
Aspectes positius:
* Visita al centre de disminuïts
* Parlar en català
Aspectes negatius:
* Haver parlat en favor d’un sol tipus de família
* Excés de pompa i ostentació
La condemna de l’avortament: correcta
La crítica del laïcisme: exagerada
Antoni Ferret
diumenge, 31 d’octubre del 2010
Lloc preferent del català
El català ha de tenir, a Catalunya, un lloc preferent, dintre de la cooficialitat de les dues llengües: català i castellà. Aquest lloc l’ha de tenir tant si el TC hi està d’acord com si no. Aquest lloc “preferent” l’ha de tenir per les raons següents:
* Perquè és la llengua “pròpia” de Catalunya.
* Perquè ha estat llengua perseguida i oprimida durant gairebé 300 anys. Per tant se l’ha de compensar pel mal sofert.
Cal ser conscients que amb això topem amb la sentència del Tribunal Constitucional i la més recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però és que, en aquesta qüestió, s’ha de jugar “fort”, perquè ens hi va la supervivència de la llengua.
El PP es mostra sistemàtic i insolent en aquest problema. Però cal tenir present que el PP és, actualment, un partit antiespanyol i anticatalà. És contrari als interessos catalans i, per tant, contrari als interessos espanyols, que són d’avinença pacífica entre els diversos pobles d’Espanya.
El PP parla de “bilingüisme”. Però alerta!, que quan certa gent parla de “bilingüisme” és una trampa. No es refereixen a un autèntic bilingüisme, és a dir: que “totes” les persones sàpiguen “totes dues” llengües. Es refereixen,simuladament, a la diglòssia, és a dir: una llengua amb funcions “baixes” i una altra llengua amb funcions “altes”. O bé es refereixen a un monolingüisme castellà. Fan trampa. No us deixeu ensarronar amb la paraula “bilingüisme”.
Antoni Ferret
* Perquè és la llengua “pròpia” de Catalunya.
* Perquè ha estat llengua perseguida i oprimida durant gairebé 300 anys. Per tant se l’ha de compensar pel mal sofert.
Cal ser conscients que amb això topem amb la sentència del Tribunal Constitucional i la més recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però és que, en aquesta qüestió, s’ha de jugar “fort”, perquè ens hi va la supervivència de la llengua.
El PP es mostra sistemàtic i insolent en aquest problema. Però cal tenir present que el PP és, actualment, un partit antiespanyol i anticatalà. És contrari als interessos catalans i, per tant, contrari als interessos espanyols, que són d’avinença pacífica entre els diversos pobles d’Espanya.
El PP parla de “bilingüisme”. Però alerta!, que quan certa gent parla de “bilingüisme” és una trampa. No es refereixen a un autèntic bilingüisme, és a dir: que “totes” les persones sàpiguen “totes dues” llengües. Es refereixen,simuladament, a la diglòssia, és a dir: una llengua amb funcions “baixes” i una altra llengua amb funcions “altes”. O bé es refereixen a un monolingüisme castellà. Fan trampa. No us deixeu ensarronar amb la paraula “bilingüisme”.
Antoni Ferret
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Un sistema penitenciari injust
Mites del nostre sistema penitenciari
Diuen que és un sistema penitenciari benvolent.
Però resulta que tenim un índex de delictes relativament baix (en comparació d’altres països) i la població reclusa més alta d’Europa. Doncs com s’entén?
Diuen que els delinqüents són gent perillosa.
De fet, però, la immensa majoria són a la presó per robar o per repartir droga. Només un 14 % hi són per homicidi, violació o atemptat. Per tant només n’hi ha un 14 %, de realment perillosos.
Espanya, en la seva legislació penal, no té condemna perpètua.
Però resulta que les estades a la presó hi solen ser més llargues que en els països que la tenen, perquè aquests països acostumen a cancel•lar-la després d’un període raonable, mentre que a Espanya es donen estades a la presó de 30 o 40 anys.
Es diu que les presons tenen moltes comoditats.
