No al Govern Revengista!!

No al Govern Revengista

Les necessitats de les persones:

Ajuda als qui no tenen ingressos

Retorn de la sanitat i de l'ensenyament als pressupostos que havien tingut

Parar l'escalada dels lloguers

Rebaixar les taxes universitàries

No han de supeditar-se a l'Amor propi i a la Revenja d'aquells que sempre han tingut Catalunya com l'Hort de Casa Seva.

La pau a Catalunya té un preu concret:

Fora el PDECat del Govern de Catalunya!!!!

Sí que han tret 900.000 vots, de persones desinformades o "clientes".

I sumant a ERC i CUP tenen majoria, però ni tan sols així tenen majoria de vots.

No volem un Govern Antipersones!!

La democràcia no ha de servir per afavorir lladres.

No al Govern Revengista!!!

Origen del poble d'Israel, 1

Segons el text de la Bíblia (llibres de Gènesi i Èxode), el poble d’Israel té el seu origen en els patriarques Abraham, Isaac i Jacob, sobretot el primer, a qui Déu promet una terra (Canaan) i una descendència gran per formar un gran poble. Després el poble constituït per aquesta família emigra a Egipte per necessitats de subsistència. Hi viu més de 400 anys, cau en l’esclavitud i, un dia, amb una lluita decidida, i amb una ajuda important i decisiva de Jahvè, en surt per guanyar la llibertat. Fa un pacte amb Déu, basat en el fet que, si compleixen la Llei que els dona, els protegirà i seran el “seu poble”. Passa pel desert, molt temps, i entra a la terra de Canaan, la seva, i l’ocupa en lluita amb la població d’aquell moment (la població cananea).

El llibre de Josué, que ha de ser considerat fals, criminal i sacríleg, arriba a dir que els israelites haurien exterminat la població cananea, a fil d’espasa (una volta ja vençuda), i no n'haurien deixat ni un, i que això ho feien per ordre de Déu. (Aquest llibre és una infàmia, i constitueix, dins la Bíblia, com una espècie d’avortó.)

Segons el llibre “La Biblia desenterrada”, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman, aquestes dades bíbliques han sigut cregudes fins a èpoques molt recents, no sols pels creients, sinó també pels científics que han estudiat la Bíblia.

Però a partir de les darreres dècades del segle XX, modernes excavacions, estudis textuals, controvèrsies científiques i un treballós consens han arribat a definir que: 1) El poble d’Israel, sortit o no dels patriarques, que no es poden ni confirmar ni desmentir, mai no va ser a Egipte. 2) Ni mai no en va sortir per obtenir la llibertat. 3) Ni mai no va entrar a la terra de Canaan per conquistar-la, perquè sempre hi havia viscut, encara que de manera marginal, a les muntanyes, i, ni molt menys encara, va exterminar la població cananea, que sempre en va ser la població principal.  

D’on va sorgir, el poble d’Israel, segons la ciència?

A partir de 1967, un equip de joves arqueòlegs israelians van començar a investigar, no en les terres baixes i planes, com sempre s’havia fet, sense obtenir res significatiu, sinó en les terres altes de muntanya, la franja alta medial del país, voltada de valls i terres planes i fèrtils. En aquest medi, i en l’estrat de materials corresponent a l’època de 1200-1300 aC, van aparèixer les restes d’unes 250 comunitats rurals. Avui hi ha consens científic que “aquests” eren els primers israelites.

Paral·lelament, a les terres baixes, hi vivia la població cananea, majoritària al país, amb un nivell material de vida sensiblement superior, i que presentava una situació social fortament estratificada. En aquella època, Canaan depenia d’Egipte, i era governat des d’aquell país. Però les  muntanyes quedaven al marge.

