No és suficient

Les eleccions del dia 27 de setembre han donat un resultat de 72 escons (62 + 10) als partits que plantejaven la independència. Com que la majoria absoluta són 68 escons, tenen una majoria ben clara.

Ara bé: tot i això no seria suficient per optar a la independència. Per 3 raons:

1)La majoria de vots que han tret és només un 48 per 100 dels vots emesos. Això s’explica perquè entre vots i escons no hi ha una correlació exacta, perquè la Llei electoral dóna a les províncies de Tarragona, Lleida i Girona una sobrerepresentació, en atenció al fet que són menys poblades. Així, doncs, els escons són una derivació dels vots. Per tant, l’elecció no s’ha guanyat, democràticament parlant.

2)Però, si es tracta d’elegir un Govern per a 4 anys (que és de lo que es tractava) valen només els vots emesos, ja que els no emesos, els abstencionistes, no compten. De fet, en aquest cas, només compten els escons de diputat. Però si es tracta (com han volgut que fos) de prendre una decisió transcendental, per a tota la vida (tota la història), aleshores s’hauria de comptar el percentatge dels vots sobre el cens, sobre tots els habitants amb dret a vot. I amb un cens electoral de 5.510.700, els 1.940.000 vots independentistes representen un 35 per 100.

3)I encara diria més: per la gran transcendència de la decisió, no n’hi hauria d’haver prou amb una majoria de vots sobre el cens que fos ajustada, sinó qualificada, ben clara. Per exemple, d’un 60 per 100. 

Per totes aquestes raons, entenc que aquesta victòria, que no s’ha de discutir que és excel·lent, no és suficient. I si en funció d’aquesta victòria es promogués, o s’obtingués, la independència, fóra un frau antidemocràtic. Fóra la imposició d’una minoria de catalans sobre la majoria. Encara que fos una minoria molt nombrosa.

Ara bé: l’objectiu de la independència no s’ha acabat: quan a Espanya hi hagi un Govern (que ara no hi és), Catalunya podrà fer un referèndum pactat, i decidir d’una manera més neta.

La Catalunya desigual

Contràriament a lo que es diu de vegades, Catalunya és un dels països amb més desigualtats socials, tant d’Espanya com de l’Europa-15 (països del nostre nivell de desenvolupament econòmic). I aquesta desigualtat va augmentant.

Efectivament:  segons el professor Vicenç Navarro, el 20 per 100 de catalans/es amb ingressos més elevats posseïa, l’any 2007, 4’7 vegades més que el 20 per 100 de catalans/es amb menys ingressos. I l’any 2013 (darreres dades) aquesta diferència havia augmentat fins 5’7 vegades.

Per què passa això? Sens dubte és atribuïble al fet que, a Catalunya, ha governat la major part dels anys un partit (CiU) que té per finalitat no pas governar per a tots els catalans/es, sinó per a aquells més rics, els que pertanyen a la «seva» classe. Un partit neoliberal, és a dir, antisocial, injust. La Catalunya de CiU ha invertit socialment menys que cap altra CA.

I per què ha governat aquest partit? Sens dubte ha governat perquè una majoria de catalans/es els ha votat. Moltes vegades perquè «són de la seva classe», però altres vegades per egoisme o «per amor a Catalunya». Un amor molt mal entès.

Una cosa és la Catalunya dels rics, i una altra cosa és la Catalunya de la gent normal.

S’ha arribat a donar el cas que, per la il·lusió de la independència, una independència que segurament que no es donarà, molta gent treballadora votés un partit antisocial, corrupte i, en el fons del fons, anticatalà.

És a dir: a Catalunya hi ha una gran part de la població que vota malament per criteris sentimentals. O que es deixa enredar per una propaganda... moltes vegades pagada amb diners obtinguts de forma corrupta.

És molt important que la gent treballadora pensi amb el seu cap, i que voti opcions catalanes però «pròpies», de la seva classe.

Mentides i mentides

Les dades utilitzades en aquest full són extretes d’un article del professor Vicenç Navarro, de la Universitat Pompeu Fabra.

Catalunya és el país amb menys inversions socials de l’Europa occidental i fins i tot d’Espanya. És a dir: si considerem el nivell de desenvolupament econòmic de Catalunya dins el conjunt europeu, i la despesa social dels països europeus occidentals, resulta que Catalunya gasta en finalitats socials un volum de 19.000 milions d’euros menys de lo que li correspondria pel seu PIB. 

