El referèndum?

Un referèndum perquè el poble de Catalunya decideixi la seva relació amb Espanya, reivindicació sempre defensada per l’esquerra, és una mesura justa i bona. Per a molta gent representaria una manera de confirmar la pertinença de Catalunya a Espanya, i no parlar-ne més.

Però vet aquí que, en aquest moment, ha esdevingut un obstacle en la negociació del nou Govern d’Espanya. El partit Podemos hi està del tot a favor, però el PSOE s’hi ha posat radicalment en contra.

Espanya necessita, com a forma de supervivència, un Govern d’esquerres. Un Govern que, no sols ajudi generosament les famílies i persones arruïnades, no pas per la crisi, sinó per la mala política que s’ha fet. Sinó també, entre moltes altres coses, que emprengui dos objectius fonamentals: tornar a la plena ocupació i fer una forta redistribució de la riquesa.

Peça fonamental d’aquest Govern ha de ser el pacte entre PSOE i Podemos. I resulta que, a dia d’avui, aquest pacte està greument compromès per l’obstacle del referèndum de Catalunya. 

És molt lamentable que, sobretot alguns dirigents del PSOE, aquells que s’anomenen «barones», hagin adoptat aquesta actitud sectària. Estranya que tota una presidenta andalusa sembli que ignori la diferència entre «autodeterminació» i «independència», i que confongui el referèndum amb la «ruptura de España».

Sigui com sigui, tenim un greu obstacle en el camí de formar un Govern espanyol d’esquerres. Correm el risc que no hi hagi acord, que es faci la insensatesa de convocar noves eleccions, que (versemblantment) surtin uns resultats similars i que ens trobem amb el mateix problema, però havent perdut un temps preciós i mentrestant molta gent continuï passant necessitat.

Doncs, a risc de no ser comprès, jo crec que, si el referèndum és una barrera per a la formació d’un Govern espanyol d’esquerres, els catalans i les catalanes hem de tenir el suficient sentit de la realitat i la responsabilitat de deixar el referèndum per a millor ocasió.

Comentaris a les eleccions

Amb el 97 per 100 dels vots escrutats (i pensant que no variarà) tenim:  POSITIU: 1)  La suma de PP i Ciutadans  no podrà governar (que era el gran PERILL). 2)  Podemos supera àmpliament Ciutadans. 3) A Catalunya guanyem nosaltres (no sols la nostra candidatura, sinó el conjunt de l’esquerra).    NEGATIU: 1)  La suma de les esquerres no supera la suma de les dretes. 2) El PP treu més de 117 escons, i per tant tindrà minoria de bloqueig (de cara a la nova Constitució).  3) IU només treu 2 escons.

Els treballadors i les treballadores catalans han votat com cal, tal com s’escau de fer a treballadors i treballadores, de manera digna. No així a la resta d’Espanya, on s’ha produït un resultat vergonyós, entre els partits polítics, orientats al bon govern de la societat, i les organitzacions extremistes (d’extrema dreta), orientades a la destrucció social. Quina vergonya!!!

La classe treballadora espanyola és molt desagraïda. Molt desagraïda amb IU, el partit que més ha fet per ella i que més ha sofert repressió i marginació.

Podemos va començar de manera molt lletja: amb arrogància, com si ells fossin els únics, els bons, els qui havien de salvar la pàtria, i tots els altres (tots) fossin dolents. Les eleccions els han posat al seu lloc, com un partit més, entre altres, i amb els mateixos problemes. Només han guanyat a Catalunya, on han fet les coses bé, tal com ho haurien d’haver fet a la resta d’Espanya: ajuntant-se a la resta de l’esquerra.

Resultats de la cimera de París

Sembla que són resultats en blanc i negre. I que haurem de veure com es resolen en un futur. 

 

Hi ha 3 aspectes molt positius, que val la pena valorar de manera convenient:

1) És un acord «universal»: hi han participat tots els països que formen part de l’ONU. L’acord de Kioto (de Copenhagen val més no parlar-ne) va ser molt minoritari, i no en formaven part ni EUA ni Xina, els dos més grans contaminants. Per primera vegada podem parlar d’un acord de tots els països del món.

2) S’ha acordat en ferm una ajuda als països pobres de 100.000 milions de dòlars anuals a partir de l’any 2020, que és quan l’acord entrarà en vigor. És un «fons verd» perquè es puguin adaptar tecnològicament als canvis necessaris per no contaminar, o sigui per usar energies netes.

3) L’acord es revisarà cada 5 anys, de manera que es podrà anar adaptant i corregint sobre la marxa, sobretot en els aspectes en què s’ha quedat curt. 