La població de les comunitats muntanyenques vivia en cases sensiblement iguals, i no hi havia edificis importants com palaus o temples. Treballaven en la ramaderia i l’agricultura de cereals, i més endavant, en vinya i oliveres. No s’hi van trobar armes, ni fortificacions, ni objectes de culte religiós. Tampoc s’hi va trobar ni un sol os de porc. No menjaven porc, com sí el menjaven les poblacions dels cananeus, els filisteus i tots els pobles veïns. Feien la impressió de ser una societat pobra i igualitària.

Algunes d’aquestes 250 comunitats rurals, temps a venir, serien les ciutats de Jerusalem, Hebron, Betel, Siquén, etc., al mateix lloc o a prop.

Estudiant les restes dels estrats més antics, sembla que aquests pobladors de les muntanyes havien sigut, abans, pastors nòmades, i que s’havien anat adaptant lentament a la vida sedentària i agrícola.

Més antigament encara, es creu que aquests grups de pastors nòmades tenien origen en grups de persones fugides de la població cananea. Persones arruïnades per una crisi, o disconformes amb l’explotació que patien, o amb l’opressió fiscal de les autoritats, fugien a les muntanyes a viure lliures i en pau. 

Aquestes poblacions de la muntanya es van anar diferenciant progressivament entre les més al nord i les del sud. Les del nord tenien unes condicions de terrenys i clima millors, i eren més poblades, i cada vegada van anar esdevenint més riques. Aquesta diferència s’havia d’anar traduint en una certa rivalitat. Però compartien valors culturals importants. Per exemple, uns i altres adoraven Jahvè, encara que no sabem des de quan, però també hi havia altres divinitats. Amb el temps esdevindrien els regnes d’Israel i de Judà, respectivament.

Aquests eren els israelites entre abans i després dels anys 1200-1300 abans de Crist. Va ser uns 500 anys després que, a la cort del rei Josies, a Jerusalem, es van redactar els primers llibres de la Bíblia, imaginant un passat molt bonic, que ara calia reproduir. El regne d’Israel estava dividit, una part, el regne d’Israel del nord, havia sigut destruït pels assiris, i sols restava el regne de Judà, i molt sovint persones d’aquest regne adoraven déus estrangers. El futur d’Israel no estava assegurat, creia Josies. Aleshores, junt amb un grup d’escribes, va impulsar la redacció d’uns textos que inculquessin intensament a la gent que: Eren un sol poble, com originat en una sola família, havien guanyat gloriosament la llibertat, la qual ja era, doncs, consubstancial amb ells, eren el “poble de Déu”, i Déu els protegiria...  sempre que... complissin la seva llei. Havien d’evitar, de totes totes, els déus estrangers.

La Reforma de Josies, desgraciadament, no va poder evitar que uns cent anys després, també el regne de Judà fos destruït per Babilònia, i els israelites haguessin de patir uns 50 anys d’exili. Però tornarien, i continuaren escrivint els llibres de la Bíblia. Els primers, Gènesi i Èxode, havien tingut una finalitat calculada d’inculcar uns ideals de salvació del poble d’Israel.

      

Èxode del poble d'Israel

Segons el llibre “La Biblia desenterrada”, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman, basat en el resultat de les més modernes excavacions al país de la Bíblia.

 Amb les dates esmentades en la mateixa Bíblia, l’Èxode s’hauria d’haver escaigut el segle XV aC.

Però tenint en compte que el relat bíblic diu clarament que els israelites van ser obligats  a treballar en la fabricació de maons per a la construcció de la ciutat de Ramsès, calia situar-lo en el segle XIII, durant l’existència d’aquest faraó.

No obstant això, el resultat de les modernes excavacions i altres precisions textuals demostren que l'Èxode no va ser possible en aquell segle, ni en cap altre període, per diverses raons:

*La narració bíblica no esmenta cap faraó pel seu nom (encara que esmenta la ciutat de Ramsès).

*Els llocs que l’Èxode cita són reals, però no ho eren durant el segle XIII, sinó que eren despoblats, no existien. En canvi eren ben actius durant el segle VII aC.

