Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 12 de desembre del 2021

Errors i males pràctiques per podar

 

Juan Masiá Clavel SJ,

en una conferència d'uns cursos de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander,

va dir que la fe, com un arbre, com tot organisme vivent,

s’ha de regar, alimentar, donar-li més vida, jo diria que amb la defensa de la justícia, la pràctica del bé, la pregària, l’eucaristia i el coneixement i la recta comprensió de l’Escriptura,

però també s’ha de “podar”, anar-la alliberant de coses velles que, amb el temps, s’hi han anat afegint, incrustant, i que l’envelleixen i la deformen, que li són, cada vegada més, un pes mort, que debilita la seva vida.

Tals com errors i males pràctiques.

Quins creiem que podrien ser, els errors que s’han anat arrossegant, al llarg de més de 2.000 anys, en l’expressió més tradicional de la fe cristiana, i en l’Església?

Jo diria que són, principalment, aquests:

*Concepció i ensenyament de l’infern i de la possibilitat d’un càstig tan horrible i impossible per part del Creador.

*Ensenyament d’una supervivència de l’ànima, després de la mort del cos.

*Ensenyament de la necessitat de la mort de Jesús en creu per obtenir el perdó dels pecats de la humanitat.

*Ensenyament del suposat pecat de les relacions corporals i sexuals fora del matrimoni (que no siguin adulteri).

*Ensenyament de la concepció miraculosa de Jesús i de la virginitat de Maria.

*Ensenyament del naixement de Jesús a Betlem, amb àngels, pastors i reis...

*Ensenyament del suposat “pecat original”, i de la suposada naturalesa immaculada (amb caràcter personal especial) de Maria.

*Ensenyament de la suposada estada d’Israel a Egipte, i de la suposada sortida triomfal, amb destacada intervenció divina.

*Ensenyament del magisteri del suposat Moisès, en lloc del del rei Josies i els seus consellers (630-620 aC, probablement).

*Ensenyament de l’existència d’àngels i dimonis.

*Ensenyament de la Santíssima trinitat com a tres “persones”, constituint un sol ésser o Déu. En comptes de dir tres “personalitats” d’un sol ésser.

*Ensenyament d’una suposada infal·libilitat de la direcció de l’Església, en determinades circumstàncies.

Tota una bella dotzena, no necessàriament exhaustiva, d’afirmacions que distorsionen un missatge que ni pot ser cregut, ni és exemplar.

I de males pràctiques?

No em referiré pas a les que, malgrat ser horribles, foren en un passat ja llunyà, tals com:

Feudalisme,  antisemitisme,  croades,  Inquisició...

Però n’hi ha encara de greus:

*Refús injust i mal explicat del sacerdoci de les dones.

*Excés de béns materials, molt per sobre de les necessitats. I com a mostra actual i del nostre país, tenim l’apropiació de molts edificis (més enllà dels necessaris), cementiris, terrenys.... mitjançant les anomenades “immatriculacions”.

*Abusos sexuals, sobretot amb nens i joves.

*Manipulació en la programació dels textos bíblics a llegir en les misses, excloent els socials.

*Marcatge d’una línia neta de separació entre dirigents i “dirigits”.

*Ensenyament d’aspectes de l’Escriptura de manera encara pròpia de temps plens d’ignorància.

*Tendència a voler aparentar encara una posició pública que ja no es té.

dijous, 11 de novembre del 2021

Reivindicant el dret a robar

 Un dels drames més odiosos que es donen sovint és quan judicialment s’expulsa una família de casa seva. Per no haver pogut pagar el lloguer algun o alguns mesos, sovint per haver-l’hi augmentat, o per altres causes.

Actualment està en preparació una proposta de llei, al Parlament de Catalunya, presentada per diverses entitats socials, per prohibir els desnonaments, sempre que a la família li sigui un greu problema. Serà difícil, perquè és atemptar contra un suposat “dret absolut” del propietari a l’habitatge, sigui quina sigui la necessitat de la família que hi viu.

Per nosaltres, és MOLT clara la diferència amb el cas d’un propietari del pis que en tingui un, i que sigui una família treballadora, i, sobretot, si es tracta, per exemple, d’una família de jubilats que arrodoneix el seu pressupost amb el lloguer que cobra d’aquest pis. Això queda fora de tota actitud d’un grup social.

Però, com sabem, el cas més típic és que el pis sigui d’una empresa, d’un banc, o d’un grup voltor (o sigui de lladres), com ara Blakstone o Cerverus, que tenen milers de pisos en cada país, i que en van traient un rendiment a base d’escanyar, si els cal, els, de vegades pobres, llogaters.   

A això va adreçada la nostra proposta de llei. Doncs bé: sabeu què ha passat??? Ningú no ho diria. El grup parlamentari del partit JuntsxCat, o JxC, partit hereu actual d’una llista de noms que deriva de la tradicional Convergència, ha presentat unes esmenes perquè siguin discutides i, eventualment, aprovades. Com és sabut, en aquest partit hi militen, o el voten, molts bons catalans/es que desitgen una Catalunya millor, com jo també la desitjo, encara que no exactament igual. Però també en formen part, i sobretot “hi manen”, persones d’un estil de “viure de” la política i, sobretot, de treure’n bons beneficis personals.  I d’anar a favor dels qui tenen més diners, no sempre, o gairebé mai, ben guanyats.

Se’ls ha ocorregut demanar, per exemple, en una esmena, que els propietaris de pisos, fins i tot (i sobretot, crec jo) els “grans” propietaris, siguin “públicament compensats” de la diferència entre lo que haguessin de cobrar de lloguer a causa de la llei, i el preu de mercat d’aquell pis.

Pensem: 1) Aquesta llei pot fer que unes famílies paguessin un preu “protegit” de lo que són els preus especulatius, per tant de lladronici, dels qui tracten un pis com si fos una mercaderia qualsevol, per guanyar-hi diners, quan són un bé bàsic per a viure de manera digna. / 2) Que lo que, vulgarment, se’n diu “preus de mercat” són uns preus de robar, cada vegada més, si poden.

Doncs els nostres patricis, que estimen Catalunya, però no pas els catalans i les catalanes, sinó  la Catalunya de la bandera, volen protegir els guanys fets de robar. Com si consideressin que l’especulació dels seus “amics” fos un “dret”, que s’hagués de defensar. Són les esmenes del dret a robar.                

dimarts, 9 de novembre del 2021

La mentida dels lladres de la llum

Endesa + Iberdrola + altres = Lladres

Per què són lladres?  Hi ha cinc maneres de produir electricitat:

Amb un salt d’aigua =     Centrals hidroelèctriques

Amb carbó =                   Centrals tèrmiques

Amb energia nuclear =   Centrals nuclears

Amb sol i vent =              Centrals fotovoltaiques i eòliques

Amb gas =                       Centrals de cicle combinat

Només aquestes últimes poden dir que l’augment internacional del preu del gas els augmenta el cost de producció de l’electricitat, i poden, doncs, augmentar-ne el preu de la distribució.

Però són lladres perquè augmenten el preu de la distribució de tota l’electricitat produïda.

Els ho hem dit, cridant pel carrer, en les manifestacions dels dies  2 d’octubre i 6 de novembre. 

dissabte, 23 d’octubre del 2021

Teologia bíblica del sofriment

 

Comença amb el text del Segon Isaïes, segle VI aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:

Isaïes 53: 10-11:

“El Senyor s’ha complagut 

en el qui ell havia triturat i afligit.

Quan haurà ofert la vida en sacrifici

per expiar les culpes,

veurà una descendència,

viurà llargament:

per ell el designi del Senyor

arribarà a bon terme.

“El meu servent,

després del que ha sofert

la seva ànima,

veurà la llum i se’n saciarà;

ell, que és just,

farà justos tots els altres,

perquè ha pres damunt seu

les culpes d’ells.”

Aquest text “podria” ser atribuït a Jesús, excepte els versets:

“veurà una descendència,

viurà llargament:”,

que de cap manera.