Aquesta trista situació és deguda al govern de les dretes catalanes durant la gran major part del període democràtic.

Convergència Democràtica de Catalunya (i, en certa manera, ERC) difonen àmpliament la mentida que aquest baix nivell de despesa social de Catalunya és degut al dèficit fiscal de Catalunya en relació a l’Estat espanyol (és a dir: la diferència entre allò que Catalunya entrega a l’Estat i allò que l’Estat gasta a Catalunya). Segons ells, l’Estat asfixia Catalunya i aquesta no pot gastar més en finalitats socials. Aquest dèficit fiscal el xifren, de vegades, en 16.000 milions d’euros anuals.

Ara bé: en aquest càlcul hi ha diversos errors, el principal dels quals és el següent: la diferència entre allò que Catalunya paga a l’Estat i allò que l’Estat gasta a Catalunya és molt més petita (inferior a 1.000 milions), però la famosa xifra de 16.000 milions surt de sumar a aquesta diferència la part del deute públic de l’Estat que correspondria a Catalunya per la seva població. És a dir: se sumen dues coses diferents. Per tant els 16.000 milions no són veritat.

En realitat, la causa del retard social de Catalunya és, principalment, la mala política dels governs catalans de dretes de no fer pagar els impostos deguts als rics catalans (cosa que també fa l’Estat espanyol).

Els mitjans de comunicació de la Generalitat sempre han difós aquestes mentides.

No us deixeu enganyar.

Per què no a la independència

Catalunya i els Països Catalans formen part de l’Estat espanyol des de fa uns 500 anys. Aquesta convivència ha sigut conflictiva, i a vegades penosa. Ja al segle XVII hi va haver un conflicte gros amb la Guerra dels Segadors. Però després de la Guerra de Successió s’han esdevingut 300 anys d’opressió política i cultural (lingüística).

L’economia, en canvi, ha anat bé. El mercat espanyol ha sigut un recurs boníssim per a l’expansió de l’economia catalana. Però... els diners no ho són tot, en la vida. Els catalans, valencians i balears hem patit en la nostra personalitat col·lectiva i, sobretot, en la nostra llengua.

Ara bé: des de fa uns 80 anys (amb el franquisme pel mig), els estatuts d’autonomia de Catalunya de 1932, 1979 i 2006 han reduït considerablement aquesta opressió, i han fet avançar cap a una convivència normal.

Però els estatuts també han sigut contradictoris, amb retallades penoses i, sobretot, amb la Mala Sentència de 2010 en relació a l’Estatut de 2006.

Aquesta Mala Sentència, junt amb altres factors, ha desfermat un potent moviment independentista (que abans ja existia, però era molt i molt minoritari). Aquest moviment ha assolit un èxit considerable: decantar el PSOE cap a posicions de reforma de la Constitució, en el sentit de proporcionar a Catalunya (només a Catalunya) una estada més lliure i còmoda.

Però molts catalans i catalanes han arribat a la conclusió que ja no hi ha esperances d’assolir una millor convivència i que l’única solució és independitzar-se d’Espanya.

Al meu entendre, aquesta posició és estratègicament errada, perquè precisament Espanya està (sembla) en vigílies de tenir un Govern com mai en la seva història no ha tingut: un Govern de PSOE, Podemos i IU. Amb unes enormes possibilitats de millorar la convivència de Catalunya. Doncs, dir que amb Espanya ja s’han provat totes les possibilitats, com diuen alguns, no és veritat. Resta per provar l’oportunitat d’una Espanya governada amb un Govern d’esquerres.

I, a més a més, la separació d’Espanya no és una bona solució, ni per a Catalunya ni per a Espanya. Per diverses raons, però sobretot per 3:

1)  Moltes persones de Catalunya van néixer en altres llocs d’Espanya, on encara tenen part de la família. Per a elles, la separació seria un xoc emocional important.

2) Moltes altres persones hem nascut a Catalunya, però ens sentim espanyols (també), i per a nosaltres també seria una ferida important.

3) I sobretot (l’argument més important), la independència de Catalunya deixaria el País Valencià i les Illes abandonats a una influència castellana multiplicada, per la manca del contrast d’una Catalunya espanyola. Podríem perdre definitivament els Països Catalans en benefici de millorar la Catalunya estricta.

Fóra un mal negoci.