Sí que en tenen, les noves, però passa que en les nostres presons s’hi troba sovint la mort. Hi ha males condicions higiènico-sanitàries, i “barreja de malalties”.
També es diu que les penes són massa curtes.
Però són especialment llargues, sobretot des que el 1995, el Govern del PP va eliminar la redempció de pena pel treball.
(Consideracions extretes d’una conferència de l’ACAT, Associació dels Cristians per l’Abolició de la Tortura.)
Antoni Ferret
Diuen que és un sistema penitenciari benvolent.
Però resulta que tenim un índex de delictes relativament baix (en comparació d’altres països) i la població reclusa més alta d’Europa. Doncs com s’entén?
Diuen que els delinqüents són gent perillosa.
De fet, però, la immensa majoria són a la presó per robar o per repartir droga. Només un 14 % hi són per homicidi, violació o atemptat. Per tant només n’hi ha un 14 %, de realment perillosos.
Espanya, en la seva legislació penal, no té condemna perpètua.
Però resulta que les estades a la presó hi solen ser més llargues que en els països que la tenen, perquè aquests països acostumen a cancel•lar-la després d’un període raonable, mentre que a Espanya es donen estades a la presó de 30 o 40 anys.
Es diu que les presons tenen moltes comoditats.
Sí que en tenen, les noves, però passa que en les nostres presons s’hi troba sovint la mort. Hi ha males condicions higiènico-sanitàries, i “barreja de malalties”.
També es diu que les penes són massa curtes.
Però són especialment llargues, sobretot des que el 1995, el Govern del PP va eliminar la redempció de pena pel treball.
(Consideracions extretes d’una conferència de l’ACAT, Associació dels Cristians per l’Abolició de la Tortura.)
Antoni Ferret
dijous, 14 d’octubre del 2010
La reforma del Papat
El papa, cap suprem de l’Església catòlica, segons la doctrina oficial seria una institució creada pel mateix Crist. Però això avui dia és una creença més que discutible. És no creïble. Una cosa és que Jesús vagi atorgar a Pere una responsabilitat especial, dins el grup dels deixebles, i una altra és que aquesta responsabilitat especial s’hagués de transmetre als successors.
Històricament, s’ha considerat que el bisbe de Roma (seu de l’Imperi) era el cap de tota l’Església. I així ha estat fins ara. És més que probable, és segur, que el fet que es considerés el bisbe de Roma per a aquesta missió va ser perquè Roma era la capital de l’Imperi. Per tant, aquesta designació ja va ser malejada de bon principi. Considerada en funció d’una realitat política i no religiosa.
Avui dia també es pot considerar que està malejada, per dues raons. Una perquè és una persona elegida només pels cardenals, un cos en general gerontocràtic i poc implicat en els problemes de l’Església i del món. D’entrada hauria de ser elegit, com a mínim, per tots els bisbes del món. Ara que, amb les noves tecnologies, seria possible fer-ho així. En segon lloc aquesta missió de ser cap suprem de l’Església està malejada perquè es confon amb una realitat política, de ser cap de l’Estat del Vaticà. Inevitablement i urgentment s’haurien de separar aquestes dues funcions, mitjançant l’abolició de l’Estat del Vaticà, que és una cosa anacrònica, pròpia de l’Edat Mitjana (dins l’àmbit de corrupció d’aquella època), i que ha de desaparèixer ja; fa molts i molts anys que ho hauria d’haver fet.
Però una altra consideració seria si la direcció de l’Església ha de recaure en una sola persona o en una comissió d’algunes persones. És a dir: un papa o un Papat col•lectiu. Si històricament s’ha considerat que havia de ser una persona és (tornem-hi a ser) perquè en els estats també era així: el rei. Això, doncs, també ha de canviar. No “un” cap suprem, sinó un “col•legi” apostòlic.
Amb motiu de la visita del papa a Barcelona, cal aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre aquesta realitat. I fer-li arribar les nostres reflexions. Per part meva demano:
• La dimissió del papa actual.
