El cos, el sexe i l'amor

Ens han estafat!! I durant segles.

La Bíblia (en el capítol 18 del Levític i en les dues versions del Decàleg) prohibeix l’adulteri. I prou! (De fet també prohibeix l’incest i la relació amb animals.) No prohibeix res més.

En funció de la nostra naturalesa, el fet que un home i una dona (o dues persones del mateix sexe, si és el cas) que s’estimin o simplement s’agradin es trobin, es despullin, es mirin, es toquin, es besin, s’abracin, i, eventualment, es facin l’amor, és una cosa natural, bona, bonica, molt bonica i volguda per Déu. Una cosa que troba la seva forma més excel·lent en el matrimoni, sí, però que no ha de ser únicament en el matrimoni. També pot ser en relacions prematrimonials o postmatrimonials.

Les relacions sexuals extramatrimonials, per part d’una persona casada o amb una persona casada, són adulteri, i són prohibides per la moral cristiana autèntica. Però, amb tot, no són cap crim.

Però els eclesiàstics, que es troben sotmesos a una llei de castedat, ens l’han imposada a tots durant segles. Han anat afirmant i legislant tota una llarga sèrie de prohibicions i recomanacions, sense cap base bíblica, que han constituït una pseudomoral cristiana, o una moral pseudocristiana, amb la qual ens han castrat d’allò més maco de la vida.

Tan sols ha restat, això sí, el matrimoni, com a possibilitat de compartir el cos, el sexe i l’amor. Però hi ha una realitat bàsica, i és que molt gent no és casada. Uns encara no són casats. Altres se’ls ha mort la parella o s’han separat.

Des de fa un parell de generacions, molta gent, sobretot gent jove, s’han desempallegat d’aquesta pseudomoral. Però, com una mena de resistència, encara ha restat una moral laica amb continguts semblants.

La Bíblia, com hem dit, no avala aquestes prohibicions sobre el cos, el sexe i l’amor, sinó només l’adulteri. I en molt pocs passatges. I no solament això, sinó que té un passatge (el llibre «Càntic dels càntics», en castellà «Cantar de los cantares») que canta, com el seu nom indica, el cos i l’amor.

Vegem-ne un fragment: 

    

Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàlies,

filla de príncep!

La teva cintura es doblega com un collaret

sortit de mans d’artista.

El teu llombrígol és una copa rodona

on mai no manca el vi aromàtic,

el teu ventre és un munt de blat

envoltat de lliris,

els teus pits són com dos cervatells,

com dos bessons de gasela.

El teu coll és com una torre de vori;

els teus ulls, com els estanys d’Heixbon,

vora la porta de Bat-Rabim;

el teu nas, com la torre del Líban,

que mira vers Damasc.

El teu cap s’aixeca com el Carmel,

de porpra és la teva cabellera,

un rei és presoner de les teves trenes.

Que n’ets, de bella i fascinant,

amor meu deliciós!

Ets esvelta com una palmera,

els teus pits en són els raïms.

Jo m’he dit: «Em vull enfilar a la palmera,

n’agafaré els ramells.»

Que els teus pits siguin per a mi com raïms d’una vinya,

el perfum de la teva cara, com el de les pomes!

La teva boca és un vi exquisit,

que flueix suaument cap al teu estimat

regalimant sobre els llavis endormiscats.

Per viure el plaer del cos, del sexe i de l’amor, fora del matrimoni, hi ha dues possibilitats: les relacions lliures i el sexe professional. El sexe professional ha estat tradicionalment anomenat, i encara de vegades ho és, «prostitució». També ha estat sempre mal vist. Però la Bíblia tampoc el condemna enlloc (fora d’un comentari desfavorable de sant Pau). 

Antoni Ferret

Un papa d'esquerres?

El papa Francesc ha publicat un document, de rang inferior a una encíclica, titulat «La joia de l’Evangeli», que, com el seu nom indica, es referix al fet religiós en general, però, essent en general, no podia faltar-hi (i no hi falta) referències al tema econòmico-social. Això s’esdevé en el capítol 2 (denúncies) i en el capítol 4 (propostes).