*Per exemple, el lloc de Cades Barne, on el text bíblic diu que els israelites van viure acampats durant 38 dels 40 anys que van estar peregrinant pel desert, al segle XIII no existia, i en canvi al segle VII era actiu i important.

*El primer document en què surt esmentat el nom d’Israel en un text estranger, concretament egipci, és al segle XIII, precisament, però hi apareix com un poble ja establert a Canaan.

*Durant el segle XIII, com que Egipte era sovint objecte d’immigració de gent procedent de Canaan, i ho havia sigut durant molt temps, es va decidir evitar-la, de manera que la frontera est d’Egipte era guardada amb fortificacions i soldats. I seria impensable que un grup nombrós de gent com els israelites hi hagués pogut passar fugint, sense ser impedit.

Per molt diverses raons, la investigació moderna ha conclòs que va ser al segle VII aC, a Jerusalem, durant el regnat del rei Josies, un segle abans de la deportació a Babilònia, que va ser escrit el bloc de Gènesi, Èxode, Levític i Nombres. És l'anomenada Reforma de Josies. I que l’"Èxode", no sols va ser redactat al segle VII, sinó que ho va ser amb l’ambient geogràfic i històric d’aquell segle. Encara que no es descarta la possibilitat que, en la redacció d’aquests llibres, s’utilitzessin documents antics de llegendes o poemes, potser locals.

Es creu que en aquell període, destruït el regne d’Israel del nord per part dels exèrcits assiris, el regne de Judà, considerablement debilitat, sota la direcció del jove rei Josies, emprengué un procés de reafirmació nacional, a base de:  Fomentar la unitat del regne, absorbir terrenys del que havia sigut el regne d’Israel del nord, fer redactar uns textos que definissin el naixement i la història del poble, i, entre ells, un que el presentés com fundat per una sola família, per tal de fomentar la seva unitat, i amb la promesa d’una terra, i un altre text que el caracteritzés com poble que havia sigut alliberat de l’esclavitud, i protegit especialment per Jahvè, el seu Déu.

Així, el llibre de l’Èxode seria el llibre d’un mite gloriós, imaginat per donar al poble una ascendència basada en la llibertat conquistada, la protecció divina i la grandesa futura. I per il·lusionar-lo, de cara al futur, per tal d'assolir un destí tan gloriós com aquell passat. Naturalment, la no-existència de l'Èxode implica la no-existència de Moisès.

Com a conclusió, diguem que descobrir que el text de l’Èxode va ser una construcció ideològica dels funcionaris, sacerdots, etc., de la cort del rei Josies no ha de fer perdre de vista que la relació especial del poble d’Israel amb Jahvè, i el caràcter de “poble escollit”, que el text de l’Èxode magnifica fins a extrems realment sorprenents, era i va ser sempre una realitat. Considerem que tots els pobles del voltant adoraven divinitats que consistien en estàtues d’or, de fusta, etc., o bé el sol, la lluna, i Israel era l’únic poble d’aquell context geogràfic que adorava un Déu invisible, espiritual, transcendent. La consciència de ser el poble escollit, no tan magnificada, sempre hi va ser i, en aquesta època (segles anteriors a Crist), va ser present sobretot a través dels profetes. 

  

L'enorme responsabilitat dels companys/es de la CUP

La gran responsabilitat dels companys i companyes de la CUP està a entregar, o evitar-ne l'entrega, Catalunya a una banda de mafiosos i malvats, que, en els darrers anys:

1) Han abandonat a la seva sort, durant anys i anys, milers de persones i famílies que no tenien ingressos (per falta de feina i subsidi acabat).

2) Quan s'ha promogut una ajuda per a aquestes persones, durant tres anys han fet tot lo possible per endarrerir-ne l'aprovació parlamentària, tot i que era una cosa urgent.

