El còlera de Londres, el 1854, i 3

 

Recordem, per si algun lector/a no ha llegit els dos articles anteriors, que l’epidèmia de còlera s’havia produït els últims dies d’agost i els primers de setembre, que havia afectat el barri de Golden Square, sobretot uns carrers al voltant d’un sortidor que servia aigua d’un pou, aigua considerada la més pura d’aquella part de Londres, que l’epidèmia havia causat la mort d’uns 700 veïns, amb la circumstància de ser persones agrupades en un petit espai. I recordem que dues persones, el doctor Snow i el reverend Whitehead, a causa de les seves respectives responsabilitats, s’havien preocupat moltíssim del problema, alhora que s’havien afartat de caminar pel barri, preguntar a centenars de veïns sobre l’aigua que havien begut, les circumstàncies de la malaltia patida pels familiars, i tot això acompanyats de les estadístiques oficials, consultades una vegada i una altra i una altra, fins i tot les mateixes dades, però sempre relacionades amb les adreces de les persones mortes, amb els seus costums, si se sabien.

Ara ens trobem ja en les setmanes i els mesos de després del brot de l’epidèmia. Aquesta ja s’havia acabat, però ells, dins el si d’un comitè creat per les autoritats sanitàries del districte, no paraven, preguntant, fent números, remenat les estadístiques (que es publicaven cada setmana), pensant i pensant, i parlant entre ells dos (de primer rivals, però al final es van fer molt amics), compartint les seves troballes.

La tesi del doctor, negada per quasi tothom, era que el brot de còlera era degut a una contaminació de l’aigua beguda, i concretament de l’aigua del sortidor del carrer de Broad Street. Les seves explicacions i demostracions havien aconseguit que les autoritats sanitàries del districte, malgrat no creure’l del tot, però per extremar la precaució, tanquessin el sortidor el dia 8 de setembre, en la segona setmana de l’epidèmia, quan aquesta ja tenia un to d’anar acabant.

Però, com he dit, aquelles setmanes i mesos foren d’intenses recerques, discussions i conclusions provisionals, que resultaven obstaculitzades per arguments contraris, resultat de casos que les desmentien. Però al mes de gener de 1855, el doctor va arribar a la conclusió (i la va publicar) que «la causa havia sigut una contaminació especial de l’aigua, procedent de les deposicions de malalts de còlera, la qual s’havia filtrat al pou des d’una claveguera o des d’un pou negre». Observeu la gran novetat: «procedent de les deposicions de malalts de còlera». Això era un gran salt. Recordem que feia anys que ell creia que el còlera es transmetia a través de l’aigua, però no sabia què era lo que contaminava l’aigua.

Per una altra banda, un organisme municipal havia fet una inspecció de les parets interiors del pou, i havia conclòs que no hi havia esquerdes. Per tant declarava que no hi havia possibilitat de connexió entre el pou i la claveguera, que és lo que es temia.

No obstant això, la insistència dels nostres homes va aconseguir que el districte ordenés una altra inspecció, però no de les parets internes, sinó una excavació al terreny al voltant del pou, i, a més a més, la inspecció del pou negre que era molt pròxim a la paret del pou.  I... en l’espai entre el pou negre i el pou de l’aigua (menys d’un metre), s’hi va trobar una massa arenosa tota plena d’excrements humans (que hi devien ser de feia anys i panys). Però mireu: això encara no resolia res.

Perquè, si l’opinió del doctor era certa, aleshores calia que hi hagués hagut un malalt «inicial», les deposicions del qual haguessin contaminat el pou i els bevedors de l’aigua del pou posteriors. I, a més, els excrements dipositats al fang del voltant del pou, si eren antics, tampoc explicaven res.

Tot lo que hem dit i moltes més coses que ens podem estalviar van portar, molt treballosament, a la següent conclusió final: una nena de 5 mesos, de la casa situada immediatament davant del pou, va emmalaltir de còlera (per causa desconeguda) un o dos dies abans del començament de l’epidèmia, i va morir al cap de 5 dies. La seva mare rentava els bolquers bruts en aigua que després llençava a un pou negre, un dels pocs pous negres que encara quedaven en ús. La inspecció del pou negre va observar que les seves parets eren de totxos molt gastats. Doncs l’aigua contaminada dels  bolquers de la nena es filtraven a través de les parets del pou negre i arribaven (encara que no hi hagués cap esquerda) a l’aigua del pou, i als bevedors. Quan la nena va morir, es van acabar les seves caques, i l’aigua del pou va tornar ben aviat a ser neta. 

Acabats d’aclarir aquests fets, les autoritats sanitàries del districte van procedir a publicar una nota oficial en què establien, com a cosa demostrada, que la gran mortaldat del brot de còlera havia sigut causada per l’aigua contaminada del pou de Broad Street.

