El Mite del Rescat

Anomeno «Mite del Rescat» a la creença tradicional, dins la religió cristiana, en el sentit que la mort, la sang i els sofriments de Crist han perdonat els pecats de tota la humanitat, d’abans, de durant i, molt més encara, de després. I que aquests sofriments han sigut necessaris per a aquest perdó, en el sentit que Déu ho exigia com a preu de satisfacció per les ofenses rebudes.

Durant molt de temps, moltes persones han sentit com a estrany, arbitrari i injust que Déu exigís aquesta satisfacció sanguinària, perquè semblava una actitud justiciera i cruel, impròpia de Déu.

I aquesta creença feia que els cristians se sentissin especialment culpables, no solament pels pecats en si, sinó perquè aquests pecats havien resultat en un augment dels sofriments de la persona de Crist. Això s’expressava, de manera poètica, en aquella estrofa del Via Crucis (no sé si ara encara la canten), que deia:

Com la creu és tan pesada,

defallit cau novament,

cau Jesús cada vegada

que jo trenco un manament.

Semblava estrany i difícil d'acceptar, però... aquí hi havia els textos. I no pas un, ni dos, ni tres, sinó molts. Vegem-ho:

Pau.-  Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos. (1Cor 6, 20) / Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. (Rom 5, 8-9)  /  Ell, per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats... (Gal 1, 4)  /  En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. (Ef 1, 7)  /  ... Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. (He 2, 9)  /   ... que es donà a si mateix com a rescat per tothom... (Tim 2, 6) 

Pere.-  Sabeu que heu estat alliberats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata o l'or, sinó amb la sang preciosa de Crist... (1 Pere 1, 18)

Mateu i Marc (la mateixa frase de la mateixa escena).  ... com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.  (Mt 20, 28).

(Fixem-nos que aquí, els dos evangelistes li fan dir aquesta afirmació ni més ni menys que al mateix Crist. No qualificaré l'acció, però estic totalment segur que Jesús mai no va dir això.) Tot plegat, no menys que 9 citacions, la gran majoria de Pau.

Però aquesta creença també està en relació amb els textos que parlen de la institució de l'Eucaristia. Donem un cop d’ull als textos que en parlen. Sobretot el que diuen sobre la sang.

Sant Pau (1Co, 11, 24-25): «(...) Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.»

Marc (Mc, 14, 22-25): «(...) Preneu: això és el meu cos. (...) Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. (...)

Mateu (Mt, 26, 26-28): «(...) Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. (...) Beveu-ne tots, que això és la meva sang, vessada per tothom en remissió dels pecats.»

Lluc (Lc, 22, 19-20): «(...) Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres.»

Les expressions «ofert per vosaltres», «vessada per tothom», «entregat per vosaltres» i «vessada per vosaltres» cal entendre que volen dir «a benefici de vosaltres, o de tothom, perquè us serveixi d’aliment». L’únic autor que diu explícitament «vessada per tothom en remissió dels pecats» és Mateu.

Però això encara no és tot. He guardat la citació més important, de Pau, per al final.

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

Atenció: en les citacions esmentades fins ara, Pau assegura una cosa que figura que la sap. En canvi, en aquesta citació (carta de l'any 55), que molt probablement devia ser la primera que feia sobre aquest tema, aporta una gran autoritat: les Escriptures. Vet aquí per què va assegurant en diverses cartes la seva afirmació, perquè l'ha treta de l'Escriptura. I d'on? Una nota al peu de pàgina ens diu la font: Isaïes, 53, 5-12: “El servent”.  

És a dir: Pau treu aquesta doctrina d'Isaïes, i, segurament (segurament!), Pere, Mateu i Marc la treuen de Pau. Doncs, què diu Isaïes?

És molt contundent. Dibuixant la figura d'un personatge, que s'ha cregut per part de moltes persones i institucionalment que era Crist, en diu, no menys que:

però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres

l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble

Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes

farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells

I més, fins a set frases d'aquest tipus. Però observeu, sobretot, les dues subratllades.

I tanmateix... avui, la Facultat de Teologia de Barcelona es decanta a creure que aquestes frases no es referien a Crist, sinó al poble israelita, aleshores deportat a Babilònia.

Aleshores resultaria que tota una tradició, mil·lenària, basada sòlidament damunt uns textos profètics, faria figa...