Denuncia l’exclusió: «Així com el manament de “no matar” posa un límit clar per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir “no a una economia de l’exclusió i la desigualtat”. Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un ancià que té per casa el carrer i que sí que ho sigui una caiguda de dos punts en la borsa. (...) Com a conseqüència d’aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades: sense feina, sense horitzons, sense sortida. Hom considera l’ésser humà com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. (...) Els exclosos no són “explotats” sinó rebuigs, “sobrants”.»

Trenca un mite del sistema capitalista: «En aquest context, alguns encara defensen les teories del “vessament”, que suposen que tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, aconsegueix provocar per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Aquesta opinió, que mai no ha estat confirmada pels fets, expressa una confiança basta i ingènua en la bondat dels qui detenen el poder econòmic i en els mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant. Mentrestant els exclosos continuen esperant.» 

 

Diu que la desigualtat genera violència, i que aquesta no es resoldrà mai amb la repressió: «Però fins que no es reverteixin l’exclusió i la desigualtat dins una societat i entre els distints pobles serà impossible eradicar la violència. Hom acusa de la violència els pobres i els pobles pobres, però sense igualtat d’oportunitats les diverses formes d’agressió i de guerra trobaran un brou de cultiu que tard o d’hora provocarà la seva explosió. Quan la societat –local, nacional o mundial– abandona a la perifèria una part d’ella mateixa, no hi haurà programes polítics ni recursos policials o d’intel·ligència que puguin assegurar indefinidament la tranquil·litat.»

En el capítol 4 trenca un altre mite del sistema: «Ja no podem confiar en les forces  cegues i en la mà invisible del mercat. El creixement en equitat exigeix alguna cosa més que el creixement econòmic, encara que el suposa: requereix decisions, programes, mecanismes i processos específicament orientats a una millor distribució dels béns, a una creació de fonts de treball, a una promoció integral dels pobres que superi el mer assistencialisme. Estic lluny de proposar un populisme irresponsable. Però l’economia ja no pot recórrer a remeis que són un nou verí, com quan es pretén augmentar la rendibilitat reduint el mercat laboral i creant així nous exclosos.»

Demana a Déu polítics que «pateixin de debò per la societat, pel poble, per la vida dels pobres!».

Fa un repàs a les diverses situacions de pobresa i exclusió: «És indispensable prestar atenció per estar a prop de noves formes de pobresa i fragilitat (...) els sense sostre, els toxicodependents, els refugiats, els pobles indígenes, els ancians cada vegada més sols i abandonats, etc. Els migrants em plantegen un desafiament particular pel fet de ser pastor d’una Església sense fronteres que se sent mare de tothom.»

«Sempre m’ha angoixat la situació dels qui són objecte de les diverses formes de tràfic de persones. (...) On és aquest que estàs matant cada dia en el taller clandestí, en la xarxa de prostitució, en els infants que utilitzes per a mendicitat, en aquell que ha de treballar d’amagat perquè no ha estat legalitzat? No fem el distret. Hi ha molta complicitat. La pregunta és per a tots.»

«Doblement pobres són les dones que sofreixen situacions d’exclusió, mal tracte i violència, perquè sovint es troben amb menors possibilitats de defensar els seus drets. Tanmateix, també entre elles trobem constantment els més admirables gestos d’heroisme quotidià en la defensa i la cura de la fragilitat de les seves famílies.»

«Entre aquests febles, que l’Església vol cuidar amb predilecció, hi ha també els infants per néixer, que són els més indefensos i innocents de tots, a qui avui es vol negar la seva dignitat humana (...) no ha d’esperar-se que l’Església canviï la seva postura sobre aquesta qüestió. (...) Però també és veritat que hem fet poc per acompanyar adequadament les dones que es troben en situacions molt dures, en què l’avortament se’ls presenta com una ràpida solució a les seves profundes angoixes (...)»