 

Teòlegs actuals, i també un servidor, creiem que el personatge imaginari creat pel Segon Isaïes representava el poble d’Israel, que en aquell moment (587-538 aC) sofria deportació, atribuïda a càstig pels pecats del poble (injustícies, idolatria...) comesos en els períodes anteriors.

 

No ho  creia pas així l’apòstol Pau, que a  1 Corintis (15: 3) diu:

“Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures.”

I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53: 5-12: «El servent».  Text del Segon Isaïes.

També hi ha dues referències evangèliques en aquest sentit:

Marc 10: 45:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 

 

Mateu 20: 28:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:

La paraula traduïda per "rescat" correspon al grec lytron (mitjà d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)

I a la paraula llatina redemptio, que té el mateix sentit. 

 

Aquesta interpretació portaria a les següents consideracions:

*El sofriment (de Jesús) és la clau de la Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes maneres, segons ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.

*El sofriment és la clau de la plena humanització de la persona humana, la seva plenitud.

 

Enfront d’aquesta teoria, un servidor diria:

*El sofriment de Jesús va ser causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació criminal d’uns poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és clar) divina, ni tampoc per cap “necessitat” divina ni humana.  Creure que el Creador hagués exigit un sofriment i una mort per perdonar els pecats a la humanitat, pecats que sabem bé que es perdonen gratuïtament, si hi ha bona voluntat, seria ignorar què és el Creador, considerar-lo cruel, una creença absurda. De tal manera que no és gens correcte que el crucifix sigui considerat el símbol bàsic i fonamental del missatge cristià… De fet, no en forma part, és un fet extern.

*En la vida de qualsevol persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com un objectiu fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com tantíssimes vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a tal, i amb tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una persona creient, serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre, sempre, com un valor negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.

*Les frases de Pau, Mateu i Marc és molt probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.

Un servidor creu que aquestes creences de la direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al llarg dels segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge cristià.

dilluns, 27 de setembre del 2021

Les dones en el cristianisme primitiu

Jesús ignorava la discriminació femenina típica d’aquella societat (i de totes). En el seu grup missioner itinerant hi havia dones, que havien deixat la família i anaven amb ells de poble en poble predicant l’Evangeli. En sabem molt poc, perquè els evangelistes, tots quatre homes, ho van amagar tant com van poder. Però, en l’escena del peu de la creu, no es van atrevir a callar-ho. I diu Mateu: “També hi havia allà moltes dones que s’ho  miraven de lluny estan. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills del Zebedeu.”  Però Mateu encara és molt discret, quan diu que “li prestaven ajut”. Marc diu exactament la mateixa frase. Per una vegada han dit la veritat, però encara els fa vergonya dir-la tota. Lluc, que és el més popular dels quatre, esmenta la presència de dones dues vegades, la del peu de la creu i una altra, en la qual ho acaba de dir: “que els proveïen amb els seus béns”.

És a dir: les deixebles, no sols acompanyaven Jesús i els altres deixebles, sinó que eren les que compraven els queviures per a tot el grup. (Em permeto dir que, potser, una de les dones esmentades per Lluc, “Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes”, devia ser la que disposava de més recursos. Però de tota manera el fet no és pas estrany: pensem que les dones que havien deixat la família per seguir Jesús devien ser menystingudes, considerades boges, pels seus familiars, però... mai les deixarien passar gana, tot i lo que en pensessin. En canvi els deixebles homes, una volta deixada la feina (la barca, etc.), es quedaven sense res. Però... pensem com es devien sentir... Per ells això devia ser com la vergonya de les vergonyes. Per això, quan podien, ni tan sols les esmentaven.)

Després de la mort de Jesús, etc., algunes dones van tenir una participació molt activa en la predicació de l’Evangeli. Ho sabem, sobretot per Pau, perquè és qui més va escriure, ja que era l´únic intel·lectual del grup. Ens esmenta, com a missioneres destacades, les següents:

Priscil·la, i el seu marit Àquila, dirigents d’una església d’Efes, i més tard d’una església de Roma. És curiós perquè, contra els costums d’aleshores (i de sempre), quan els anomena, sovint l’esmenta primer a ella i després el marit. 

Apfia, que, amb dos companys més, era dirigent d’una església situada a casa seva.

Lídia, que presidia també una església situada a casa seva. [És a  dir: cedien casa seva per a fer els serveis d’una comunitat, ja que no era fàcil adquirir una casa per a aquest fi.]

En la mateixa ciutat que Lídia, hi havia Evòdia i Síntica, que sembla que Pau les tenia per importants.

Quan Pau escriu a la comunitat de Roma, dona records per a: Maria, Trifena, Trifosa i Pèrside, de les quals fa un bon elogi pel seu treball missioner. També saluda Júnia, que anomena “apòstol”, i Andrònic, probablement el seu marit. Finalment dues parelles: Filòleg i Júlia, Nereu i la seva germana.

En les recomanacions del final d’aquesta carta, Pau esmenta 15 homes i 8 dones. Hi ha més homes, però, donades les circumstàncies, la proporció de dones és alta.

Al llarg de les dècades posteriors a Jesús, l’activitat de les dones en les comunitats cristianes va anar augmentant. Moltes dones veien per primera vegada la possibilitat de ser i actuar com si fossin persones normals, com els homes. Però... aquest fet va anar molestant molts homes i, sobretot, els avis caps de família, que no estaven acostumats a aquesta llibertat i activitat femenines, que no s’havia vist mai.

Hi va arribar a haver acusacions formals contra les comunitats cristianes en el sentit que:

trencaven les famílies, pertorbaven les dones, subvertien l’ordre social”.

I és molt curiós que Pau, que li agradava proclamar que “ja no hi havia jueus ni gentils, que no hi havia homes ni dones, ni esclaus ni lliures, sinó tots uns en el Senyor”, va arribar a dir, davant la mala maror social, coses com:

 “dones, sigueu submises als marits, marits, estimeu les mullers,

fills, obeïu els pares, pares, no exaspereu els fills,

esclaus, obeïu els amos, amos, obreu amb justícia amb els esclaus.”

 I les comunitats cristianes de les dècades posteriors, i més tard l’Església, es van anar tancant, de mica en mica, sobretot, a la llibertat femenina, i assegurant el predomini masculí. Però grups de dones, una volta provada la llibertat per primera vegada en la història, no estaven pas disposades a renunciar-hi.

De manera que, durant no menys que dos segles, el II i el III, hi hagué un debat, una  lluita i un malestar constants, dins i fora de l’Església (l’anomenada “qüestió femenina”). Grups de dones, disposades a tot, no essent acceptades com a tals, lliures i iguals, per l’Església oficial, es van integrar en grups religiosos alternatius, degudament condemnats oficialment, on hi hagué dones que batejaven, deien missa i ensenyaven, tal com sabien fer i tenien tot el dret de fer.

Però... passats els dos segles de lluita, el moviment es va anar desinflant. I es va retornar a una societat i una església precristianes. I encara hi som.

Però totes i tots preparem una nova empenta en aquest sentit. Aquesta vegada SÍ. Ara la gent és més lliure i no tenim avis dictadors, ni tants lligams familiars

(Informació extreta del llibre “Del movimiento de Jesús a la Iglesia cristiana”, del professor Rafael Aguirre.)

 

 

 

  

dimarts, 21 de setembre del 2021

Defensa de la vida

Defensa de la vida

Ara fa poca estona (migdia del diumenge), milers de barcelonins/es, i de catalans/es vinguts de diferents punts de Catalunya, hem dit

No a l’ampliació de l’aeroport del Prat

Aquest ampliació significaria:

*Destrucció de La Ricarda: espai natural de pinedes i llacuna-zona humida, protector de 43 espècies d’aus protegides... Més alguns grups de flamencs arribats d’Àfrica, que hi fan estades ocasionals.

*Un gran augment de la contaminació atmosfèrica, d’aquesta que, si passem d’un grau i mig d’augment de la temperatura global, farà que la vida humana en molts llocs del planeta esdevingui MOLT difícil.

