Aportacions catalanes a la societat i la cultura universals, 1

La lluita dels pagesos per la llibertat

Durant els segles XI-XV, una quarta part dels pagesos catalans, sobretot de les comarques gironines (es calcula que unes 20.000 famílies, d'una població total catalana d'unes 100.000), van patir la «servitud feudal». La servitud feudal era la corrupció del feudalisme. El feudalisme ja era, en si, un règim de submissió dels pagesos a uns privilegiats (nobles, però també eclesiàstics). Però aquest règim també tenia les seves regles i, en certa manera, els seus drets de cadascú. La servitud significa la imposició d'abusos diversos, més enllà de les regles del sistema. I a Catalunya, de la servitud feudal, se'n diu «la remença». La remença era la condició jurídica del pagès que no podia anar-se'n de la terra que cultivava (suposant que volgués marxar a una ciutat, per treballar de menestral, o de comerciant, o que volgués emigrar a una altra comarca). Li calia el permís del propietari o «senyor», i el pagament d'una quantitat variable, però generalment alta i difícil.

Però hi havia més: diverses condicions econòmiques, anomenades «mals usos», que es van anar imposant amb el temps. Com a exemples: si el pagès moria sense haver fet testament, com que el senyor entenia que el «podia» perjudicar, havia de pagar-li (la viuda o l'hereu) una quantitat (intestia); igualment si moria sense tenir fills (eixorquia); si vivia en una casa (el mas) que era del senyor, si se li cremava, a sobre de quedar-se sense casa, havia de pagar al senyor el preu de la casa (àrsina). Però hi havia altres coses que no tenien el mateix nom de mals usos, però també pesaven: el pagès havia de treballar de franc unes jornades en les terres que el senyor menava directament; la dona del pagès que estigués criant havia de criar de franc la criatura del senyor;  quan moria el pagès, el senyor es quedava la flassada principal que tinguessin a la casa; i encara hi havia els «regals» que se li havien de fer, de vegades segons les festes: un pernil, un pollastre, etc. (Tot això només són exemples.)

Els remences catalans van anar aguantant la situació durant uns 300 anys, però cap al final del segle XIV (1380, més o menys), amb motiu d'una crisi que va fer encara més difícil la vida a tothom, van començar a rebel·lar-se. Hi ha una frase, en un document de l'època, que diu: «El temps de la servitud és ja passat». I la reina Maria, esposa del rei Martí l'Humà, deia que la remença era «màcula de la pàtria» i «infàmia de la nació catalana». Però els amos de la terra no en volien saber res.

La lluita, de diverses generacions, va durar uns cent anys (1380-1486). Va tenir diverses fases i formes: reivindicacions, amenaces, actes violents (com crema de collites), èpoques de relaxament, èpoques de represa. Al voltant de 1450 es va prendre l'opció més important: un plet jurídic en tota forma; però el plet l'havia de resoldre el rei (Alfons el Magnànim). I aquest rei, com sol passar, tenia problemes «més importats». S'ho va estar «pensant» 5 anys, i després va anar donant sentències provisionals, ara a favor dels pagesos, ara en contra... Cap al 1462, els pagesos, desesperats, van adoptar la lluita armada: de cada tres pagesos, un s'incorporava a la guerrilla, i els altres dos es comprometien a treballar-li la terra i a mantenir-li la família. La guerrilla pagesa va durar uns deu anys (1462-1472) dins el marc d'una guerra deguda a altres causes. Van actuar sobretot a les Guilleries, i lluitant a favor del rei, perquè aquest era enemic dels seus enemics. Acabada la guerra amb mitja victòria del rei (Joan II), era d'esperar que el rei els fes justícia, però aquest també tenia coses més importants. Així que al 1484 es van tornar a alçar en armes. Aquesta vegada, derrotats en mig any.

Però ja un nou rei (Ferran el Catòlic), menys irresponsable que els anteriors, va obligar les parts a negociar, i, fruit de la negociació, va ser, el 1486, l'anomenada Sentència de Guadalupe (perquè va ser firmada al monestir de Guadalupe, d'Extremadura, ja que Ferran, casat amb Isabel la Catòlica, de Castella, governava indistintament als dos regnes, i de fet es passava molt més temps a Castella). La sentència deia així:

«Per tant sentenciam, arbitram e declaram que los dits sis mals usos no sien, no s'observen, no hagen lloc, no es puguen demanar, ne exigir dels Pagesos ne de sos descendents, ne dels béns d'ells, ne d'alguns d'ells, ans per la present nostra sentència aquells abolim, extingim, aniquilam, e declaram los dits Pagesos, e sos descendents, perpetualment, éssers lliberts e quitis d'ells, e de cada un d'ells.»