No n’hi havia prou. Setmanes després, les autoritats sanitàries nacionals publicaven, al seu torn, una llarga nota en què desmentien les conclusions de la nota de les autoritats del districte i afirmaven categòricament que el brot de còlera havia sigut causat per diversos factors ambientals, com brutícia, pudors, excés de població en poc espai, mala ventilació... Els elements de la creença tradicional. Costaria molt, encara, que la ciència s’imposés a les idees «de sempre».

Però... pel juny de l’any 1858 (4 anys després del brot de còlera), enmig d’una onada de calor molt forta, va esclatar, als voltants de riu Tàmesi, una onada de pudor mai sentida, que va commoure fortament la vida dels londinencs. Se’n vas dir la Gran Pudor. I... oh meravella!  Les autoritats i tothom van observar que, mentre l’onada de pudor va durar, les estadístiques de la mortalitat es van mantenir estables.  Allò era l’estocada a les hipòtesis de la contaminació per l’ambient. (I per ironies de la història, aquell mateix mes moria, als 45 anys,  el doctor Snow, a causa d’un vessament cerebral.) Però la Gran Pudor va portar cua. Es va decidir (i es va executar) la construcció d’unes noves clavegueres. Les terceres clavegueres de Londres, i les actuals. Que portarien les aigües residuals diversos quilòmetres enllà de la ciutat, i les vessarien al riu per parts en diversos llocs, i només durant les hores de la marea alta. Temps després, el Tàmesi tornaria a ser un riu poblat de peixos. I, després d’un darrer brot l’any 1866, Londres ja no coneixeria mai més el còlera. A més, el proveïment d’aigua segura i la gestió correcta de totes les deixalles serien les guies directores de l’urbanisme de Londres i de totes les ciutats de països, avançats. Visca la ciència, ara i per sempre!                 

El còlera de Londres, el 1854, 2

Hem vist com el còlera s’estenia pel barri londinenc de Golden Square, i com el doctor John Snow, que creia que el contagi del còlera es produïa a través de l’aigua, quan la comunitat científica donava per cert que era l’aire el mitjà a través del qual es produïa. Recordem que el doctor va analitzar l’aigua del sortidor del carrer de Broad Street, considerada pel veïnat com la millor aigua coneguda, i que havia detectat, juntament amb un company metge, la «possibilitat» que portés molt petits gèrmens orgànics. Però el doctor encara no sabia (nosaltres sí) quina característica de l’aigua podia ser l’agent concret de la malaltia. De tota manera, ell estava convençut que el contagi era a través de l’aigua, i que «podia» ser aquella aigua tan estimada.

El doctor, que era més investigador que metge, va voler assegurar-se de si aquella aigua era el mitjà a través del qual s’escampava el mal en aquell barri (ell només en tenia un indici). Va demanar al servei d’estadístiques una relació dels morts d’aquells dies (de dijous a diumenge), però amb indicació de l’adreça de cada un. Es va fer un tip de passejar pel barri, de preguntar als veïns que podia quina aigua havien begut els dies anteriors. Però sempre portant a la mà la relació de les adreces dels morts. Va resultar que moltes de les persones emmalaltides i/o mortes vivien al carrer de Broad Street o als carrers adjacents. Però hi havia detalls que no quadraven: un asil, on residien més de 500 persones, molt pròxim al carrer esmentat, no havia tingut incidència important: només uns pocs casos; una fàbrica de cervesa amb uns 70 treballadors, també del barri, tampoc; en canvi, una altra fàbrica amb nombrós personal, sí que n’havia tingut: havien mort un bon nombre de treballadors. Però... demanant informació als empresaris corresponents, va resultar que tant l’asil com la fàbrica de cervesa rebien l’aigua  a través  d’una companyia de distribució, i, a més a més, tenien tots dos un pou propi. En canvi, la tercera fàbrica transportava grans cubells d’aigua del sortidor de Broad Street per al consum del personal. 

Ara, per ell, ja no hi havia dubte que l’epidèmia d’aquell barri venia del sortidor. Però, per què?  La presència de petitíssimes partícules orgàniques, que no era del tot segura, evidentment seria un problema de brutícia, que no podia fer cap bé als bevedors, però no necessàriament explicava que fos l’agent portador de les bactèries del còlera, la «Vibrio cholerae». 

El doctor Snow no era l’únic que circulava pel barri preguntant i pensant. Henry Whitehead, pastor anglicà (o potser ajudant o vicari del pastor) també estava superpreocupat per la situació de la gent de la seva parròquia, del mateix barri, i tot assistint els malalts preguntava, i va arribar a constatar que quasi tots els malalts i/o morts que coneixia havien begut l’aigua del sortidor. Però hi havia casos que no li quadraven: diverses persones que coneixia que havien begut aquella aigua s’havien curat. Com que era molt extravertit i coneixia molt bé els feligresos, va començar a preguntar detalls i va fer una descoberta: totes les persones que sabia que havien begut l’aigua i s’havien curat l’havien beguda «després» del terrible cap de  setmana. Però...  