*També, més augment encara de la pol·lució local, que vol dir: més mala salut pública, més malalties respiratòries i (potser) més morts prematures.

*Molt més turisme, parlen de 20 milions de turistes més l’any. Que implicarà també més hotels i restaurants.

I qui el demana, aquest disbarat? 200 entitats econòmiques i empresarials. Ja sabem què hi busquen... Què els importa, el territori? Ni les persones?

Però... AENA (l’empresa pública espanyola que gestiona els principals aeroports) promet que, si obté l’ampliació, per cada hectàrea que ocupi de La Ricarda en donarà 10 de verdes en altres llocs. Això fa tota la cara de ser una “promesa”. I, suposant que ho complís, no evitaria pas els perjudicis de tot tipus de les poblacions del Prat, Viladecans, Gavà... Ni evitaria l’allau de més turisme. Ni de més contaminació. Que ningú es deixi enganyar!

També ens prometen 80.000 llocs de treball. Això sí que ho volem. Però els volem a les Rodalies, en la neteja dels boscos, en l’Atenció primària, als serveis socials...

Però no es tracta només d’impedir l’ampliació d’aquest aeroport. Hi havia companys i companyes que venien de diferent punts i que estaven en contra de l’ampliació, però també aprofitaven l’ocasió per reivindicar:

*La conservació dels aiguamolls (Empordà, delta de l’Ebre...).

*Salvar la poca part que encara ens queda de platges no assetjades i destruïdes per hotels i instal·lacions similars.

*Cuidar els boscos, que, de mal conservats, cremen amb facilitat.

*Protegir totes les terres de conreu, i una nombrosa pagesia, que es guanyi bé la vida treballant-les.

I... tots i totes VOLEM DIR PROU a la destrossa del nostre territori en benefici dels rics (molts d’ells, lladres) que busquen qualsevol ocasió per fer-se, encara, més rics.

Per contra, volem DEFENSAR LA VIDA, la vida de les persones corrents, la vida dels nostres nets, i dels nets del nostres nets, i així... 

divendres, 10 de setembre del 2021

El sacerdoci de les dones

 

Des del punt de vista racional i cristià, no ha d’haver-hi ni “pot” haver-hi diferències de drets entre homes i dones. No obstant això, per raons històriques i des d'èpoques ancestrals, les dones s'han vist privades de l'exercici de molts drets, per la seva situació d'enorme dependència i enorme repressió, situació avui dia en franca superació en alguns països, encara que de manera molt desigual.

I a l'Església? Alguns “dirigents” (més aviat molts) asseguren de forma molt emfàtica que no poden les dones exercir el sacerdoci ni actuacions semblants perquè Jesús el va encarregar, igual que, en general, va encarregar la continuació de la seva missió, només a homes. Lo que salta més a la vista (almenys a mi) és el contrast entre l'arrogància i la seguretat amb què diuen això i l'enorme debilitat d'uns textos que, amb prou feines, poden mitjanament, no ja demostrar, però ser usats per a “mal justificar” aquesta discriminació.

Vegem: és veritat que quan Jesús va voler triar unes persones col·laboradores més pròximes i de confiança, va triar dotze homes. Però no se'ls va pas confiar la continuació de la seva missió, després d'ell, de manera formal, que sapiguem, ja que estava en els començaments de la seva predicació.

Quan sí es diu que va confiar l'encàrrec de continuar la predicació de l'Evangeli, “Aneu per tot el món…”, és en les escenes prèvies a l'Ascensió, davant un auditori d'homes. Però vegem:

*L'escena és relatada per tres evangelistes.

*No obstant això, en el text de Marc, l'escena apareix en un Apèndix, que amb tota seguretat no és de Marc, sinó d'un autor posterior, ja que Marc havia donat la seva narració per conclosa, i l'apèndix “talla” el fil de la narració començant per descriure una escena anterior al final del text de l’evangelista. A més que se li “cola” una heretgia de gruix, a 16: 16.

*Només es pot comptar amb les narracions de Mateu i de Lluc. 

*No obstant això, un situa els fets en Galilea i l'altre els situa en Betània, prop de Jerusalem.

*A més, segons Mateu, queda clar que només hi són els Onze, però en el text de Lluc (24: 33) hi ha “els Onze i els qui estaven amb ells”. Nombre al qual és possible que s'afegirien els deixebles de Emaús, que acabaven d'arribar.

Aquests textos no són seriosos: sembla que cadascun va escriure el que més o menys recordava, però amb molt poca precisió. Per a demostrar lo que es pretén demostrar, s'hauria de comptar amb una cosa més precisa.  Excel·lències i eminències: això no els serveix per a res. Companys bisbes, jo ara no dic ni que fos ni que no fos; tan sols dic que vostès, amb aquests textos, no poden “demostrar” res. Així que haurien de valorar el problema a la llum d'altres valors. I els diré més: atribuir a Jesús l'apartament de les dones respecte de les tasques apostòliques, sense poder-ho demostrar degudament, ho considero una calúmnia, que rebutjo amb tota la força.

 Un servidor creu que hi ha molts indicis, encara que tampoc “proves”, que Jesús mai va apartar les dones de cap funció apostòlica, sinó que la mala decisió la van anar prenent els seus seguidors; molt més ben dit: els seguidors dels seguidors, és a dir, la segona generació, ja morts els apòstols. Ells van anar apartant les dones de funcions que, en les cartes de Pau, sembla bastant clar que sí que exercien (ell mai no diferencia els col·laboradors de les col·laboradores). Així que deixin si us plau de pontificar i assumeixin el deure de raonar com qualsevol persona.

I a més, per principi, no es “pot” argumentar res contra els drets de les dones a l'Església basant-se en unes situacions clarament anormals i provocades per discriminacions ancestrals. Fer-ho seria una gran baixesa.

I, en definitiva, doncs, quan en temps recents es donessin els primers casos de zones geogràfiques en què les dones ja haguessin aconseguit tenir una formació cultural i una posició més normals en la societat, amb ministres, presidentes, etc., si en la direcció de l'Església hi hagués hagut persones intel·ligents, i cristianes de debò, haguessin d'haver adaptat la llei a les circumstàncies presents. Ja que, qui fos que hagués decidit, en el seu moment, apartar les dones de funcions directives i/o sacerdotals, només podia haver-se basat, o més aviat “excusat”, en una situació de molt baixa formació de la gran majoria de dones, situació no culpable. Un estat, de fet, anormal. En canviar les condicions anormals, havia de canviar-se la llei. Però sembla que no va haver-hi tals dirigents, ni encara n'hi ha.

De cap de les maneres, això ha d'ocasionar que els drets femenins a l'Església continuïn sense poder-se exercir. Perquè la culpa és de mals dirigents. Cal exercir-los de fet, amb permís o sense. S'han de començar a celebrar misses presidides per dones. Encara que potser (proposo) amb una reconeguda provisionalitat, i usant, de manera també provisional, formes eucarístiques consagrades prèviament per un sacerdot.

Desitjo, proposo, demano, que en cada ciutat es designi un lloc (no ha de ser necessàriament una església) per a celebrar misses presidides per dones, de manera contínua o bé alterna (alternant amb misses masculines).  I en això ens hi hem d'implicar els companys també, no sols per solidaritat, que és clar que sí, només faltaria, sinó per interès propi, perquè moltes persones preferiríem una missa femenina, que, no sempre, però moltes vegades, hi donaria un to de major humanitat i, fins i tot, d'emotivitat.

dimecres, 11 d’agost del 2021

Jesús: creure i fer

 

Després de la trista i molt revoltant comprovació que, al voltant de l’any 70, una vegada morts Pere i Pau, els “dirigents” d’aquell moment van optar, suposadament, per canviar el missatge cristià, basat en “fer el bé”, per un missatge més moderat, menys compromès  i més fàcil, consistent només a “creure”, tot i que jo ho tenia claríssim, vaig intentar assegurar-me més.