Però aquesta victòria (com totes les victòries que hi ha hagut i que hi haurà) no va ser total. S'hagueren de pagar unes quantitats en concepte de multa, pels fets violents, i en concepte de compensació als senyors pels privilegis perduts. Els pagesos van estar 20 anys pagant unes quotes, fins a completar les sumes imposades. També hi va haver condemnes a mort, però van ser indultades.

Això significava abolir la servitud, o remença, però el feudalisme, en els seus trets propis, continuaria fins al segle XIX. A partir de la sentència, hi va haver una forta millora de la vida pagesa, expressada en ampliacions o reedificacions de molts masos. I aquesta conquesta pagesa catalana era el primer cas a Europa d'abolició de la servitud feudal. Els pagesos d'altres països no ho van aconseguir fins als segles XVIII o XIX.

• 
  

El drama de les mares: part rere part

El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.

En relació a les relacions sexuals i el gran problema demogràfic de la França dels segles moderns, d'excés de naixements i enorme excés de morts infantils, s'anava desenvolupant una problemàtica del tot amagada, dintre de les famílies. Si el tema de les relacions sexuals ja era (i és) tabú i no se'n parla, molt pitjor era encara aquest mateix tema vist des del punt de vista femení.

Ja hem vist que la relació conjugal "natural" donava lloc a un ritme d'embarassos (i de parts) molt nombrós i, a vegades, molt seguit (segons les característiques del cos de cada dona). S'esdevenia que les mares, sovint, eren, com si diguéssim, més parteres que dones. Però després de l'embaràs venia el part, i, en les condicions mèdiques d'aquella època, era perillós, ja que un 10 per 100 de les dones hi moria.

Sovint es deia que seria convenient espaiar, o reduir, les relacions sexuals, sobretot durant la lactància, per tal de:  a) garantir millor la salut de la mare; b) no perjudicar la criança amb la reducció de la llet o de la seva qualitat;  c) disminuir la natalitat nacional. I en aquest sentit, semblava que era convenient que, almenys a temporades, l'esposa es negués, si calia, a l'anomenat "dèbit conjugal".

Com ja hem vist, la majoria dels moralistes de totes dues religions advertien que mai no podia l'esposa negar aquest dret, pel perill que això representava de fomentar la possibilitat de l'adulteri del marit.

Però, en aquest sentit, com sol passar en les qüestions complicades, es van anar obrint forats. Molt a poc a poc. Dues primeres obres de moralistes del segle XVII, que abonaven el dret de la dona a condicionar, i en alguns casos a negar, la relació sexual, van ser condemnades. Però al segle XVIII va aparèixer un Dictionner des cas de conscience  que deia que la dona es podia negar en alguns casos molt justificats. Com ara: Ser el part encara molt recent. Haver estat en els parts anteriors en perill de mort. Estar malalta. (Diuen que va ser molt corrent que moltes dones franceses casades tinguessin, o diguessin que tenien, migranya.) Que el marit estigués borratxo. Són casos que esmenta l'autor, però adverteix que n'hi havia més, i que un teòleg de l'època afirmava que n'hi havia fins a 30, de casos justificats perquè la dona s'hi pogués negar sense pecar. Ja era alguna cosa, però no prou.

L'autor afirma que, encara que no es pot afirmar i demostrar, per la naturalesa tan reservada d'aquestes coses, sembla del tot evident que tot el procés de control de la natalitat que es va desenvolupar a França a la segona meitat del segle XVIII, i que probablement ja venia de molt abans en formes molt minoritàries i secretes, va ser iniciat i exercit per les dones, i durant molt temps sense ni saber-ho el marit.

La forma més normal que tenien a l'abast, perquè l'havien utilitzat des de feia segles les treballadores del sexe, era obstruir la vagina amb una espècie de tap. Però és molt probable que, durant molt de temps, moltes dones tinguessin un gran escrúpol a utilitzar allò mateix que utilitzaven les dones públiques. Però és molt probable que ho vagin arribar a fer. Obstrucció vaginal i negativa a accedir en determinats casos... Però el gran instrument havia de ser un altre. No pas el preservatiu, que encara no es coneixia.

El gran i més massiu mitjà de reducció dels embarassos i de la natalitat va ser el coit interromput. Però el gran problema del coit interromput era que calia la col·laboració del marit. La seqüència d'aquest procés, que s'ha de situar al segle XVIII, però que, en versions reduïdes i secretes, es creu que venia de molt abans, va tenir la seva gràcia.