Però té, desgraciadament, aspectes molt negatius, com ara:

1) Malgrat lo que va dir el ministre francès, l’acord no és jurídicament vinculant. Cap país no està obligat acomplir-lo sota l’amenaça d’una sanció. Tot depèn de la bona voluntat de cada govern.

2) Es va tirar enrere la paraula «descarbonització» (és a dir: tendència a disminuir l’ús de combustibles que tenen carboni, com carbó, petroli, gas). Per exigència dels països productors de petroli. És a dir: es tracta precisament d’això, però sense dir-ho explícitament. Això és un detall que pot influir en la determinació pràctica de la política a seguir per alguns governs.

En conclusió: un acord relatiu, amb aspectes molt bons i altres molt dolents. S’haurà d’anar veient de 5 anys en 5 anys.

Parlem de turisme?

El turisme és una bella realitat del món d’avui, fruit de la millora del nivell de vida i de la millora dels mitjans de transport. Permet conèixer món i interrelacionar les distintes poblacions. 

En el cas de Barcelona, ha dinamitzat en gran manera l’economia de la ciutat i ens ha ofert un nou sector d’activitat altament interessant.

Però tot té els seus excessos, i avui una gran part de Barcelona està patint inconvenients, alguns molt greus, per culpa d’un turisme massa massiu i, sobretot, massa concentrat en uns determinats barris (Barceloneta, Ciutat Vella, Eixample, Sagrada Família...).

El cas més greu que es dóna en aquests barris sobresaturats és el de l’«expulsió» de veïns i veïnes d’un determinat barri. El procés més típic és el següent: una casa antiga és rehabilitada pel seu propietari, en forma molt moderna, de cara a llogar els pisos a persones estrangeres, i això implica un fort augment del lloguer per als llogaters actuals, els quals, normalment famílies modestes i sovint immigrades, han d’acabar marxant per no poder pagar el nou lloguer. O bé no la rehabiliten, i la casa es deteriora, i ho han de rehabilitar els llogaters, i si no ho fan, han de marxar.

Un altre inconvenient greu són les conseqüències de la presència massiva de turistes en alguns barris (voltants de la Sagrada Família, voltants del Parc Güell...): el comerç és dinamitzat, però això implica un augment de preus dels articles i dels locals, que ho fa inassequible als veïns del barri.

Un inconvenient «menor», però encara important, són les molèsties que genera entre el veïnat la presència de molta gent al carrer i als bars i locals de diversió: sorolls molestos i nocturns (quan no baralles), que dificulten el descans dels veïns i veïnes.

Tot plegat es planteja la qüestió de si Barcelona ha de ser «per als veïns», encara que amb l’addició de visitants, o una ciutat «per als turistes» amb l’addició secundària de veïns i veïnes. Quan la gent de la Barceloneta ha sortit al carrer diverses vegades en senyal de protesta, és que hi ha un problema. I que, en uns determinats barris, l’activitat turística ha de «decréixer».

La cimera de París

Ens juguem el clima, el planeta i la vida

El dia 30 de novembre comença, a París, la Cimera del Clima de l’ONU. 

Es tracta que 195 països arribin a un acord de reducció del consum de combustibles fòssils i de l’emissió dels corresponents gasos contaminants a l’atmosfera. Es tractaria de compensar-ho amb un gran augment de les energies netes, com solar i eòlica.

Caldria una reducció tal que s’assegurés que la temperatura mitjana del planeta no augmentés més de 2 graus centígrads d’aquí al final de segle. Els científics calculen que aquests 2 graus ja són inevitables.

Perquè, si la temperatura augmentés més d’aquests 2 graus, les conseqüències sobre el clima i la nostra vida (la dels nostres descendents) serien catastròfiques. Estan en joc la vida en la seva forma actual, i la supervivència en algunes zones del món (com és Àfrica).

Desgraciadament, les perspectives són preocupants: els compromisos ja expressats de molts dels països són insuficients.

Els països pobres, del sud del planeta, demanen ajuda financera per poder adoptar tecnologies modernes menys contaminants: un «fons verd» de 100.000 milions de dòlars anuals a partir de 2020. Els països rics «diuen» que «no tenen diners» per a això. Però la realitat és que aquests països rics gasten 10 milions cada minut (cada minut!) a subvencionar les energies contaminants, com el petroli.

L’augment de la temperatura produeix: desgel dels pols del planeta / augment del nivell del mar, amb gran perill per a les zones costaneres i les illes / desertització de les terres menys humides / inestabilitat dels fenòmens climàtics: sequeres i inundacions...

Cal esperar que, entre les pressions populars i dels científics i el sentit de responsabilitat dels governants, la cimera de París no sigui un fracàs. Seria desastrós.