Cal no oblidar que el canvi, o “l’adaptació a les circumstàncies”, es va fer no menys que falsificant el sermó inicial de l’apòstol Pere en la seva primera exposició pública, als anys 30, a través del llibre-muntatge o llibre-calúmnia “Fets dels  apòstols”. I això es va fer per donar a entendre que el model “light” que es divulgava no era pas res de nou, sinó que el mateix apòstol Pere ja ho havia plantejat així 40 anys enrere. Mentida podrida!!!

Se’m va ocórrer repassar totes les intervencions orals de Jesús al llarg dels 4 textos evangèlics, per veure quantes vegades Jesús havia aconsellat, demanat, etc., “fer” i quantes s’havia referit més aviat a “creure”.

El resultat és el següent:

226 intervencions orals (faig constar que, quan apareixen diverses intervencions referides a una mateixa escena, o a un mateix tema, n’he comptat només una; i que no puc pas assegurar que no m’hagi descomptat algunes vegades, però el resultat, exacte o molt aproximat, és aquest).

51 intervencions aconsellant, directament o indirectament, “fer”: fer coses positives, o, a vegades, no fer-ne de negatives.

8 intervencions aconsellant o demanant “creure”. (Totes 8 de Marc o bé de Joan.)

El resultat és ben clar. Lo important per Jesús era “fer el bé”. La creença ja es donava per suposada, i en tot cas, no era lo fonamental.

Però voldria precisar una cosa encara més important: a què es referia quan proposava “creure”?

Us exposo les 8 peticions de creure, una per una:

Creieu en la Bona nova.

Tingues només fe (que la teva filla es curarà).

 Tot és possible al qui creu (davant la possible curació d’un noi epilèptic).

Tingueu fe en Déu (als apòstols, davant la dificultat de fer un miracle).

L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.

Serà en profit vostre, perquè cregueu (sobre la resurrecció de Llàtzer).

Si creus, veuràs la glòria de Déu (referint-se a la resurrecció de Llàtzer).

Creieu en Déu, creieu també en mi.

Algunes es refereixen a fets concrets. De referides al fet abstracte de CREURE, en Déu o en Jesús, és a dir: la forma  tradicional i “noble”, la que s’ha considerat sempre com a bàsica..., només n’hi hauria 4, o, vist encara amb més precisió, només 2.

Decididament, Jesús no estava pas per creure, sinó per fer.  Fer el bé és el nucli, el moll de l’os, del  missatge cristià. Creure també, però no com lo primer, i no com a cosa imprescindible. Una persona que faci el bé i no cregui és molt més cristiana que una que “cregui”, vagi a missa, etc., si es queda només amb això.

Doncs resulta que els sapastres que, ja desapareguts els principals apòstols, devien anar agafant el pòndol en les diferents comunitats, sobretot les més importants (Antioquia, Alexandria, Roma, Corint...), per tal d’aconseguir relacions més pacífiques amb les estructures socials-familiars, van anar adoptant una religió basada en creure en Déu, en Jesús, i en diversos conceptes, que amb el temps anirien augmentant fins a ser una llarga llista, en l’assistència a actes de culte, en l’obediència als “representants de Déu”, i en el “consell” d’ajudar els necessitats.

Aquesta esdevindria, segles a venir, la versió oficial. Sempre acompanyada, o més aviat “marcada”, per la versió cristiana, que, en les diferents èpoques, donaria lloc a moviments com ara: cluniacencs, cistercencs, valdesos, albigesos o càtars, franciscans, dominics, protestants, jesuïtes... Després d’un buit important, vindrien la JOC i altres organitzacions obreres cristianes (la joia de la corona de l’Església més moderna), a Catalunya, tan poc coneguts!, al principi del segle XX, els anomenats “sindicats del pare Palau”, altres moviments no tan obrers com Acció catòlica, part de l’escoltisme, i sense oblidar mai els capellans-obrers de la França de 1950.

I sempre, sempre, amb un mateix denominador comú: la versió oficial ha sigut la més poderosa i majoritària, en bona relació amb els altres poders (que precisament amb aquest fi s’havia fet l’”adaptació”).

I ja últimament: el Concili Vaticà II, el corrent de la Teologia de l’Alliberament, a Sud-amèrica, i dos papes bons (d’un total de vuit papes en un segle: 1920-2020).

I, per acabar, el mal llibre que va facilitar i “justificar” l’escissió de la religió oficial, el llibre “Fets dels apòstols”, anirà a ajuntar-se al grup que jo anomeno La Bíblia negra, integrada per 6 llibres indesitjables, i que ara seran 7.

dilluns, 9 d’agost del 2021

L'habitatge a Barcelona

El problema de l'habitatge a Barcelona (i també en altres llocs) és un escàndol tan gros, tan greu, que no es pot qualificar, de manera justa, d'altra manera que de «muntatge de robatori organitzat».

Vegem: El salari mínim a Espanya és de 900 euros (i perquè s'acaba d'augmentar, i hi ha molta gent que encara no els cobra) i, segons font municipal, el lloguer mitjà a Barcelona és de 921. Com pot ser???

Però no es tracta només dels preus. Per què la gent més rica, dècades enrere, va anar marxant del centre de la ciutat, cap a llocs més luxosos i més espaiosos (com va fer en moltes ciutats europees) i ara hi torna fotent fora la gent treballadora que hi viu? Per què hi ha barris on la gent només hi dorm (Ciutat Meridiana, molta part de Nou Barris) i ha d'anar a treballar lluny, de vegades a l'altra punta de la ciutat?  I per què, al revés, hi ha barris on de dia hi ha molta activitat, molta gent, molt soroll, i de nit no hi ha ningú (Barri Gòtic)?  I per què hi ha barris en què les botigues estan especialitzades a vendre per als turistes (Ciutat Vella, Sda Família), i la gent del barri de vegades no troba lo que necessita?

Una ciutat «compacta», integrada, és aquella en què, per exemple, sigui Ciutat Vella, Ciutat Meridiana, Nou Barris, Gràcia, Poblenou, no diré pas que siguin iguals, això no, però en tots els barris hi hagi habitatges per viure, empreses per treballar, botigues per comprar, escoles, dispensaris, cinemes, és a dir, que s'hi pugui «fer vida», encara que una part de la gent s'hagi de desplaçar. I que en tots ells hi visqui gent més rica i gent no tant. 

Falta MOLT habitatge públic de lloguer social. Podria ser públic o bé de cooperatives. N'hi ha molt poc. Mai no havia sigut una preocupació de cap ajuntament. L'Ajuntament actual té el projecte de tenir-ne un 15 % del total l'any 2027. És poc i queda lluny, però ja és ben difícil. Seria necessària molta ajuda econòmica de la Generalitat i de l'Estat, però tampoc hi podem confiar massa, perquè en moltes altres ciutats hi ha un problema similar, encara que no tan fort.

Hi ha la sortida cooperativa. Avui (parlem de casos concrets, que existeixen) per formar part d'una cooperativa d'habitatges, per construir-los en sòl cedit pel municipi (si fos sòl d'origen privat seria més car), es necessita aportar uns 20.000 euros cada família o parella. (Diners que si mai es marxava es recuperarien.) I una quota de despesa comunitària d'uns 500 euros mensuals. És molt per a persones joves que estan en el pas dels estudis a treballar, si poden. Es demana que l'Ajuntament posés 10.000 d'aquests 20.000 euros. Això multiplicaria per dos el nombre de joves que hi poguessin accedir. Però, d'on treu l'Ajuntament aquests diners? Ara com ara, no els té. Però... fem servir la imaginació. Per què els bancs, en mans de gent tan poc honrada, que tenen tants beneficis, nets i bruts, que quan tenien dificultats van ser ajudats generosament, i que no han tornar res, no podrien ser obligats a aportar, cada un, un bon grapat de milions per a un fons social municipal? Però un Ajuntament no pot decidir una cosa així, hauria de ser una llei de l'Estat. I lo que costaria!!

