El treball de cura de les persones, 4

Salari familiar?

Durant el segle XX, i davant el treball esgotador de tantes dones a l’haver de compaginar la feina de fora i la feina de casa, i la baixa qualitat de la cura de tota la família, perquè no s’arribava a més, sorgí la idea del salari familiar.

Els treballadors masculins, els sindicats i l’Església plantejaren la necessitat i l’obligació de pagar als treballadors homes un salari que permetés viure a tota la família. I així pogués la dona dedicar-se plenament a la feina de la casa i la cura de tots.

A l’Espanya franquista hi hagué una certa concreció d’aquest fet amb l’anomenat Plus Familiar (vulgarment anomenat «els punts»).

Aquesta solució era bona en el sentit de garantir una bona cura de la família i una estada més còmoda a casa, per la netedat, l’ordre, fins i tot la decoració...

Però, com diuen les autores, tenia dos grans inconvenients:

1) Confirmava la dona en una posició social de subordinació i de dependència.

2) No tenia en compte el gran problema de les dones soles:

Viudes amb fills.

Dones amb el marit absent per presó, servei militar o guerra.

Dones amb un marit irresponsable, per alcoholisme o joc.

Dones abandonades, per un marit desaparegut.

Mares solteres.

Les autores asseguren que aquests casos eren, en temps passats, molt més abundants que no es pugui pensar. Doncs el salari familiar era una solució a mitges i dolenta. Avui es demana, i generalment es té, els dos salaris personals.

Les persones grans (cuidadores i cuidades)

Des de sempre, però cada vegada més, per l’allargament de la vida, les persones grans han tingut un paper familiar important (vivint a la mateixa casa, abans, o no vivint-hi, darrerament).

Però hi han tingut un paper ambivalent. Un paper de cuidadors, sobretot les dones, cuidadores, durant molts anys, tenint compte dels nets i netes, mentre les mares anaven a treballar. Tenint el menjar a punt, quan arribaven tots els de la casa.

Però anys a venir, moltes vegades, han sigut ells/es els qui han necessitat ser cuidats, no sols quan estaven malalts, sinó sobretot quan tenien alguna disminució o dependència. Aleshores s’han invertit els papers.

Les solucions, avui, són: atenció per part de la família, atenció per part d’una cuidadora (generalment) o cuidador professional (servei a domicili) o residència.

Situació difícil. Enfrontament desigual

El dia 6 de setembre, mig Parlament (una mica més) va imposar a l’altre mig (és a dir, mitja Catalunya a l’altra mitja) un acord irregular. Es tractava d’un referèndum que era: 1) il·legal (de tota manera, això és més interpretatiu que literal, i té una importància secundària), 2) no democràtic (perquè no té ni una de les garanties que es demanen internacionalment), 3) no neutral (perquè, en unes condicions d’enfrontament, l’opció més radical té les de guanyar), 4) i, a sobre, imposat de mala manera: en un sol dia, una sola lectura, sense poder-lo discutir ni esmenar (cosa legal d’acord amb el reglament, però inapropiada en el cas d’una llei tan important). Deien que era per impedir que el Govern central ho pogués impugnar, però bé que ho ha fet, i era previsible. Aleshores per què es va fer d'aquesta manera, marginant mig Parlament?

Era un abús. I calia una intervenció per evitar aquest abús. Desgraciadament la intervenció l’havien de fer persones i entitats que han esdevingut odioses per raons seculars i recents. I, desgraciadament, en comptes de fer una intervenció mínima, només reduïda a evitar la votació, “proporcionada”, com ells mateixos deien, han entrat a sac, fent almenys mitja dotzena de coses innecessàries i excessives, cosa que ha generat una enorme indignació, molt justificada. 

Aquesta indignació, però, no és, en molts casos, “anivellada”: es manifesta contra els òrgans centrals, molt normal, però no contra l’abús del dia 6 de setembre. Sembla com si, els uns, perquè són ells, tinguessin patent, i poguessin exagerar. Moltes manifestacions, orals i escrites, critiquen durament l’excés de repressió, cosa deguda, però no diuen ni una paraula del dia 6. I mantenen una adhesió incondicional al referèndum del dia 1. Això no és just.

Ara no sabem què passarà. Si es produiran més excessos, o si es rectificaran alguns. Si les mobilitzacions, fins ara moderades, augmentaran o es mantindran. Una setmana de patir. Pot ser que es consumi la injustícia, o bé que s’eviti. Pot ser que hi hagi seny i es desconvoqui la votació, o bé que es mantingui fins a l’enfrontament virulent.

Finalment, crec que el dia 2 d’octubre tindrem tres tasques importantíssimes i urgents a fer: convocar noves eleccions a Catalunya; demanar massivament un indult general per a totes les persones acusades; exigir la destitució dels caps fiscals, que han tingut una actuació indeguda i provocativa.

  

El treball de cura de les persones, 3

Evolució històrica, 2

Societat moderna (segle XX). En la família camperola, ja hi havia hagut un gran canvi: els fills i filles anaven a escola. En els altres aspectes, tot continua igual: l’home al camp i la dona a casa. Però també hi arriben coses modernes, com rentadora, etc.