I precisament a la segona setmana el brot va començar cedir bona part de la seva virulència, però encara amb un índex alt de defuncions. 

Tornant al doctor, el divendres de la segona setmana es va presentar en una reunió de les autoritats sanitàries del districte i els va donar arguments per demostrar la culpabilitat del sortidor. I, encara que es van resistir a creure-se’l, van decidir tancar-lo. 

Cal dir que, al llarg de la segona setmana, l’epidèmia s’havia estès pels barris veïns de Golden Square. Però aquests veïns, al ser més benestants, havien pogut anar a diversos hospitals. Fins a unes 500 persones van ser acollides en hospitals, que es col·lapsaven i se’ls havien de distribuir entre ells. Allí els metges van assajar diversos remeis, amb diferents resultats.

En la tercera setmana encara s’anaven produint morts, però ja anant a la baixa. Unes 700 persones havien mort en un radi d’uns 200 metres al voltant del sortidor i en el transcurs de menys de dues setmanes. Però podrien haver sigut més, si tenim en compte que la majoria de la gent del barri n’havia fugit.

Londres havia patit ja epidèmies de còlera que havien produït moltes més víctimes en el conjunt de la ciutat, però mai tanta població concentrada en un barri i zones més adjacents, i en tan poc temps.

La població del barri va reaccionar indignada al fet del tancament del sortidor, creguda tota ella que l’aigua era bona, i que es tractava d’una decisió arbitrària. I el vicari Whitehead reprengué amb més intensitat les seves recerques. Però... quant més preguntava, feia números i lligava caps, de mica en mica,  es va anar adonant que la hipòtesi del sortidor era més i més probable.  

Aleshores, ja passat lo més greu, encara hi havia dos misteris: Per què l’aigua del sortidor contaminava?  I, per què havia deixat de fer mal una volta passat aquell terrible cap de setmana? Costarà molt d’aclarir-ho.

El mateix dia que les autoritats del districte havien tancat el sortidor del pou, les autoritats sanitàries nacionals havien encarregat una llarga enquesta per indagar a fons sobre la situació general de Golden Square. Es preguntava sobre les pudors, les condicions de ventilació, d’higiene i de netedat de les cases i els carrers, les condicions de recepció de l’aigua i les condicions del desguàs, estat dels vàters i presència o desguàs dels excrements... Encara aquest qüestionari estava molt basat en la creença que les causes del còlera eren ambientals. Però en canvi les autoritats del districte havien pres una decisió molt important basada en els resultats d’una investigació científica per part d’un metge, tot i que sense creure-se’l massa.

Finalment, per ara, la Junta parroquial (aquí, la paraula «parroquial» es refereix més  a una divisió administrativa) va decidir crear una comissió d’investigació, en la qual, com era de raó, es van trobar el doctor Snow i el vicari Whitehead, i doncs, ara els hem de deixar per un altre dia.                                                                   

El còlera de Londres, 1854, 1

 

Una epidèmia de còlera, a Londres, l’agost de 1854, causà una gran mortaldat.

Ni Londres, ni Anglaterra, no havien conegut la malaltia del còlera fins uns vint anys abans. Aquesta malaltia havia existit durant milers d’any a l’Índia, sobretot arran de les aigües del riu Ganges. Però a la primera meitat del segle XIX es va començar a estendre per Turquia, Pèrsia... Al 1831 arribà en un punt de Gran Bretanya, on va causar les primeres víctimes, i una epidèmia de 1833 va causar més de 20.000 morts. I una de 1848-49 arribaria als 50.000. Sense aquests extrems, en els anys finals de la dècada dels 1840 i primers de la dècada dels 1850, es va anar repetint, però en formes molt més lleus.

El còlera només es pot adquirir a través del menjar o (principalment) la beguda. La bactèria es fica en l’intestí prim, i allí provoca grans pèrdues d’aigua en forma de diarrees. La deshidratació fa disminuir la sang i el reg sanguini deixa diversos òrgans sense irrigació. Si la contaminació és forta, la mort pot produir-se en pocs dies.

La forma preferent d’adquirir la bactèria del còlera és ingerint excrements d’altres persones contaminades, a través d’aigües brutes. 

En les dècades anteriors a 1854, Londres, amb una població d’entre mig milió i un milió d’habitants, era la ciutat més gran del món. El creixement de les ciutats comporta: abundància de població en poc espai, sobretot en els barris més pobres; creixement continu de deixalles, de tot tipus; lo més important són dos tipus de deixalles: l’aigua utilitzada i els excrements humans. Si es combinava escassesa d’aigua potable, que, com més augmentava la gent, era cada vegada pitjor, i desguàs d’aigües brutes, sobretot en els barris pobres, les possibilitats de contaminació eren cada cop més freqüents; tenint en compte que sovint molta gent llençava qualsevol deixalla a qualsevol corrent d’aigua, per exemple al riu Tàmesi, o a una bassa, o a un corrent derivat de la pluja.