I per una altra banda, tenim, en la paràbola del Fill pròdig, una prova clara que el perdó dels pecats és totalment gratuït.

Això és una altra cosa.

Doncs sembla que seria aconsellable, parlant de Crist, o pensant-hi, considerar-lo cada vegada més com a Mestre, i cada vegada menys com a Messies i com a Redemptor.  Sense fer-ne cap soroll, sinó  anar evolucionant la manera de dir.

Noves formes de treball / Noves formes de robar

La informàtica, que permet una intercomunicabilitat ràpida i extensiva, més el desgavell produït en les relacions entorn del treball, per la manca d’uns governs com caldria, més les situacions de necessitat de molta gent, que no compta amb cap contracte que li asseguri una activitat regular, totes tres coses, i algunes de menor importància, configuren un tipus de nuclis d’activitat que controlen un seguit d’activitats de tota mena, no gens, o molt poc, establertes, sinó bàsicament aleatòries.

En diuen economia d’Internet, o economia de plataforma informàtica, o, simplement, economia de plataforma (denominació poc aconsellable, perquè no és prou expressiva de lo que representa). Una característica bàsica és que tot funciona a través de comunicacions informàtiques, i una altra és que ningú no dona ni rep cap mena de compromís de res. Es fan coses, si n’hi ha, les que hi hagi i mentre n’hi hagi.

Suposem que una persona o una entitat necessita que li tradueixin un llibre, i no coneix cap traductor. Es connecta amb una empresa (A) (més o menys una empresa), que ofereix serveis de tota mena. De tota manera, en aquell moment, no coneix cap traductor que estigui disponible, però es connecta amb una mena d’empresa (B) que es relaciona amb feines de tipus literari, universitari... L’empresa B connecta amb un traductor/a i el posa en contacte amb l’empresa B, o potser ja directament amb l’empresa A, perquè ja en té la referència. Tot pot haver durat uns 5 minuts. El traductor/a tradueix el llibre, cobra i es despedeixen.

Una persona no té feina, i cobra una ajuda pública, però molt minsa. Es posa en contacte amb una empresa que relaciona persones que ofereixen amb persones que demanen, per exemple, pisos de lloguer. L’empresa li dona dues llistes, i des de casa seva es va connectant amb uns i altres, i cada vegada que aconsegueix un acord, o un principi d’acord (visita d’un pis), el comunica a l’empresa (o també podria ser que ell mateix continués la gestió fins a l’acord de lloguer). Però el volum de feina que li entreguen (de llistes de noms d’interessats) només dona per treballar-hi un parell d’hores cada dia, i això és lo que cobra (o podria ser que lo que cobrés fos segons el nombre de noms de possibles llogaters). Si per qualsevol raó, com ara augment de comandes o baixa d’un altre col·laborador, la feina augmentés, podria ser que li donés per treballar-hi 4 hores diàries, en comptes de 2. En canvi, si les comandes baixen, li disminueix la possibilitat de col·laboració, i si, per la raó que fos, crisi, canvi d’orientació empresarial, etc., les comandes s’acaben, la feina també s’acaba, i la corresponent relació, sense ulterior dret ni compromís de cap mena.

L’equivalència que he posat en el títol (treball/robar) no sempre és veritat. Hi ha casos en què un treballador/ra sense feina pot trobar un petit ingrés, o un de més gros, o si treballa, pot aconseguir un sobresou. També una persona que necessita una cosa o un servei estrany els pot trobar més fàcilment. Però hem de dir que això és més aviat l’anècdota. El sistema en si és el paradís empresarial, o dels emprenedors, que disposen de treballadors/es al seu grat i mentre els cal, i barats. Com que ni l’empresa és, pròpiament, una empresa, ni el treballador/a, un treballador/a legal, no estan ni protegits ni obligats per cap mena de legislació.

Això és el súmmum, o la culminació, de tot un procés de degradació legislativa laboral, reforma darrere reforma, disminuint drets, fins a aconseguir que no n’ha hagi cap.

Ara, Comissions Obreres i l’Institut d’Estudi del Treball de la Universitat Autònoma, conjuntament, han iniciat un estudi en profunditat, a base de moltes entrevistes individuals, per arribar, en el termini d’un any, a establir quina és la naturalesa exacta d’aquest fenomen (l’explicació que n’he donat jo és provisional), i les seves diverses manifestacions, i, a base d’això, plantejar unes reivindicacions que corresponguin a les característiques del cas.