En la societat urbana s’anaren produint cinc canvis, no pas sempre coincidents, però més o menys durant gran part del segle XX:

1) Els homes ja no treballaven tantes hores fora de casa. I alguns homes començaren a col·laborar una mica en les feines domèstiques, cosa que, amb el pas de les generacions, ha anat millorant una mica més.

2) Cada vegada més dones s’anaren incorporant a treballar fora de casa, no només les tèxtils. Com a administratives, dependentes, mestres, infermeres, doctores, altres professions liberals, dones de neteja, etc.

3) Anaren apareixent els primers electrodomèstics, que estalviaven temps i esforç al treball de les dones.

4) També hi començà a haver alguns serveis públics de cura: guarderies, residències (amb una qualitat molt més gran que els antics asils).

5) Atenent a consells mèdics, les dones anaren incorporant al treball de cura, sobretot dels nens i nenes, A) una higiene més acurada, tant de les persones com de la casa; B) una major atenció als aliments, en relació a la seva tria, la seva preparació, la seva qualitat... Creient que això beneficiava la salut dels petits. Diuen les autores que aquestes mesures han sigut decisives en la constant disminució de la mortalitat infantil i de l’allargament de l’esperança de  vida.

Però les autores diuen que, malgrat aquests avantatges, les dones no van disminuir gaire la quantitat d’hores de feina a casa, perquè, si bé en van disminuir algunes, per la rentadora, per l’ajuda del marit, per la guarderia, en van augmentar d’altres per les majors exigències higièniques, saludables, alimentàries... 

Avui les dones, tot i que (treballant fora de casa o no) hagin d’assumir encara la major part de la feina de cura i domèstica, la fan en unes condicions molt millors que en èpoques passades. I tenen un estatus social molt més alt, tant a casa com en la societat.

Però queden encara obstacles, sobretot:

«La bretxa salarial»: cobrar menys que un home per la mateixa feina (en molts casos).

«El sostre de vidre»: dificultat per arribar a alts càrrecs en la mateixa proporció que els homes, per l’obligació de la feina de casa, per la desconfiança d’alguns homes...

«La doble presència»: haver d’estar, de vegades, a l’empresa, pensant si falta alguna cosa a casa, i sobretot pensant que el nen aquest matí semblava que no estava massa fi.

El treball de cura de les persones, 2

Evolució històrica, 1

Comentarem el llibre «El trabajo de cuidados (Historia, teoría y políticas)», editat i coordinat per Cristina Carrasco, Cristina Borderías i Teresa Torns, professores de la UB i de la UAB. En el llibre hi participen fins a 11 autores i 1 autor més. Pretén presentar el tema de la cura de les persones en tots els seus angles: històric, social, econòmic...

La primera cosa que les autores ens volen fer entendre és que el treball de cura no ha sigut sempre com ara, que ha evolucionat al llarg del temps i dels canvis de la societat. Aquests canvis han sigut irregulars i diversos, segons els llocs i els grups socials. Però d’una manera simplificada, i atenent els darrers 300 anys, ho podríem presentar així:

Societat preindustrial (segle XVIII). En les famílies camperoles, el treball de l’home i el de la dona estaven totalment separats: L’home treballava al camp. I la dona tenia al seu càrrec: la casa, els fills (que encara no anaven a escola), l’hort, el corral, la fabricació d’espelmes, la confecció de les peces de roba (que es feien a casa), entre altres coses, i, en les èpoques de més feina (sembra, sega, verema), ajudar l’home al camp. Una feina que no s’acabava mai.

En canvi, en les famílies menestrals era molt diferent. El fet de treballar tots dos a la mateixa casa (que era també taller) facilitava una certa col·laboració. Consta que era normal que l’home preparés la llenya, matés el conill o el pollastre i el plomés, salés els aliments per a la conservació i, de vegades, pastés el pa... La quitxalla, evidentment, depenia de la mare.

Les dones de les famílies nobles i burgeses no s’ocupaven mai dels fills, que depenien de minyones i mainaderes. Cosa criticada pels metges.

Societat industrial (segle XIX). Canvi total. L’home treballava fora de casa amb un horari que podia ser de 10 o 12 hores. La dona assumia tota la feina de casa i la cura dels petits. La indústria marca la separació de la feina d’homes i dones, i també la minusvaloració de la dona (que no cobrava cap sou).

Però hi hagué una gran excepció, en les zones més industrials: l’obrera tèxtil. Aquesta havia de treballar a la fàbrica moltes hores, i fer miracles per portar la casa. Els fills els havia de deixar a la seva mare (si encara vivia...) o a una altra dona, de la família, veïna o, de vegades, contractar una noieta o una dona gran, pagant-los molt poc. Al final de segle, algunes fàbriques van habilitar una sala per deixar-hi les criatures amb una dona gran que les vigilava.

Les dones burgeses, pressionades pels metges, van anar assumint la cura dels seus fills de manera directa, tot considerant que era millor per a la salut infantil.

Societat moderna (segle XX)   (Continuarà)