• Una votació telemàtica de tots els bisbes del món per elegir un grup de 5 persones (independentment de si són cardenals o no) per encarnar un Papat col•lectiu.
Antoni Ferret
Històricament, s’ha considerat que el bisbe de Roma (seu de l’Imperi) era el cap de tota l’Església. I així ha estat fins ara. És més que probable, és segur, que el fet que es considerés el bisbe de Roma per a aquesta missió va ser perquè Roma era la capital de l’Imperi. Per tant, aquesta designació ja va ser malejada de bon principi. Considerada en funció d’una realitat política i no religiosa.
Avui dia també es pot considerar que està malejada, per dues raons. Una perquè és una persona elegida només pels cardenals, un cos en general gerontocràtic i poc implicat en els problemes de l’Església i del món. D’entrada hauria de ser elegit, com a mínim, per tots els bisbes del món. Ara que, amb les noves tecnologies, seria possible fer-ho així. En segon lloc aquesta missió de ser cap suprem de l’Església està malejada perquè es confon amb una realitat política, de ser cap de l’Estat del Vaticà. Inevitablement i urgentment s’haurien de separar aquestes dues funcions, mitjançant l’abolició de l’Estat del Vaticà, que és una cosa anacrònica, pròpia de l’Edat Mitjana (dins l’àmbit de corrupció d’aquella època), i que ha de desaparèixer ja; fa molts i molts anys que ho hauria d’haver fet.
Però una altra consideració seria si la direcció de l’Església ha de recaure en una sola persona o en una comissió d’algunes persones. És a dir: un papa o un Papat col•lectiu. Si històricament s’ha considerat que havia de ser una persona és (tornem-hi a ser) perquè en els estats també era així: el rei. Això, doncs, també ha de canviar. No “un” cap suprem, sinó un “col•legi” apostòlic.
Amb motiu de la visita del papa a Barcelona, cal aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre aquesta realitat. I fer-li arribar les nostres reflexions. Per part meva demano:
• La dimissió del papa actual.
• Una votació telemàtica de tots els bisbes del món per elegir un grup de 5 persones (independentment de si són cardenals o no) per encarnar un Papat col•lectiu.
Antoni Ferret
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Les persones sense llar
Les persones sense llar (o sense sostre) són la lacra més dolorosa que té la nostra societat. L’organització “Fundació Arrels”, que treballa en aquest camp, prefereix anomenar-los “sense llar” que no pas “sense sostre”, perquè d’aquesta manera es posa en evidència no sols un fet físic, sinó també el fet de no disposar tampoc del caliu familiar.
Segons el web d’aquesta entitat, tenim les dades següents, sobre el problema:
• El nombre de persones que viuen al carrer, a Barcelona, era 1.830, l’any 2008.
• Un 83 % eren homes.
• L’edat mitjana era 38 anys.
• Un 65 % tenien estudis secundaris i un 13 %, estudis superiors.
• Un 52 % eren espanyols i un 48 %, estrangers.
• Només un 16 % rebia ajudes públiques.
• Entre menys de 300 € i 600 €.
• Per tenir allotjament (en pensió barata), dinar i sopar, amb preus de Barcelona de 2005, es necessitarien 750 € per persona i mes.
Aquestes dades impliquen, doncs, dues obligacions estrictes: reivindicar una acció més completa de les institucions públiques i, mentrestant, donar almoina a les persones que la demanen.
La Fundació Arrels opina que la solució dels albergs és una mala solució. Acollir una persona en un alberg és l’equivalent de condemnar-la a la marginació per tota la vida. Que la solució són pisos. Pisos fortament subvencionats. Es necessitarien uns 600 pisos de 3 persones cada un.
Reivindiquem una acció de l’Ajuntament de proporcionar uns 600 pisos fortament subvencionats, i que la Generalitat atengui amb una ajuda “totes” les persones que es trobin al carrer.
Antoni Ferret
Segons el web d’aquesta entitat, tenim les dades següents, sobre el problema:
• El nombre de persones que viuen al carrer, a Barcelona, era 1.830, l’any 2008.
