La rauxa

L’inoblidable historiador Jaume Vicens i Vives deia que el caràcter col·lectiu català oscil·lava entre el seny i la rauxa.

Seny: actitud d’examinar les coses d’una manera assossegada, tranquil·la, ponderant bé els pros i els contres, i adoptant opcions ponderades.

Rauxa: exaltació emocional, il·lusió poc realista, que porta a prendre actituds agosarades.

Els moments de seny i de rauxa alternen en la nostra història, encara que són molt més freqüents els de seny.

Ara, però, estem en un moment de rauxa. La mala sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de l’any 2010 (culpa del PP, que va impugnar l’Estatut) ha provocat una crisi emotiva i psicològica, i aquesta ha desembocat en una situació de rauxa d’aquestes que la nostra història registra de tant en tant.

Avui dia, moltes persones que en sa vida havien fet res per Catalunya, que parlen el català malament, i no diguem com l’escriuen, si és que l’escriuen, han estat emportats per una follia col·lectiva en favor de la independència de Catalunya.

Naturalment que n’hi ha d’altres que han estat independentistes de tota la vida o de molts anys, per als quals la independència no és una actitud de rauxa, sinó que és el seu propi seny. Però la immensa majoria dels assistents a la Via eren nous.

No serveix de res exposar arguments. L’exaltació col·lectiva passa per sobre de tot. I ara com ara no es pot fer res per parar-ho (tret d’una ràpida reforma constitucional, i encara). Potser hi haurà una situació d’independència, encara que no és segur.

La història ens diu que, després d’un temps, tornarà una actitud col·lectiva de seny. Però al seu moment... Potser aleshores es rectificarà...

Antoni Ferret

Independència?

1) La independència de Catalunya és una opció legítima, tan legítima com una altra.

2) Aquesta independència seria sens dubte econòmicament viable, encara que potser no des del primer moment. Potser en un principi hi hauria un desajustament de mercats.

3) Cal recordar (una cosa que sabem els qui hem estudiat història) que Catalunya es va fer rica gràcies a la seva indústria i a l’exportació al mercat espanyol, mercat degudament reservat a la indústria catalana per part dels governs espanyols. Això durant els segles XVIII, XIX i XX. Si no hi hagués hagut aquest recurs al mercat espanyol, les indústries anglesa i francesa ens haurien escombrat, i Catalunya no s’hauria enriquit.

4) Cal saber que, des de fa uns 150 anys, les elits catalanes han reivindicat la llibertat de Catalunya dins d’un Estat federal espanyol. Des de Josep Narcís Roca i Farreres i Valentí Almirall (a finals del segle XIX), passant per Prat de la Riba i la Lliga, per Antoni Rovira i Virgili, Francesc Macià i ERC, etc. Aquesta tradició ens ha donat un fruit d’una Mancomunitat i 3 Estatuts. Sempre retallats, per tant sempre insuficients. Cal tirar per la borda aquesta tradició?

5) Espanya no és el PP. Això cal tenir-ho molt clar en un moment en què hi ha un Govern del PP i podria «semblar» que és així. Espanya és molt més que el PP. Fins i tot és molt més que el PP i el PSOE junts. 

6) La nació catalana no és només la Catalunya estricta; també és el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, la Catalunya Nord. Cal no oblidar-ho, ara. ¿Seria bo independitzar només la Catalunya estricta i deixar el País Valencià i les Illes abandonats?

Invito tots els lectors i lectores a reflexionar sobre aquests punts.

Antoni Ferret

No és això, papa Francesc

Avui, dia 13 de setembre, fa 6 mesos que vau ser elegit pontífex. He esperat pacientment a aquesta data per dir la meva opinió. Que no és del tot favorable.

Estic molt content del vostre viatge a Lampedusa, a fer un homenatge als milers d’immigrants que han mort en les seves aigües en l’intent d’arribar a Europa.

Estic content de la denúncia sobre la situació dels treballadors tèxtils de Bangla Desh en el sentit que són esclaus. Denúncia molt oportuna i necessària.

Així mateix, de l’afirmació que «no podeu jutjar els homosexuals». Això podria completar-se dient que no podem jutjar els divorciats i tornats a casar.

També de l’elogi a l’Estat laic, com a facilitador de la convivència fraternal entre les diverses religions.

I, sobretot, estic molt content de la decisió de viure fora del Vaticà, en una dispesa, en companyia de joves estudiants. Això és fantàstic!

Però no n’hi ha prou. No n’hi ha prou amb ser un «papa bo». Cal, a més a més, que reformeu l’Església.

En aquest sentit, he llegit que heu format una comissió de cardenals per reformar la Cúria. Malament! No es reforma la Cúria amb cardenals. A tot estirar, proposaran alguns pegats i tot continuarà si fa no fa. Per reformar evangèlicament la Cúria (tan corrupta) crec que us caldria una comissió de teòlegs independents.