Però, encara que avui això no sigui possible, no hem de tenir gens de vergonya de demanar-ho, si cal fent soroll!!  La realitat actual de Barcelona, i de qualsevol altre lloc, no la podem acceptar. No, pel fet que sigui una realitat, ens hem de pensar, o acceptar, encara que de mala gana, que és «normal», que «és lo que hi ha». És lo que hi ha, ara, però cal dir SEMPRE que és un robatori, de lladres, i que ho hem de canviar tan aviat com sigui possible.

I el procés mitjançant el qual va sent substituïda una part de la població de sempre per turistes o gent rica, pel sistema d'augmentar els lloguers (ara ja no es pot fer en una pròrroga, però sí en un contracte nou), i els que no els poden pagar han de marxar a una zona més barata, és més complicat del que sembla. Perquè, suposem que a un barceloní (una família) de l'Eixample, o de Gràcia o de Sant Andreu, li han apujat el lloguer i no el pot pagar, i se'n va, posem, a Sant Adrià, on hi ha molta gent d'un nivell encara més baix (molts immigrats)... pot passar que el barceloní pugui pagar un lloguer més baix que el de Barcelona, però més alt que el que poden pagar la majoria dels veïns de St Adrià. I què passa? Si és un, no passa res, però si són més... pot reproduir-se el mateix fenomen que a Barcelona...

El problema del lloguer enfilant-se (juntament amb la feina) són els grans culpables que, avui, un 80 % de la joventut espanyola d'entre 20 i 30 anys no es pugui emancipar i encara visqui a casa els pares. L'edat mitjana d'emancipació de la nostra joventut són 28 anys. I als països nòrdics són 20 anys.

I l'aspecte més indignant (que ho són tots) és que, per exemple, la multinacional nord-americana Blackstone posseeix més de 20.000 habitatges a Espanya, com molts més milers arreu del món, i no es preocupa massa per llogar-los, sinó que els compra quan hi ha una crisi i van més barats, els té 6 o 7 anys, sovint buits, i quan han pujat de preu els torna a vendre. És a dir que trafica amb una cosa tan important per a la gent normal per guanyar-hi diners, sense fer res, ni produir ni fer cap servei. I així uns ganduls i lladres ocasionen, junt amb altres factors, que molts joves no es puguin emancipar. Pensem que si, per exemple, qui ens roba és un industrial, que treballa molt i produeix, ESTÀ MOLT MALAMENT, però si, a sobre, resulta que qui ens roba és un dropo que viu del «cuento», IMAGINEM-NOS. 

divendres, 6 d’agost del 2021

Què volen les dones?

 

(Diàleg simulat amb Carme Alemany)

—I què voleu, ara, les dones? Esteu presents en totes les professions, sou majoria a la Universitat, teniu bastants càrrecs públics, un nivell d'atur encara més alt, però això es reduirà en uns quants anys. Ja teniu, gairebé, la igualtat.

—Però, és que es tracta, per ventura, de ser «iguals»?

—Deu ser això, oi?

—De cap manera! Més ben dit: no es tracta «només» d'això. Tenir els mateixos drets, evidentment, això és «el primer pas». Després, ve la part més important: Volem que «els nostres valors més propis se situïn en el centre de la societat».

—Els valors més propis de les dones...?

—Les dones donem la vida, la conservem i la cuidem indefinidament. Aquesta ha estat sempre la nostra tasca principal: centrada en la vida i en la cura de les persones, però les persones de veritat, no les de les estadístiques. És la tasca fonamental en una societat. En canvi, no ens ha estat mai degudament ni valorada ni reconeguda. Però això no és el pitjor. El pitjor és que aquesta centralitat de la vida i de les persones concretes no inspira la societat. La nostra societat està centrada en la producció, els beneficis, les relacions de poder, i coses per l'estil, i la vida i les persones de carn i ossos... si es pot, bé, i si no... Nosaltres volem una societat en la qual la vida i les persones concretes, cada una d'elles, estiguin en el centre, i on la producció, els beneficis, el poder i totes aquestes coses siguin «simples mitjans», «totalment supeditats» al fi de la cura i la felicitat de les persones. Aquesta seria la més gran revolució. Què en trauríem, de tenir nosaltres els mateixos drets, en una societat masculinitzada en la seva concepció i abocada a l'egoisme i a la violència? 

—Però deveu valorar bé les polítiques d'igualtat i de compaginació de la vida familiar i la professional, oi?

—I tant! Però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou que «nosaltres» compaginem les dues vides. Les hem de compaginar tots, homes i dones. Si no, ¿com voleu que un home sàpiga gestionar d'una manera «humana» la seva empresa o la seva responsabilitat pública, si no dedica una estona cada dia als seus fills, si no «pren consciència» de què són els nens i les nenes, no només que «ho sàpiga» o que «li consti»?

 (Text inspirat per una conferència de la sociòloga i militant feminista Carme Alemany.)

dimarts, 3 d’agost del 2021

El honor del apóstol Pedro

 

Me sabe muy y muy mal incidir por tercera vez en el mismo tema. No es mi estilo. Amo la concreción y la brevedad. Pero es que no puedo más. Se trata del honor del apóstol Pedro, puesto en entredicho por el libro “Hechos de los apóstoles”, y de quien, pobre de mí, llegué a pensar mal.

Los aspectos del caso se deben recordar:

*El libro de los Hechos, escrito en los años 70, cuenta que Pedro, en los años 30, en su primera exposición oral ante un grupo de personas que aceptaban el mensaje cristiano, al ser preguntado sobre “qué debían hacer”, les había respondido:

“Convertíos, y que cada uno de vosotros se haga bautizar en el nombre de Jesucristo para obtener el perdón de los pecados, y así recibiréis el don del Espíritu Santo.”

Era una reducción tremenda del mensaje de Jesús.

*Un servidor llegó a escribir:

“Creo que tenemos motivos para no sentirnos satisfechos de la actuación de Pedro.” Frase que mantendría, aunque me doliese mucho, si creyera que fuera cierto que Pedro hubiera dicho estas palabras.

Pero muy pronto empecé a preguntarme, cada día un poco más:

¿De verdad Pedro dijo, en los años 30, lo que se le atribuyó haber dicho en los 70, cuando ya había muerto (se cree muy probable que fue en el año 64; por cierto, también Pablo en el 67)?

Cuidado: estamos ante una situación delicadísima: O Pedro falseó el mensaje de Jesús, o el autor o los autores, consejeros… del libro de los Hechos falsearon las palabras de Pedro. Planteado el tema así, sin más, creo que ni yo, ni nadie, podría dilucidar cuál de las dos desgracias ocurrió de verdad.

Sin embargo, como resultado de un par de mensajes entre ambos, el teólogo José M. Castillo me aconsejó la lectura del libro “Del movimiento de Jesús a la Iglesia cristiana”, del profesor Rafael Aguirre.

Consejo agradecidísimo y utilísimo. Es un estudio sociológico de las comunidades cristianas de las primeras décadas.

Resumiendo “mucho” las informaciones del autor, expongo lo siguiente:

1)En las sociedades judía, griega y romana, la familia era el núcleo básico y fundamental.

2)Dichas familias tenían una gran cohesión, tanto afectiva, como económica, cuanto religiosa. Eran amplias y comprendían a veces varias generaciones. Y siempre bajo la dirección indiscutible del abuelo.

3)Si una familia se convertía toda al cristianismo, no había problema alguno, y persistía la misma cohesión de siempre, aunque con otros valores.

4)Pero si se convertía uno de sus miembros, por ejemplo un hijo, y ese nuevo cristiano se sentía obligado a ejercer actitudes de ayuda a personas necesitadas, cual le correspondía, y ello afectaba la economía, que era totalmente familiar y estaba bajo el control absoluto del abuelo, se producían problemas familiares, y si estos se daban a menudo, se generaba una crisis familiar. Había veces en que el hijo cristiano (o quien fuera) era expulsado de la familia o bien él optaba por salir de ella y juntarse a una familia cristiana que quisiera acogerlo.

5)El conjunto de los abuelos de la ciudad constituía una especie de franja dirigente y tenía un “poder” que influía en muchos aspectos.

6)A los abuelos no les debían gustar nada ideas nuevas que pudieran crear problemas a sus familias.

