La Bíblia, com tots els llibres bàsics de qualsevol religió, mai no ha dit
ni ha acceptat que la nostra vida s'acabés amb la mort. De tota manera, la
Bíblia, i la religió d'Israel, mai no han previst, en tot l'Antic Testament (i
estem parlant d'uns 7 segles, com a mínim) que ningú fos castigat (i en
principi, tampoc premiat) després de la mort, a causa del seu comportament en
la vida terrena. Això, per a les persones que vam néixer i créixer amb la idea
que podíem anar al cel o a l'infern, és una gran sorpresa.
Segons l'Antic Testament, si una persona era bona, Jahvè la premiava amb una llarga vida i/o amb una
àmplia família. Si no, al revés, o bé amb una malaltia. És corrent llegir una
frase com «Compleix els manaments, perquè tinguis llarga vida». També era
corrent el fet de considerar una malaltia com un càstig de Déu. (I Déu té
moltes maneres de castigar (o premiar) de manera interna, que ningú no veu.) El
cas era que, segons la Sda. Escriptura, si hi havia algun premi o càstig, era
en aquesta vida, MAI en l'altra.
Quan una persona moria, es creia que anava al Xeol, lloc suposadament
subterrani, on anaven bons i dolents, i on «s'estaven», sense ni felicitat ni
cap mena de dolor. No podien veure Déu, i això era la gran mancança, però no
patien per res. Vist en una perspectiva llargament històrica, un pot pensar que
es tractava d'una situació «provisional», en espera de la Resurrecció de Crist.
Presumptament, Jahvè havia previst, des de tota l'eternitat, la creació
(mitjançant la concepció dels pares) de totes i cada una de les persones, totes
elles destinades a ser felices per
sempre en la seva presència. I res de lo que fessin o deixessin de fer en la
vida terrenal podia canviar ni una engruna aquest designi inicial i definitiu.
Si se les premiava o castigava, com hem dit, era en la vida terrenal, i prou.
Les altres religions presentaven una gran varietat, però ens en interessa
una, sobretot: la grega. Perquè aquesta, a part de ser relativament veïna
d'Israel, estava destinada a tenir una gran influència, per motiu del gran pes
de la seva cultura excepcional, i fins i tot pel gran pes polític, sobretot per
la potència de l'Imperi Romà.
En un principi, al voltant del segle VIII aC, en temps del poeta Homer, la
religió grega era similar a la bíblica. I també les ànimes de les persones,
quan morien, totes, anaven a l'Hades (equivalent del Xeol), on s'estaven en una
existència tranquil·la, encara que sense cap al·licient. Aquesta similitud es va començar a trencar al segle V aC, quan el
també poeta Píndar va explicar, i va ser cregut, que, en l'altra vida, després
de la mort, les ànimes eren objecte de premi o càstig, segons la vida que
haguessin portat. Però no era gran cosa: el seu destí era: treballar o no haver
de treballar; veure el sol o no veure'l...
Un segle després, el IV aC, aquesta vegada un gran filòsof com Plató va
reblar la cosa, dient, en el llibre «Fedó», que al Tàrtar (nou lloc o estat, situat
sota de l'Hades), les ànimes eren jutjades, i els malvats eren castigats. No va
pas dir com. Encara que aquests càstigs poden semblar (sobretot en comparació
amb lo que havia de venir) raonables o fins i tot justos, el fet era decisiu,
perquè aquesta religió se separava ostensiblement de la israeliana, la qual,
com hem dit, ignorava cap mena de càstig.
Cal recordar, una vegada més, que la religió d'Israel era, en aquest punt,
i en altres que no tocarem, una religió força «original» i independent, en
comparació amb lo que han esdevingut al llarg del temps totes o quasi totes les
altres. No en va, es tractava d'un poble que tenia una relació especial amb
Jahvè, el seu Déu, encara que no pas tan espectacular com la que ens pinta
l'Èxode al peu del Sinaí, que ara sabem que és mítica.
¿Com va poder ser que aquesta religió, humanista i divina, es transformés
després en lo que va esdevenir la religió cristiana, caracteritzada per la dualitat
entre salvació i condemnació en un foc etern, després de la mort?? Hi ha
hagut d'haver un ERROR, i molt gros.
¿És que el Nou Testament va canviar d'una manera tan brutal el nostre destí
etern? Lo que el Nou Testament sí que va fer és canviar totalment la part
«bona»: les ànimes dels morts, en comptes d'anar al Xeol, a una existència
sense suc ni bruc, anirien a un estat d'enorme i eterna felicitat, en companyia
de Déu. Però... un destí de càstig... i de foc? Vejam. L'apòstol Pau, el primer
autor del NT, si bé es refereix sovint a la vida feliç al Regne de Déu, no diu
ni una paraula sobre infern ni condemnació. I vaja quin un, per callar-s'ho!