• Un 83 % eren homes.
• L’edat mitjana era 38 anys.
• Un 65 % tenien estudis secundaris i un 13 %, estudis superiors.
• Un 52 % eren espanyols i un 48 %, estrangers.
• Només un 16 % rebia ajudes públiques.
• Entre menys de 300 € i 600 €.
• Per tenir allotjament (en pensió barata), dinar i sopar, amb preus de Barcelona de 2005, es necessitarien 750 € per persona i mes.
Aquestes dades impliquen, doncs, dues obligacions estrictes: reivindicar una acció més completa de les institucions públiques i, mentrestant, donar almoina a les persones que la demanen.
La Fundació Arrels opina que la solució dels albergs és una mala solució. Acollir una persona en un alberg és l’equivalent de condemnar-la a la marginació per tota la vida. Que la solució són pisos. Pisos fortament subvencionats. Es necessitarien uns 600 pisos de 3 persones cada un.
Reivindiquem una acció de l’Ajuntament de proporcionar uns 600 pisos fortament subvencionats, i que la Generalitat atengui amb una ajuda “totes” les persones que es trobin al carrer.
Antoni Ferret
dijous, 30 de setembre del 2010
El dret de vaga, en perill
(Carta publicada en el diari “El Punt” el dia 30 de setembre de 2010)
En la realitat de treball actual, amb atur massiu, precarietat àmpliament estesa i coaccions empresarials, el dret social i constitucional a fer vaga es troba fortament compromès. Milers i milers de treballadors tenen por, i una por molt justificada. La represàlia patronal és massa fàcil. La situació és delicada.
Els piquets, sempre molt pocs, que no poden arribar a tot arreu, potser poden corregir “una mica” aquesta anomalia. Facilitar la lliure decisió a moltes persones que no han pogut decidir lliurement. Si un piquet no els deixa entrar, queden justificats. Però és clarament insuficient. Al mateix temps, l’acció dels piquets pot perjudicar algunes persones que “sí” que volen treballar de veritat. Això és lamentable, però és tan poca cosa, comparat amb l’ingent problema de la manca de llibertat, que bé es pot acceptar com un mal menor.
ANTONI FERRET. Barcelona.
En la realitat de treball actual, amb atur massiu, precarietat àmpliament estesa i coaccions empresarials, el dret social i constitucional a fer vaga es troba fortament compromès. Milers i milers de treballadors tenen por, i una por molt justificada. La represàlia patronal és massa fàcil. La situació és delicada.
Els piquets, sempre molt pocs, que no poden arribar a tot arreu, potser poden corregir “una mica” aquesta anomalia. Facilitar la lliure decisió a moltes persones que no han pogut decidir lliurement. Si un piquet no els deixa entrar, queden justificats. Però és clarament insuficient. Al mateix temps, l’acció dels piquets pot perjudicar algunes persones que “sí” que volen treballar de veritat. Això és lamentable, però és tan poca cosa, comparat amb l’ingent problema de la manca de llibertat, que bé es pot acceptar com un mal menor.
ANTONI FERRET. Barcelona.
dissabte, 18 de setembre del 2010
Ajornar l'austeritat?
Avui, 18 de setembre, ha saltat la notícia: l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic) ha declarat que, si la represa de l’economia no és prou forta (i no ho és), caldrà ajornar les mesures d’austeritat.
L’OCDE no forma part de la UE, ni de l’ONU, ni del FMI, ni de cap altra instància. Però és un component indiscutible de la gran màfia internacional. La que ha imposat les mesures d’austeritat, és a dir, les retallades.
Ara bé, si recomana que, en cas que la represa de l’economia no tingui prou empenta, s’ajornin aquestes mesures, no hem de creure que ho fa per sentit de justícia envers els treballadors/es, sinó perquè comprèn que l’austeritat minva el consum popular i això minva el creixement. És per un càlcul d’interessos.
Aquestes mesures de retalls no s’haurien d’haver imposat mai, per injustes. En comptes d’això s’haurien d’haver fet reformes fiscals fent pagar més els rics i els especuladors.