7)Poco a poco se fue fraguando la idea, entre abuelos y activistas-militantes de las comunidades cristianas, núcleo de lo que, más adelante, sería la Iglesia, de que quizás fuera mejor predicar un mensaje cristiano más moderado, menos comprometido, incluso más fácil para todos, en bien de la paz en la sociedad y las familias.

8)Alrededor del año 70, ya muertos los dos apóstoles principales, estoy seguro de que debió parecer el momento más propicio para empezar a divulgar un nuevo mensaje cristiano, más acorde a las necesidades sociales.

9)Pero los promotores de tal idea debieron pensar que se debían hacer las cosas “bien”. Que nunca se pudiera decir que se “había cambiado” el mensaje. Que el mensaje era el mismo. Que cuando menos a las nuevas generaciones les constara oficialmente que el mensaje cristiano había sido siempre el mismo: “Creer en Jesús”. Y ello desde el mismo primer sermón de Pedro en los años 30.

10)Y así se debió hacer. Y el nuevo libro, “Hechos de los apóstoles”, sería la garantía de continuidad del mensaje cristiano, desde Pedro.

Con toda esa información, entiendo que, en aquella época, hubiera muy potentes sinrazones para que malos dirigentes cristianos cedieran a la “moderación”. Entonces creo que tengo más de un 90 por 100 de probabilidades de que fue el autor de los Hechos quien falseó las palabras de Pedro. (Autor que, vuelvo a decir, nunca pudo ser el evangelista Lucas.)

Si ello fue así, como lo supongo, se trató de algo en extremo ruin, despreciable y canalla.

Pero alrededor del año 70 también se empezaron a divulgar los tres primeros evangelios (el cuarto sería bastante más tarde). Los principios de Jesús fueron divulgados por primera vez por escrito, debidamente acompañados del libro que pretendía desvirtuarlos.

Y así empezaría la coexistencia que siempre ha habido, entre moderados y partidarios reales de Jesús. Hasta hoy.

dijous, 22 de juliol del 2021

Dos ejemplos de mensaje

 

Algunas personas conocidas han manifestado dificultades para comprender mi análisis del libro “Hechos de los apóstoles”. Especialmente, me han insistido en las dificultades que hubiera habido en el caso de querer hacer intervenir a todos los apóstoles, o varios de ellos, en la narración del libro, por las dificultades de comunicación existentes, y mucho más para reunirse. Puesto que lo normal era que estuviesen en lugares distintos y quizá algo alejados, cada uno llevando a cabo su misión.

Creo que tienen razón, y entonces, lo que yo califiqué como la pregunta del millón (¿por qué se había silenciado a la mayor parte de los apóstoles?) queda relativizada, sin que la suprima como pregunta a considerar.

Sin embargo, mi punto fuerte era (y es) la diferencia entre el mensaje de Jesús y el mensaje de los principales apóstoles, según los ejemplos que yo exponía. Para hacer entender mejor mi argumentación, se me ocurrió comparar dos textos bíblicos parecidos en su forma (la pregunta) pero muy distintos en su contenido (la respuesta). Son esos dos:

 

La gente le preguntaba [a Juan Bautista]:

Así, pues, ¿qué tenemos que hacer?

Él les respondía:

Quién tenga dos túnicas, que dé una a quien no tiene, y quien tenga alimentos, que también los comparta.

Entre quienes iban a hacerse bautizar, había incluso unos publicanos [cobradores de impuestos], que le decían:

Maestro, ¿qué tenemos que hacer?

Él les respondió:

No exijáis más de lo que está establecido.

Igualmente, unos soldados le preguntaban:

Y nosotros, ¿qué tenemos que hacer?

Él respondió:

No uséis la violencia ni presentéis falsas denuncias para sacar dinero de nadie, y contentaos con vuestra soldada.

(Lc 3: 10-14)

 

 

Cuando oyeron esto, se trastornaron y dijeron a Pedro y a los demás apóstoles:

Hermanos: ¿qué tenemos que hacer?

Pedro les respondió:

Convertíos, y que cada uno de vosotros se haga bautizar en el nombre de Jesucristo para obtener el perdón de los pecados, y así recibiréis el don del Espíritu Santo. (Más tarde les añade: Apartaos de esta generación perdida.)

(Hechos 2: 37-41)

 

Bueno, compas, yo soy totalmente consciente de que, con un hecho y otro hecho, no tengo base estadística para “demostrar” nada concreto, pero quiero llamar la atención sobre el hecho de que, en el esquema del libro, el autor da a Pedro tres oportunidades de plantear a un grupo de nuevos cristianos cuál debe ser la nueva forma de vida a la cual se les invita. Son el caso citado de Ac 2: 37-41, tras la recepción del Espíritu; Ac 3: 11-26, tras el discurso en el llamado Pórtico de Salomón; y Ac 10: 34-43, en casa de Cornelio.

En el primero, como he descrito, invita a convertir-se, bautizar-se y poca cosa más. En las otras dos ocasiones, ni siquiera les plantea nada. Claro que me dirán que en el discurso del Pórtico fue interrumpido por los sacerdotes y la guardia, y que en casa de Cornelio se quedó unos días, y en ellos algo les diría. Bueno: eso no es serio. O es un libro donde se muestra la vida de los primeros cristianos y a qué se les invita, o es un libro de anécdotas.

Creo que tenemos motivos para no sentirnos satisfechos de la actuación de Pedro.

Y entiendo que ello significaba regresar, de un camino de liberación propio y de los demás, a una religión basada en creer y algunas cosas más.

dimecres, 7 de juliol del 2021

Hechos de los apóstoles: un fraude, para mí

 

Conforme sigo con mis escarceos por los textos bíblicos, no salgo de mi asombro, sorpresas y más sorpresas, la mayor parte desagradables.

He leído, creo que por tercera vez, pero la primera con espíritu muy crítico, el libro Hechos de los apóstoles, y he tenido una más de las acostumbradas frustraciones. En mi lengua llegaría a decir: He caigut de cul. Frase que decimos en el sentido de “ha sido tan grande la sorpresa que, emotivamente, me ha hecho perder el equilibrio corporal, y he caído (hacia tras). Efectivamente, aseguro que no exagero.

Este libro, para mí, es un fraude, por dos razones: la primera porque, aunque se titula Hechos de “los” apóstoles, tan solo se habla de dos de ellos: Pedro y Pablo. Sí, sí, los “considerados” más importantes. Pues, no sé… Primero no sabemos nada de lo que hicieron los diez restantes. (Eso lo sabía, pero no lo había valorado como ahora.) Y, me quedo con mi todísima ilusión de que ellos, o algunos ellos, lo hicieran mucho mejor.

Pero, cuidado: no quiero tratar de este libro como un tema independiente, sino en el marco del tema, el gran tema, de cómo el mensaje cristiano, de su formulación primitiva, en los textos evangélicos sobre Jesús, centrados en hacer el bien a las personas, se fue deslizando hacia un pseodomensaje basado principalmente en “creer”, en “la fe”, y en un montón de “verdades”. Ya sé que me dirán que el creer, si es de verdad, ya implica necesariamente el actuar. Totalmente de acuerdo, yo, pero no la mayoría de la gente. Para muchos/as, creer es algo que “viste”, que da prestigio (hoy no tanto como antes, pero aún).

Para mi conciencia cristiana, todo deriva de bastante atrás. Primero, en los evangelios, Jesús, ni cuando habla ni cuando actúa, no invita a creer (a veces sí, faltaría más), sino a actuar.

Veamos un bello ejemplo en las parábolas, concretamente en las siete que yo escogí como más importantes para mi reciente libro sobre “Lo mejor de la Biblia”.

Sembrador: Invita a seguir sembrando (en todos los sentidos), puesto que, aunque haya semillas que se pierden, siempre las hay que fructifican.

Talentos: Invita a aprovechar las facultades recibidas para hacer el bien (i no precisamente para acumular talentos, que eso fue un ejemplo, porque permitía valorar numéricamente). Pero el quid de la cuestión está en el hecho de que hay que dar en proporción a lo que se ha recibido.