I qui diu la Cúria diu el conjunt de l’Església. El govern central, tot ell, s’hauria de treure del Vaticà. I s’hauria de descentralitzar en benefici de les esglésies locals i de les conferències episcopals de cada poble (com ara la catalana). Amb l’elecció popular dels bisbes. Entre altres coses.

Així mateix, jo crec que el Banc Vaticà (l’IOR) no s’hauria de reformar, sinó suprimir-lo, senzillament. Ja són massa els escàndols que ha donat. Que l’Església diposités els seus recursos (que no haurien de ser gaires) en un banc ètic.

També em va semblar esplèndid que diguéssiu que us agradaria ser un «papa dels pobres». Esplèndid. Però alerta!! Un autèntic «papa dels pobres», en la meva opinió, no seria només ajudar-los, com fa Càrites. Això és fonamental i imprescindible. Un autèntic «papa dels pobres» seria aquell que promogués una societat en la qual no hi hagués pobres. Heus ací. Cal una encíclica social molt forta, que porti la Doctrina Social de l’Església a la seva necessària compleció: la condemna del capitalisme. (El capitalisme «fabrica» pobres amb la mateixa efectivitat amb què fabrica altres coses.) En 6 mesos no s’ha anunciat la preparació d’una encíclica social. És urgent.

Entre moltes altres coses, per no allargar-me, hi ha una assignatura pendent: demanar perdó pels crims de la Inquisició. Encara no s’ha fet. I, com a cosa més recent, demanar perdó per la complicitat de l’Església espanyola amb el règim franquista i els seus abusos. I les circumstàncies que la Inquisició afectés especialment Espanya, i que vós sigueu el primer papa hispanoamericà, semblen indicar la conveniència que sigueu vós qui faci el gest històric, potser amb motiu d’un viatge a Espanya.

Us enviaré aquest escrit, que s’ha fet públic, encara que no tinc gaire confiança que el llegiu.

Vostre, afsm en Xt. 

     

Antoni Ferret

  

I els anarquistes?

Els companys anarquistes són els nostres més característics germans de lluita. Fa uns 140 anys (més o menys) que estem separats, però la coincidència relativa (molt relativa) dels objectius de lluita social fa que encara tinguem uns i altres una assignatura pendents: l’esperada reunificació, no en un sol partit, és clar, però sí en un corrent de fraternitat i de col·laboració.

De la mateixa manera que en l’aspecte religiós la culminació relativa del cristianisme serà el dia que es produeixi la reunificació, no en una sola església però sí en un corrent fraternal, de cristians i jueus, la culminació relativa del moviment revolucionari serà el dia que comunistes i anarquistes tornin a col·laborar estretament com en els dies de la Primera Internacional (1864-1872).

Hi ha, però, diferències notables. La més important és la relativa a l’Estat. Que els anarquistes volen fer desaparèixer i els comunistes volen reforçar. Hi ha possibilitats d’aproximació: si els anarquistes volen una «administració» dels béns socials (sense força repressiva), i els comunistes estem de tornada d’un Estat omnipotent i dominador i volem decididament i irrenunciablement un Estat democràtic en tots els sentits, aquí hi ha un camp possible de diàleg que s’hauria d’aprofitar.

Un altre punt de fricció és la caracterització de l’empresa. Els companys anarquistes aposten per una autogestió a ultrança dels treballadors/es en l’àmbit de l’empresa, mentre que els comunistes han apostat decididament per l’acció de l’Estat, amb la planificació i el control de la macroeconomia. També hi ha, ara, després de l’experiència soviètica, punts d’aproximació. Per exemple, en una empresa productora d’electricitat, ¿poden els treballadors/es decidir libèrrimament sobre la quantitat d’electricitat que cal produir, per exemple, o l’Estat hi té també molt a dir, en funció de la necessitat col·lectiva d’electricitat? Igualment podríem dir en relació a una empresa de cotxes, o en relació a una empresa d’electrodomèstics. O en relació a l’agricultura: els pagesos són els que saben el que cal fer, però, ¿no hi ha unes necessitats generals que cal tenir en compte, i no és l’Estat el que en té una percepció més acurada i que disposa de més dades de càlcul?

S’haurien de desenvolupar corrents de diàleg entre anarquistes i comunistes (i socialistes) en relació al nostre futur.

A Catalunya, els anarquistes tenen una història important (i poc coneguda). Tres dècades de sindicalisme hegemònic (1911-1939) i l’empenta inicial i decisiva d’una revolució (1936) que, tot i que efímera per culpa del franquisme, va tenir uns valors molt importants, cosa que va fer que fos copiada per un altre país (Iugoslàvia).