3) Entre ells i els seus cosins germans anteriors, han tingut (fins ara) la sanitat i l'ensenyament 5 anys retallats. I per ells/es, segur que hi podrien estar 20 o 30 anys més.

4) Han apujat molt fortament les taxes universitàries, fent que un bon nombre d'estudiants no hagin pogut continuar.

5) Es van negar rotundament a apujar els impostos a les rendes altes, l'any passat, quan la CUP ho demanava per corregir les anomalies anteriorment descrites.

(Això per citar els casos més flagrants. N'hi ha més.)

És incomprensible que un gran munt de persones desinformades els hagin votat, i que alguns, fins i tot, els anomenin "legítims". Legítims????

Companyes i companys, si estimeu Catalunya (els catalans i les catalanes), i sé molt bé que l'estimeu MOLT, no la vengueu, ni amb el vostre vot ni amb la vostra abstenció, a aquesta colla de mala gent.

La nostra història

Antoni Ferret

Episodis d’història de Catalunya

Editorial Emboscall       200 p

En format digital     (i gratuït)

Polseu:    https://issuu.com/emboscall/docs/episodis

I polseu: download  /  Crear un compte: nom / adreça  / contrasenya

I altra vegada download  /   i finalment  guardar como

Nota: no vulgueu entrar-hi aquí mateix, que no funciona.

Cal traslladar el link a una pàgina nova.

L’esperança de la CUP

Més enllà de les consideracions de partit, d’ideologies, d’independències, etc., pensant en termes de les persones, que és lo que hauria de ser,  retinguem dues dades bàsiques: Uns 900.000 votants han donat suport a aquells que havien maltractat les persones, sobretot les més perjudicades (sense  feina, sense subsidi..., deixant-les abandonades a la seva sort). Aquest és el llast veritable de Catalunya, lo que no deixa avançar el país per una via humanista.

Enfront, les dues opcions que posem les persones per davant de tot, tenim cap a mig milió de persones votants. Moltes menys. És clar que, aquesta vegada, molta gent ha votat per la seva "salvació" com a espanyols . O sigui que  aquest mig milió podria ser bastant més. Però ara no ho sabem.

Avui, la clau principal és veure què faran els companys/es de la CUP, si continuaran donat suport a la Màfia catalana o hi trencaran d’una puta vegada. Aquest  és, avui, el gran repte de Catalunya: amb la Màfia o contra la Màfia.

Expresso tres desitjos: 1) Que els companys i companyes trenquin amb aquesta gent que ha fet tant de mal a les persones. / 2) Que aquesta mala gent no se’n surtin. / 3) Que, a partir d’ara, relativitzat el gran mur que ens dividia, Comuns i CUP confluïm cada vegada més en un esforç comú, en una via humanista.

Estic decebut

En relació a la campanya electoral, estic decebut. Ja sé que això no és cap cosa estranya, sinó bastant previsible.

Però és que lo que vull dir és que no em refereixo pas a la incertesa del resultat i dels pactes possibles, que també, sinó a una cosa molt pitjor. Em refereixo a la inconcreció de les propostes socials, per parts dels qui n’han fet algunes.

És que es tracta de poder tenir un possible canvi, després d’unes polítiques antisocials cruels i inhumanes. Doncs bé... i ara què?

CatComúPod diu, cada vegada que parla, que s’han de posar les polítiques socials al centre del debat. Fantàstic. Però quines són? També han defensat "les polítiques socials dels governs de Sabadell". Jo, per exemple, no sé quines són.

La CUP diu que aprovaran (o aprovarien) mesures a favor de la classe treballadora (o una cosa així). Doncs només faltaria... Però, després de la tongada de mesures contràries que hem patit, dir això... francament... no és pas lo que seria d’esperar.

I estem parlant de les dues forces polítiques en principi més favorables a la política social. Si aquestes només diuen això... Se suposa que aquestes haurien d’exagerar la cosa, comptant que els altres partits frenaran prou i massa. I estem parlant de campanya electoral, quan es tendeix, per llei natural, a dir lo màxim, fins i tot “més” de lo que es pensa fer realment.