Durant l'Edat Mitjana, quan les grans dames rebien els grans cavallers, en lo que s'anomena "l'amor cortès", normalment poètic, però ocasionalment també carnal, resulta que les dames "exigien" als cavallers, com a condició absoluta, la interrupció del coit abans de l'ejaculació, per impedir l'entrada del semen al cos de la dama, i evitar un embaràs que, de cap de les maneres, no es podia permetre.

Doncs a partir del segle XVII (i fins i tot abans), les cortesanes i les nobles franceses, primer en les seves relacions il·lícites, que és quan elles "manaven", van començar a imitar les dames de l'amor cortès. Després en les seves relacions dins el matrimoni, van fer igual, i així, a poc a poc, les altres dones ciutadanes, i... finalment, també les camperoles (ja som a finals del segle XVIII i fins i tot més enllà).

Però, quan, i per què, les dones de classe baixa es van "atrevir" a obligar el marit a interrompre el coit? Ho van fer quan ja sabien que el marit no les podia pegar per obligar-les a res, perquè això estava prohibit i seria castigat. Vet ho aquí. 

Per acabar-ho d'arrodonir encara cal recordar una altra cosa. Recordem que, després d'un llarg procés, a partir del segle XVIII es va començar a predicar als homes que la seva dona era una "companya", i que tenien obligació d'estimar-la, i no "utilitzar-la". Això, sense presses, va portar a una concepció de les relacions cada vegada més elegants, amb respecte, galanteria, etc. Sempre, però, dins el marc del concepte de "sexe dèbil"... Ara, els francesos ja no exigien cap "dèbit", sinó que feien l'amor amb les seves dones quan a tots dos els venia de gust.

S'havia recorregut un llarg, i de vegades dolorós, procés cap a un grau de civilització impensable 300 anys abans. Però, quant havia costat!!!

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

Massa naixements i gran mortalitat infantil

El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.

En un aspecte de la vida familiar poc conegut socialment, per la seva mateixa naturalesa, però important cada vegada més per les seves conseqüències, que aquestes sí que afectaven la vida pública, la societat francesa es debaté durant aquests tres segles, en un problema, aparentment, sense solució. Més que un problema, era un entramat de problemes.

La part principal era el fet que, en una pràctica de la vida de parella "natural", naixien moltes criatures, però una gran part de la població, la que no era rica, tenia greus dificultats per mantenir-les. I, hi havia una mortalitat infantil molt alta. No era un fet gens estrany que hi hagués parelles que arribessin a tenir una dotzena i més de criatures, i se'ls en morissin més de la meitat.

S'assenyala el fet que el moment més crític per a la supervivència de cada nadó era el moment de desmamar-lo (la lactància acostumava a durar uns dos anys) i començar una alimentació artificial. Aquí en morien molts. També s'assenyala com una causa decisiva l'aigua. No és que fos contaminada, però era "poc pura", i això per als adults no era problema, però sí per als nadons.

L'autor  assenyala un fet extraordinàriament important. A la regió del sud-oest (Burdeus, Tolosa...), la mortalitat infantil era força més baixa que a les zones parisenca i normanda. Però a la regió del sud esmentada hi predominava la forma de família dita "extensa", és a dir, pares i fills casats convivint a la mateixa casa. Una família més nombrosa. Mentre que al centre i al nord lo més corrent era la família conjugal, on cada fill que es casava marxava a viure sol. Es creu que una família extensa garantia, per motius econòmics, més seguretat alimentària als petits. 

    

Però tot això només era el "nucli" del problema. Hi havia fets marginals que l'agreujaven molt. Sobretot el dels fills/es abandonats. Ja hem vist abans que, a l'Edat Mitjana, es considerava com una cosa, no sols acostumada sinó "d'honor", que els fills il·legítims, tinguts per concubinatge, adulteri o altra causa, eren acceptats, mantinguts i educats a la família juntament amb els fills legítims. Però a partir del segle XVI, després del Concili de Trento (1545-63), per pressions de l'Església (no sols la catòlica sinó també la protestant), es volgué reimposar la moral del cristianisme oficial (relació sexual només dins el matrimoni, i sense interferir la possibilitat de concepció). El resultat d'això fou que les relacions sexuals il·legítimes van continuar, encara que moltes menys, però de manera clandestina, i esdevingueren una cosa vergonyosa. La conseqüència pràctica fou que, quan es produïa un embaràs, s'havia de desfer la relació per evitar "l'escàndol" públic. I, com que la noia en qüestió no podia mantenir la criatura (i amb prou feines ella), el nen o la nena eren abandonats. Normalment anaven a parar a una institució pública, on, amb règim de didatge per part de dones professionals, la mortalitat era altíssima. (Per exemple , a l'Hospital de Lió, ja al segle XVIII, morien el 70 per 100 dels infants acollits.)