B samaritano: Invita a atender a cualquier persona necesitada.

Hijo pródigo: Invita a perdonar, aunque la falta haya sido grave.

Oveja perdida: Invita a valorar a cada persona en función de su valor como tal, y no en función de la cantidad de ellas.

Fariseo y publicano: Invita a ser humilde ante Dios. Es decir: a ser realista.

Siervo malvado: Invita perdonar, y muchísimo más si ya has sido tu perdonado.

Eso Jesús, pero Pablo… Hace años que he venido observando que, así como Jesús hablaba sobre todo de cosas terrenas y cotidianas, el apóstol Pablo se refiere muy abundantemente a grandes principios, temas intelectuales, elevados, de más significación que realidad. Llega al punto de que, cuando da consejos para portarse bien en la vida de cada día, ese tema ocupa como mucho una columna de un texto publicado en forma de columnas. Es decir, muy poco espacio sobre la longitud total de la carta. Pero en más o menos la mitad de sus cartas (6 u 8), no llega ni a eso. Algunas veces he llegado a pensar que Pablo predicaba más “su” evangelio que el de Jesús.

No he dado a ello excesiva importancia, pensando que se trataba de una excepción, en una persona que no era extraño que fuera diferente de los demás apóstoles, teniendo en cuenta que fue un apóstol posterior, que nunca convivió con Jesús, y que se nota enseguida que es un intelectual nato.

Pero… ahí estamos. Que una cosa es tener “una” excepción, y otra…

Segunda razón por la cual considero que se trata de un fraude.

¡Habrase visto que, en un libro que tiene 28 capítulos y unas veinte páginas, tan solo haya sido capaz de encontrar dos pasajes, más bien dos frases, en que se hable de hacer el bien, o de hacer cosas buenas!!!!

Los cito: Cap 10: 38 (de Pedro). (Texto traducido por mí a partir de la versión catalana.): “Hablo de Jesús de Nazaret. Ya sabéis cómo Dios lo ungió con el Espíritu santo y con poder, y cómo pasó haciendo el bien y curando a todos los oprimidos…”

Cap 20: 35 (de Pablo): “Siempre os he expuesto que conviene trabajar así para no escandalizar a los débiles…”

En cambio, sería casi imposible contar las veces en que o bien Pedro o bien Pablo exhortan a creer… Como son tantas veces, se combinan las formas: Creer en el Señor, creer en la Palabra, creer en el Camino, creer en Jesús… A los convertidos se les invita a creer, hacerse bautizar, y darles la seguridad que les quedarán perdonados los pecados. Y… nada más, ni siquiera consejos para que no vuelvan a pecar.

Así que no es tan solo la excepción de Pablo, también la de Pedro (¡y nada menos que Pedro!, quién lo hubiera dicho), es que ya no queda ni “regla”. Es que ese desliz desde el evangelio basado en hacer el bien a las personas, hacia un creer, cada vez más abstracto, no sucedió en la Edad media, ni sucedió en los siglos IV-V, momentos de degradación de la Iglesia, es que… increíblemente, parece que ya empezó a suceder en la misma predicación de los apóstoles. (Y que conste que, por esta vez, no me pongo con la valoración de los profetas de Israel. Tan solo con la integridad del evangelio.)

Es constatar que, una desviación que sabíamos bien que se produjo, y por ello estamos como estamos, al parecer empezó mucho antes.

Sin embardo… ¡cuidado! Gracias a Dios, no todo es así. También hay excepciones en sentido contrario. No podía ser menos.

Porque esas tristes conclusiones (preliminares) me llevan, inmediatamente tras el fin de la lectura del libro en cuestión, a releer y comparar los textos de las cartas apostólicas, que, como se sabe, aparte de las 14 tan conocidas de Pablo, son 2 de Pedro, quizás póstumas pero bien bien “de Pedro”, 3 de Juan (muy probablemente el mismo apóstol y evangelista, aunque ya sería de una edad muy avanzada), 1 de Santiago, un desconocido, y 1 de Judas (cuidado, no el que pensáis).

Las dos cartas de Pedro, fueran de él directamente o escritas por un seguidor muy identificado con él, no revelan un estilo diferente a sus exposiciones en los Hechos. En un conjunto de 10 páginas, la única referencia concreta a la práctica del bien es: (traducción mía, como siempre) “Vivid todos unidos, tened los mismos sentimientos, amad a los hermanos, sed afectuosos y humildes, no devolváis mal por mal, ni injuria por injuria; bien al contrario, bendecid…”. También un par de referencias muy puntuales a “hacer el bien”.

Estilo 100x100 evangélico. Sin embargo, salen conceptos del tipo de: la esperanza en la muy próxima segunda venida de Jesús (como se suponía entonces); la dignidad, la esperanza y la segura felicidad, a pesar de los sufrimientos presentes, de los creyentes, elegidos por Dios; la condena de los desórdenes de vida, corrupciones, deseos terrenales (sin precisar nunca cuáles, lo cual podría inducir a pensar que son “todos”)… Son temas que se van repitiendo, por los que el apóstol parece sentir una gran pasión.

Las 3 cartas de Juan, de hecho 1, más un par de pequeños añadidos, quieren ser, según parece, un complemento de su evangelio, de la misma época, finales de siglo. Basado en el gran tema del amor, de Dios, de nosotros entre nosotros… pero redactado con tal magnificencia, tales multirepeticiones de lo mismo, con tal inconcreción, que, de 6 páginas (sin contar los dos añadidos), solo puedo mencionarle un pasaje, eso sí espléndido: Cap 3: 17: “Si alguien que posee bienes en este mundo ve a su hermano que pasa necesidad y le cierra las entrañas, ¿cómo puede habitar en él el amor de Dios?” 

 Es poco, pero me planteo una cuestión: ¿Por qué el ya anciano Juan difundió dos textos  unos 15-20 años (80-90) después de las fechas probables de divulgación de: los tres primeros evangelios (los cito porque es así, pero sin duda no iba la cosa por ahí), el libro de los Hechos, todas las cartas de Pablo y, podría ser, la primera de Pedro? Me refiero a que había pasado su vida en silencio, sin divulgar nada, y de repente dos documentos. ¿Acaso se sintió entonces, a pesar de su vejez, llamado a corregir, completar, unos criterios que no le parecían bastante de Jesús???

Pero… la joya del Nuevo Testamento fue, para mí sin ninguna duda, la carta del desconocido Jaime, o Santiago (para nosotros, Jaume). Ese sí “volvió a Jesús”, sin casi nombrarlo. Quisiera citarlo con un poco de extensión, por su gran importancia en aquellos momentos: “La religión pura y sin mancha a ojos de Dios Padre consiste en eso: Ayudar a los huérfanos y a las viudas en sus necesidades …”  //  “Si un hermano o una hermana no tienen vestido o les falta el alimento de cada día y alguien de vosotros les dice: Id en paz, abrigaros bien y alimentaros, pero no les da lo que necesitan, ¿de qué servirán esas palabras? Así pasa también con la fe: si no se demuestra con las obras, la fe sola está muerta.” // “Y vosotros, los ricos, llorad y plañíos por las desgracias que os vendrán. Vuestras riquezas están podridas (…)  El jornal que escatimasteis a quienes os segaban los campos clama al cielo.”  (Eso, en solo 6 páginas. Poco y bueno.)

Y digámoslo todo: esta carta no fue aceptada por los dirigentes eclesiásticos como texto bíblico canónico (oficial) hasta el siglo III en las iglesias orientales, y hasta finales del siglo IV, y tras muchas y largas discusiones, por las iglesias de Occidente.  Pues claro: eso no encajaba ya en los “esquemas”.

Y aunque me duele mucho alargarme tanto, no puedo terminar sin plantear la pregunta del millón: ¿Por qué se marginó, o se silenció, a diez apóstoles, en el libro sobre Los Hechos de “los” apóstoles???  Es más probable que la iniciativa del libro mencionado fuera un proyecto de grupo más que iniciativa simple e individual del autor (que, por cierto, no creo, como se ha dicho siempre, que Lucas fuera autor de su evangelio y del libro de los Hechos, que son tan distintos en su tema… pero eso para otro día). 