En els evangelis, el de Mateu conté 6 frases en què Jesús parla de l'infern,
i en el de Lluc, n'hi ha 1 (Mt, 5: 22 / Mt, 5: 29-30 / Mt, 10: 28 / Mt, 23: 15
/ Mt, 23-33 // Mt, 25: 41-42 / Lc, 16: 23-24). Però alerta! En els 5 primers
casos, encara que els traductors, influïts per la mentalitat dominant, escriuen
la paraula «infern», en realitat Jesús va dir «gehena». La gehena era un
cremador de deixalles, als afores de Jerusalem, que per als jueus tenia la
significació de «lloc de destrucció». En aquests 5 casos, Crist en parla en
sentit simbòlic de destrucció, en frases de rebuig o de contrast. En tot cas,
la gehena significa «destrucció» immediata,
no pas lloc de turment etern. Només en els altres dos casos, Mt, 25, i Lc, 16,
Crist es refereix a allò que tradicionalment s'ha conegut com a infern: lloc de
condemnació eterna, basat en un foc etern. El passatge de Lluc és derivat del
sentit de Mateu 25, de manera que és aquest el text en què ens hem de basar.
És la descripció del Judici Final, en la qual, Crist, dirigint-se, no pas
als criminals, ni als injustos, sinó als qui tan sols no han donat de menjar a
qui tenia gana (sempre suposant que poguessin fer-ho!), els diu: «Aparteu-vos
de mi, maleïts, aneu al foc etern preparat per al dimoni i els seus àngels,
perquè tenia fam i no em donàreu menjar...» Però molta atenció: diu «aneu al foc etern, preparat
per al dimoni i els seus àngels». Els àngels i els dimonis eren un mite que
els israelites havien copiat de la religió dels babilonis, quan hi van ser
exiliats, uns 500 anys abans. Però ni àngels ni dimonis han existit mai, i per
tant el foc etern, tampoc. L'amenaça de Jesús no era una cosa real, o, en tot
cas, era una cosa simbòlica.
Hi creia, ell, en aquest foc etern? Segur que sí, com hi creien tots els
jueus. Si creien en el dimoni, ésser sobrenatural, per tant suposadament etern,
havien de creure en el foc, també etern, ja que era l'hàbitat del dimoni. Però
una cosa és creure que hi ha el foc, i una altra, enormement diferent, és
creure que cap persona hi hagi d'anar.
Deixeu-me exposar unes condicions generals. Sabem de sempre que Jesús és
veritable Déu i veritable home. Hem de creure que tenia algunes certeses,
sobretot les relacionades amb la divinitat, que eren inherents a la seva
condició divina. Però en les coses corrents de la vida, comprenent els
coneixements culturals, en tant que home, sabia lo que sabia qualsevol altra
persona jueva. I fins i tot, en relació a la Sagrada Escriptura, hi ha
passatges evangèlics que mostren que creia en els fets narrats en la Bíblia,
incloent els mites del Gènesi, com si haguessin sigut fets històrics i reals.
Per tant creia en el dimoni i, doncs, en el foc etern. Però... creia que hi
havien d'anar les persones insolidàries?
Ara diré la meva opinió. Qui la trobi acceptable, bé, i qui no, acceptem la
diferència. Jesús, com mostra tan bé el text de la descripció del Judici,
considerava l'ajuda al necessitat (sempre suposant que es pugui) com la «cirereta»
del seu missatge, del seu evangeli. Misses, sexes, litúrgies, devocions, jerarquies,
creences, dogmes... tot això s'ha de considerar i s'ha de fer, sobretot fent-ho
bé, i no de qualsevol manera com tantes vegades, però sempre per sota de la
cirereta. I... per tant, aquells/es
que no ajuden els necessitats (podent-ho fer) Jesús els menysprea. Els
menysprea tant... que, simbòlicament, els condemna (és a dir, els
condemnaria...) a allò més greu que ell creia que existís: el foc etern del
dimoni.
¿Volia dir que, quan arribés el dia, el dia del Judici, els hi condemnaria
de veritat? NOOO!! Ni pensar-ho!! Era
una exageració. L'exageració era un recurs expressiu àmpliament usat en la
societat jueva, per tal que l'oient es fes càrrec de la gran importància que el
parlant donava a alguna cosa. I Jesús l'usa correntment. Recordem: és més fàcil que un camell passi pel forat
d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne... / si el teu ull t'és causa d'escàndol,
arrenca-te'l / si et donen una bufetada a la galta dreta,
para-li també l'altra / si
algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos
quilòmetres / quan facis almoina, que la teva mà esquerra
no sàpiga què fa la dreta / quan preguis, entra a la cambra més retirada,
tanca-t'hi amb pany i clau i prega... /
quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara perquè els altres no
vegin que dejunes / com és que veus la brossa a l'ull del teu
germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? / si
tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a una morera que es desarrelés i
es plantés al mar... Doncs vejam:
considero, hem de considerar, que l'expressió «aneu al foc etern...» és un més
dels casos d'aquest tipus. Ve t'ho aquí.