Finalment, si la represa (excepte Alemanya) no avança gaire, això ja està bé. Perquè no hem pas de tornar al creixement indefinit com abans de la crisi, perquè els recursos del planeta no ho permeten. Els llocs de treball que falten s’han de crear a base de reduir la jornada, les hores de treball. De repartir la feina que hi ha.
Antoni Ferret
L’OCDE no forma part de la UE, ni de l’ONU, ni del FMI, ni de cap altra instància. Però és un component indiscutible de la gran màfia internacional. La que ha imposat les mesures d’austeritat, és a dir, les retallades.
Ara bé, si recomana que, en cas que la represa de l’economia no tingui prou empenta, s’ajornin aquestes mesures, no hem de creure que ho fa per sentit de justícia envers els treballadors/es, sinó perquè comprèn que l’austeritat minva el consum popular i això minva el creixement. És per un càlcul d’interessos.
Aquestes mesures de retalls no s’haurien d’haver imposat mai, per injustes. En comptes d’això s’haurien d’haver fet reformes fiscals fent pagar més els rics i els especuladors.
Finalment, si la represa (excepte Alemanya) no avança gaire, això ja està bé. Perquè no hem pas de tornar al creixement indefinit com abans de la crisi, perquè els recursos del planeta no ho permeten. Els llocs de treball que falten s’han de crear a base de reduir la jornada, les hores de treball. De repartir la feina que hi ha.
Antoni Ferret
dimarts, 7 de setembre del 2010
ETA i el Govern
ETA ha declarat un alto el foc. Celebrem-ho. És una gran notícia, plena d’esperança. Quasi tots el diariots ho han manipulat i ho han desprestigiat. Diuen que el que ha de fer ETA és entregar les armes i dissoldre’s. És veritat, però això ha de ser “al final”.
Ara, el que cal és que el Govern central també doni els seus passos. El que ara ha de fer el Govern són tres coses: 1) Acostar els presos bascos a Euskadi, complint amb la Constitució. 2) Deixar d’hostilitzar, políticament i judicialment, l’esquerra abertzale. 3) Anul•lar la Llei de partits, que no permet actuar i participar Batasuna. Aquestes tres coses són “anteriors” a tota negociació.
Si el Govern col•labora, el procés de pau pot seguir avançant, i tant de bo arribés a un final feliç. Si el Govern boicoteja el procés, amb passivitat, el procés de pau pot tornar-se a trencar. I seria culpa del Govern.
El final del procés hauria de ser, per una banda, entregar les armes i dissolució de la banda; per una altra banda, garantir l’exercici del dret d’autodeterminació.
Antoni Ferret
Ara, el que cal és que el Govern central també doni els seus passos. El que ara ha de fer el Govern són tres coses: 1) Acostar els presos bascos a Euskadi, complint amb la Constitució. 2) Deixar d’hostilitzar, políticament i judicialment, l’esquerra abertzale. 3) Anul•lar la Llei de partits, que no permet actuar i participar Batasuna. Aquestes tres coses són “anteriors” a tota negociació.
Si el Govern col•labora, el procés de pau pot seguir avançant, i tant de bo arribés a un final feliç. Si el Govern boicoteja el procés, amb passivitat, el procés de pau pot tornar-se a trencar. I seria culpa del Govern.
El final del procés hauria de ser, per una banda, entregar les armes i dissolució de la banda; per una altra banda, garantir l’exercici del dret d’autodeterminació.
Antoni Ferret
divendres, 3 de setembre del 2010
Mesures econòmiques en temps de crisi
La primera i principal mesura econòmica que un bon Govern ha d’aplicar en una situació de crisi és augmentar, tant com sigui possible, les inversions públiques. En obres públiques, en construcció d’equipaments, en feines ecològiques (per exemple, neteja de boscos), en rehabilitació d’edificis, en tasques culturals... I això, perquè en una crisi es retreuen les inversions privades, aturant així l’activitat i produint atur. Doncs les inversions públiques han de compensar, parcialment, aquesta aturada, creant feina i llocs de treball. Un exemple ha estat el Pla Zapatero, però hauria d’haver estat de molta més volada.