Un tercer problema era el del didatge. Era acostumat que les famílies benestants de ciutat donessin els fills a criar a una mainadera del camp. Hi havia dones camperoles que s'hi dedicaven de manera professional. En un poblet on hi havia 16 nadons del poble, n'hi havia, al mateix moment, 26 que eren de ciutat i eren criats per altres dones del mateix poble. Però la mortalitat també era molt alta. Un exemple: a Rouen, també ja al segle XVIII, les criatures criades amb mainadera morien durant el primer any en proporció del 90 per 100, mentre que, a la mateixa ciutat, les criatures criades per la mare morien (al mateix primer any) en proporció al 19 per 100. (Les dades estadístiques donades poden ser representatives de tot França o no. Són les que l'autor sabia, en un moment en què les investigacions estaven en marxa quan es va publicar el llibre, ja fa 40 anys.) Als segles XVI-XVIII se sabia el perill que representava el didatge professional, i els metges recomanaven l'alletament matern, però les famílies benestants continuaven aquest costum per  tradició. També destaca l'autor que, aleshores, al revés del que podria ser avui, la mort d'un fill petit normalment no era sentida com un gran disgust, sinó que s'acceptava com una cosa bastant normal de la vida.

Però encara no és pas tot. Hi havia un altre problema. I gros. Si, durant la lactància, que acostumava durar uns dos anys, s'havien de mantenir les relacions sexuals o no. Estem parlant, en aquest cas, de les famílies treballadores, que no donaven a criar. És que, aleshores, es creia que les relacions sexuals podien retirar la llet o perjudicar-ne la qualitat, i podien influir en la salut del nen. I sovint es deia que les dones, mentre criaven, per raons de salut, s'havien de negar a les demandes del marit (ja que sempre se suposava que la demanda era del marit). Doncs en aquest punt, que va portar discussions, l'actitud dels moralistes (catòlics i protestants) era ben general: en cap cas la dona no s'havia de negar al "dèbit conjugal", fos quin fos el perill, ja que, si no, el marit, que segur que no seria capaç de mantenir una continència tan llarga, probablement buscaria una solució fora de casa. I el perill d'adulteri del marit, per als moralistes, era pitjor que el perill de la salut del nadó.

Al llarg d'aquests segles, i parlem de França, aquests problemes mai no trobaren solució. Es va anar passant. Les comunitats religioses volien i predicaven una vida de família sana i cristiana. Però les circumstàncies econòmiques no ho feien possible. Però ja cap al final del segle XVIII, quan ja començaven les primeres manifestacions de la Revolució industrial, es va anar obrint, no pas una solució, encara, però sí un notable alleugeriment.

Per una banda, va començar a haver-hi més feina, encara que, de moment, molt mal pagada. Però era alguna cosa més. Més possibilitats de mantenir els fills. Però, és clar, la solució no era pas aquesta. O no només aquesta.

Per una altra part, sense que se'n parlés, algunes parelles urbanes, i després més, i després ja algunes de camperoles, i de mica en mica estenent-se, sense parlar-ne, van començar a tenir relacions sexuals o bé, unes, amb alguna obstrucció vaginal, altres amb la pràctica del coit interromput, de manera d'evitar l'embaràs (encara no se sabia que es pogués usar el preservatiu). I la natalitat va començar a disminuir, primer  a les ciutats.

Si bé no se'n va fer pas cap campanya pública per divulgar-ho, ni molt menys, sinó que, tot al màxim, alguna gent s'ho va anar dient en secret, sí que, quan es va començar a notar que naixien menys criatures, i els confessors van començar a detectar-ne la causa, aleshores se'n va parlar clarament, com a resposta, i en dos sentits diferents i contraris. Per una banda, els seguidors del científic anglès Malthus ho van celebrar, dient que aquesta era una manera d'adaptar el creixement de la humanitat a les possibilitats alimentàries de la societat i disminuir la misèria. Però els teòlegs de totes dues esglésies i no pas menys alguns filòsofs i altres autors, van començar a dir:  1) que això era "enganyar" la naturalesa; 2) que era una perversió dels costums; 3) que era pecat; 4) que, per aquest camí, el país es despoblaria, i l'Estat perdria força i importància.

Al llarg dels segles XIX i XX, aquesta pràctica anticonceptiva, o de control de la natalitat, seria la sortida d'aquell problema tradicional, disminuint dràsticament, tant la natalitat com la mortalitat infantil, fins a un punt d'un cert equilibri. A França i a tots els països, de moment els occidentals.