Però també tenen una taca negra (molt negra) en relació a aquesta revolució: una onada d’incendis destructius (d’esglésies i edificis religiosos) i una matança de persones (uns 1.500 sacerdots, a tot Catalunya, sense comptar els religiosos i altes persones de dretes). Cal dir clarament, perquè és just, que aquestes accions desgraciades no van ser promogudes per la direcció de les organitzacions anarquistes (CNT i FAI), que les van condemnar, sinó que van sorgir espontàniament de les bases. Són culpa de les bases.

De la mateixa manera que, per exemple, l’Església catòlica té dues assignatures pendents en el sentit de demanar perdó (per la Inquisició i pel col·laboracionisme amb el règim franquista), també els anarquistes, un dia, haurien de demanar perdó a la societat catalana per la matança de 1936. 

 

Salut anarquista i comunista de cara al futur!!

Antoni Ferret

Socialització dels mitjans de producció?

La socialització dels mitjans de producció i de canvi ha estat històricament el centre del programa de socialistes i comunistes. (I fins i tot, amb característiques diferents, dels anarquistes.)

Desgraciadament, quan això s’ha dut a la pràctica, a l’URSS i alguns altres països, s’ha fet malament, perquè, en comptes de socialització (que vol dir social, societat) s’ha fet una estatalització, en mans de l’Estat, pràcticament del Govern. Aleshores s’ha creat una burocràcia que, ajuntant poder econòmic i polític, ha esdevingut una oligarquia pitjor que la dels capitalistes. Això ha redundat en explotació social, violació sistemàtica de drets humans i crims horrorosos (sobretot en temps de Stalin).

Tanmateix s’han salvat algunes coses: el sistema va ser un èxit econòmic durant 70 anys; hi va haver alguns avantatges socials que no havien existit mai, com ara la plena ocupació generalitzada en l’espai i en el temps, l’estabilitat de preus i un nivell alt de serveis socials. Tot això es va perdre amb l’error immens de tornar al capitalisme.

Tornem a la qüestió inicial. Socialització NO és estatalització. Socialització vol dir posar en mans de la societat. La societat són els treballadors/es de cada empresa, els compradors/es dels productes i la ciutadania en general.

El control de l’economia per part de la societat NO ha de consistir a posar a mans del sector públic totes les empreses i els serveis, sinó els més importants. Hi ha d’haver un sector privat, que permeti la llibertat d’iniciativa i estimuli la creativitat. Si no, es mata l’economia. En aquest sentit, podem recordar que en l’efímera revolució catalana de 1936, el Decret de Col·lectivitzacions establia la socialització de les empreses més grans de 100 treballadors/es, com a punt de referència.

A més, el control de la propietat pública o social no ha de ser només de l’Estat. En un país com Espanya, hauria d’estar repartit entre l’Estat, les comunitats autònomes i els municipis capitals de CA.

Però no és sols això, sinó que la socialització ha d’anar acompanyada d’una gran participació dels treballadors dins l’empresa. Com es preveia en l’efímera revolució catalana. La participació dels treballadors/es en l’empresa podríem definir-la així:

1) Elecció del director, per votació popular.

2) Existència d’un comitè representatiu.

3) Decisió per votació de les grans opcions o canvis en l’empresa.

4) Foment de les opinions dels treballadors/es a través d’un web o un butlletí.

Fins al punt que cada vegada que s’aprovi una llei que estableixi un pas al sector públic d’una empresa o un servei o un conjunt d’empreses, paral·lelament s’ha d’aprovar una altra llei que estableixi un tipus de participació dels treballadors/es.

Aquesta opció de la socialització dels grans mitjans de producció i de canvi continua sent una assignatura pendent i de plena actualitat (de cap de les maneres superada). L’esquerra, al nostre país i a tots, ha de reivindicar i realitzar aquesta socialització, a condició que sigui una autèntica socialització i no una estatalització.

L’objectiu principal de la socialització dels sectors econòmics principals ha de ser gestionar de manera democràtica l’economia i per tant d’una manera racional. I això per evitar les dues principals tares del capitalisme: l’explotació dels treballadors/es i les crisis periòdiques.

 Entre els principal objectius d’una política de socialització hi ha d’haver:

a) La gran banca, autora de l’especulació causant de bombolles i de la seva corresponent explosió amb les crisis consegüents (a Catalunya la Caixa).

b) Les empreses de sectors estratègics, com l’energia o, les primeres matèries.

c) Els serveis públics, com Telefònica, aigua, llum, gas, telecomunicacions.

d) Les empreses més grans, segons la mesura que s’acordi. (Amb les multinacionals estrangeres s’haurà de fer d’acord amb els governs respectius.)

e) La indústria farmacèutica, per la seva transcendència en la salut i els seus abusos.

Un nou Govern popular i social ha d’enfocar ja des d’ara una acurada política de socialitzacions.

Antoni Ferret

http://bonainformacio.blogspot.com