Doncs la cosa no va... Ara bé, resulta que qui més ha concretat ha sigut ERC. La Marta va fer una llarga tirallonga de mesures molt concretes, tan llarga que no la puc pas recordar. Però eren coses com guarderies, bons menjador, i moltes altres. És clar que es va descuidar la mesura crucial:  recuperar el pressupost de 2010 per a la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, etc. El d’abans de les retallades. Va parlar de millorar la sanitat, l’educació... Però no era prou concret. Allò va ser un robatori. I, en un robatori, s’imposa retornar estrictament lo robat. I a l’any següent, millorar-ho, perquè han passat uns anys i se suposa que la cosa hauria d’haver millorat per llei de vida. De tota manera, la Marta d’ERC (possible futura presidenta) s’emporta la palma.

Per això estic decebut, perquè els qui haurien de marcar el camí de remuntar la mala tendència es conformen a dir coses banals.

Doncs jo, que no soc ningú, hi diré la meva. Després de dècades (des de 1980, i sobretot des de 2008) de perjudicar les persones en benefici dels grans capitals, s’imposa (sempre suposant que elegim un Govern d’esquerres, si no, malament):

1) Recuperar ràpidament (i no pas de mica en mica) tot lo que s’ha perdut en aquests anys (en el transcurs d’un any o dos).

2) Especialment, recuperar els serveis socials (sanitat, etc) en el nivell en què aleshores estaven (personal acomiadat, etc.).

3) Millorar, o simplement recuperar, els salaris. Això depèn molt més dels sindicats que del Govern. Però es pot influir molt amb l’augment raonable del SMI, el qual, però, depèn del Govern central.

4) Assegurar la RGC, reprendre el ritme de la Llei de dependència...

5) Derogar les lleis que limiten les pensions, augmentar-les degudament segons l'IPC, i augmentar sensiblement les més baixes. Però això depèn del Congrés dels Diputats.

6) Recuperar ajudes perdudes: menjadors, escoles bressol, entitats culturals, promoció llengua catalana...

Quan tot això s’hagi aconseguit, se suposa que de manera ràpida, aleshores, ja en una segona legislatura, però que, de tota manera, ja s’ha de preveure des d’ara, iniciar la que podríem anomenar la Remuntada històrica.

1) Assolir la plena ocupació, i, mentre, provisionalment, no s’hi hagi arribat, plena protecció a les persones afectades per l’atur, que sempre s’ha de considerar “provisional” (ajuda equivalent a un sou).

2) Alt nivell de l’Estat del benestar, de tipus escandinau. (Aquest augment de funcions i de personal ajudarà molt a disminuir el nivell d’atur.)

3) Forta redistribució de la riquesa. Això vol dir, simplement, augments creixents d’impostos a persones que ingressin més de 50.000-60.000 euros/any (de manera que el seu nivell de diners acumulats disminueixi de manera raonable). I, correlativament, ajudes socials com ara:

a) Ajuda generosa a les famílies a partir del segon fill. (No només perquè no disminueixin el seu benestar, que també, sinó a més per animar una mica la natalitat, que està adormida.)

b) Remunerar la feina de les mestresses de casa, encara que de primer hagi de ser una cosa molt moderada. Després ja aniria pujant.

c) Finançament dels tractaments costosos per a les malalties “estranyes” (hepatitis C, etc.), que afecten una proporció molt baixa de la població, però que l’afecten molt fortament.

d) Ajuda generosa a totes les famílies que tinguin un membre discapacitat, físic o psíquic, o bé drogodependent. 

De fet, ja per als objectius del primer any, caldrà augmentar bastant la càrrega fiscal als ingressos alts.