        

  

     

Relacions sexuals en la França tradicional

El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.

Un dels aspectes més importants relacionats amb la vida familiar és el de les relacions sexuals i la procreació. La moral cristiana oficial en aquesta qüestió, com és conegut, és que les relacions sexuals només són permeses dins el matrimoni i sense interferir la possibilitat de reproducció (encara que aquest últim aspecte està en fase de revisió parcial).

Ara bé: aquesta moral és una contravenció clara de la moral bíblica, la qual (Èxode, 20: 14 i 17; Levític, 18: 6-23; Deuteronomi, 5: 18 i 21; Mateu, 5: 28), només prohibeix:  a) l'adulteri, b) el sol desig de l'adulteri, c) l'incest familiar, d) la relació amb animals. Així, doncs, la relació sexual entre persones solteres (o viudes) és legítima. Però el cristianisme oficial ho va reduir tot a només el matrimoni. En aquest sentit, es va fins i tot manipular el text del quart manament, posant, en comptes de "No cometis adulteri", frases com "No forniquis" o bé "No cometis accions impures" (amb lo qual hi entrava tot). 

Tanmateix, tot al llarg de l'Edat Mitjana (i recordem que ens referim a França), aquesta moral oficial va ser incomplerta de manera bastant generalitzada. Tota ciutat (almenys en aquelles on s'ha estudiat) tenia la seva "casa pública", on els nois solters, sobretot, acudien de manera corrent i socialment sabuda i acceptada; al camp hi havia dones professionals que es relacionaven amb homes, solters o no; arreu era corrent la relació amb concubines, en dos casos: per part d'homes rics que s'ho podien permetre, casats o solters, i per part d'homes pobres que encara no tenien recursos econòmics suficients per poder-se casar; fins i tot molts capellans tenien la seva concubina. No sols això: desgraciadament, també era corrent la violació de noies per part de grups de nois solters (cosa no massa malvista).

Ara bé, l'autor remarca una cosa molt important: era general que els fills il·legítims tinguts amb aquestes relacions fossin acceptats, mantinguts i educats igual que els fills legítims, en l'interior de la família. Això era una cosa inqüestionable. (Desgraciadament, després es perdria.)

Doncs, a partir del segle XVI, sobretot de resultes de la pressió de l'Església després del Concili de Trento (1545-63), hi va haver un viratge total. Erradicació del concubinat sacerdotal. Càstigs forts a les violacions. Tancament de les "cases públiques", i fins i tot persecució de les dones professionals. Segons l'autor, les violacions i les "fornicacions" van continuar, però moltes menys, clandestines, malvistes i vergonyoses.

Però vet aquí que, com que tenir una concubina o tenir relacions il·lícites ara era malvist, era un escàndol públic, quan es produïa un embaràs, per evitar "l'escàndol", la noia era expulsada, de la casa o fins i tot del poble, sovint acabava en la misèria (perquè llavors ningú no la volia) i la criatura era abandonada (perquè la noia no la podia mantenir), en el millor dels casos a la caritat pública, i en el pitjor... ofegada. 

És a dir: va ser pitjor el remei que la malaltia. L'Església tridentina va reaccionar ràpidament a aquesta nova situació. Va establir que tot home solter que violés o seduís una noia se sentís moralment obligat a casar-s'hi. I també, i sobretot, va començar a aconsellar i demanar que els joves es casessin com més aviat millor, a partir de quan tinguessin necessitat de tenir relacions sexuals.

Molt ben pensat, però... és que la societat francesa era molt desigual econòmicament, i per tant hi havia molta pobresa, i molts homes, i dones, no podien casar-se fins a una certa edat, quan haguessin "recollit" prou recursos (per a la casa, estris, etc).

I, amb tot això, encara va sorgir un altre problema. Molts joves, homes, però també dones, davant la dificultat de tenir relacions sexuals, en ser prohibides i malvistes, van anar tendint a satisfer-se mitjançant la masturbació. Segons testimonis de confessors, aquest "pecat" havia augmentat considerablement. I això també preocupava l'Església. Segons alguns moralistes, la masturbació encara era "pitjor", perquè no era una relació natural però il·legítima, sinó que era una cosa antinatura. A més a més, es va estendre la por que, aleshores, amb aquesta solució de plaer,  molt més barata, molta gent no trobés necessari casar-se.

És a dir: hi havia un problema humà i moral, però és que tot depenia de la puta pela. O, més aviat, de les terres, molt i molt concentrades.

Al final d'aquest període històric, els inicis de la industrialització, amb més feina, encara que molt mal pagada, van anar alleugerint una mica la situació.