Era una exageració. Però mai no ho hagués dit...
Perquè resulta que els «curtets» dels seus seguidors, no pas els apòstols,
sinó altres successors posteriors, es veu que van interpretar aquestes paraules
al peu de la lletra, i van establir la possible condemna al foc etern,
si es moria en pecat, com una de les columnes de la fe cristiana. Aquesta
creença va ser l'aberració més gran que s'hagi produït mai al món. I una
religió que era original, diferent de totes, emanada d'un Déu tot amor, i que
va ser enormement enriquida amb el missatge de l'Evangeli, per una altra banda,
va ser convertida en una religió amb trets ultrarepressius. I milions de
persones, durant segles, han viscut terroritzades per l'horrible possibilitat
que, si morien en pecat, patirien eternament el suplici més gran imaginable.
De fet, aquesta mala interpretació era relativament normal, ja que eren
unes paraules que semblaven solemnes i serioses. Però hi ha una cosa que
és realment incomprensible: ¿com és que tantes testes pensants com hi ha hagut,
Agustins, Tomasos, i tants d'altres, no han vist que aquí hi havia un molt greu
error, i no l'han tombat???
No obstant això, al llarg de la Sagrada Escriptura surt també (més de 20
vegades) l'expressió «condemna» (de vegades substituïda per «judici»), que no
és igual, ni pot ser-ho, que l'expressió «càstig». Efectivament: sol equivaldre
a descrèdit d'una persona o una acció, anuncis de càstigs divins contra Israel,
o altres països, o contra el món, crítiques contra actuacions humanes
incorrectes, etc. Però hi ha 5 textos que són molt importants, i que han de ser
degudament considerats. Són:
Sant Pau.-
...per al dia del càstig, quan es manifestarà el just judici de Déu. «Ell
pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna, als qui, practicant
amb constància les bones obres... el càstig, als qui amb orgull són rebels a la
veritat... Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però
glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé.»
(Rm 2, 5-10)
- «Perquè tots nosaltres
hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que
li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida.» (2 Cor
5, 10)
Sant Pere.- «I
és que el Senyor allibera de la temptació els piadosos, però té reservats els
injustos per a castigar-los el dia del judici.» (2 Pe 2, 9)
Joan.- «...i
en sortiran; [del sepulcre] els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la
vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats.» (Jo 5, 29)
Però hi ha un altre text, molt especial. Al final de Marc, les paraules de
Jesús abans d'enlairar-se al cel: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova
de l'evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se
salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.» Segur que Jesús no va dir
res d'això! No es pot condemnar una persona per no creure, que és cosa que no
depèn de la seva llibertat, sinó d'una gràcia de Déu. I, a més, és una frase
que va unida a un paràgraf que diu coses com que: trauran dimonis, parlaran
llengües, agafaran serps, si beuen una metzina no els farà mal... És a dir: és
un paràgraf tot ell simbòlic, imaginat per l'evangelista per donar una enorme
rellevància a la missió encomanada. Aquest text no es pot tenir en compte. Text
que, per altra part, només cita Marc, dels tres evangelistes que parlen de
l'ascensió.
Resulta, doncs, que, en relació al tema que ens ocupa, en la Bíblia se'n
donen tres versions, segons autors, èpoques o circumstàncies:
1) La tradicional de tot
l'Antic testament, que és: no cap càstig després de la mort.
2) La suposadament
simbòlica i mal interpretada de Mateu, que és: càstig etern i amb foc.
3) La versió de Pau, Pere i Joan evangelista,
que és: un càstig, gens concretat, del qual l'única aproximació que se'ns dona
és «tribulacions i angoixa», que pot voler dir milers de coses diferents.
(Aquesta darrera versió recorda molt la de Plató.)
Aleshores, doncs, el destí dels insolidaris davant la necessitat? I el dels
injustos? Sembla molt evident, pel conjunt de la descripció del Judici, en
Mateu, i pels altres textos que he esmentat, que el seu destí serà «diferent»
del dels bons i solidaris. No pas, ni pensar-ho!, ni el foc ni cap mena de
càstig important. Diferent, en quin sentit? Mai no ho sabrem.