És a dir: Es tracta d’emprendre una llarga fase històrica “inversa” a la fase que s’ha anat desenvolupant des de 1980, que sigui d’augment creixent del benestar popular, i de disminució progressiva de les desigualtats.

Més endavant, tornaríem a parlar de passar del capitalisme al socialisme, però això quan les coses ja siguin una mica bastant diferents, i la correlació de forces hagi millorat molt.

Un mite: El règim del 78

D'un temps ençà (uns quants anys) s'ha establert el costum d'atribuir els mals que ens afecten (injustícies, necessitats no cobertes, desigualtats, abusos, imposicions, etc.) a l'anomenat "règim del 78", expressió amb la qual es considera la Constitució, els qui la van aprovar, i els partits que han governat des d'aleshores (coses, per cert, ben diferents).

Malgrat el gran consens que sembla que s'ha creat en aquest sentit, cal dir clarament que aquesta manera de designar la causa dels fets actuals és ben errònia. Una visió rigorosa de la realitat històrica ens ensenya que la immensa major part de les nostres desgràcies actuals, sobretot aquelles que fan referència a la vida material de la gent, són producte de la Contrarevolució mundial que patim des de 1980, i que s'ha agreujat amb més crueltat encara des de 2008  (recordem: són dos vuits). Vida econòmica desballestada, pressió antisocial, lleis injustes, restricció creixent dels drets democràtics, i més coses, que es concreten sobretot en la vida difícil de la majoria de la gent, tanta més com més riquesa es crea, quan hauria de ser al revés.

La demostració més clara que tot aquest conjunt de desajustaments es deu més a raons internacionals que no pas a les estructures polítiques espanyoles (les quals, per cert, estan al seu torn condicionades per la situació internacional) és la comparació amb el cas portuguès. Portugal va tenir una transició, no sols diferent de l'espanyola, sinó oposada. Govern d'esquerres, lleis progressistes, canvis... Però amb el temps, i amb la pressió internacional, Portugal ha vingut a estar més o menys igual (ara fa un parell d'anys que està millor, perquè fan bé les coses).

La Constitució de 1978 no està pas malament, tot i que té algunes coses que és imperiós i urgent de canviar. És la millor que ha tingut Espanya, encara que això no vol dir que les anteriors fossin gaire bones. Es diu sovint que la de 1931 era millor, però resulta que aquella Constitució, a causa de la seva època, no tenia drets sòcio-econòmics, per exemple. El problema de la nostra Constitució no és pas ella mateixa, sinó el fet que la mala gent que ha governat no l'ha complerta mai, sobretot en els aspectes socials.

Tampoc seria veritat dir que els anys immediatament posteriors al canvi polític fossin dolents com els actuals.  No eren bons bons, perquè potser no ho seran mai, però eren bastant millors que els d'avui.

Ara bé: no deixaré de dir que algunes coses sí que es van començar a espatllar ben aviat. Com sol ser natural, van ser aquelles que es referien a la part més delicada de la vida social: els drets dels treballadors/es. El 1980 es va aprovar un Estatut dels Treballadors esquifit. Perquè una part de l'esquerra va transigir en coses que no ho hauria d'haver fet. (Però això... ja eren coses que venien de l'aire de fora.) I, a més, tan aviat com al març de 1977, i paradoxalment en el mateix decret llei en què s'autoritzava la vaga, s'inventava l'anomenat acomiadament "objectiu", que implicava la possibilitat d'acomiadar per diverses raons tecnològiques i, fins i tot, pel nombre de faltes d'assistència, tot i justificades. Heus ací els primers estrips de la Transició. Si hi afegim la no-reforma dels cossos judicial i policial, tindrem el quadre de les nafres de la nostra democràcia inicial. (Ja sé que altres persones en dirien unes de més "vistoses", però no tan efectives.)

A continuació hi ha hagut molt més, però lo pitjor ha sigut sempre per la pressió de forces malèfiques del capitalisme mundial.