Felicitats!!!

FELICITATS!!!

¡¡FELICIDADES!!

Felicitats a tots els barcelonins i barcelonines. Sobretot a aquells de vosaltres que veu tenir l’encert de votar la candidatura de Barcelona en Comú. Però també felicitats a aquells que aquesta vegada encara no ho veu votar, perquè no ho teníeu clar, però que la pròxima segur segur que votareu (a la vista dels resultats pràctics).

Ara Barcelona serà NOSTRA. I tots i totes estarem orgullosos de viure-hi.

I sabrem lo que és tenir per alcaldessa una companya, una de nosaltres.

Para nosotros, no será «la señora Colau», sino «la compañera Ada». Hasta ahora tenía unos ingresos similares a los de mi pensión. Será alcaldesa un máximo de dos veces, y luego lo dejará y continuará otra persona. ¡NUNCA JAMÁS Barcelona en manos de la derecha!

Basta de coches oficiales, de salarios muy elevados. ¡A trabajar para Barcelona!

No quiero decir que todo irá como una seda. Seguro que no será así. Pero ¡cuidado!, cuando algo vaya mal, podremos quejarnos y siempre seremos escuchados. No como antes, que no valía la pena porque no servía para nada.

 Y ahora, ¡a por Cataluña! Con las mismas armas: 1) la unidad de la izquierda; 2) una candidata independiente (¿Teresa Forcades?).

Què és la Salvació?

De petit, en el catecisme, en els sermons i més tard en l’Acció Catòlica, em van ensenyar que el gran afer de la vida era la salvació de l’ànima. I la salvació de l’ànima, o simplement la Salvació, volia dir anar al cel després de la mort, i no anar a l’infern. Hi havia una disjuntiva: o el cel o l’infern. Salvació o condemnació.

Fa molts anys (molts) que no crec en l’infern, que no crec en la possibilitat d’un càstig etern. Considero que això és un mite greco-romà.

Però recentment m’he plantejat la qüestió de què és, doncs, la Salvació, si no és anar al cel en el sentit d’evitar l’infern. O bé, què podria ser, per a mi, la Salvació.

He acudit a un teòleg seglar, a veure què me’n deia.

He caigut de cul. Em diu que no es tracta del concepte «salvació», sinó del concepte «salut». Que el concepte «salvació» no existeix, en la teologia cristiana. Que és un error de traducció. Que en llatí sempre se n’ha dit «salus». (I en grec també és la paraula corresponent a salut.)

Resulta que, davant la creença, i la constatació, que la persona humana està inclinada al mal, a la debilitat, al pecat, que està «malalta», Déu ens ajuda a tenir un estat de «salut», d’evitar el pecat. I ens hi ajuda a través del cristianisme, amb els seus ensenyaments i la gràcia dels sagraments, com també a través d’altres religions o d’altres ideals humanistes.

Naturalment, la salut no té res a veure amb la salvació: no és una cosa decisiva a esdevenir-se al final de la vida, sinó que és un estat que es dóna, o està en condicions de donar-se, en qualsevol moment de la vida, cada dia, cada moment.

Per als cristians, Crist, directament i a través de l’Església, ens dóna la possibilitat de viure amb salut espiritual, sense pecat, alliberats de la servitud del mal, amb inclinació a fer el bé. 

Però, com és que s’ha donat una tal tergiversació? Diu que és cosa de traducció de la teologia a les llengües populars. Que la teologia, fins al segle XIX, es va escriure i ensenyar en llatí. I que la litúrgia es va practicar en llatí fins al Concili (anys seixantes). Però així i tot, sobta extraordinàriament que tants papes, bisbes i teòlegs no haguessin advertit de la substitució del concepte clau del cristianisme.

Doncs és la salut lo que se’ns dóna, a través del cristianisme, com per a altres persones a través de la seva religió o a través d’ideals humanistes. 

La distribució de la riquesa, 7

Ens han anat robant

Segons el professor Vicenç Navarro (de la UPF), des de 1970-80, les rendes del treball (salaris, pensions) han anat disminuint com a percentatge total de les rendes. És a dir: no han seguit un augment corresponent a l’augment de la riquesa. A Espanya, aquesta disminució de salaris i pensions reals, segons el professor, ha sigut d’un 10 per 100.

Correlativament, han anat augmentant les rendes del capital, sobretot del capital financer (dipòsits bancaris, propietat d’accions). Aquestes rendes han tingut uns augments superiors a l’augment de la riquesa. 

Això s’ha completat amb lleis lesives que han afavorit els acomiadaments de treballadors i treballadores, el foment de l’atur, per sotmetre els treballadors amb la por, i les campanyes mediàtiques (els grans diaris són propietat dels bancs) de propaganda contra els sindicats.

Finalment, com a empenta final, s’ha provocat una crisi per part del gran capital nord-americà, però entusiàsticament seguida pel gran capital espanyol, i d’arreu, per acabar de configurar una societat estamental, o sigui dividida en estaments socials (més marcat que les classes).

Tot això no ha passat per atzar, ni per un fat advers, sinó que hi ha hagut persones i grups que ho han pensat, ho han promogut i ho han finançat generosament. 

Però en el seu enorme egoisme, s’han passat, i han provocat una sana reacció de molta gent, sobretot de la joventut, la més perjudicada. Ara cal:

*Votar bé, una esquerra de veritat, no uns que diguin que ho són.

*Que l’esquerra s’uneixi, no cadascú pel seu cantó.

*Que es posin impostos molt forts a les rendes altes, als patrimonis alts i a les grans fortunes.

*Fer grans inversions públiques, per crear molts llocs de treball.

*Mentrestant, establir rendes de subsistència per als que no tinguin feina.

*Afavorir forts augments salarials (que tots els treballadors puguin arribar a tenir un patrimoni respectable).