Però el problema número u era la recollida d’excrements (de la caca). Aquesta s’acumulava als «pous negres» de cada edifici, o, a vegades, si no en tenien, en un pati o en un soterrani. Solia acumular-s’hi en grans quantitats, fins que ja no n’hi cabia més. Aleshores venia un anomenat «netejador de latrines o comunes» que, amb els deguts atuells, s’ho emportava i ho venia als pagesos de la rodalia com a adobs agrícoles. Això era correcte i normal, però les condicions en què s’amuntegava en les cases, el temps que hi durava i les formes del seu transport cap a la ruralia, eren de per si perilloses. Els carrers dels barris populars feien una pudor molt molesta. La barreja d’aigua potable (els qui en tenien, als barris més benestants) amb l’aigua bruta era l’element més perillós de la vida londinenca. I, sobretot, a partir de la construcció d’unes noves clavegueres, una gran part dels excrements anaven a parar al Tàmesi, que, en poques dècades, es va convertir en la claveguera més bruta i més infecta del món. Però és que hi havia moltes persones que bevien aigua procedent d’aquest riu, i això feia que sovint una persona ingerís aigua on hi havia partícules, si voleu petitíssimes, que ni es veien, de caca, que podien ser, o no, contaminades. Era el camí privilegiat perquè les bactèries del còlera arribessin als intestins de moltes persones. Si la contaminació era petita, tenia efectes lleus, si no... podia ser mortal.

Un gran creixement urbà, si no va acompanyat d’una paral·lela millora dels serveis públics, resulta de per si perillós i no gens aconsellable.

Tot lo explicat, afegit a la calor del mes d’agost, va fer que, en pocs dies, a partir del 28 d’agost, i d’un dijous al diumenge, al barri populós i pobre de Golden Square, es produís una mena d’explosió de contagis massius de còlera: famílies senceres emmalaltien i morien d’un dia per l’altre, les persones de cases senceres eren contaminades de manera fulminant, centenars de veïns es debatien entre la vida i la mort, i els morts es comptaven per dotzenes (més de 500 en 4 dies). Al diumenge, als carrers i barris dels voltants, al popular Soho, en comptes dels habituals crits del venedors i la gentada que anava amunt i avall, hi havia un silenci mai vist, tothom era o tancat a casa o fugint al poble on tinguessin família, i els carrers eren buits, només hi corrien metges i sacerdots visitant casa per casa per atendre malats. Tot Londres estava ple de por, preguntant-se si aquell brot de còlera s’escamparia per la ciutat.

Què havia passat???

 Al carrer de Broad Street (dins el barri esmentat de Golden Square), hi havia un sortidor,  tot el dia molt freqüentat, que rebia l’aigua d’un pou situat a 9 metres sota el nivell del carrer. Aquella aigua era molt apreciada per la població del barri, però moltes persones s’hi traslladaven des de carrers distants, i hi feien cua, perquè es considerava que era l’aigua amb més garantia de potabilitat que coneixien, en funció del pou d’on sortia.         

El diumenge, el doctor John Snow va sortir a passejar pel barri afectat, tot observant i alhora pensant. Aquest no anava a visitar malats, sinó en busca de pistes. Ell feia anys que afirmava que el còlera s’introduïa a través de l’aigua, però això no era compartit per la majoria de metges, que opinaven que es contagiava a través de l’ambient: l’aire que es respirava i la brutícia de les cases i els carres. Aquells dies el doctor estava molt preocupat per lo que passava, però també per trobar evidències de la seva hipòtesi. Quan va passar pel carrer de Broad Street, es va parar davant el sortidor tan valorat, i, després d’una estona, va decidir agafar una mostra d’aigua per analitzar-la. Com una superprecaució, perquè semblava impossible pensar malament d’aquella aigua.

L’anàlisi no li va revelar res sospitós, però, amb la tossuderia que ha de tenir un bon científic, hi va tornar i hi va tornar. A la tercera anàlisi de la tercera presa d’aigua, va poder arribar a mig veure uns diminuts puntets blancs. Va sotmetre l’aigua a un tractament químic i va detectar que tenia un grau de clorur superior al normal. Amb l’ajuda d’un altre doctor, van arribar a detectar la possibilitat que hi hagués petitíssimes partícules orgàniques. Nosaltres sabem què volia dir allò, però el doctor Snow encara no ho sabia. Ell creia en la contaminació a través de l’aigua, però no sabia en quines condicions d’aquesta aigua. La cosa va portar molta cua, com veurem un altre dia.