Pero fuera de quien fuera la iniciativa, ¿por qué se basó solo en dos apóstoles y se marginó a diez?  De los diez, uno al final respiró: Juan. Pero los otros nueve, ¿qué pensaban? ¿Qué decían y enseñaban?

Puede decirse que quiero saber demasiado, que dos ya son representativos….  Pero, dado el caso de que en el libro de marras se “varía” (para decirlo suavemente) el mensaje de Jesús, me parece muy preocupante que, para ello, no se contara con la participación de todo el grupo, o de una mayoría.

Hemos seguido, pues, cuatro temas:  Las características del mensaje evangélico. / Las características del mensaje de Pedro y Pablo. / La corrección de Juan y, sobre todo, de  Santiago. / El incomprensible silencio de nueve apóstoles.

Me permito establecer esa hipótesis (mía, y por lo tanto provisional): Jesús expuso un mensaje primordial de amor hacia las personas basado en acciones. Algunos discípulos (incluso apóstoles) lo fueron derivando hacia una religión, basada en creencias y prácticas religiosas. Esa tendencia ha durado los dos mil años de la historia de la Iglesia. Pero enseguida, ya en un primer momento, algunas personas, dirigentes o no, se esforzaron en “volver a Jesús”. Y esa lucha todavía dura hoy, y quizás siempre. 

Pero, ¿y los nueve silenciados?

dissabte, 3 de juliol del 2021

Una Catalunya insostenible

 

(La nostra petjada ecològica)

 La «petjada ecològica» és un (encara nou) concepte per avaluar l'impacte sobre el territori del consum d'una col·lectivitat: país, ciutat, etc. Per tant és la mesura de fins a quin punt una economia o un estil de vida és o no és sostenible ecològicament. L'Ajuntament de Barcelona va publicar l'any 1999 l'opuscle «La petjada ecològica de Barcelona» (avui esgotada), calculada durant el 1998 amb dades de 1996 (per tant ja una mica envellida). I malgrat referir-se principalment a Barcelona, dona també les dades de Catalunya.

 La petjada ecològica d'un grup humà calcula quin territori (en hectàrees) es necessita per produir tot allò que aquest grup consumeix (en tones), i per absorbir les deixalles d'aquest consum:

*  Conreus agrícoles per produir aliments vegetals o fibres industrials.

*  Pastures per al bestiar productor de la carn, llet, llana, etc.

*  Espai de mar per a la pesca del peix.

* Boscos per a la producció de fusta (per a mobles i per a paper), però també per absorbir el CO2 emès a l'atmosfera per causa de l'energia consumida per a la producció i el transport. (Però, com que les dues funcions del bosc són compatibles, només se'n compta una.)

*  Espai construït per a habitatge i infraestructures.

 Posem un exemple: a Catalunya el 1996 es van produir (arrodonint) 676.000 tones de verdures, se'n van exportar 64.000 tones (que cal restar) i se'n van importar 885.000 (que cal sumar). En total, els catalans vam menjar aquell any unes 1.497.000 tones de verdures, que vol dir uns 250 kg. per càpita (de mitjana). Doncs bé: considerant la productivitat catalana, de 24.000 kg de verdura/hectàrea, van caldre 64.000 hectàrees (de Catalunya o de fora) per produir aquella verdura, que vol dir 0'01 ha per persona. Aquesta xifra de 0'01 h és la petjada ecològica de cada català, i les 64.000 h són la petjada ecològica de tota la població catalana (només pel que fa a la verdura).  

 Fent el mateix càlcul amb tots els altres factors, tenim el resultat següent, com a petjada individual de cada català:

*  Conreus                             0'49 h

*  Pastures                             0'99 h

*  Bosc (absorció diòxid)      1'10 h

*  Mar                                    0'65 h

*  Terreny construït               0'03 h

  Total                                      3'26 h

 Però, com hem vist, es calcula espai de terra i espai de mar. Si només calculem espai de terra, la petjada ecològica de cada català és només de 2'61 h. I si ho multipliquem per 6.090.000 catalans ens dona una petjada ecològica de la població catalana de 15.895.000 h. Ara bé: el territori de Catalunya només té 3.200.000  h (o 32.000 km 2). És a dir: els catalans consumim i expel·lim gasos com per usar unes 5 vegades el territori de Catalunya!!

 (Atenció, per si algú la tingués o la llegís: «La petjada ecològica de Barcelona», en la nota al peu de la p 23, dona la xifra de 6'5 vegades, però és errònia, perquè surt d'un quocient de dividir un dividend que comprèn també l'espai marítim per un divisor que és només espai terrestre.)

 Afegim, sense entrar-hi en detalls, que la petjada ecològica de Barcelona sola ja és igual a 1'6 vegades el territori de tot Catalunya. I, per acabar-ho d'arrodonir, direm que, segons dades de l'ONU incloses en l'opuscle que comentem, la petjada espanyola també sobrepassa àmpliament el territori de l'Estat espanyol (és a dir, no podem pensar a «compensar» el nostre excés amb un sobrant d'hectàrees de la resta d'Espanya).

 També cal fer constar que els autors ja avisen que el mètode utilitzat no és prou exacte, perquè no es tenen en compte, per exemple, l'absorció dels residus sòlids, el consum de l'aigua, la disminució de la capa d'ozó ni la contaminació dels sols. Tot això faria augmentar la petjada. En canvi, aquesta disminuiria si es considerés el fet del turisme (una part del consum de Catalunya el fan els turistes que tenim a l'estiu). Tampoc es compta la «producció» de l'energia gastada, perquè aquesta producció està més relacionada amb el subsòl que amb el sòl.

 Heus ací, doncs, una qüestió fonamental que ens hem de plantejar seriosament «tots» els catalans i catalanes: ja sigui els nacionalistes, o els comunistes, anarquistes o altermundialistes, o els ecologistes (per esmentar els grups més inquiets). Consumim massa!! Ens «mengem» el nostre territori i el dels altres!! El nostre estil de vida, col·lectivament parlant, i, és clar, considerant especialment el dels grups socials que gasten més, és insostenible, cosa que vol dir que «no pot ser», que no pot continuar.

 Parlant més clar, si pot ser: els catalans i les catalanes que sortim al carrer per protestar contra la guerra, per exemple, hem de pensar que tirar bombes no és l'únic mitjà (encara que sí el més cruel i el més covard) de destruir o d'arruïnar un país. Que hi ha maneres més «subtils» de fer-ho, i més silencioses i fins i tot més «desconegudes». Primer de tot, doncs, cal que siguin «conegudes» per tothom, i després que, de saber-ho, es passi a alguna cosa més, però «ja». Les institucions publiquen un llibret, per complir (i la Generalitat no ha fet ni tan sols això), i quan s'ha esgotat no es preocupen de reeditar-lo, ni de fer conèixer àmpliament el seu contingut.

 Per acabar, i perquè no sigui només una crítica negativa, em permeto de dir, amb un cert risc d'esguerrar-la, alguna cosa sobre possibles sortides. El nostre consum de peix, traduït a superfície marítima «usada» (que no vol dir de la superfície total, sinó la que és útil per a la pesca), no és gaire problema: estem una mica per sobre de la que ens «tocaria» si fos ben repartida entre tots els països (0'65 h en relació a 0'50). Si repassem els components de la nostra petjada exposats més amunt, veurem que els dos més importants, amb molta diferència, són «pastures» (0'99), que vol dir sobretot consum de carn, i «bosc» (1'10), que vol dir absorció de diòxid i per tant consum d'energia contaminant. Així, doncs, la carn i l'energia d'origen fòssil serien dos components del nostre consum que es podrien disminuir, que no són pas tan essencials com els aliments vegetals, per exemple, i que farien baixar el valor de la nostra petjada.

 Ens atreviríem a viure amb menys carn i menys benzina?