Només hi havia homes?

Sempre que es parla de la possibilitat del sacerdoci femení, testes elevades responen amb contundència: No pot ser, perquè en el grup apostòlic, que va ser encarregat de continuar la tasca de Crist, només hi havia homes. Segur? No solament donen aquesta resposta amb una seguretat marmòria, sinó que ningú no els porta la contrària. Haig de reconèixer que no m'ho havia plantejat de manera seriosa fins ara, però som-hi.

Diguem, d'entrada, que la resposta, dita així, amb aquesta seguretat, com si fos una cosa indiscutible, demostra poc coneixement bíblic. Lo que sí és veritat és que es tracta d'una qüestió complexa.

Comencem per un punt: en el grup apostòlic hi havia dones. El relat dels evangelistes, tots quatre homes, ho amaga. Vull dir que ho amaga. Però hi ha un moment en què devien considerar que aquella vegada no ho podien amagar. Va ser al peu de la creu. Vegem els textos.

Mateu: També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. (Mt 26, 55-56)

Marc: També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep i Salomé.  Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres  que havien pujat amb ell a Jerusalem. (Mc 15, 40-41)

Lluc: Tots els seus coneguts i les dones que l'havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho. (Lc 23, 49)

Joan: Vora la creu de Jesús, hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. (Jo 19, 25)

Remarco: L'havien seguit des de Galilea. I li prestaven ajut. Aquí això no s'entén, però traduccions anteriors deien: I el mantenien amb els seus recursos (algunes podien tenir una bona posició i potser aportaven diners per a comprar queviures). La traducció de la BCI ho deixa de manera més ambigua. És a dir, des de Galilea, en el trajecte final Galilea-Jerusalem, on va morir, dones (segons dos autors, «moltes») anaven amb ells, és a dir, vivien amb ells (Jesús i els deixebles homes), i hi col·laboraven. Per molt que ho amaguessin al llarg de tot el text, amb aquesta referència queda prou clar. I també queda clar que no ho volien dir, o bé que no hi donaven importància.

 A aquest grup, d'homes i dones, en principi, Jesús va confiar la continuació de la seva missió. Com ho va fer? Vegem altra vegada els textos:

Mateu: Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.  En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir:

He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant... ( Mt 28, 16-19)

Marc: Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat.  Els digué:

Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.  (Mc 16, 14-15)

Lluc:  …i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. (Lc 24, 47-48)

Joan: Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres.

...

Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. (Jo 19-23)

Però en l'Epíleg del text de Joan, que segons es creu va escriure un seguidor de l'evangelista, després de la mort d'aquest, es diu:

Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades.

...

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. (Jo 21, 1-2)

(En aquest text, que no és de l'evangelista, certament no hi ha dones, però tampoc hi són tots els apòstols, ja que només sumen 7.)

Com veiem, en tres textos es diu clarament que els presents, i, doncs, els receptors de la missió, són «els onze» (els dotze menys Judes), però un d'aquests en dona els noms, i només són set. Els altres dos textos no concreten, o bé diuen «els deixebles».

La cosa no és clara, de la mateixa manera que res no és clar, perquè, segons dos d'aquests textos, l'escena passa a Galilea (o Tiberíades), i els altres tres no diuen res, però tot fa la impressió que sigui a Jerusalem o prop de la ciutat.

Per altra part, observeu que totes quatre expressions de l'encàrrec de la missió són diferents (Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los...  /  Aneu a tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli...  /  cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats... /  A qui li perdonareu els pecats li seran perdonats...). Doncs... com a missió tan important, calia que... Ja sabem que quan es va escriure el text havien passat uns 40 anys (i en el cas de Joan, uns 70 o més).

Però... per determinar una cosa tan precisa com a qui es va confiar l'encàrrec de continuar la missió, amb aquests textos no anem enlloc. No podem dir res de segur.