Ara bé: l’augment de les inversions públiques ha d’anar acompanyat d’una altra mesura inexorablement necessària: un fort augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Si no, els governs no tindrien pas recursos suficients. Cal 1) augmentar l’IRPF de les rendes més altes; 2) recuperar l’impost del patrimoni, en mala hora abolit; 3) posar un impost especial sobre les grans fortunes i sobre les activitats especulatives.
És bastant corrent que alguns partits, de dreta i fins i tot nacionalistes, demanin coses tan extravagants com reduir la despesa pública, i/o reduir els impostos. És una demostració flagrant de mala política. Si aquestes organitzacions ens governessin, pobres de nosaltres! Però desgraciadament no són sols els partits de dreta; també alguns d’esquerra han seguit, més o menys, aquests principis tan equivocats i negatius. La reducció de la despesa pública abandona el país i la gent a la crisi, l’atur i la misèria.
Antoni Ferret
Ara bé: l’augment de les inversions públiques ha d’anar acompanyat d’una altra mesura inexorablement necessària: un fort augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Si no, els governs no tindrien pas recursos suficients. Cal 1) augmentar l’IRPF de les rendes més altes; 2) recuperar l’impost del patrimoni, en mala hora abolit; 3) posar un impost especial sobre les grans fortunes i sobre les activitats especulatives.
És bastant corrent que alguns partits, de dreta i fins i tot nacionalistes, demanin coses tan extravagants com reduir la despesa pública, i/o reduir els impostos. És una demostració flagrant de mala política. Si aquestes organitzacions ens governessin, pobres de nosaltres! Però desgraciadament no són sols els partits de dreta; també alguns d’esquerra han seguit, més o menys, aquests principis tan equivocats i negatius. La reducció de la despesa pública abandona el país i la gent a la crisi, l’atur i la misèria.
Antoni Ferret
dimarts, 31 d’agost del 2010
Els governs d'esquerres i els de CiU
Els dos governs de coalició d’esquerres dels últims anys han estat els millors governs catalans des de la Transició. Un Estatut; un pacte de finançament; una política interventiva (com la Llei de rehabilitació de barris); una política de consens (com els «pactes nacionals d'educació, d’habitatge, d'investigació, d'immigració i d'infraestructures», Pacte d'internacionalització i el de les 30 mesures amb els sindicats); augment de la despesa social, de 9.698 a 18.302 milions; Llei del dret a l'habitatge; Llei de serveis socials; Llei del Memorial democràtic; Llei de consultes; Llei del cinema; Llei de vegueries; millorament en la sanitat; projecte de nous hospitals (el del B Llobregat ja fet); construcció de part de la L9 del metro; millores en l'ensenyament; construcció del sincrotró (accelerador de partícules); ajuda a la petita empresa; unitats especialitzades en la fibromiàlgia i la SFC; reducció d’un 50 % de la mortalitat en les carreteres; projecte de noves vies fèrries...
Però hi ha hagut zones fosques: dues conselleries, la d'Ensenyament i la de Treball, no han estat pas a l'altura. La d'Ensenyament va presentar un projecte de llei d'Educació allunyat dels principis pactats en el Pacte Nacional per l'Educació. La de Treball ha aprovat una enorme sèrie d'ERO i d'acomiadaments, aparentment de forma acrítica.
CiU, en 23 anys, va fer 11 coses dignes de recordar: 1) introducció del català a l'escola; 2) TV3; 3) la policia catalana; 4) l'administració catalana; 5) els consells comarcals; 6) les noves universitats; 7) la Llei de normalització lingüística; 8) el PIRMI (petita ajuda als pobres); 9) construcció de l'eix transversal (de Lleida a Girona); 10) el projecte del sincrotró; 11) el projecte de la L9 del metro.
