Postcapitalisme, 4

Un capitalisme «no industrial»?

El capitalisme industrial és el que hem conegut els dos últims segles, i és el capitalisme per excel·lència. Però en un pròxim futur aquest concepte d’«industrial» podria passar a segon terme.

Per exemple, un motor d’aviació no es dissenya sobre paper com abans, sinó en un ordinador, que calcula la seva forma, els seus elements i fins i tot les circumstàncies en què es pot trobar en el vol. I quan vola tramet contínuament dades del seu vol a un ordinador central, que controla.

Hi ha pel·lícules en què apareixen escenes que no han sigut filmades d’escenes reals, sinó produïdes digitalment.

És a dir: hi ha sectors de l’economia (cada vegada més) en què el coneixement i la informació utilitzats en el disseny valen molt i molt més que el treball físic i els materials usats en la seva producció. I això capgira els càlculs. En el capitalisme industrial el preu d’un producte es calcula sobre les hores de treball, els materials, energia, etc., i el benefici. Això ara no podrà ser. I com es calcula el valor de la informació?

Tradicionalment, els factors productors de riquesa eren la terra, el treball i el capital. Ara i en un futur, passaran tots tres a segon terme.

És clar que sempre hi haurà activitats, com l’agricultura, la cura de les persones, la sanitat, l’ensenyament, etc., que aniran a part.

Però el capitalisme del futur ja no serà «industrial». 

I Paul Mason es pregunta: Però, serà encara «capitalisme»? És a dir: serà encara el capital qui controli i governi tot el procés econòmic? 

La cosa pot començar així: «Vostè és tècnic? Molt bé. Farà això i cobrarà tant.» Però un dia aquestes persones, sentint-se importants, es faran valdre en el sou. I un altre dia, potser, s’independitzaran.

Postcapitalisme, 3

Crisis i readaptacions

El capitalisme ha sofert moltes crisis, algunes greus, però de totes se n’ha sortit fort i amb nova empenta. Mason diu que s’ha readaptat a noves condicions. Aquestes han sigut, generalment, innovacions tecnològiques. La màquina de vapor, el ferrocarril, el telèfon, l’electricitat, el petroli, l’automòbil, l’avió, els electrodomèstics... han sigut en cada moment la base de la readaptació del capitalisme. També, per exemple,  passar d’una estructura de petites empreses a l’emergència de grans monopolis.

En totes les crisis ha sigut corrent que s’hagi demanat i propiciat la baixada dels salaris, o, si més no, la seva congelació. Per estalviar diners al capital. Però algunes vegades la classe treballadora ha lluitat i ha evitat o minimitzat aquesta retallada. Avui no és així, per una raó: hi ha un nivell molt alt d’atur, i els treballadors i les treballadores tenen molta por.

Les crisis principals, en època recent, han sigut: 1929, 1973 i 2008.

La crisi de 1929 (de desgavell financer) es va allargar fins a 1948, al final de la guerra mundial. El capitalisme es va readaptar sobre la base de dos fets excepcionals: 1) El Pla Marshall (ajuda per a la reconstrucció). 2) Un pacte social amb la classe treballadora, a base de salaris alts i Estat del benestar. Més els plàstics i els electrodomèstics. Hi hagué el període de creació de riquesa més gran de tota la Història. Fins al 1973.

La crisi de 1973 (d’augment sobtat del preu del petroli),  seguida d’atur massiu, va persistir fins al voltant de l’any 1990. El capitalisme es va readaptar a base d’innovacions com el telèfon mòbil, més endavant les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), les primeres manifestacions de la comunicació en xarxa...   I la possibilitat d’expansió comercial sobre els països exsocialistes. Fins al 2008.

I ara què...? Les innovacions tecnològiques més importants han sigut les TIC. ¿Seran les TIC la base de la readaptació del sistema? Però alerta!: 1) Les TIC no promouen la producció de béns en massa. 2) Les TIC són incontrolables, per tant insegures i perilloses.

Postcapitalisme, 2

L’amenaça de les noves tecnologies

Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) van néixer dins el capitalisme i van ser, i són, unes eines privilegiades de les relacions capitalistes.

*Permeten moure grans quantitats de diners d’un cap a l’altre del món en un instant.

*Permeten traslladar una fàbrica a un país llunyà, de mà d’obra barata, perquè, informàticament, des de la central es pot seguir al moment els detalls de la nova fàbrica, malgrat la distància.

Però...

*Es va començar a distribuir gratuïtament música i qualsevol informació, sense pagar cap dret. Atemptat a la propietat.

*27.000 voluntaris, sense cobrar, van col·laborar en la redacció de l’enciclopèdia informàtica «Wikipèdia», gratuïta. Això era trencar tota la lògica de: treball, salari, propietat, preu de venda, distribució...

*Es va començar a distribuir informació i propaganda política a través d’uns canals independents d’aquells que n’havien tingut el monopoli: diaris televisió...

*I... un dia... els secrets més ben guardats d’una superpotència, vés a saber com, van ser copsats, coneguts i esbombats per tot el món. Aquí hi ha un Poder que trontolla, i un altre poder, incontrolable, que no saps d’on ve, que pot crear molts problemes.

Paul Mason creu, textualment, que «... una economia de la informació possiblement no és compatible amb una economia de mercat, o, si més no, amb una economia dominada i regulada primordialment per forces de mercat».

Postcapitalisme, 1

Les contradiccions del sistema

Paul Mason, en el seu llibre «Postcapitalismo. Hacia un nuevo futuro», ens pinta un món futur en què el capitalisme, tal com existeix avui, o bé deixarà d’existir, o bé haurà de fer canvis fonamentals si vol continuar.

El primer element a considerar són les seves contradiccions. El capitalisme es desenvolupa en una xarxa de contradiccions. La més fonamental és la següent: Tendeix a produir cada vegada més; però distribueix de manera molt desigual; això fa que, periòdicament, molts dels seus productes no tenen sortida en el mercat, per falta de poder adquisitiu; aleshores es donen les crisis.

Però ara no vull referir-me a aquesta contradicció fonamental, ja prou coneguda. Sinó a una de més interna al sistema: l’ús irregular dels diners, dels capitals. 

Des de sempre, però sobretot des de 1971, els bancs han tendit a deixar en crèdit més diners dels que tenien en dipòsit. (Això no es podia fer.) Així es guanyen molts més diners, però quan s’esdevé una crisi, els agafa a tots entrampats. I... se’ls ha de «rescatar».

 

Però el sistema no escarmenta. I, de vegades, els governs imprimeixen grans quantitats de diner nou i el posen en circulació. (Això, en recta economia tampoc es pot fer.) Així Mason calcula que, a partir de 2009, en plena crisi, els principals governs, entre ells el de la Unió Europea, van emetre una suma mundial de més de 12 bilions de dòlars.

Amb això van solucionar la crisi de 2008... pel que fa als bancs! Però també van crear un desequilibri mundial entre la massa de moneda circulant i el volum de béns i serveis existents.

I un dia aquest desequilibri podria «petar».