Però Alerta!!!, que la cosa encara no s'ha pas acabat. Hi ha un altre text (és a dir, tres textos, un de cada autor) que sembla que donen tota la raó als nostres bisbes que diuen que «només eren homes».  En un moment donat, Jesús va «triar» 12 homes, els apòstols coneguts de sempre. Vegem els textos per tercera vegada:

Mateu: Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes [és a dir: curar les malalties psíquiques], i de guarir malalties... Tot seguit dona els noms dels dotze, que són els que ja coneixem, i els envia a predicar pels pobles, per anar-se foguejant.  (Mt 10, 1-4)

Marc: Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús . En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar... En dona els noms, que són els coneguts. En el text de Marc, l'experiència d'anar a predicar es dona més tard.  (Mc 3, 13-15)

Lluc: Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols... A continuació els anomena, com sempre. També en aquest cas, de Lluc, Jesús els envia a predicar en un text posterior. (Lc 6, 12-13)

Joan no entra en aquesta qüestió.

Arribats aquí, la cosa seria data i beneïda: tenen raó, només eren homes. Encara que hi hagués dones, els pròpiament «triats» eren els dotze homes de sempre. No hi ha retop.

Doncs resulta que no. Més ben dit: resulta que no és tan clar com sembla. Ja he dit al principi que això era una qüestió complexa. La tesi tradicional ha tingut un oblit, i greu… Lluc, com els altres autors, descriu una tria de dotze apòstols, els quals són dotats de poders especials, i són enviats a predicar. Va ser en un moment donat, cap al mig, potser, del període de la missió de Jesús. (Ja sabem que els evangelistes no sempre expliquen els fets segons una seqüència temporal, sinó per agrupació de temes, sovint.) Però certament més endavant, al començar el trajecte de Galilea-Jerusalem, trajecte que sembla que es va anar allargant, deturant-se ara aquí ara allà, perquè tots sabien, o temien, o sospitaven, que allò s'acabava, i malament, i era qüestió d'aprofitar lo que es pogués, doncs durant aquest trajecte, potser el període més fort emotivament i espiritualment de tota la missió de Jesús, i de la compenetració del grup, Lluc explica, només ell, que Jesús va fer una segona tria de deixebles, de setanta-dos. Segur, segur, segur, que en aquest segon grup hi havia dones, i bastantes.

Lluc: Després d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos, perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. (Lc 10, 1)

No diré pas que va rectificar, sinó que va completar el nucli del grup. Aleshores eren 12+72=84. Una bella comunitat, amb un bon pinyol.

I... naturalment, es planteja la qüestió de a quin dels dos nuclis va encomanar la continuació de la missió. Però seria absurd, dir això. A TOTS, havia de ser.

Com que els textos sobre aquesta transmissió ja sabem que no són precisament clars, resulta que hi pot haver diferents opinions. Es pot dir que, si hi ha dues narracions evangèliques (més un epíleg, afegit) que es refereixen als onze, o a set, doncs és als apòstols i prou. I es pot dir que, si hi ha dues narracions evangèliques que anomenen els deixebles o no diuen res, no es pot donar per totalment certa la interpretació anterior.

Conclusió (per ara): No es pot dir, amb la certitud amb què es diu, que en el grup de Jesús només hi havia homes. Això és absolutament mentida. I tampoc es pot dir que l'encàrrec de continuar la missió es va donar només a homes. Com a mínim, no és del tot segur. Si, doncs, no hi ha una norma bíblica segura, el tema del sacerdoci femení l'hem de resoldre amb criteris sociològics, dels més compartits avui dia.

Les autoritats religioses han estafat durant vint segles el dret-deure de les dones d'exercir funcions de direcció dins l'Església. (En algunes esglésies evangèliques ja han superat aquest problema, però també el van tenir.)

Però NO, no han sigut vint segles, sinó, diguem, dinou. Perquè en les cartes de Pau, quan envia salutacions de tipus personal (a més a més de la salutació general a la comunitat), anomena moltes dones, que segur que tenien funcions importants, no definides però efectives, dins les comunitats a les quals es dirigeix.   Són aquestes: Febe, Prisca, Maria, Júnia, Trifena, Trifosa, Pèrsida, Júlia, Olimpes, Nimfa i Clàudia. De cap d'aquestes dones no es diu quin càrrec o funció tenia, ni tampoc es diu de cap home. Sembla que, en aquestes dècades port-Crist, de càrrecs no n'hi havia, o molt pocs, o poc concretats, sinó que cadascú feia lo que podia o sabia. Més endavant, potser cap al segon segle, les comunitats es van anar organitzant, i després entre elles, i així va aparèixer la famosa «jerarquia», que tant de mal ens ha fet, una bona part d'ella. I segur que la jerarquia va anar apartant les dones.