«Hi ha altres éssers fràgils i indefensos, que moltes vegades queden a mercè dels interessos econòmics o d’un ús indiscriminat. Em refereixo al conjunt de la creació. (...) Déu ens ha unit tan estretament al món que ens envolta, que la desertificació del sòl és com una malaltia per a cadascú, i podem lamentar l’extinció d’una espècie com si fos una mutilació. No deixem que al nostre pas quedin signes de destrucció i de mort que afectin la nostra vida i la de les futures generacions.»

 Considero aquest document com una valuosa aportació en l’aspecte social, però encara es queda curt. Condemna els excessos del sistema, però no encara el sistema mateix.

Antoni Ferret

 

        

Les meves respostes

L'Església catòlica realitzarà el 2014 un Sínode de bisbes en què es tractarà sobre la família. Amb tal motiu s'ha plantejat un qüestionari. És voluntat del papa Francesc que aquest es respongui de la forma més àmplia possible. Els nostres bisbes no acaben de col·laborar, però Església Plural ha divulgat el qüestionari perquè tot el qui vulgui pugui respondre. És la primera vegada en què ens pregunten l'opinió, i cal aprofitar-la. M'ha semblat que podia ser interessant publicar un resum de les meves respostes.

(Si l'ensenyament de l'Església sobre la família és acceptat.)

 
No! No és acceptat de manera general. Hi ha moltes dissidències. Principalment:
Sobre l'ús de mitjans de control de la natalitat.
Sobre el divorci.
Sobre les relacions sexuals prematrimonials.

També n’hi ha sobre l'avortament, encara que en aquest cas, per a mi, inacceptables (excepte casos molt extraordinaris).

 
(Resum final de l’apartat 1)

 
Algunes doctrines de l'Església sobre la família són antiquades, no tenen base bíblica, són posicions eclesiàstiques, i haurien de ser reelaborades.

(Sobre la convivència prematrimonial)

La convivència prematrimonial és corrent i socialment acceptada, fins i tot por part dels  cristians.

(Resum final de l'apartat 4)

Crist va condemnar el divorci "del seu temps", realment dolent, perquè suposava una imposició de la part forta sobre la feble. Però no sabem què hauria pensat del divorci del nostre temps, de mutu consens. Perquè es tracta de dos divorcis completament diferents, en essència. No podem "suposar" la seva decisió. Caldria acceptar un divorci de mutu consens com una cosa que "no podem" condemnar.

 
(Resum final de l'apartat 5)

Les persones homosexuals són així perquè Déu així ho ha volgut. Cal acceptar-ho com una cosa natural i cristiana. I esforçar-se a contrarestar la discriminació que sofreixen.

(Actitud de l'Església davant situacions familiars irregulars)

La situacions irregulars han de ser considerades situacions «diferents». I ser respectades amb normalitat. Si és a causa d'un divorci, perquè el divorci de comú acord caldria acceptar-lo, ja que no podem condemnar-lo, perquè no sabem què n’hauria opinat Crist.

(Com augmentar la natalitat)

Actualment NO convé afavorir un augment de la natalitat.

 (Obertura de les parelles a la vida o procreació)

S’haurien d’acceptar els diferents mètodes de control de la natalitat, naturals i artificials, sobretot el preservatiu, que, a més, és un mètode de defensa contra el contagi de malalties.

La finalitat de les relacions sexuals ha de ser, en primer lloc, l'amor dels esposos. En segon lloc, i ocasionalment, en un moment concret de la vida, la procreació. La Humane Vite (encíclica de 1968) va ser un greu error. Cal rectificar-ho promptament.

 
(Sobre la família en general)

Totes les formes de família han de ser acceptades, respectades i cristianitzades:
La família heterosexual, casada per l'Església. (Com una més.)
La família heterosexual, casada pel civil.
Les família heterosexual no casada.
La família homosexual.
La família monoparental.
La família de divorciat o divorciats, tornada a casar o no casada.
Totes les famílies, excepte la polígama.

 
Les relacions sexuals prematrimonials (entre novios o entre amics) han de ser acceptades com a normals i cristianes. Perquè la Sda. Escriptura solament prohibeix l'adulteri (més l'incest i la relació amb animals).

 
Antoni Ferret