Però hi ha hagut zones fosques: dues conselleries, la d'Ensenyament i la de Treball, no han estat pas a l'altura. La d'Ensenyament va presentar un projecte de llei d'Educació allunyat dels principis pactats en el Pacte Nacional per l'Educació. La de Treball ha aprovat una enorme sèrie d'ERO i d'acomiadaments, aparentment de forma acrítica.
CiU, en 23 anys, va fer 11 coses dignes de recordar: 1) introducció del català a l'escola; 2) TV3; 3) la policia catalana; 4) l'administració catalana; 5) els consells comarcals; 6) les noves universitats; 7) la Llei de normalització lingüística; 8) el PIRMI (petita ajuda als pobres); 9) construcció de l'eix transversal (de Lleida a Girona); 10) el projecte del sincrotró; 11) el projecte de la L9 del metro.
L'eternitat no té futur
L’eternitat només té present, un present infinit. Ja que això de passat, present i futur és una imperfecció. Per tant, aquells fets o situacions que, en la nostra capacitat de comprensió, encara no s’han esdevingut, en el marc de l’eternitat ja s’han esdevingut. Més ben dit: no “s’han esdevingut”, sinó que “s’estan esdevenint”. Ja que tampoc hi ha passat.
Quan ens trobem davant la mort d’una persona, si som creients, podem pensar que el seu cos és allà, i el portem al cementiri, però la seva ànima és amb Déu. Aquesta és la creença tradicional. Però hi ha altres creences, més noves, que diuen que no hi ha una ànima capaç de dur una existència independent, i que el futur d’aquella persona és la resurrecció, de cos i ànima, al final dels temps. Mentrestant s’obre una situació transitòria. Encara hi ha una altra hipòtesi, que diu que “el moment de la mort”, moment que, des de la nostra capacitat de comprensió, pot ser instantani, per al moribund pot tenir una duració infinita, duració durant la qual té, en cos i ànima, l’experiència de l’eternitat.
La hipòtesi de la resurrecció planteja el problema que aquest estat intermedi entre mort i resurrecció té una duració humanament infinita. Ha durat ja, en molts casos, milers i milions d’anys. I això és terriblement decebedor. Als cementiris hi ha persones que estan esperant de fa una enorme quantitat de temps, i el que els queda... Aparentment sense esperança.
Però si considerem que l’eternitat “ja” existeix i que té unes característiques pròpies, que només té present, la cosa canvia. Aquell fet que, vist des de la nostra experiència, encara no s’ha produït, i que versemblantment li falta molt encara, “en l’eternitat” ja s’està produint, ja és real.
Aquell mort que enterrem, aquells morts que hi ha en cada cementiri, ja estan ressuscitant i ja estan vivint en l’eternitat en cos i ànima, encara que, per a nosaltres, sembli que no pot ser. Ja estan amb Déu-Dea i són immensament feliços.
La conclusió és que, encara més que del normal, la mort d’una persona –excepte en el cas que deixi fills petits– ha de ser un motiu no pas de pena, sinó d’alegria.
Antoni Ferret
Quan ens trobem davant la mort d’una persona, si som creients, podem pensar que el seu cos és allà, i el portem al cementiri, però la seva ànima és amb Déu. Aquesta és la creença tradicional. Però hi ha altres creences, més noves, que diuen que no hi ha una ànima capaç de dur una existència independent, i que el futur d’aquella persona és la resurrecció, de cos i ànima, al final dels temps. Mentrestant s’obre una situació transitòria. Encara hi ha una altra hipòtesi, que diu que “el moment de la mort”, moment que, des de la nostra capacitat de comprensió, pot ser instantani, per al moribund pot tenir una duració infinita, duració durant la qual té, en cos i ànima, l’experiència de l’eternitat.
La hipòtesi de la resurrecció planteja el problema que aquest estat intermedi entre mort i resurrecció té una duració humanament infinita. Ha durat ja, en molts casos, milers i milions d’anys. I això és terriblement decebedor. Als cementiris hi ha persones que estan esperant de fa una enorme quantitat de temps, i el que els queda... Aparentment sense esperança.
Però si considerem que l’eternitat “ja” existeix i que té unes característiques pròpies, que només té present, la cosa canvia. Aquell fet que, vist des de la nostra experiència, encara no s’ha produït, i que versemblantment li falta molt encara, “en l’eternitat” ja s’està produint, ja és real.
Aquell mort que enterrem, aquells morts que hi ha en cada cementiri, ja estan ressuscitant i ja estan vivint en l’eternitat en cos i ànima, encara que, per a nosaltres, sembli que no pot ser. Ja estan amb Déu-Dea i són immensament feliços.
La conclusió és que, encara més que del normal, la mort d’una persona –excepte en el cas que deixi fills petits– ha de ser un motiu no pas de pena, sinó d’alegria.
Antoni Ferret
dilluns, 30 d’agost del 2010
Les 3 malifetes
LES 3 MALIFETES
Entre les diverses malifetes que el Govern central ha fet en els darrers mesos (retall de sous dels funcionaris, congelació de pensions, retall d’inversions públiques, retall d’ajuda al desenvolupament, no cobrament retroactiu de la paga de dependència, no cobrament del xec nadó, facilitat d’acomiadament, augment de la intervenció de les ETT, etc.), ens hauríem de fixar en 3 d’aquestes mesures, que tenen una importància especial:
* El retall de les inversions públiques.
* El retall de l’ajuda al desenvolupament.
* La facilitat i l’abaratiment de l’acomiadament.
El retall de les inversions públiques és lo més contraindicat en una situació de crisi, ja que, davant la contracció de les inversions privades, i per tant la contracció de la feina, cal “compensar-ho” parcialment amb un augment de les inversions públiques. Aquestes inversions creen activitat, i per tant feina, i per tant llocs de treball. És la manera idònia de compensar els efectes de la crisi en el sentit de l’augment de l’atur. Reduir-les, amb l’argument de rebaixar el dèficit, és un greu error, ja que el dèficit és una qüestió secundària, que es pot enfocar una volta acabada la crisi. Lo primer de tot és la feina.
L’ajuda al desenvolupament és una manera de contribuir a pal·liar la situació dels països pobres, els problemes de manca d’alimentació adequada, d’analfabetisme, de mortalitat infantil, etc. Rebaixar aquesta ajuda de l’Estat espanyol és una responsabilitat gravíssima. Aquesta ajuda és lo últim que s’hauria de rebaixar. És a dir, no s’hauria de rebaixar mai, en cap situació. Aquesta actitud fa encara més difícil (que ja ho és) el compliment dels Objectius del Mil·lenni (reduir sensiblement la mala alimentació, l’analfabetisme, la mortalitat infantil, la falta d’aigua potable, la discriminació de la dona, etc.). No feu cas del fet que, d’aquesta mesura, no se’n parli, ja que això és una actitud poc responsable de la gent, dels partits i dels mitjans de comunicació. Ens oblidem de la misèria del món, i això no es pot fer.
Facilitar i abaratir l’acomiadament fa un mal terrible als treballadors/es i a tota persona que busqui un lloc de treball, ja que la seguretat en la feina és tan important, per a la salut, com l’aigua potable. La inseguretat en la feina crea por, angoixa, impedeix fer plans vitals: aparellar-se, buscar un pis, tenir fills, etc. L’interès que aquesta possibilitat pugui tenir per a les empreses i el que pugui tenir per als treballadors/es són incomparables. Per a una part pot significar pèrdua de beneficis, o fins i tot pèrdues, per a l’altra part és perdre el modus vivendi. Aquesta malaurada reforma laboral pot portar a un gran increment de l’atur, de la pobresa i de la misèria.
L’actual Govern central, considerant la seva actuació dels darrers anys, no és un Govern com per prendre aquestes mesures que comentem. S’ha deixat influir i imbuir per pressions internacionals, de l’FMI, de la UE, desgraciadament llançada cap al camí de la reacció antisocial. La UE és actualment reaccionària per culpa del mal resultat de les darreres eleccions europees.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)